Arcadi Oliveres ha estat un personatge públic rellevant i carismàtic. Com a persona, però, no va deixar de ser en cap moment un home bo, proper, modest i especialment auster en les formes i en el fons. El darrer viatge, com escrigué el poeta, el va trobar a bord «lleuger d’equipatge, gairebé nu com els fills de la mar». L’Arcadi ha exercit un lideratge moral en el terreny de la lluita per la pau i els drets humans a Catalunya, i en part també a Espanya, en els darrers quaranta anys. Ha estat una figura singular, referent per a gent molt diversa tot i que també, com sol passar, ha topat amb detractors i ha provocat crítiques i desacords amb ell mateix, amb les seves idees i amb la imatge que projectava.
Aquest personatge ha estat a l’abast de tothom qui hi ha volgut tenir accés, perquè si hi ha hagut una persona veritablement accessible i a disposició de qui el volgués escoltar i aprendre de les seves classes magistrals i alhora didàctiques, sens dubte ha estat l’Arcadi Oliveres i Boadella, nascut a Barcelona el novembre de 1945 i mort a Sant Cugat a començaments d’abril d’enguany.
Com a dada curiosa i significativa, es pot recordar que a l’època en què va ser president de Justícia i Pau la persona que li duia l’agenda per anotar-hi les entrevistes, les classes a la universitat, els compromisos diversos i, sobretot, les seves famoses «xerrades», en va enregistrar més de 350 cada any. Era un moment en el qual l’Arcadi ja no gaudia de plena salut i se li havia diagnosticat una malaltia crònica; a més, caminava amb alguna dificultat. Així i tot, recorria la geografia catalana i de la resta d’Espanya amunt i avall, els dies feiners i també en cap de setmana, per complir amb els compromisos que havia pres amb associacions, parròquies, grups de tota mena i, diguem-ho també, amb molts grupets reduïts, als quals els dedicava temps i atenció amb la mateixa intensitat i dedicació.
No sabia dir que no i no va menystenir mai una intervenció seva perquè hagués anat adreçada només a un grup molt petit de persones. Deia que havia de deixar plantades llavors en qualsevol situació i circumstància i que també una xerrada davant de poques persones podia produir fruits inesperats i «convertir» algú per a la causa.
El seu tarannà tan especial i la seva llibertat d’esperit l’havien fet participar en alguna campanya electoral a favor de més d’un partit.
Òbviament, aquesta energia s’alimentava d’una fe indestructible en el poder de les idees, de la paraula, de l’activisme… i en una altra fe espiritual que s’entroncava en una religiositat molt feta a mida. En realitat, l’església li interessava poc. Darrere del personatge hi havia un Arcadi Oliveres que creia en el que predicava i que ho duia a la pràctica en la seva vida personal. I això ja no és tan habitual entre els mestres i els líders d’opinió (no diguem ja entre els tertulians professionals). Va defugir el conflicte en les relacions humanes fins a extrems quasi excessius, va bastir ponts entre gent d’idees diverses, va saber generar consensos, va practicar l’objecció fiscal, va viure amb una austeritat que, en els darrers anys, podia semblar ja extrema. I sempre amb una ironia i un somriure als llavis que aconseguien desmuntar qualsevol indici de desacord o de crítica.
Activisme familiar
Cal ressaltar, en aquest sentit, que el ritme i la intensitat de la seva vida militant ha tingut tot el suport logístic i moral de la seva companya de tota la vida, la Janine Künzi, que mentre ell ocupava tot el temps en les seves lluites i recorria la geografia del país, s’ocupava dels quatre fills i de la intendència domèstica. I també els fills (cosa que no sempre passa) han estat al seu costat i li han donat suport en aquest activisme, que finalment ha esdevingut un projecte familiar.
Vaig conèixer l’Arcadi el 1981 a Justícia i Pau. Tots dos hi acabàvem d’entrar com a socis i voluntaris de la mà d’en Joan Gomis, aleshores president de l’entitat. Però mentre per a mi era la primera militància social (que no política), ell provenia ja de lluites anteriors a la universitat en sindicats d’estudiants («caputxinada»), a l’Assemblea de Catalunya i molt especialment al moviment eclesial internacional Pax Christi, que li havia permès establir relacions amb gent compromesa amb els drets humans arreu d’Europa.
En aquell moment, el tàndem Joan Gomis/Joan Manuel Romaní (secretari general) s’havia fet càrrec no només de Justícia i Pau a Barcelona i Catalunya, sinó que també havia reforçat i donat visibilitat pública a Justicia y Paz de España, que després d’una època d’una certa esplendor sota la presidència de Joaquín Ruiz Giménez, travessava un mal moment. Gomis i Romaní, acompanyats de moltes altres persones que ens hi vam sumar en un moment d’una certa eufòria, van insuflar nous aires a una institució que havia gaudit d’un prestigi al final del franquisme, i van saber implicar moltes persones en les tasques més diverses.
La desena planta del número 6 de Rivadeneyra, a tocar de la plaça de Catalunya, gaudint d’unes vistes gairebé aèries de 360 graus sobre una Barcelona que començava a somniar i a perdre tants complexos, va esdevenir una àgora on qualsevol idea o proposta relacionada amb la lluita per la justícia, la pau i els drets humans hi tenia cabuda. Durant anys, en aquell espai hi van néixer iniciatives, entitats i federacions molt diverses que van trobar aixopluc i suport en aquell indret tan especial. I va ser allà on aquest nucli de persones va decidir que ja n’hi havia prou que els estats més rics del planeta prediquessin la solidaritat amb l’anomenat Tercer Món, però a la pràctica no fessin res per ajudar-lo a sortir de la misèria.
PUBLICITAT
Devorador de diaris
Es van fer ressò d’una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides que uns anys enrere havia instat els estats desenvolupats a dedicar el 0,7 % del seu PIB a la cooperació internacional amb els països del Sud. I ho van fer casar amb l’oportunitat que oferia la Constitució Espanyola de presentar una iniciativa legal al Congrés dels Diputats si la proposta anava acompanyada de mig milió de signatures. D’aquesta manera, amb una sabata i una espardenya, es va muntar una campanya que volia aprofitar les eleccions generals que s’apuntaven ja imminents, després de la crisi d’UCD i del cop d’estat militar, per instar els partits a comprometre’s que «en un plazo razonable pero breve» l’Estat espanyol dediqués el famós 0,7 % del PIB a la cooperació internacional per al desenvolupament.
Es va implicar a fons en esdeveniments com les acampades pel 0,7 %, el 15-M o la tancada d’immigrants a l’església del Pi.
L’Arcadi va ser el «documentalista» que proveïa de dades i arguments, qui escrivia els textos de la campanya i també en va ser la cara més visible en debats i tertúlies. De fet, tota la vida ha estat un devorador de diaris, revistes i publicacions; memoritzava les dades de tot el que llegia i ho feia servir després en les seves publicacions i intervencions com a orador. De passada, guardava absolutament tots els retalls i papers que feia servir per instruir-se, fins al punt que romanen encara apilats arreu a la casa familiar, alguns ja malmesos pel pas dels anys.
La mobilització pel 0,7 % arreu de l’Estat va ser considerable i fins i tot es van recollir més signatures de les necessàries, però la proposta dorm encara avui (40 anys més tard) el somni dels justos en algun prestatge polsegós del Congrés dels Diputats. Però l’Arcadi no va defallir mai i ja no es va moure de Justícia i Pau com a entitat de referència que ha quedat inexorablement vinculada a la seva persona. I no pas perquè no hagués continuat treballant i col·laborant amb altres organitzacions.
Idees radicals, formes moderades
Ha estat molt lligat a la Fundació per la Pau, ha presidit la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat i també el Consell Català de Foment de la Pau, ha estat vinculat a l’Institut Víctor Seix de Polemologia, era vocal d’ACSAR (Associació Catalana d’Ajuda al Refugiat), ha donat suport actiu a iniciatives de finances ètiques i fins i tot es va apuntar a l’Associació Lectura Fàcil «perquè m’ho van demanar unes dones molt simpàtiques». Es va implicar a fons en esdeveniments com les acampades pel 0,7 %, el 15-M o la tancada d’immigrants a l’església del Pi. I ja en un terreny més estrictament polític, va promoure Procés Constituent amb la religiosa Teresa Forcades.
Al darrere de tota aquesta capacitat de mobilització, hi havia un reconeixement per part de gent molt diversa i una autoritat moral reconeguda en sectors molt amplis de la societat. El seu tarannà tan especial i la seva llibertat d’esperit l’havien fet participar en alguna campanya electoral a favor de més d’un partit (!). Tenia idees clares i força radicals en alguns aspectes, però era moderat en les formes, no ho sabia fer d’una altra manera. No hauria aixecat mai la veu contra ningú. Era independentista sobretot per esgotament respecte de l’Espanya intransigent i tan permissiva amb la corrupció, però no es va considerar mai un nacionalista, ja que el seu internacionalisme acèrrim no li ho hauria permès.
Malalt, va continuar concedint entrevistes a mitjans modestos com una emissora canària que el trucava gairebé cada setmana.
En els darrers anys, la mort del seu fill Marcel en la flor de la vida i la pèrdua gradual de la salut li havien anat minvant les forces i, parcialment, els ànims. Però es va mantenir actiu i a disposició de qui el pogués necessitar. Encara malalt i amb poca esma, va continuar concedint entrevistes a mitjans, a vegades tan petits com una emissora local canària que li trucava gairebé cada setmana. I va continuar fent algunes visites a amics malalts o a la presó, per als quals sempre havia trobat un raconet a l’agenda.
Fins a la victòria final
La manera com ell i la família han gestionat els últims mesos de vida ha estat una original i curiosa manera de dir adéu, especialment significativa. Oberts a tothom, disponibles, rebent amics, coneguts i saludats a casa i oferint-los galetes i llimonada, o sortint al carrer per escoltar unes cançons que li dedicaven alguns amics o desplaçant-se amb dificultats per assistir encara a algun acte públic o modest homenatge. I, en un format més casolà, demanant-li a l’Albert que li cantés la seva estimada «Imagine» acompanyat amb el vell piano del menjador… Tot plegat, al meu entendre, ha fet que el personatge i la persona de l’Arcadi es fusionessin finalment de la millor manera possible, en pau i harmonia.
I, com ell va dir sempre, «de derrota en derrota fins a la victòria final».
Ens queda molt camí per recórrer.
