Antonio López s’assembla a les escultures. És un home menut, amb el crani tallat amb precisió, i et mira amb ulls fixos que se’t claven com agulles. Va vestit amb roba vella (no li interessa la moda) d’una talla més gran que la seva i quan parla mou les mans donant-se lleugers cops al pit com fa la bona gent. La seva veu és suau i fa uns llargs silencis que he sentit en altres manxecs com ell. Als gairebé noranta anys té la fortalesa d’un roure antic, encara que l’edat ja s’entreveu en els seus gestos i en les mans anquilosades per l’artritis.

L’art d’Antonio López sorgeix de la realitat entesa com a veritat suprema. Als seus primers quadres hi ha una lleugera influència del surrealisme i del cubisme, però el que impera sempre és el real. Des de ben jove i sota la influència poderosa del seu oncle, que es deia com ell, s’obsessiona a pintar el que té davant. Tot i que, darrere les imatges d’aquests primers quadres dels anys 50, s’hi intueixi la petja de Balthus, Chagall o Wyeth, Antonio López no els coneixia: a l’Espanya d’aquella època, no hi arribaven els corrents estrangers que després López coneixeria o, millor dit, reconeixeria en la seva pròpia obra. Així, deu anys després, quan va descobrir l’obra d’Andrew Wyeth a través de la revista Life es va adonar que el seu quadre Carmencita jugant era paral·lel a El món de Christina del pintor nord-americà.

A Els nuvis hi ha un fons amb una guitarra i un diari que ens remet als temes del cubisme. I a Mari hi ha un món poètic oníric que ens recorda Chagall. De fet, l’artista jove utilitza un realisme màgic, a partir del que veia a Tomelloso i el que li explicava la gent de la seva terra, que s’assembla al que va començar a practicar cap aquells anys en literatura, a l’altra banda de l’Atlàntic, Gabriel García Márquez.

D’on ve aquesta recerca incessant del que és quotidià? Crec que de la tradició espanyola del Segle d’Or, més visible en la literatura que en la pintura. Cervantes al Quixot parteix de la vida real, del que fan, mengen i viuen els personatges de la seva novel·la. La mateixa vida que apareixia abans al Lazarillo de Tormes. O als primers quadres del Velázquez sevillà —encara lliure de les servituds que li imposaria anys després el càrrec de pintor de la cort madrilenya— com a Vella fent ous ferrats, que és una escena de la vida quotidiana del seu temps.

Però als primers llenços d’Antonio López encara no hi ha aquesta recerca de la vida perquè continua instal·lat en el somni; un somni fet a partir de la realitat, sí, però també de l’arcaic, de la Grècia de Fídies, del Quattrocento italià, que no trigarà a conèixer gràcies a un viatge d’estudis que va fer amb una beca amb el seu amic, l’escultor Paco López. Hi ha molt de Grècia a les cares hieràtiques d’Els nuvis, igual que als primers retrats hi ha molt dels retrats fúnebres del Faium.

 

La vida als interiors domèstics

A Antonio López l’entusiasmen la pintura i sobretot la matèria, per això admira Tàpies. Ja entrada la dècada dels 60, la seva pintura es va despertant del son primigeni i cada cop es fa més real i busca sense treva la vida als interiors domèstics. Intenta copsar una escena de la seva existència quotidiana quan representa la dona i la filla sopant a casa, però no li acaba de sortir i deixa el quadre inacabat amb algunes fotografies enganxades a la tela a tall de collage. Abans, en un paper vegetal, ha dibuixat l’escena intentant quadrar-ho tot, però quan ha atacat el llenç no ha estat capaç d’enllestir-lo d’una manera que li resultés satisfactòria.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquest non finito contrasta amb el dibuix del plat amb restes de menjar, minuciosament acabat com una aquarel·la de Dürer: una simfonia en grisalla, amb tots els registres que van del blanc al negre. També deixa acabada —potser massa i tot per a ell— la natura morta de la llebre que va guardar congelada i ha pintat amb una minuciositat extrema en una de les teles en què la realitat arriba a trencar les costures per esdevenir gairebé hiperrealista.

Hi ha molt de Grècia a les cares hieràtiques d’‘Els nuvis’, igual que als primers retrats hi ha molt dels retrats fúnebres del Faium.

Tota la bastida artística d’Antonio López sorgeix del dibuix. Ja es veu a les seves primeres obres, on la influència del classicisme és evident i utilitza l’sfumato leonardesc per retratar unes dones que semblen sortides del túnel del temps. Però seran els dibuixos dels interiors domèstics les obres més rellevants de la dècada dels 70 i gairebé el millor de la seva producció: composicions d’interiors en grisalla més existencials que metafísiques, misterioses, que en la mateixa dècada es relacionen amb les neveres i els lavabos per traslladar a l’art el més quotidià de les nostres vides. En aquesta sèrie d’interiors de grisalla, l’art de López fa el cim.

