Després de visitar la nova edició d’ARCO a Madrid, un té la impressió d’assistir a una disputada competició entre els artistes per atraure la sensibilitat dels ciutadans, més que la dels compradors, cap a l’agenda estètica i els continguts que dominaran l’art contemporani. Si fa uns anys l’art contemporani es mostrava atent a l’art indigenista basat en la lluita contra l’explotació del territori, contra la pèrdua de la identitat o contra el capitalisme, ara es comença a centrar a crear mitologies inexistents. S’inclina per apropiar-se del passat, el folklore, els mites, les danses, els materials naturals, com ara la palla o l’argila, per crear una nova mitologia ètnica. Busca, mitjançant aquestes mitologies creades a partir d’elements d’altres mitologies, una mena d’estudi d’antropologia social que permeti estudiar i desvetllar patrons de comportament de la societat occidental.
La galeria Marlborough exposava aquest any a ARCO una peça de Laura Anderson Barbata amb el títol Procesión de Alebrijes, (2011-2012). L’obra és una composició de petites figures que evoquen els alebrijes de l’artesania mexicana realitzats amb cartró o paper. Són figures fantàstiques, estranyes i molt coloristes on es barregen elements reals, imaginaris i còsmics. Amb els seus colors vibrants i extrems, la composició ens transporta a un estat d’ensomni i, alhora, de despertar. Barbata recrea aquest món mitològic amb 23 figures creades combinant fusta tallada i pintada i fibra de pita de Oaxaca amarrada a mà i cosida sobre tela de cotó. La peça és una desfilada de criatures fantàstiques amb noms tan curiosos com Dogon Alebrije, Alebrije Elefantita, Mamà jaguar amb bebè plorant, Tucan pescant parat al cap del seu pare, Girafa elegant o Dàlmata vestit de llunes.
Significats ocults a la raó
L’explosió de color i significats sembla endinsar-se en el món que va crear el 1930 l’artesà Pedro Linares, basat en els somnis, els malsons i el deliri que li produïa la malaltia que patia. Les peces de Pedro Linares feien al voltant de 40 centímetres; 40 centímetres de llum i potència de significats ocults a la raó. També a ARCO, la galeria Lelong & Co. va seleccionar una peça de Kiki Smith, Born, 2002, on veiem un cervatell donant a llum a una dona. Es tracta d’una gran escultura en bronze que ens transporta a un moment anterior del despertar de l’home a la Terra.
La galeria Àngels Barcelona va mostrar el treball de Daniela Ortiz, La rebelión de las Raíces, composta per una sèrie de pintures de petit format, com les exposa la mateixa pàgina web de la galeria, i una obra per a titelles on es narren històries de plantes tropicals i animals en aliança amb comunitats del sud global que es rebel·len contra els responsables del colonialisme. Una vegada més, veiem una sèrie de personatges que remeten a l’humà, l’animal i el mitològic. Les deu peces estan destinades a ser titelles animats en un acte teatral, en una funció per a adults i nens.
«Mitologies inexistents»
D’altra banda, l’exposició/instal·lació central de l’espai Mediterranean souvenir: Ofrenes creada per Julià Panadès i comissariada per Àngels Miranda és una mostra de figures «totèmiques» que denuncia la contaminació i reivindica una mena d’estètica de la cura del planeta per posar en crisi la forma com habitem el món. Els tòtems són figures de colors vius que construeixen una arquitectura vertical que escapa a la comprensió i conformen una desfilada que sembla sorgir del més profund de la Terra. Ens trobem davant d’una acumulació de dansa de «mitologies inexistents», com bé va advertir Víctor García de Gomar, director artístic del Gran Teatre de Liceu, en comentar el que havíem vist enguany a ARCO.
Les figures semblen estar pensades pels artistes contemporanis per provocar la pluja, recuperar els cabals dels rius i adorar antics o, potser, nous déus.
La nostra conversa pretenia descriure d’una manera concreta allò que s’està mostrant a les galeries. Parlem d’un retorn a un passat inexistent, fantasiós i denunciador del nostre present. Totes les figures convergeixen en un espai de temps irreal, totes semblen cercar edificar un nou mite, totes semblen sorgir de la visió d’un antropòleg que busca entrar en contacte amb una tribu perduda.
Un regne perdut
Observem com la crítica al sistema capitalista, a la destrucció del planeta, a la necessitat d’assolir la plenitud d’un nou principi s’estableix apropiant-se de l’estètica de representació indígena en l’antiguitat i de com imaginaven aquest món meitat real meitat irreal els artistes de principis del segle XX. Tots aquests artistes semblen sorgir d’un relat de viatges a Amèrica d’Aby Warburg. Les figures semblen estar pensades pels artistes contemporanis per provocar la pluja, recuperar els cabals dels rius i adorar antics o, potser, nous déus. Els artistes es mostren com a faedors d’una epifania provocada per titelles que ja no són moguts per les mans dels homes sinó per la imaginació. En sortir del recinte d’ARCO, un té la impressió d’haver visitat un regne perdut.
