Que no s’espanti ningú. En aquest article no parlaré de la França del segle XVIII, ni de la crisi de les monarquies de l’Antic Règim. No obstant això, la frase que s’atribueix a Madame de Pompadour, pronunciada per animar el seu amant, el rei Lluís XV, després de la derrota a la batalla de Rossbach, l’hauria pogut dir a principis d’aquest any el president de la República italiana, Sergio Mattarella, en un dels salons del palau del Quirinal, mirant Mario Draghi als ulls: Après nous, le déluge.

En aquells dies convulsos de finals de gener, la imatge que va oferir el sistema polític transalpí era efectivament de final d’una època. Els partits es van mostrar incapaços d’arribar a un acord per escollir el nou cap de l’Estat i tampoc no van saber controlar les seves tropes parlamentàries. De fet, el pla per promoure Draghi al Quirinal va fracassar estrepitosament, com també la temptativa del líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, per imposar un candidat de dretes. El bloqueig ha estat total i el ridícul, espantós. Abans que l’enuig dels ciutadans arribés a nivells alarmants, els partits li van haver de demanar de genolls a Mattarella que es quedés set anys més a la Presidència de la República. I a Draghi que es quedés al palau Chigi, seu de la Presidència del Govern.

La inestabilitat política italiana s’ha convertit en una broma que ja no fa riure ningú a Brussel·les.

Es repetia, a grans trets, l’escena de la primavera del 2013 quan el Parlament va resar perquè Giorgio Napolitano li tragués les castanyes del foc. En un discurs memorable, pel qual alguns el van titllar de King George, va renyar diputats i senadors, subratllant que es tractava d’una excepció: un president de la república no havia estat mai reelegit. Doncs bé, ha passat menys d’una dècada i ja hi tornem a ser. O potser som en una situació encara pitjor.

 

De terratrèmol en terratrèmol

De fet, el 2013 el sistema polític italià va viure el seu primer terratrèmol amb l’entrada a escena del Moviment 5 Estrelles. Del bipolarisme imperfecte de la Segona República –centredreta vs. centreesquerra– es passava a un tripolarisme inesperat. El 2018, després del foc fatu del renzisme, el sistema va viure un altre sisme. Els grillini guanyaven per golejada les eleccions, el centreesquerra tocava fons, i a la dreta el berlusconisme mostrava que estava de camí cap al seu Sunset Boulevard peculiar i deixava el ceptre de líder de la bigarrada coalició a una Lega lepenitzada que havia abandonat l’independentisme padà per abraçar el nacionalisme italià.

La legislatura que es va iniciar llavors ha estat sens dubte la més boja de la història republicana: en només tres anys es va passar d’un govern nacionalpopulista a un executiu d’unitat nacional liderat per l’expresident del Banc Central Europeu, passant per un govern moderadament progressista format pel Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic (PD).

Primer, els somnis de grandesa de Salvini es van fondre com la neu al sol en les grolleres festes del Papeete a les platges de l’Adriàtic. Després, els intents de Giuseppe Conte de presentar-se com un home d’Estat tranquil·litzador, aprofitant el protagonisme guanyat durant el confinament, van naufragar per la jugada agosarada d’un Matteo Renzi al qual li agrada morir matant. Així, a principis del 2021, la solució va ser la de cridar Draghi.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.