Que no s’espanti ningú. En aquest article no parlaré de la França del segle XVIII, ni de la crisi de les monarquies de l’Antic Règim. No obstant això, la frase que s’atribueix a Madame de Pompadour, pronunciada per animar el seu amant, el rei Lluís XV, després de la derrota a la batalla de Rossbach, l’hauria pogut dir a principis d’aquest any el president de la República italiana, Sergio Mattarella, en un dels salons del palau del Quirinal, mirant Mario Draghi als ulls: Après nous, le déluge.
En aquells dies convulsos de finals de gener, la imatge que va oferir el sistema polític transalpí era efectivament de final d’una època. Els partits es van mostrar incapaços d’arribar a un acord per escollir el nou cap de l’Estat i tampoc no van saber controlar les seves tropes parlamentàries. De fet, el pla per promoure Draghi al Quirinal va fracassar estrepitosament, com també la temptativa del líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, per imposar un candidat de dretes. El bloqueig ha estat total i el ridícul, espantós. Abans que l’enuig dels ciutadans arribés a nivells alarmants, els partits li van haver de demanar de genolls a Mattarella que es quedés set anys més a la Presidència de la República. I a Draghi que es quedés al palau Chigi, seu de la Presidència del Govern.
La inestabilitat política italiana s’ha convertit en una broma que ja no fa riure ningú a Brussel·les.
Es repetia, a grans trets, l’escena de la primavera del 2013 quan el Parlament va resar perquè Giorgio Napolitano li tragués les castanyes del foc. En un discurs memorable, pel qual alguns el van titllar de King George, va renyar diputats i senadors, subratllant que es tractava d’una excepció: un president de la república no havia estat mai reelegit. Doncs bé, ha passat menys d’una dècada i ja hi tornem a ser. O potser som en una situació encara pitjor.
De terratrèmol en terratrèmol
De fet, el 2013 el sistema polític italià va viure el seu primer terratrèmol amb l’entrada a escena del Moviment 5 Estrelles. Del bipolarisme imperfecte de la Segona República –centredreta vs. centreesquerra– es passava a un tripolarisme inesperat. El 2018, després del foc fatu del renzisme, el sistema va viure un altre sisme. Els grillini guanyaven per golejada les eleccions, el centreesquerra tocava fons, i a la dreta el berlusconisme mostrava que estava de camí cap al seu Sunset Boulevard peculiar i deixava el ceptre de líder de la bigarrada coalició a una Lega lepenitzada que havia abandonat l’independentisme padà per abraçar el nacionalisme italià.
La legislatura que es va iniciar llavors ha estat sens dubte la més boja de la història republicana: en només tres anys es va passar d’un govern nacionalpopulista a un executiu d’unitat nacional liderat per l’expresident del Banc Central Europeu, passant per un govern moderadament progressista format pel Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic (PD).
Primer, els somnis de grandesa de Salvini es van fondre com la neu al sol en les grolleres festes del Papeete a les platges de l’Adriàtic. Després, els intents de Giuseppe Conte de presentar-se com un home d’Estat tranquil·litzador, aprofitant el protagonisme guanyat durant el confinament, van naufragar per la jugada agosarada d’un Matteo Renzi al qual li agrada morir matant. Així, a principis del 2021, la solució va ser la de cridar Draghi.
La gran dependència del gas rus és una llosa descomunal i un problema geopolític de primer ordre.
L’objectiu era doble: pilotar el país fora de la pandèmia i gestionar el Pla Nacional de Recuperació i Resiliència (PNRR) que beneficiava Itàlia amb gairebé 200.000 milions d’euros. Per a un país amb una burocràcia que té fama d’infernal, una economia que ranqueja des de principis del mil·lenni i una inestabilitat política que s’ha convertit en una broma que ja no fa riure ningú a Brussel·les, el repte era considerable. Mattarella i el que alguns anomenarien l’Estat profund, a més de les institucions comunitàries, no es fiaven de Conte i menys encara dels 5 Stelle. Van apostar així per un nom de prestigi internacional reconegut que tingués l’auctoritas per fer callar tothom. Qui millor que Súper Mario? L’home del whatever it takes devia també permetre un tercer objectiu: deixar respirar el sistema polític perquè es regenerés, començant pels partits.
