La roca

El 1913 es va publicar una de les obres fonamentals de la ciència política moderna (avui injustament bandejada dels plans d’estudis universitaris per considerar-la, paradoxes de la vida, poc científica), el Tableau politique de la France de l’Ouest sous la Troisième République d’André Siegfried. El llibre es basava en l’observació sistemàtica dels resultats electorals francesos des de 1870, el que duia a l’autor a constatar que hi havia territoris on el vot sempre s’inclinava cap al camp conservador, mentre que en d’altres hi persistia una tendència sistemàtica vers l’esquerra. Siegfried es preguntava per què es donaven aquestes diferències, per què hi havia llocs on sempre guanyava la dreta i llocs on sempre hi eren majoria els progressistes.

La resposta donada per Siegfried al seu Tableau ha fet història. Segons ell, la causa de la inclinació electoral dels territoris estava precisament allà, al territori, més concretament al sòl, a la composició geològica del terreny. Així, generacions i generacions d’estudiants de ciència política (ara menys, en estar proscrit el llibre per poc científic, com ja he dit) han après que en els territoris conformats majoritàriament per sòl calcari el vot s’acostuma a inclinar cap a l’esquerra, mentre que allí on el sòl és principalment granític mana la dreta.

Dit així, la conclusió de Siegfried sembla una boutade, però de debò que no ho és. Ara bé, seria massa llarg desenvolupar aquí tot el raonament darrere del Tableau (si teniu temps, un dia us ho explico amb calma). L’he tret a col·lació perquè m’agrada reivindicar-ne la cientificitat sempre que en tinc ocasió i per recordar que Galícia és, geològicament parlant en bona part, una gran, immensa, roca de granit. D’aquí se’ns desprendria, seguint Siegfried, que està predestinada a inclinar-se un cop i un altre, eternament (o gairebé), cap a la dreta.

 

Conjunció astral

La possibilitat que l’esquerra aconseguís la majoria absoluta al Pazo del Hórreo, seu del parlament, era real, però alhora extraordinàriament difícil. No depenia de si mateixa sinó de diversos factors concatenats que s’havien de produir a l’hora. Si només se’n produïa un (o dos) no hi havia majoria possible. Quins eren aquests factors? D’una banda, calia que part del vot del PP no acudís a les urnes i/o que una part d’aquest s’acabés inclinant cap a l’esquerra. I alhora era necessària una mobilització molt significativa del vot cap a l’esquerra. Impossible no, però molt i molt complicat. Una conjunció astral.

Al final, no es va produir res de tot això. El vot del PP es va mantenir fidel fins al final, immune a tot. És molt difícil desbancar un partit que, sondeig rere sondeig, manté més del 80% del seu vot. Ni l’oportuna polèmica sobre el possible indult a Puigdemont a una setmana de l’elecció va erosionar la roca del vot popular (pur granit).

 

Blocs, blocs, blocs

També és complicat donar la volta a uns resultats electorals sense modificar l’equilibri de forces entre els guanyadors i els seus competidors. Sense un increment del vot a l’esquerra en detriment del de la dreta. Les enquestes mai no van detectar un moviment semblant. Els transvasaments eren eminentment interns, entre els partits de cada bloc, del PSdeG al BNG i de Vox i Cs (sí, el 2020 Cs encara havien obtingut prop de deu mil vots que ara havien quedat lliures) al PP.

Aquesta convocatòria és una mostra evident de com circula el vot darrerament. Hi ha dos circuits, de fet. Un a cada bloc, com dues corrents marines que coexisteixen però no es barregen. Tenen vides pròpies, velocitats pròpies i direccions pròpies. Les fronteres de cada bloc són impenetrables, impermeables. D’aquí que, en el cas gallec, la dreta tingui la majoria blindada i sigui molt difícil que es produeixi un canvi en la correlació de forces. Per no parlar del sistema electoral, que li juga a favor (com en el cas català, per cert).

 

La mobilització no té per què ser d’esquerres

Hi ha un clàssic que mai no passa de moda, tot i que sigui fals i les dades, convocatòria rere convocatòria, el desmenteixin. No hi ha res a fer. Quan es tracta d’eleccions sembla com si els periodistes obrin el mateix calaix, un cop i un altre, ple de frases fetes i les disposin damunt la taula. D’aquestes, una de les més repetides és la que assegura (categòricament si pot ser) que de produir-se un increment en la participació, aquest afavorirà (sí o sí) l’esquerra.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Fa mandra haver-ho de repetir, però cal fer-ho un cop i un altre (tot i que ja hem perdut l’esperança de convèncer ningú): l’augment de la participació, la mobilització de l’electorat, no afavoreix a priori cap opció concreta. I aquesta convocatòria n’ha tornat a ser una mostra palmària. Si tenim en compte l’última preelectoral del CIS, el PP hauria aconseguit atraure uns 120.000 vots d’abstencionistes i nous electors, el que equival a més de la meitat del vot que es va mobilitzar al llarg de la campanya. D’aquests, l’esquerra només n’hauria atret 85.000.

