El Diario fragmentari, caòtic i interessantíssim d’Antonio Vilanova (1923–2008), que estic recomponent entre els anys 1948 i 1952, es nodreix de l’écriture du jour (manllevo l’etiqueta de l’excel·lent llibre d’Éric Marty sobre el Journal d’André Gide), on s’amalgamen reflexions autobiogràfiques amb el discurs del que passa al seu voltant i la glossa d’episodis importants o trivials del món cultural barceloní.
En el quinquenni al qual em refereixo té lloc, en la seva aventura personal, el nomenament (1948) com a professor encarregat de l’assignatura «Historia de la literatura española en sus relaciones con la Universal» a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona; la designació (1949) com a jurat del Premi de Poesia Juan Boscán, del Premi de Literatura Catalana La lletra d’or (1950) i del Premi de Novel·la Ciutat de Barcelona (1950); la defensa de la seva magistral tesi doctoral, Las fuentes y los temas del Polifemo de Góngora (1951), dirigida per Dámaso Alonso; i, sobretot, l’encàrrec de la secció de crítica literària del setmanari Destino. Li encarrega Ignacio Agustí, director del setmanari, la secció es titularà «La letra y el espíritu» (l’ombra d’Ortega y Gasset és allargada) i el seu primer text crític serà «La última utopia de Aldous Huxley» (4-3-1950) sobre Ape and Essence.
He triat per celebrar el centenari del meu mestre les pàgines del Diario (en construcció) de començaments del 1950, a punt de decidir–se el Premi Nadal 1949, que guanyarà la novel·la Las últimas horas de José Suárez Carreño, i al qual es va presentar Ana María Matute amb la novel·la Las luciérnagas, qui ja havia passat a les votacions finals del Nadal 1947 amb la novel·la Los Abel, edició en la qual va triomfar ajustadament La sombra del ciprés es alargada de Miguel Delibes. Convé recordar també que el jurat de l’edició del 1949 estava format per Josep Vergés, Joan Teixidor, Néstor Luján, Sebastià Juan Arbó (guanyador de l’edició anterior) i els crítics literaris Juan Ramón Masoliver i Rafael Vázquez Zamora, que actuava com a secretari. Vilanova va començar la seva llarga singladura com a jurat del Nadal el 1959, precisament l’any en què Ana María Matute el va conquerir amb la novel·la Primera memoria.
Retrat esplèndid d’Agustí
Les notes del Diario sobre el Premi Nadal 1949 s’inicien el dimecres 4 de gener de 1950 i acaben dos dies després de matinada. Les corresponents al dia 4 comencen així: «Este mediodía he ido a la redacción de Destino a buscar a Néstor, pero no estaba y sólo encontré a Teixidor y a Ignacio Agustí. Teixidor me ha invitado personalmente a la velada del día de Reyes en el restaurante Glacier de la Plaza Real, en donde tendrá lugar la concesión del Premio Nadal». Vilanova conversa amb Teixidor fins que apareix Agustí amb la invitació. El Diario s’atura (ho fa molt sovint) en un retrat esplèndid d’Agustí (Josep Pla la va encertar a l’hora d’elogiar els retrats de la ploma del crític barceloní). Vilanova, tot i que el coneixia de vista anteriorment, el va començar a tractar amb assiduïtat fins a establir «una firme y entrañable amistat» en els cursos d’estiu del 1949 –un mes llarg– a Puigcerdà, al costat de Martín de Riquer i Juan Ramón Masoliver. D’aquí neix el retrat que anirà perfilant a mesura que creix l’amistat de tots dos:
PUBLICITAT
Vilanova va començar la seva llarga singladura com a jurat del Nadal el 1959, l’any en què Ana María Matute el va conquerir amb la novel·la ‘Primera memoria’.
