Fa poques setmanes ens va deixar Oriol Bohigas, un gran personatge de Barcelona que m’atreviria a definir com un gran «arquitecte mestre», en la millor tradició del segle passat. Mestratge que presenta moltes facetes i que reforça l’important rol social de l’arquitecte.

L’Oriol era una persona molt intel·ligent i amb gran caràcter que segur hauria ressaltat en qualsevol disciplina que hagués escollit; però el seu interès i dedicació a l’arquitectura haurà permès fer avançar aquest camp. Altres articles de record han posat en relleu la seva extraordinària biografia i el pes del seu compromís amb les institucions i la cultura del país. Voldria destacar algunes dimensions de la seva tasca personal que em semblen molt rellevants per entendre el significat de la seva obra avui i l’impacte diferit que tindrà la seva figura. En destaquem alguns elements:

L’arquitectura és una professió que pot desplegar un gran impacte en la societat i encara que no tots els seus professionals ho practiquin, ell en va fer un compromís continu i solidari. De fet, l’arquitecte era ja definit per Vitruvi –el més rellevant arquitecte romà de l’època abans de Crist– com algú amb coneixements amplis en la seva matèria i una persona d’àmplia cultura. Haurem d’entendre, per tant, que l’exigència de l’arquitecte no serà només resoldre el conflicte entre les idees generals a les quals el projecte dona resposta i la seva execució material, sinó també el sentit cultural dels seus actes, el contingut social de les seves decisions.

La trajectòria professional d’Oriol Bohigas des del seu grup MBM format amb el seu company d’escola Josep M. Martorell des de 1951 i amb David Mackay dotze anys més tard, ens fa reconèixer aquest esforç de resoldre en cada projecte el repte del diàleg amb el seu context i de resposta a les demandes programàtiques de cada obra. Però l’objecte construït no és un resultat unívoc d’aquelles consideracions prèvies, sinó que s’inscriu en la cultura del disseny i les pràctiques constructives de cada moment.

Aquí, el grup MBM se l’ha de reconèixer com a innovador i realista; encara que puguin semblar termes contradictoris, no ho són. L’Oriol, com a home de profunda cultura atent a tots els moviments dins i fora de Catalunya, actua com a brúixola d’aquest grup tan competent com efectiu. L’evolució dels projectes que realitzen – des de la casa Guardiola fins a l’edifici de la Vila Olímpica–, seria un bon recull del camí de l’arquitectura catalana, reflectint una trajectòria d’avantguarda, buscant com a objectiu reinterpretar la tradició mediterrània del lloc.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

L’emblemàtica escola Garbí

No fan grans edificis institucionals però sí que converteixen en emblemàtiques escoles com la Garbí o la Thau, buscant que l’arquitectura com a organització de l’espai s’emmotlli a les demandes d’un ensenyament més obert i avançat. O l’habitatge de baix cost amb els conjunts del carrer Pallars, o la «casa del pati» de la Ronda del Guinardó, que a partir d’un treball amb les cooperatives es converteixen en projectes paradigmàtics, on el llenguatge ben modulat del totxo esdevé el material constitutiu d’una arquitectura minimalista i autèntica. Són exponents essencials de l’Escola de Barcelona que expliquen el compromís social de l’arquitectura. Com deia Alvar Aalto, cal visitar les obres no només en la seva inauguració sinó després de tres dècades, per a comprovar la consistència i la resiliència de les idees que l’han justificat.

 

Amb Moragas, Sostres i Coderch

Un segon element: l’arquitectura és un fet cultural que està sotmès a la influència d’altres arts o a l’evolució del pensament en general. Per a Oriol Bohigas la construcció de l’arquitectura moderna catalana és un motiu de reflexió contínua i el converteix en un intel·lectual privilegiat en aquest àmbit. I precisament en un període en el qual la dictadura franquista havia tendit a limitar l’ús dels llenguatges moderns en arquitectura, fins i tot en moments de forta dinàmica de creixement urbà i, per tant, amb la possibilitat d’innovar en les formes urbanes. Com a jove professional, la seva constant activitat al voltant de grup «R» de renovació contra l’arquitectura monumentalista busca recuperar la modernitat perduda després de la Guerra Civil; recerca compartida amb figures clau de més edat, com Moragas, Sostres i Coderch, entre altres, que el posen en contacte amb aquestes noves tendències.

Després esdevé agent actiu dels pequeños congresos, amb la col·laboració de Carlos de Miguel de la revista Arquitectura de Madrid, que apleguen els arquitectes més interessants de la península entre 1959 i 1968. Creen un espai de debat fonamental quan l’arquitectura moderna s’expandia arreu com un «estil internacional» i homogeni, i les aproximacions crítiques demanaven una mirada més propera que tingués en compte el clima i la tradició cultural de cada territori, com un critical regionalism si utilitzem el llenguatge de Kenneth Frampton.

En les seves reunions anuals visiten obres recents i discuteixen temes punyents de l’arquitectura del moment seguint el mètode del Team X però amb l’orientació pròpia de l’arquitectura peninsular. Personatges com Vittorio Gregotti, Aldo Rossi, Nuno Portas, Giancarlo de Carlo, Peter Eisenman, Álvaro Siza, són convidats i l’impacte d’aquestes reunions augmenta. En paral·lel desplega com a articulista, amb gran difusió, els problemes de la ciutat i l’arquitectura barcelonina a revistes com Serra d’Or o Destino entre d’altres; n’és una bona síntesi el llibre Barcelona. Entre el Pla Cerdà i el barraquisme, que pot ser llegit encara com una denúncia brutal, però aclaridora.

 

La revista ‘Arquitecturas Bis’

Més tard, en els anys 70, inicia la revista Arquitecturas Bis amb la coordinació de Rosa Regàs, creant un magnífic grup coral de discussió crítica dels fets de l’arquitectura que encara avui és una referència cultural d’aquell període. Entre 1974 i 1985 en publiquen 52 números en un format vertical i un llenguatge negre i blanc amb detalls en vermell, i cada volum defineix la seva pròpia composició. Si en el panorama internacional, Oppositions –editada per l’Institute for Architecture and Urban Studies de Nova York–, era la revista trencadora que havia sortit un any abans, la iniciativa d’Oriol Bohigas serà competir-hi des de Barcelona, orientantla als «reptes i les solucions» del camp de l’arquitectura, que el cor anava posant damunt la taula. En aquesta experiència podríem dir que la figura de l’Oriol excedeix els límits del director d’orquestra per esdevenir l’actor dominant de la iniciativa.

Un tercer element és la seva voluntat d’inscriure, d’una forma clara i neta, els fets culturals i arquitectònics decisius en una perspectiva de llarg termini. Ens demostra la seva preocupació com a intel·lectual que treballa la història i els moviments socials i artístics, de buscar períodes o moments que permetin entendre millor els continguts d’un canvi, d’una ruptura i de la creació d’un moviment arquitectònic nou. Si seguim la seva línia expositiva, podríem destacar avui tres grans períodes com a moviments d’arrencada de l’arquitectura moderna a Catalunya.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En primer lloc, les arrencades polèmiques del Modernisme a finals del segle XIX. Potser aquí neix la seva entusiàstica passió per l’estudi del modernisme, perquè n’entén les especials arrels en la societat catalana que li permeten convertir-lo en un dels moviments més esplèndids d’Europa. El farà coincidir amb la plenitud de la Renaixença, on figures essencials com Gaudí i Domènech i Montaner hi troben el seu propi espai, però valora amb força el context soc