 

Sortir al carrer

De tant pintar els interiors ombrívols del seu estudi amb grisalla, López va sentir la necessitat de sortir al carrer i va dedicar moltes hores a pintar la ciutat: Madrid. Com a qualsevol home de pagès, no li agrada la ciutat perquè és massa gran i complicada. A la primeria dels 60, se n’anava amb Maria i Isabel Quintanilla a pintar la perifèria. Un dia d’estiu, mentre passejava buscant el tema, va trobar un gos mort i gairebé momificat prop d’una via del tren. La imatge el va trasbalsar i se’n va anar a pintar-lo del natural, posant més matèria que en cap altre quadre en una obra que és a mig camí entre la pintura i el baix relleu. Sota la pell cremada del cadàver de l’animal s’hi veu l’estructura òssia en un homenatge a la realitat més crua.

De vegades comença una composició i a mesura que avança s’adona que no li cap a la tela, i ha d’anar posant-ne més i ampliant la superfície de l’obra.

Ja entrats els 80, vindrien les conegudes vistes de Madrid, sempre pintades a la mateixa hora i en la mateixa estació de l’any. Aquest compromís amb les hores del sol és irrenunciable, i López compareix a la cita com si anés al dentista. Aquest rigor fa que els seus quadres es pintin amb temps, a foc lent, de vegades al llarg d’una dècada, i aquesta dilació ja li agrada perquè, en el camí de captar l’essència del que és real, el temps també hi pinta. López mesura la ciutat com ho faria un urbanista, o millor un geòmetra, i posa agulles a la tela on moren els punts de fuga. Gairebé mai no pinta vehicles perquè no pot retenir objectes en moviment, i les comptades ocasions en què ho fa, és per donar escala al quadre. De vegades comença una composició i a mesura que avança s’adona que no li cap a la tela, i ha d’anar posant-ne més i ampliant la superfície de l’obra.

 

El camí invers

Hi ha un aspecte tècnic en l’obra del pintor de Tomelloso que m’interessa particularment. En la història de la pintura europea, els vells mestres acostumen a recórrer camins paral·lels: comencen pintant d’una manera molt minuciosa, amb un detallisme gairebé de miniaturista, i al llarg de les seves carreres la seva manera es torna més solta i nerviosa, de vegades gairebé líquida. Així, el primer Ticià, encara que sempre neixi del color, presenta uns contorns més perfilats, i la seva pintura és de veladura fina, mentre que al final de la seva vida esdevé gairebé un pintor de taques, que fa servir els dits per acabar els quadres, amb paisatges gairebé abstractes que anticipen Turner, com veiem a la Santa Margarida del Museu del Prado.

Una cosa semblant li passa a Rembrandt, que és un pintor que comença molt descriptiu, pintant minuciosament les puntes de les gorgeres dels seus retratats i va avançant cap a una pintura matèrica, orgànica, de gran pes. Antonio López recorre el camí invers. Els seus primers quadres estan carregats de matèria, de vernissos espessos que modifica amb el bufador; en canvi, a les últimes teles d’interiors domèstics o als seus nus, la pintura s’ha tornat gairebé aigua, líquida, sense matèria. Em fixo en els darrers nus. Un home camina de perfil erecte cap a una dona nua i sembla pintat amb acrílic.

En el seu afany per copsar l’existència, el nu és un dels grans temes de la història de la pintura, tot sovint camuflat entre faules mitològiques, com passa en els mestres antics. De fet, en la pintura espanyola, fins a La Maja nua de Goya, no hi ha cap exemple convincent d’un quadre que representi una dona nua que no hagi de portar el nom de Venus o Afrodita. Antonio López ha representat el nu amb obres meravelloses, sobretot en dibuix i escultura. És fascinant el dibuix d’una dona nua a la banyera, que no té res de Courbet. Encara que sembli un contrasentit, el pare del realisme francès no agrada al gran realista espanyol, i L’origen del món li sembla un quadre groller, vulgar, sinistre i tot. M’explica que pintar un cony fora de context no té cap interès.

Als nus d’Antonio López no hi ha cap erotisme, sinó pura existència humana gairebé animal.

Ell no és un anatomista, sinó un observador. Observa la realitat i la trasllada a l’obra. I aquí no interessa tant pintar la part íntima d’una dona en una banyera com els efectes de l’aigua que poden distorsionar la realitat. I és així. Als nus d’Antonio López no hi ha cap erotisme, sinó pura existència humana gairebé animal; l’home o la dona com van venir al món, sense excusa, com passa amb les estàtues gregues.

 

Escultures que semblen reals

Veig les escultures que semblen terracotes a escala humana d’un home i una dona, hieràtics, i m’explica que van ser fetes a trossos, sense models, agafant el cap d’un i el cos de l’altre com hauria fet el doctor Frankenstein. Quan les tenia acabades es va adonar que els faltava vida i que la vida es concentra als ulls. A la consulta d’un oftalmòleg hi va trobar ulls postissos de vidre i els els va posar, com feien els egipcis o els escultors barrocs espanyols. En rigor, els ulls donen vida a unes escultures que semblen reals.

Antonio López, si vol, pot pintar de pressa, però pensa a poc a poc. Se submergeix en l’art primitiu perquè és radicalment pur. Tot el que va fer l’home des de les coves prehistòriques fins al Renaixement li interessa, encara que després s’espatllés per la vanitat de l’artista i el virtuosisme tècnic, i la pintura s’allunyés de la vida. L’art d’Antonio López és una meravellosa illa en l’oceà abstracte de la pintura espanyola de postguerra. I el seu gran mèrit rau a haver-se mantingut a la superfície perquè no ha renunciat mai a uns ideals estètics que no tenen època: són eterns.