«Bajo su apariencia diminuta y apocada, aunque no ridícula por las proporciones de todos sus miembros respecto a la estatura, Ignacio Agustí esconde un espíritu señoril, refinado y generoso, y una entrañable calidad humana. Reservado en apariencia por su cortedad frente a las gentes extrañas y por una rara especie de timidez, la gente le cree vacuo, insulso y solemnemente aburrido. Es capaz de adoptar una postura deferente, de cortedad, casi de sumisión y azoramiento frente a su interlocutor y poner una cara de escolar cogido en falta, de una gravedad extremadamente cómica. A menudo frunce el ceño en un gesto de meditación ausente y distraída […] En realidad está pensando, con una penetración innata y muy fina, en lo extremadamente grotesco que resulta su interlocutor. Ignacio tiene las cualidades del novelista nato por la espontánea facilidad con que capta el perfil humano de las gentes que le rodean.»
Semblança precipitada que, pel que fa a la seva faceta de novel·lista, confirma el que Vilanova havia publicat a la revista universitària Estilo (20–12–1944) en traçar el balanç de les novel·les publicades el 1944. Així, sostenia que Mariona Rebull «ha sido este año la mejor novel·la», i afegia amb aquestes meravelles de la matisació que sempre emprava: «Mariona Rebull tiene un realismo auténtico y revela en Agustí unas finas dotes de observador y un hombre capaz de extraer de lo vulgar una profunda calidad humana».
Agustí i Vilanova, després de recollir Sebastià Juan Arbó, «que como todos los días estaba escribiendo en El Oro del Rhin», es dirigeixen a fer l’aperitiu al Bar Club. Els tres prenen vermut amb Picón, mentre Agustí i Arbó canvien impressions sobre les novel·les finalistes del Nadal. Vilanova escriu: «he presenciado una deliberación previa y parcial del Premio Nadal». Atent a la conversa que escolta, anota al cap de poques hores: «Arbó e Ignacio consideran casi como la mejor novela Las últimas horas de Suárez Carreño sobre los bajos fondos de Madrid». El jove professor, en descobrir que desconeixen la personalitat literària de Suárez Carreño, els informa que és «un excelente poeta […] que con Gaos y Bousoño es uno de los mejores poetas de la nueva generación formados en torno a Vicente Aleixandre».
Ana María Matute
No obstant això, i si la meva reconstrucció no és imprecisa, Vilanova anota que en aquesta conversa «Ignacio ha mencionado la última novela de Ana María Matute, titulada Las luciérnagas y que por lo visto despierta en él un entusiasmo sin límites», la qual cosa el convida a la reflexió següent: «Desde luego, después de la formidable revelación de Los Abel en una muchacha de 21 años, no me extraña que Ana María Matute haya escrito una gran novela». Això no és obstacle perquè recordi que la vigília de Nadal, Néstor Luján li va parlar molt malament de la novel·la de la Matute: «la tildó despectivamente de sensacional y tremendista».
El relat de la reunió al Bar Club segueix. Agustí i Arbó canvien impressions telefòniques amb Masoliver i reafirmen la seva predilecció per Las luciérnagas. La ploma penetrant de Vilanova escriu: «Es sintomática esta sincera apreciación de los dos únicos novelistas con que cuenta el jurado del Premio Nadal, y su acuerdo unánime respecto a las excepcionales dotes de novelista con que cuenta la autora de Los Abel». D’altra banda, sabedor que Vergés, Teixidor i Néstor estan en contra de la novel·la de la Matute, anota en el Diario:
«Ignacio [Agustí] ha mencionado la última novela de Ana María Matute, titulada ‘Las luciérnagas’ y que por lo visto despierta en él un entusiasmo sin límites.»
«En fin, veremos si Juan Ramón Masoliver, Ignacio Agustí y S. J. Arbó logran convencer a Vázquez-Zamora para que resulte premiada Las luciérnagas de Ana María Matute como Ignacio desearía. Aparte del valor excepcional del libro, Ignacio justifica su elección con un argumento nobilísimo y generoso. No es justo, dice, poner en las nubes la primera novela de una muchacha jovencísima, publicarle una novela estupenda como Los Abel, que es una verdadera revelación, y echarla después como un trapo sucio sin contemplación ninguna. Hay que ayudarla y lograr su consagración definitiva».
