El Diario fragmentari, caòtic i interessantíssim d’Antonio Vilanova (1923-2008), que estic recomponent entre els anys 1948 i 1952, es nodreix de l’écriture du jour (manllevo l’etiqueta de l’excel·lent llibre d’Éric Marty sobre el Journal d’André Gide), on s’amalgamen reflexions autobiogràfiques amb el discurs del que passa al seu voltant i la glossa d’episodis importants o trivials del món cultural barceloní.
En el quinquenni al qual em refereixo té lloc, en la seva aventura personal, el nomenament (1948) com a professor encarregat de l’assignatura «Historia de la literatura española en sus relaciones con la Universal» a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona; la designació (1949) com a jurat del Premi de Poesia Juan Boscán, del Premi de Literatura Catalana La lletra d’or (1950) i del Premi de Novel·la Ciutat de Barcelona (1950); la defensa de la seva magistral tesi doctoral, Las fuentes y los temas del Polifemo de Góngora (1951), dirigida per Dámaso Alonso; i, sobretot, l’encàrrec de la secció de crítica literària del setmanari Destino. Li encarrega Ignacio Agustí, director del setmanari, la secció es titularà «La letra y el espíritu» (l’ombra d’Ortega y Gasset és allargada) i el seu primer text crític serà «La última utopia de Aldous Huxley» (4-3-1950) sobre Ape and Essence.
He triat per celebrar el centenari del meu mestre les pàgines del Diario (en construcció) de començaments del 1950, a punt de decidir-se el Premi Nadal 1949, que guanyarà la novel·la Las últimas horas de José Suárez Carreño, i al qual es va presentar Ana María Matute amb la novel·la Las luciérnagas, qui ja havia passat a les votacions finals del Nadal 1947 amb la novel·la Los Abel, edició en la qual va triomfar ajustadament La sombra del ciprés es alargada de Miguel Delibes. Convé recordar també que el jurat de l’edició del 1949 estava format per Josep Vergés, Joan Teixidor, Néstor Luján, Sebastià Juan Arbó (guanyador de l’edició anterior) i els crítics literaris Juan Ramón Masoliver i Rafael Vázquez Zamora, que actuava com a secretari. Vilanova va començar la seva llarga singladura com a jurat del Nadal el 1959, precisament l’any en què Ana María Matute el va conquerir amb la novel·la Primera memoria.
Retrat esplèndid d’Agustí
Les notes del Diario sobre el Premi Nadal 1949 s’inicien el dimecres 4 de gener de 1950 i acaben dos dies després de matinada. Les corresponents al dia 4 comencen així: «Este mediodía he ido a la redacción de Destino a buscar a Néstor, pero no estaba y sólo encontré a Teixidor y a Ignacio Agustí. Teixidor me ha invitado personalmente a la velada del día de Reyes en el restaurante Glacier de la Plaza Real, en donde tendrá lugar la concesión del Premio Nadal». Vilanova conversa amb Teixidor fins que apareix Agustí amb la invitació. El Diario s’atura (ho fa molt sovint) en un retrat esplèndid d’Agustí (Josep Pla la va encertar a l’hora d’elogiar els retrats de la ploma del crític barceloní). Vilanova, tot i que el coneixia de vista anteriorment, el va començar a tractar amb assiduïtat fins a establir «una firme y entrañable amistat» en els cursos d’estiu del 1949 –un mes llarg– a Puigcerdà, al costat de Martín de Riquer i Juan Ramón Masoliver. D’aquí neix el retrat que anirà perfilant a mesura que creix l’amistat de tots dos:
