Fa poques setmanes ens va deixar Oriol Bohigas, un gran personatge de Barcelona que m’atreviria a definir com un gran «arquitecte mestre», en la millor tradició del segle passat. Mestratge que presenta moltes facetes i que reforça l’important rol social de l’arquitecte.
L’Oriol era una persona molt intel·ligent i amb gran caràcter que segur hauria ressaltat en qualsevol disciplina que hagués escollit; però el seu interès i dedicació a l’arquitectura haurà permès fer avançar aquest camp. Altres articles de record han posat en relleu la seva extraordinària biografia i el pes del seu compromís amb les institucions i la cultura del país. Voldria destacar algunes dimensions de la seva tasca personal que em semblen molt rellevants per entendre el significat de la seva obra avui i l’impacte diferit que tindrà la seva figura. En destaquem alguns elements:
L’arquitectura és una professió que pot desplegar un gran impacte en la societat i encara que no tots els seus professionals ho practiquin, ell en va fer un compromís continu i solidari. De fet, l’arquitecte era ja definit per Vitruvi –el més rellevant arquitecte romà de l’època abans de Crist– com algú amb coneixements amplis en la seva matèria i una persona d’àmplia cultura. Haurem d’entendre, per tant, que l’exigència de l’arquitecte no serà només resoldre el conflicte entre les idees generals a les quals el projecte dona resposta i la seva execució material, sinó també el sentit cultural dels seus actes, el contingut social de les seves decisions.
La trajectòria professional d’Oriol Bohigas des del seu grup MBM format amb el seu company d’escola Josep M. Martorell des de 1951 i amb David Mackay dotze anys més tard, ens fa reconèixer aquest esforç de resoldre en cada projecte el repte del diàleg amb el seu context i de resposta a les demandes programàtiques de cada obra. Però l’objecte construït no és un resultat unívoc d’aquelles consideracions prèvies, sinó que s’inscriu en la cultura del disseny i les pràctiques constructives de cada moment.
Aquí, el grup MBM se l’ha de reconèixer com a innovador i realista; encara que puguin semblar termes contradictoris, no ho són. L’Oriol, com a home de profunda cultura atent a tots els moviments dins i fora de Catalunya, actua com a brúixola d’aquest grup tan competent com efectiu. L’evolució dels projectes que realitzen – des de la casa Guardiola fins a l’edifici de la Vila Olímpica–, seria un bon recull del camí de l’arquitectura catalana, reflectint una trajectòria d’avantguarda, buscant com a objectiu reinterpretar la tradició mediterrània del lloc.
L’emblemàtica escola Garbí
No fan grans edificis institucionals però sí que converteixen en emblemàtiques escoles com la Garbí o la Thau, buscant que l’arquitectura com a organització de l’espai s’emmotlli a les demandes d’un ensenyament més obert i avançat. O l’habitatge de baix cost amb els conjunts del carrer Pallars, o la «casa del pati» de la Ronda del Guinardó, que a partir d’un treball amb les cooperatives es converteixen en projectes paradigmàtics, on el llenguatge ben modulat del totxo esdevé el material constitutiu d’una arquitectura minimalista i autèntica. Són exponents essencials de l’Escola de Barcelona que expliquen el compromís social de l’arquitectura. Com deia Alvar Aalto, cal visitar les obres no només en la seva inauguració sinó després de tres dècades, per a comprovar la consistència i la resiliència de les idees que l’han justificat.
Amb Moragas, Sostres i Coderch
Un segon element: l’arquitectura és un fet cultural que està sotmès a la influència d’altres arts o a l’evolució del pensament en general. Per a Oriol Bohigas la construcció de l’arquitectura moderna catalana és un motiu de reflexió contínua i el converteix en un intel·lectual privilegiat en aquest àmbit. I precisament en un període en el qual la dictadura franquista havia tendit a limitar l’ús dels llenguatges moderns en arquitectura, fins i tot en moments de forta dinàmica de creixement urbà i, per tant, amb la possibilitat d’innovar en les formes urbanes. Com a jove professional, la seva constant activitat al voltant de grup «R» de renovació contra l’arquitectura monumentalista busca recuperar la modernitat perduda després de la Guerra Civil; recerca compartida amb figures clau de més edat, com Moragas, Sostres i Coderch, entre altres, que el posen en contacte amb aquestes noves tendències.
