Arabella, la comèdia lírica de Richard Strauss amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal que es va estrenar el 1933, pocs mesos després que Hitler arribés a la cancelleria, s’ha vist per primera vegada a Madrid, al Teatro Real. Ho ha fet sota la impecable direcció orquestral de David Afkham, amb una protagonista de colors vocals idonis per al paper protagonista com és la soprano Sara Jakubiak, i amb una posada en escena depurada i minimalista de Christof Loy.
És Arabella una dona superficial que juga amb els seus pretendents en una Viena decimonònica que comença a viure la seva decadència? Loy creu que no. En la seva opinió, a partir de la qual planteja la producció, Arabella no és la quasi opereta amable i fins i tot divertida que molts hi volen veure. Ni la protagonista és una dona lleugera i frívola que busca un marit que la guiarà per la vida. D’entrada és capriciosa, però sempre forta. Al final, aquesta fortalesa és el que acaba marcant el personatge deixant en un paper mesquí, molt miseriós, als pares, uns aristòcrates arruïnats que han posat totes les seves esperances per a rescabalar-se en un casament avantatjós de la filla gran. També és la fortalesa d’Arabella la que retorna la dignitat a la germana petita, a Zdenka, a qui els pares obliguen a vestir de xicot per estalviar.
Aquesta mateixa producció, procedent de l’Òpera de Frankfurt, es va veure al Liceu el novembre del 2014 i va ser mereixedora del premi de la crítica que atorga Amics del Liceu a la millor representació de la temporada, i a Christof Loy li va correspondre el guardó a la millor posada en escena. Per a la seva presentació a Madrid, Loy, que ha estat present als assajos (cosa que no va fer a Barcelona), ha introduït algunes modificacions que reforcen el minimalisme, reduint-ho tot al que és estrictament essencial segons la seva concepció d’Arabella.
Escena final de l’òpera ‘Arabella’ al Teatro Real en una posada en escena de Christof Loy. Fotografia de Javier del Real. Teatro Real.
La depurada escenografia (de Herbert Murauer) reflecteix la contraposició entre la bellugadissa societat vienesa de finals del segle XIX anticipant el seu esgotament i la solidesa d’unes emocions. Les de la protagonista i les de Mandryka, el personatge que ve d’un altre món, de la ruralia provinciana on se suposa que tot és més net, directe, sense els embuts cortesans, malgrat que les seves emocions també passen per una muntanya russa de gelosia i despit que el porta a flirtejar amb la Fiakermilli, la mascota dels cotxers, i en aquesta producció, a violar. Si durant el primer, segon i part del tercer acte, tot és un obrir i tancar de portes i de passar d’un lloc a l’altre amb uns panells movibles, al final tot queda reduït a un únic espai, a una caixa blanca on els personatges es veuen obligats a enfrontar-se amb les seves accions. El vestuari és el d’un segle XX vintage.
La veu plena i sempre homogènia de l’estatunidenca Sara Jakubiak va donar vida de manera molt intensa a Arabella. Al seu costat, el baix-baríton austríac Josef Wagner va ser un eficaç Mandryka. La soprano lleugera Sarah Defrise va defensar molt bé el paper de Zdenka amb la seva veu molt bonica tot i que una mica massa petita, i amb una gran capacitat actoral. Una sorpresa molt agradable va ser retrobar dalt de l’escenari en una òpera representada a la mezzosoprano sueca Anne Sofie von Otter en el paper d’Adelaide, la mare d’Arabella, demostrant que encara li queda corda. L’altre baix-baríton d’aquesta òpera era Martin Winkler en el paper de Comte Waldner, un paper ben cantat amb una comicitat molt ben ajustada. La soprano navarresa Elena Sancho Pereg va superar amb nota tots els esculls aguts del paper de la Fiakermilli.
Totes aquestes prestacions vocals van tenir per base una orquestra molt ben dirigida per David Afkham. El paper del director sempre és fonamental, però en el cas de les òperes de Strauss (i les de Wagner), és totalment determinant. La concentració absoluta d’Afkham que semblava voler oblidar la petita polèmica estèril al voltant de la seva renovació com a director titular de l’Orquestra i Cors Nacionals d’Espanya, va fer d’aquesta Arabella una interpretació musical memorable, particularment en el tercer acte on tot estava controlat fins al més mínim detall de la partitura.
A tall de recordatori direm que Arabella va marcar el debut de Montserrat Caballé al Liceu, el 1962, en l’estrena a Espanya d’aquesta òpera. Els que hi eren encara recorden la gran impressió que va fer la soprano.
