Aviat no ens quedaran llàgrimes. Primer se’n va anar Xavier Batalla, el periodista de referència i, sobretot, home savi; després, Carlos Pérez de Rozas, l’entusiasme i la generositat sense límits, i ara Antonio Franco, tant bon periodista com amic.
Juny de 1968. Fa més de cinquanta anys. Viatjàvem de Barcelona a Madrid per presentar-nos a l’examen final de l’Escuela Oficial de Periodismo –sí, la de Pedro Gómez Aparicio, pedrogo– que era un requisit imprescindible per a l’obtenció del títol i el carnet oficial de periodista. En un molt menut Seat 850 ens apilàvem Antonio Franco, Carlos Pérez de Rozas que conduïa el cotxe que era seu, jo mateix i un company bolivià de la promoció, Francisco Roque Bacarreza, tan corpulent com Antonio i que no necessitava el títol oficial per a res, però que estava molt il·lusionat per acompanyar-nos. Tots els buits i racons del 850, farcits de kilos i kilos dels papers i carpetes que recollien els treballs de preparació del temari. Antonio, de mena expansiva, es movia amb facilitat dintre del limitadíssim hàbitat que compartíem.
És una imatge viva de la proximitat viscuda amb Antonio durant tants i tants anys però, sobretot, en l’inici de les nostres carreres professionals.
L’experiència que vam viure en la segona promoció de l’Escola de Periodisme de Barcelona –la del CICF– va ser absolutament extraordinària si tenim en compte que no teníem ni idea d’on ens havíem ficat quan ens hi vam matricular. Pels companys, pels professors i pel moment històric del tardofranquisme que vam viure, com l’entrada en vigor de la Llei de Premsa o la «caputxinada».
Antonio ja ha contat que, com la majoria de nosaltres, no coneixia ningú en la professió. Però en aquelles aules de la via Augusta vam fer un exercici d’immersió total que ens va permetre familiaritzar-nos amb alguns dels periodistes més destacats de la ciutat. Des de Santiago Nadal o el seu germà Carlos a Manuel Del Arco, Josep Pernau, Manuel Vigil o Ibàñez Escofet. Per la seva banda, els professors no periodistes ens van deixar una empremta difícil d’imaginar en aquell món tancat dels anys seixanta a Barcelona. Parlem de personatges com Josep M. Bricall, Antoni Comas, Lluís Izquierdo, Joaquim de Nadal, Josep Benet, Jaume Lorès o Enric Jardí per fer-ne només una petita selecció.
Amb l’Antonio i alguns altres col·legues molt sensibilitzats vam posar en marxa alguns treballs de recopilació de documentació que ara jutjaríem com a absolutament absurds. Però ens hi empenyia la nostra fascinació per la premsa europea de qualitat. Sessions i sessions de tisores, retalls de diaris i carpetes que, amb la posterior tasca de preparació dels temes dels exàmens finals de Barcelona –el de l’Escola de l’Església– i de Madrid van impulsar una relació diària de treball compartit i d’amistat.
Els anys del CICF
Antonio, que no va conduir mai cap vehicle de motor, va alternar la seva responsabilitat com a copilot de Carlos amb la de paquet a la meva moto, una Ossa enduro que tenia un seient molt limitat, ben poc adequat per a la seva desbordant humanitat. Amunt i avall per Barcelona, sobretot per anar a casa seva o bé a la de l’enyorat Xavier Batalla, totes dues al barri de la Sagrada Família, l’escenari de la joventut d’Antonio. En aquests trajectes esclatava la faceta més transgressora d’Antonio que no dubtava a desplegar una Vanguardia mentre ens desplaçàvem, fins i tot posant-me-la al davant de manera que no em deixava veure res.
PUBLICITAT
Jordi Pujol ens va encarregar un dossier sobre el Cas Guruceta, un document que finalment va passar a Agustí Montal.
Tant Carlos com Antonio van ser dos puntals de l’activitat extraacadèmica, especialment la més festiva, durant els anys del CICF. Carlos ja apuntava les maneres de domini de l’escenari que després va consolidar com a professor a l’Autònoma. Però Antonio, que en aquells anys mostrava un caràcter molt més seriós i contingut, va despuntar també molt aviat com a activista i com a showman.
Vam fer el servei militar més o menys al mateix temps encara que tant Antonio com Carlos van entrar al campament de Sant Climent tres mesos abans. Però ens vam retrobar novament a la revista Ciudadela que s’editava –és una manera de parlar– al Govern Militar de Barcelona sota la direcció del comandante Marchante, franquista fins al moll de l’os però immensament paternalista i benèvol en el tracte personal. Marchante, que tenia una debilitat personal per Antonio, es va trobar en aquell moment, tot i no ser-ne gaire conscient, amb una nòmina destacadíssima de periodistes tirant a rojos i catalanistes. La realitat és que va ser una manera molt amable de passar el servei militar.