PUBLICITAT
Després esdevé agent actiu dels pequeños congresos, amb la col·laboració de Carlos de Miguel de la revista Arquitectura de Madrid, que apleguen els arquitectes més interessants de la península entre 1959 i 1968. Creen un espai de debat fonamental quan l’arquitectura moderna s’expandia arreu com un «estil internacional» i homogeni, i les aproximacions crítiques demanaven una mirada més propera que tingués en compte el clima i la tradició cultural de cada territori, com un critical regionalism si utilitzem el llenguatge de Kenneth Frampton.
En les seves reunions anuals visiten obres recents i discuteixen temes punyents de l’arquitectura del moment seguint el mètode del Team X però amb l’orientació pròpia de l’arquitectura peninsular. Personatges com Vittorio Gregotti, Aldo Rossi, Nuno Portas, Giancarlo de Carlo, Peter Eisenman, Álvaro Siza, són convidats i l’impacte d’aquestes reunions augmenta. En paral·lel desplega com a articulista, amb gran difusió, els problemes de la ciutat i l’arquitectura barcelonina a revistes com Serra d’Or o Destino entre d’altres; n’és una bona síntesi el llibre Barcelona. Entre el Pla Cerdà i el barraquisme, que pot ser llegit encara com una denúncia brutal, però aclaridora.
La revista ‘Arquitecturas Bis’
Més tard, en els anys 70, inicia la revista Arquitecturas Bis amb la coordinació de Rosa Regàs, creant un magnífic grup coral de discussió crítica dels fets de l’arquitectura que encara avui és una referència cultural d’aquell període. Entre 1974 i 1985 en publiquen 52 números en un format vertical i un llenguatge negre i blanc amb detalls en vermell, i cada volum defineix la seva pròpia composició. Si en el panorama internacional, Oppositions –editada per l’Institute for Architecture and Urban Studies de Nova York–, era la revista trencadora que havia sortit un any abans, la iniciativa d’Oriol Bohigas serà competir-hi des de Barcelona, orientant–la als «reptes i les solucions» del camp de l’arquitectura, que el cor anava posant damunt la taula. En aquesta experiència podríem dir que la figura de l’Oriol excedeix els límits del director d’orquestra per esdevenir l’actor dominant de la iniciativa.
Un tercer element és la seva voluntat d’inscriure, d’una forma clara i neta, els fets culturals i arquitectònics decisius en una perspectiva de llarg termini. Ens demostra la seva preocupació com a intel·lectual que treballa la història i els moviments socials i artístics, de buscar períodes o moments que permetin entendre millor els continguts d’un canvi, d’una ruptura i de la creació d’un moviment arquitectònic nou. Si seguim la seva línia expositiva, podríem destacar avui tres grans períodes com a moviments d’arrencada de l’arquitectura moderna a Catalunya.
En primer lloc, les arrencades polèmiques del Modernisme a finals del segle XIX. Potser aquí neix la seva entusiàstica passió per l’estudi del modernisme, perquè n’entén les especials arrels en la societat catalana que li permeten convertir-lo en un dels moviments més esplèndids d’Europa. El farà coincidir amb la plenitud de la Renaixença, on figures essencials com Gaudí i Domènech i Montaner hi troben el seu propi espai, però valora amb força el context social, cultural i productiu que permet que aquest moviment sigui espectacular a Catalunya i molt més avançat que en altres realitats tecnològicament més avançades, com l’Art Nouveau a França o als Països Baixos. El seu esplèndid Reseña y catálogo de la arquitectura modernista en dona els detalls.