 

Un vot rendible

En els últims anys estem assistint a un canvi profund en la manera de votar, que és molt visible entre els electors de les noves generacions (no confondre amb allò que anomenem genèricament «els joves» perquè van dels divuit als quaranta anys i escaig). El nou elector no opta per un partit de forma sistemàtica, no s’orienta en funció de les opcions concretes sinó que cada cop més acostuma a triar en funció de la rendibilitat que li vol treure al seu vot. No parlem de rendibilitat econòmica sinó política. Cada cop hi ha més electors que s’orienten en funció de quin partit creuen ells que és el millor per assolir l’objectiu que s’han marcat, ja sigui fer que una opció (un bloc, no un partit necessàriament) assoleixi la majoria o evitar que una altra pugui formar govern.

Aquest nou elector no és menys ideològic que l’anterior, el vell. És més, potser ho és encara més. Que sigui oscil·lant, volàtil com s’acostuma a dir, no vol dir que no tingui una posició política clara. Al contrari. El que no té és un partit de referència. El nou elector vol fer que passin coses i això fa que a cada convocatòria es demani quin partit sembla el més adequat per a que això que vol que passi, passi efectivament.

En el cas gallec ha estat ben evident. L’esquerra s’ha concentrat en aquella opció que a priori semblava la més «rendible» per aconseguir desbancar el PP del govern, és a dir el BNG. Vol dir que el vot d’esquerres s’ha radicalitzat, com sosté el PP? No, vol dir que una part molt considerable del vot de l’esquerra ha trobat en el BNG l’opció més adequada per fer que passés allò que aquest votant volia, evitar una nova majoria absoluta del PP. El mateix pot dir-se del vot de la dreta, que s’ha concentrat en el PP com a opció més «rendible» per assegurar el manteniment de la majoria conservadora.

Cal tenir molt en compte aquesta transformació del vot a partir d’ara. Els partits tindran èxit sempre que sàpiguen gestionar aquesta rendibilitat que busca aquest nou elector. El vot fidel a un partit continua existint, cert, però de mica en mica va deixant lloc a aquest nou vot alliberat de lligams partidistes que calcula i pondera i acaba decidint-se en funció del rendiment que suposa votar un o altre partit.

 

Partits especialitzats i partits tot-terreny

Els resultats gallecs de diumenge són gallecs, per més que se’ls busqui extrapolacions generals (en parlarem més avall). La idiosincràsia electoral gallega és similar a l’andalusa d’abans de 2018, però a la inversa. Si s’observen els resultats electorals es conclou que el PP és un partit tot-terreny, una roca (de granit, òbviament). El seu vot és extraordinàriament estable en tot tipus d’eleccions, amb oscil·lacions cícliques. El seu resultat en aquestes eleccions autonòmiques és pràcticament el mateix de les passades generals (700.000 vots) i això es repeteix al llarg dels anys. El PP té un vot sòlid, fidel, que li dona suport sigui quina sigui l’elecció. Només el 2019 es despenja el vot de les generals, coincidint amb l’ascens de Cs i posteriorment de Vox, els únics competidors reals (per bé que momentanis i només en les eleccions generals) que han tingut els populars des de l’ensulsiada de l’UCD allà per 1982.

 

Magnitud i composició de l'esquerra i la dreta a Galícia, eleccions generals i autonòmiques

Magnitud i composició de l’esquerra i la dreta a Galícia, eleccions generals i autonòmiques

 

A diferència del PP, les forces de l’esquerra són partits especialitzats en un tipus d’elecció. Ha sigut molt evident en aquesta convocatòria, com ho fou el 2019-2020. El PSdeG és un partit de generals, possiblement perquè apareix a ulls del votant d’esquerra com l’opció més «rendible» en aquest tipus d’elecció. En canvi, quan arriben les autonòmiques és el BNG el que concentra el vot de l’esquerra. Entre el 23J i ara els socialistes han deixat escapar 270.000 vots, el 56% dels seus suports de les generals. Per contra, el BNG ha augmentat el seu resultat en 315.000, el doble que els vots obtinguts el juliol passat (ha atret vot socialista i vot de Sumar). Fa quatre anys va passar més o menys el mateix, entre les generals i les autonòmiques el PSdeG va deixar-se 212.000 vots i el BNG va créixer en 190.000. Així doncs, no és que l’opció per l’amnistia hagi llençat en braços del nacionalisme «radical» un bon tros del vot socialista, com afirma interessadament la brunete. No és d’ara que passa, ha ocorregut sempre i té a veure amb això que dèiem de la rendibilitat del vot i l’especialització d’alguns partits.

 

…i partits de temporada (deu anys després del 2014)

Cap novetat en el front de l’antiga nova política en aquestes eleccions gallegues. La papereta de Cs ha desaparegut de les meses electorals, com ho havia fet a les generals, mentre que l’esquerra «transformadora» ha acabat de rubricar la seva defunció per la via tradicional de l’esquerra més tronada, la divisió caïnita i suïcida. Una dècada després del sorgiment de les forces de la nova política, coincidint amb l’esgotament simbòlic de l’impuls del 78 (l’abdicació de la seva figura principal, Joan Carles I), d’aquestes en queda ben poca cosa. L’última tanda d’eleccions municipals i autonòmiques (2023) els ha eliminat de bona part dels governs dels grans ajuntaments i parlaments (tot i que no de tots, queda Más Madrid, i també els comuns, tot i que en una posició més subsidiària, lluny d’exercir el lideratge de l’esquerra).