PUBLICITAT
Els desitjos d’Ignacio Agustí no es van complir i Vilanova, el divendres 6 de gener de 1950, de matinada, anota: «Esta noche en el Glacier ha tenido lugar la concesión del Premio Nadal 1949 a la novela de José Suárez Carreño Las últimas horas, en medio de un ambiente cálido y brillante, cuajado de verdadera expectación».
Al marge de part de la intrahistòria del Nadal 1949, Vilanova dedica en les seves anotacions d’aquestes dates unes línies molt interessants a la figura d’Ana María Matute, que parteixen del record d’una trobada fortuïta en «el saloncito de espera de Destino, una mañana que fui a ver a Néstor para salir juntos después». D’aquest matí havia transcorregut, fins al seu record al Diario (on anota «yo no la conozco personalmente»), aproximadament un mes i mig. Sí que, en canvi, havia llegit amb delectació Los Abel (Destino, 1948) en un exemplar que es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, mentre cap al gener de 1956, ressenyant En esta tierra (Éxito, 1955) –el títol que Las luciérnagas va prendre per evitar la censura– confessava que «en mi caso concreto y personal […] desconozco la primera versión de Las luciérnagas». El coneixeria en el text fixat per Ana María Matute el 1993 per a Ediciones Destino i, per descomptat, no arribarà a conèixer l’edició de la novel·la prologada per Esther Tusquets el 2010, ni tampoc la magnífica de la seva deixebla María Luisa Sotelo, publicada el 2014 a l’editorial Càtedra.
«Sensibilidad casi morbosa»
En aquesta trobada accidental de la tardor del 49, Vilanova recorda que «apenas si le vi la cara, pero me pareció una muchacha preciosa, de una finura esbelta y de una timidez desmañada de adolescente». Ana María anava a visitar Vergés qui, al cap d’una estona, la va acompanyar fins a la porta: «como siempre, me dijo Vergés, estaba llorando». Possiblement aquest comentari precipità en el Diario de començaments de l’any 1950 la següent anotació lúcida i premonitòria:
«Ana María Matute tiene una sensibilidad enfermiza, casi morbosa, y una timidez compungida y azorada que la hace estallar en llanto a la menor pregunta. Tiene una sensibilidad a flor de piel, que da la sensación de una verdadera hiperestesia. Si el matrimonio no acaba con esta mágica potencia creadora basada en la pura intuición, en un instinto genial capaz de la adivinación más profunda de los sentimientos y pasiones humanas que su experiencia desconoce, esta muchacha llegará a ser una gran novelista».
Si no estic desmemoriat en excés, crec que en síntesi és el que em va explicar el meu mestre molts anys després (al voltant del 1992) prenent el cafè de mig matí habitual al costat de la Facultat de Filologia. El motiu va ser que va passar per davant nostre Ramón Eugenio de Goicoechea, a qui Vilanova va qualificar de «pocavergonya», alhora que em detallava de qui es tractava. Pocs dies després vaig coincidir amb l’exmarit de Matute en una llibreria d’ocasió –ja desapareguda fa anys– del carrer Muntaner. Acabava de vendre alguns llibres sostrets de la biblioteca de la novel·lista, entre els quals la primera edició de Primera memoria, novel·la amb la qual havia guanyat el Premi Nadal 1959, i que ella havia enquadernat d’una manera singular.
El 1997, quan vaig conèixer personalment Ana María, l’hi vaig voler retornar, però em va demanar que el conservés amb altres volums de la seva biblioteca, mal venuts per Goicoechea. El mateix em va dir el 19 de març del 2009, quan va ser l’escriptora convidada en l’acte de concessió del Premi Antonio Vilanova, que havia creat la Facultat de Filologia. Aquest dia vam fer broma sobre la coincidència gairebé exacta de les noces de Vilanova i la seva. El meu mestre es va casar amb Lolita Soler el dimecres 12 de novembre de 1952 i Ana María el dilluns 17 del mateix mes i any. Es va separar el 1963, per a bé de la seva vida i la seva literatura.