Els germans Tarín Iglesias
En aquells anys s’apreciava ja el nerviosisme a l’Exèrcit pels moviments antifranquistes i, particularment, pel que es considerava el descontrol de la premsa i, no diguem, de la Universitat. Però en àmbits tan poc operatius com eren Govern Militar o Capitania només alguns oficials d’Estat Major tenien una idea clara del que estava passant. Amb Antonio hem recordat molts cops l’anècdota dels dos germans Tarín Iglesias (Manuel i Josep o José). Marchante estava ben segur que un dels dos era de fiar i l’altre, comunista. Però no acabava de tenir clar quin era l’un i quin, l’altre.
Va ser precisament Josep Tarín Iglesias qui va cridar Antonio perquè s’incorporés a Diario de Barcelona i ho va fer per mediació de Josep Pernau. Aquest pas el va dur a entrar de ple en el món del periodisme esportiu, una experiència en la qual el vaig poder acompanyar durant una bona temporada. Estem parlant dels anys 1969-1970. Va ser una excursió professional molt positiva que ens va dur a conèixer personatges tan diferents com Àlex Botines o José Luis Lasplazas. I vam poder explorar les possibilitats de la informació d’esports per innovar i per participar activament en el camí de politització del futbol i, sobretot, del Barça. En definitiva, en les circumstàncies d’aquell moment era molt més fàcil i agraït actuar sobre una secció d’esports que en altres àmbits molt més malejats i aviciats del diari.
Antonio Franco, entre Maria Rosa Mora i Xavier Roig, el 1970, a l’àrea no urbanitzada de la frontera amb Esplugues (Finestrelles). Fotografia de Carlos Pérez de Rozas.
Deixar anar algunes barbaritats
Vam fer alguns experiments molt satisfactoris com una nova versió posada al dia i més polititzada del mític Bajo la piel del Estadio que havia impulsat Morera Falcó a El Correo Catalán integrant a l’invent el malaguanyat Àlex Botines que era qui en realitat en sabia, de futbol. Era un món en el qual ens sentíem còmodes perquè ens permetia tirar molt pel dret i deixar anar regularment algunes barbaritats.
És potser un signe de la consciència que Antonio tenia de la seva malaltia que en el curs dels dos o tres últims anys em fes arribar algunes perles de la nostra trajectòria compartida. Per exemple, una molt cursi nota de sociedad de La Vanguardia que es feia ressò de l’aprovació del nostre examen a l’Escuela Oficial de Periodismo, un carret de fotografies que Carlos havia fet durant una escapada a fer salts en moto a la zona de Ciutat Diagonal, gens urbanitzada encara, o bé el gran retall de la doble pàgina de l’entrevista que vam fer a Vic Buckingham, entrenador del Barça del qual sospitàvem que no era un recopilador de tòpics. Antonio n’estava molt orgullós, d’aquest reportatge. De fet, ens vam fer tan pròxims a les posicions de Buckingham que, potser per dur la contrària, ens vam fer amics de Martí Filosia, el jugador de Palafrugell que tot i el seu joc exquisit i la protecció de Reixach, tendia a atraure les ires dels seguidors per les seves marrades davant de porteria.
Una altra aventura vagament periodística il·lustra la centralitat de la informació esportiva en l’àmbit polític durant aquells anys del tardofranquisme. Jordi Pujol ens va encarregar que li féssim un dossier sobre el Cas Guruceta, un document que finalment va passar a Agustí Montal.
De fet, Antonio va continuar amb la seva vocació de periodista esportiu amb una persistent intervenció en l’actualitat del Barça sota la signatura d’Antonio Bigatà, una referència al pare de Mylène amb qui es va casar a la cripta de la Colònia Güell, on ho havia fet una mica abans el mateix Xavier Batalla. Aquí, a política&prosa, hem tingut el privilegi de comptar amb la seva interpretació de la inacabable crisi del seu estimat Barça.
L’efecte Hamelin
Les nostres carreres professionals es van separar quan Antonio va posar tot el focus en la concepció i llançament d’El Periódico, la que havia de ser la gran obra de la seva vida periodística i pública. En aquell moment, jo estava sobrevivint entre les restes del Gupo Mundo i, de fet, preparant-me per a una desviació en la meva dedicació que acabaria allunyant-me de l’exercici convencional del periodisme.
La nostra relació propera es va recuperar, però, tan bon punt com Antonio es va jubilar, i ho va fer sota la fórmula clàssica i molt més assossegada d’uns dinars mensuals que vam iniciar amb Carlos i que a poc a poc, activat l’efecte Hamelin que ha mencionat Emilio Pérez de Rozas, es van convertir en un gran aplec de velles glòries d’El Periódico. És una selecció d’amics –alguns estrictament «franquistes» i altres no tant– que té ara el repte de conhortar-se mútuament i el deure de conservar el record i el llegat d’Antonio i també de Xavier i de Carlos.