La caiguda (i en el cas gallec, pràctica desaparició) de les forces de la fallida regeneració democràtica ha propulsat altre cop les formacions clàssiques, en una mena de renaixement fulgurant en alguns casos, com el BNG, condemnat a vagar pel desert entre 2015 i 2020, el temps que van durar les mareas: de 400.000 vots a les generals de 2015, 14 escons a les autonòmiques d’un any després, a la meitat dels vots al novembre de 2019 i cap escó a les autonòmiques de l’any següent. A la dreta succeí tres quarts del mateix, amb Cs i Vox llimant la roca del PP.

Tanmateix, seria injust afirmar que la transformació iniciada el 2014 no ha deixat res. Hi ha un pòsit, que si bé no és visible en les formacions que van néixer a redós d’aquell any de canvi, sí que ho és en alguns valors profunds que han marcat i continuen marcant les noves generacions, els fills i filles del 15M. Hi ha un llenguatge i unes maneres que venen d’allà i s’han instal·lat en la conversa col·lectiva, tant a l’esquerra (més visible), com a la dreta (com a reacció). 2014 no s’ha acabat de tancar, segueix allà, obert en canal, per molt que tots fem com si no el veiéssim.

 

El gest que no va ser

Les dinàmiques internes de supervivència organitzativa condicionen als qui han de prendre les decisions estratègiques en els partits. Aquesta pulsió conservadora (literal: de conservar) fa que moltes vegades els partits actuïn més en funció de les necessitats de l’organització (de la seva supervivència), que dels seus propis interessos estratègics (a mig i llarg termini) o de les demandes dels seus votants i simpatitzants.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Sumar no ha aconseguit representació parlamentària en aquestes eleccions, malgrat els auguris d’algunes enquestes que li preveien l’obtenció d’un escó a A Coruña o a Pontevedra. Al final, l’efecte rendibilitat del vot ha arrossegat bona part de la intenció inicial a votar per Sumar cap al BNG, el que hauria acabat d’enfonsar les perspectives d’aquells. Els 28.000 vots obtinguts no han rendit. Però, per fortuna per a Yolanda Díaz, tampoc no han estat decisius en el resultat final. Si tots els vots de Sumar s’haguessin concentrat al BNG, aquest només hauria incrementat la seva representació final en un escó addicional (per Pontevedra), el que no hauria estat suficient per arrabassar la majoria absoluta al PP.

 

Una campanya inacabable

Inevitablement, el resultat de les eleccions gallegues s’ha interpretat (intencionadament) en clau estatal. I és que les convocatòries que es produeixin al llarg d’aquesta legislatura seran analitzades sota aquest prisma, en funció de si corregeixen o ratifiquen el resultat del 23J. És a dir, cada elecció servirà per consolidar o deslegitimar la majoria que dona suport al govern central. Tant el PP com el PSOE han jugat les gallegues en clau general, com van jugar el 28M de l’any passat o les andaluses. Des del 23J, però, aquesta tendència s’ha aguditzat perquè flota en l’aire la idea que els resultats electorals condicionaran de forma contundent l’escenari general en un sentit o en un altre.

Les gallegues havien de ser la tomba de Feijóo i sumir el PP en una pugna descarnada pel lideratge, amb l’ascensió (possible, probable, en diferit potser) d’Ayuso a la presidència del partit. Estaven cridades a sacsejar el taulell, a donar aire a un govern balandrejat per uns socis amb agenda pròpia. No ha succeït i ara encarem la següent etapa, que podrien ser les basques o les europees. Les primeres no tenen molta història, però les segones són una prova de foc per a la supervivència de Sánchez. El govern no caurà, però podria quedar molt tocat en cas d’una derrota clara. Corren aires de 1994, quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions, unes europees precisament.

En qualsevol cas, passi el que passi, els argumentaris ja estan escrits i a punt per ser distribuïts entre els mitjans afins, convertits en barres braves de cada partit. Tothom sap què ha de dir i el guió es desplegarà de la manera més previsible en funció dels resultats, com ha succeït ara. La dreta «nacionalitza» els resultats gallecs, Feijóo es reforça davant dels seus rivals interns i als «grans accionistes» del PP no els toca més remei que aguantar-lo una temporada més. Sánchez minimitza i «galleguitza» el vot de diumenge (després de protagonitzar la campanya). Ara li toca resistir, allò que més el defineix. Aguantar a l’espera de les europees, que seran (aquestes sí) l’examen més dur. I mentrestant l’anar i venir de l’amnistia, l’ombra que plana sobre aquesta campanya eterna, fatigosa, repetitiva, que es retroalimenta en la seva bombolla.