PUBLICITAT
En la gestió de les últimes onades de la pandèmia, Draghi no ha comès grans errors, més enllà d’haver de bregar amb les batusses d’alguns ministres per si s’havia de tancar el país a l’estil xinès o obrir-ho tot seguint el model d’Ayuso. Tampoc en la confecció del PNRR hi ha hagut grans problemes, encara que s’haurà de veure la capacitat real de l’administració pública –el veritable nus gordià de l’assumpte– per absorbir el finançament ingent, seguint un calendari molt estricte. El PIB, que havia baixat un 9 % el 2020, va créixer un 6,6 % l’any passat i les previsions de cara al pròxim bienni eren positives fa uns mesos. També l’ocupació va augmentar al final de l’any passat i la producció industrial va recuperar el que havia perdut en l’annus horribilis de la covid.
Ara bé, la situació internacional, entre crisi de proveïment, encariment exponencial de l’energia i guerra a Ucraïna, ho ha complicat tot. La inflació va arribar al 5,7 % al febrer, el risc d’estagflació és sobre la taula i la dependència del gas rus –que proporciona el 38 % del que consumeix Itàlia– és una llosa descomunal, a més d’un problema geopolític de primer ordre. De totes maneres, almenys en això, el país transalpí està en bona companyia al costat dels principals aliats europeus, començant per Alemanya. És en el tercer objectiu –la regeneració del sistema polític– que la diferència és evident i és on Draghi ha fracassat.
Uns partits zombis
Òbviament, la responsabilitat és només parcialment imputable a l’expresident del BCE. En realitat, parafrasejant Fabrizio De André, encara que els partits es creguin absolts, estan igualment involucrats. No es tracta, per descomptat, de reduir-ho tot a una anàlisi simplista a tocar de l’antipolítica. La qüestió és que ningú no s’ha posat les piles confiant en el poder taumatúrgic de Súper Mario i els diners dels fons europeus. L’escena esperpèntica de la reelecció de Mattarella ha estat la prova que es viu una crisi sistèmica: no és solament que cap partit no té un projecte de país a llarg termini – una tònica mundial, d’altra banda–, sinó que tots segueixen la màxima d’anar fent sense adonar-se que semblen l’orquestra del Titanic. El problema és que el temps constreny.
Giorgia Meloni pot presumir de no haver-se fet mai una ‘selfie’ a la plaça Roja de Moscou vestint una samarreta amb la imatge de Putin.
La legislatura acaba el març del 2023 i molts ja resen perquè Draghi es quedi al Palau Chigi també després. Una solució que representaria la subordinació definitiva de la política al govern dels tècnics i, entre línies, una mena de presidencialisme de facto. Els sondejos apunten clarament al fet que el tripolarisme és cosa del passat, però tampoc no queda clar que es torni al tan enyorat bipolarisme.
La dreta sol anar en coalició, però la lluita per l’hegemonia entre una Lega que ha perdut la meitat dels vots respecte del 2019 i Fratelli d’Italia, que competeix amb el Partit Democràtic per ser la força més votada, ho entorpeix tot. En els últims temps, Salvini sembla més aviat un boxejador sonat. Acorralat pels seus vincles amb Putin i qüestionat pels principals barons del seu partit, ha de maldar per mantenir-se en el govern i no deixar gaire espai a Giorgia Meloni, que ho té fàcil sent l’única oposició a l’Executiu de Draghi.
A més, la líder de Fratelli d’Italia pot presumir de no haver-se fet mai una selfie a la plaça Roja de Moscou vestint una samarreta amb la imatge de l’autòcrata rus: el pedigrí atlantista és un valor preuat en la ultradreta d’avui dia. S’ha d’afegir a aquest duo dinàmic el que queda de Forza Italia que, esperant l’abdicació del padre padrone Berlusconi, no té clar si vol acabar com la crossa més presentable d’una coalició liderada pels aliats d’Orbán o buscar-se la vida en una nova barrija-barreja centrista al costat de Renzi i Carlo Calenda. Un projecte que molts esperen que vegi la llum, començant pels poders fàctics, però que té l’aire de quedar-se en un altre somni humit, també per l’ego desmesurat dels seus impulsors.