PUBLICITAT
L’estiueig de les classes treballadores
L’altre moment estel·lar serà als anys 30, amb el desmantellament de la Dictadura i la Monarquia i l’arrencada d’il·lusions de la República i l’Autonomia, amb el GATCPAC com una resposta madura a l’esclat de l’arquitectura racionalista que s’imposava en el centre d’Europa. La importància d’aquest moviment i les figures de Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé resulten ressaltades amb els projectes de Gavà per a l’estiueig de les classes treballadores o la Casa Bloc de Sant Andreu, com a model per a l’habitatge massiu. Igualment, els esforços de difusió de les idees de l’arquitectura moderna de la revista AC, que amplifica el seu llibre sobre l’arquitectura de la Segona República.
Seguint aquest fil històric de l’argumentari d’Oriol Bohigas ens podem permetre afegir amb gran claredat un tercer període i moment estel·lar en el qual ell es convertí en protagonista privilegiat amb la reinstaurada democràcia als ajuntaments, i en especial al de Barcelona, en el qual va liderar una sèrie d’estratègies d’àmplia repercussió política i econòmica, per esdevenir referència internacional.
Si repassem la reflexió teòrica que ell fa en la «reconstrucció de Barcelona» podem entendre la profunditat del seu pensament i mètode de treball a partir de recerques múltiples i a una gran capacitat de síntesis. És així com un projecte polític àmpliament democràtic tenia les arrels en un reconeixement de la geografia del territori, de les morfologies dels barris, del desplegament de les infraestructures –amb les seves mancances i els seus excessos– la urgència de la construcció d’equipaments, places i jardins, que la major part de la població demanava.
Tot un programa molt ambiciós al qual donar prioritat i convertir–lo en acció; per tant, de nou idees clares ben arrelades i instruments pràctics per actuar. La figura i el treball de l’arquitecte resulten prioritaris. En aquell moment, la seva gran aportació serà col·locar «l’espai públic» al centre del projecte de ciutat perquè aglutina el teixit urbà i el social; consolida la barreja funcional i l’ús compartit de la ciutat.
Sortim al pas de si és millor places dures o jardins vegetals; Barcelona necessitava de tot; el que convenia era fer-ho amb eficàcia i molta cura perquè només la qualitat en permetrà un bon ús cívic.
Després d’aquestes accions pilot més urgents en posa en marxa d’altres més complexes amb els PERI (Pla Especial de Reforma Interior) i el reequipament dels barris, per arribar finalment a estratègies de gran escala on les infraestructures de transport i mobilitat van acompanyades de la transformació d’espais perifèrics aconseguint la centralitat necessària per als diferents barris de la metròpolis. En aquest moment el Projecte Olímpic 1992 desplega un sistema de pols oberts ben connectats que permeten fer–ho possible, tot prioritzant l’obertura de la ciutat al mar.
Exemple brillant i capdavanter
Sembla fàcil d’explicar i molt difícil de fer. Oriol Bohigas influeix de maneres diferents: com a gestor municipal a l’inici, després com a responsable tècnic d’un sector de la Vila Olímpica; i les idees força es formalitzen perquè són clares i consistents. Finalment, l’urbanisme urbà s’imposa en una ciutat tan necessitada d’espai públic de qualitat. L’èxit d’aquest moment estel·lar és compartit en general avui i el seu impacte es multiplica arreu, en altres municipis catalans, espanyols i també europeus. Després, l’energia d’Oriol Bohigas es decanta cap altres posicions institucionals com Cultura, l’Ateneu, etc., que altres articles han ponderat.
Voldria cloure aquesta contribució amb un agraïment formal a l’Oriol per les lliçons que la seva trajectòria ens inspira, perquè segurament tenia raó quan estudiava amb profunditat el Modernisme i el GATCPAC, no només per reportar l’interès d’aquells moments sinó com una forma de preparar una visió ambiciosa per a Barcelona com a ciutat capital metropolitana com ningú no podia imaginar abans. La mirada als tres moments també ens fa veure com són de diferents i d’interessants cadascun, i segur que queda molt per aprendre i avançar en la relació entre idees i projecte, entre estratègies i procés de desplegament, per finalment redescobrir l’important rol social de l’arquitecte, del qual l’Oriol n’ha estat un exemple brillant i capdavanter. A aprendre del mestre, doncs!