A l’altre costat, l’aliança entre els 5 Estrelles i el Partit Democràtic, que tots consideren obligats a entendre’s, està permanentment en dubte. Enrico Letta ha intentat revitalitzar l’única força progressista que queda sota els Alps amb iniciatives com les agora democràtiques, però el partit continua sent una fusió en fred de cultures polítiques diferents –la catòlica i la comunista– i és fill d’un temps –percebut llunyà com el Plistocè– marcat per la convicció que Itàlia s’encaminava cap a un sistema majoritari anglosaxó. Revitalitzar el PD, en suma, és una missió impossible. O gairebé. També perquè la percepció que se’n té és d’una força responsable que se sacrifica pel bé del país, governant amb Mario Monti, Conte, Draghi o qui sigui.
Els grillini, en canvi, a més de perdre consensos cada dos telenotícies, continuen buscant el seu centre de gravetat permanent, embardissats en una lluita de poder entre el nou líder polític, Conte, i el ministre d’Afers Exteriors, Luigi Di Maio, que s’ha convertit ràpidament en un democratacristià doc (terme italià que significa «denominació d’origen controlada», equivalent a l’expressió «de soca-rel»). Això sí, sense la cultura política i l’estructura organitzativa de la vella Democràcia Cristiana. Resumint, ara és impossible que un partit que ha passat de voler «obrir el Parlament com una llauna de tonyina», en paraules de Grillo, a convertir-se en soci de govern de tothom sàpiga capitalitzar la frustració i la desconfiança present en la societat com fa un lustre.
L’escull de la reforma electoral
Vist el que ha passat, sembla que no es pot fer altra cosa que continuar resant perquè Draghi no es mogui d’on és. Ara bé, tampoc no està clar que la travessia de l’expresident del BCE fins al final de la legislatura arribi a bon port. Al juny es votarà en un miler d’ajuntaments –amb ciutats importants com Palerm, Gènova, Verona o Parma– i se celebrarà un referèndum sobre la Justícia –proposat per la Lliga Nord– que pot fer trontollar l’Executiu, molt dividit sobre aquest tema. A la tardor, així mateix, s’anirà a les urnes a Sicília, un vot que sol marcar les dinàmiques nacionals. Sense comptar, ça va sans dire, amb les conseqüències de la guerra a Ucraïna i la crisi energètica.
Un sistema electoral majoritari donaria una majoria absolutíssima a la dreta si continua estant unida.
No es pot oblidar tampoc que en les pròximes eleccions s’aplicarà per primera vegada la retallada de parlamentaris aprovada en referèndum la tardor del 2020 –de 630 a 400 diputats i de 315 a 200 senadors– i s’hauria d’elaborar una nova llei electoral perquè l’existent, coneguda amb el nom de Rosatellum, ha estat jutjada parcialment inconstitucional. Tots fan càlculs, esperant que el canvi de les regles del joc els permeti obtenir una victòria inesperada o, almenys, una derrota dolça.
No obstant això, en un Parlament balcanitzat com l’actual –i on la gran majoria dels seus membres sap que no es podrà tornar a asseure als pupitres de Montecitorio o del palau Madama–, és pura utopia pensar que es pugui arribar a un acord entre els que defensen un sistema majoritari –que donaria una majoria absolutíssima a la dreta si continua estant unida– i els que aposten pel sistema proporcional –esperant, d’aquesta manera, aconseguir alguna aliança espúria després dels comicis.
Així que el més probable és que es vagi a les urnes amb el Rosatellum, una barreja de sistema proporcional –61 % dels escons– i majoritari amb col·legis uninominals –37 % dels escons–. Això significaria, sondejos en mà, un govern Meloni-Salvini, tret que Berlusconi no s’immoli pel bé de la pàtria i doni el vistiplau per a la creació del fantasmagòric centre liberal. Utopia? No es pot descartar mai que els megalòmans facin un gest inesperat per deixar un bon record com a grans estadistes i perquè els regalin el seu lloc al panteó nacional.
Venen temps difícils, en poques paraules. La incertesa és sobirana, la visió de futur brilla per la seva absència, els partits són ombres de les ombres del que eren en el passat i la societat està esfilagarsada i atomitzada. No seria estrany, doncs, que l’any que ve una jove que ha crescut amb el neofeixisme romà, Giorgia Meloni, es pogués convertir en la primera dona que presidís un Consell de Ministres a la vora del Tíber. L’alternativa seria veure una vegada més Mattarella dient-li a Draghi en un saló del Quirinal: après nous, le déluge. O, més prosaicament, «Mario, aguantem uns anys més». Brussel·les i Washington aplaudirien alleujats.
