La democràcia del segle XXI està envaïda per «homes forts», nous líders il·liberals que destrueixen, en el seu benefici, els contrapoders que fan gran i bona la democràcia. Són els autòcrates del present.

Va haver-hi un temps en què els líders responien a grans causes transformadores, que els van fer líders precisament per això, per la seva enorme contribució a canvis històrics, a progressos indubtables dels seus pobles. Penso en Kohl per la unificació alemanya, en Felipe González, per la consolidació democràtica i la modernització d’Espanya, en Jacques Delors, pel seu impuls a Europa amb el mercat únic… Ardanza, un home sense tants atributs, en un espai molt més petit, va ser, malgrat ell, el líder basc que va fer el que havia de fer i va transformar així, entre 1986 i 1998, gran part dels paràmetres d’una Euskadi sumida en l’espessor d’una violència sense solució i tancada en la crisi d’una indústria obsoleta pel monocultiu del ferro.

L’Euskadi dels 80 del segle passat era un país frustrat perquè les expectatives i les esperances d’un temps carregat de novetat política (la Constitució, la democràcia i l’Estatut d’Autonomia) estaven enterrats en el fang d’una violència inusitada, amb una capacitat mortífera enorme (390 assassinats entre 1978 i 1984) i en la conflictivitat social d’una indústria de la ferralla. L’emoció de l’autogovern i de la democràcia estava prenyada de pessimisme per totes dues circumstàncies i, a sobre, el Partit Nacionalista es va escindir i la crisi política més greu de la seva història partia en dos la família política que governava el país.

Ardanza en va ser líder, sense voler-ho, però ho va ser. Va haver de substituir a Garaikoetxea a la lehendakaritza, en un Govern el grup parlamentari del qual s’havia partit per la meitat. El PSE, a l’oposició, va córrer a ajudar-lo per tal de donar estabilitat al país i Ardanza va acabar convocant eleccions en 1986. Les va guanyar el PSE amb 19 diputats mentre el PNB n’obtenia 17 i EA, 13.

El primer govern de coalició de la democràcia a Espanya va iniciar la seva marxa el març de 1987. Vam fer un govern al 50 %, amb Ardanza de lehendakari. Per què vau cedir la presidència?, ens van preguntar molts. Per a nosaltres hi havia un objectiu clar: transformar el marc polític en el qual estàvem combatent el terrorisme perquè estàvem condemnats a la derrota de l’Estat o, com deien els estrategs de la violència, «a l’empat infinit». L’Estat estava aïllat al País Basc i l’entorn social, polític i geogràfic dels violents era molt favorable a la banda. Eren unes circumstàncies impossibles per  vèncer. Tots crèiem llavors que aquella tragèdia no acabaria mai.

Recordem-ho: el nacionalisme basc rebutjava la violència, però estenia un mantell de comprensió social i una sospitosa coincidència política amb els seus objectius que li permetia rendibilitzar el conflicte. Una de les frases més significatives de l’època era aquella que circulava en els entorns nacionalistes: «uns mouen l’arbre i uns altres recollim les nous». L’Església basca era espai d’acolliment i suport espiritual —i a vegades operatiu— de la seva lluita. El seu gran pecat —mai més ben dit— va ser practicar una injusta equidistància i una falta de compassió i de caritat amb les víctimes per a les quals va acabar demanant perdó anys més tard.

 

«Alguna cosa deu haver fet»

França mirava cap a un altre costat i els comandos creuaven, mataven i es refugiaven en la seva rereguarda. El mite antifranquista va durar massa, fins ben entrats els 80, especialment en els ambients polítics francesos. La societat basca estava amagada en la intimitat de les seves pors i en la confusió dels seus líders. «Alguna cosa deu haver fet», va ser l’expressió covarda dels qui volien justificar costi el que costi la violència contra els altres —i, per cert, van ser molts— quan la víctima no era policia, guàrdia civil o militar i es desconeixia la causa de l’assassinat. 

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El nacionalisme basc rebutjava la violència, però estenia un mantell de comprensió social i una sospitosa coincidència política amb els seus objectius.

En aquest context, una policia aïllada, sense informació i amb massa poder fàctic sobre unes autoritats polítiques temoroses del colpisme etarra, afeblides per les accions terroristes contínues, va caure en el parany de l’espiral acció-repressió buscada pels terroristes. La tercera llei de Newton, que per a cada acció hi ha una reacció igual però de signe oposat, ja havia estat utilitzada en la política, i en molts altres llocs, temps enrere. Atemptats, detencions massives, repressió policial, a vegades maltractaments o tortures, abusos de la llei… i així, nous militants d’ETA. Era un cercle infernal.

Eren imprescindibles dues coses: unir tots els partits polítics democràtics enfront de la violència i donar al nacionalisme basc el lideratge social i polític per a condemnar, rebutjar i deslegitimar la violència. Ardanza va assumir aquest paper. Va ser lehendakari d’un govern que expressava aquest compromís i el va formalitzar, vuit mesos més tard d’haver-se iniciat el seu mandat, en el pacte d’Ajuria Enea, que simbolitzava tots dos propòsits. El pacte era, a més, una oferta de pau a ETA, a qui se li reiterava que no hi havia raó per a matar i se li obrien les portes de la política, a canvi d’una reinserció social progressiva dels seus presos.

En perspectiva històrica, el pacte d’Ajuria Enea va ser el gran punt d’inflexió en la llarga marxa per la pau.

En perspectiva històrica, aquell pacte va ser el gran punt d’inflexió en la llarga marxa per la pau. El pacte va anar seguit d’un intent de negociació amb ETA a Alger (1989) que va servir per deixar clar a tothom (especialment el món nacionalista i França) que eren uns terroristes sense compassió i sense cap (i sense solució política). A partir d’aquest doble moviment, el nacionalisme comença la seva pròpia redempció, liderant la protesta i la condemna social del terrorisme i França comença a col·laborar policialment, amb serietat i lleialtat amb Espanya. Ardanza es converteix en el líder basc que agrupa tots els partits bascos, aglutina aquest front democràtic i convoca i vertebra la societat basca en el seu combat contra els violents. Sense aquell acord, la pau no hauria arribat. Qui sap on seríem ara!

Tota la vida política basca estava prenyada per un discurs nacionalista que somniava en una Euskadi fundada en un fals mil·lenarisme històric.

Hi ha dos paràmetres més de la política basca en els quals Ardanza i els governs de coalició que ell va presidir van transformar el país.

 

Pàries minoritaris

El primer d’aquests paràmetres era l’aposta per la pluralitat identitària que reflectia la seva composició mateixa. Durant aquells primers anys de l’autogovern, la pulsió nacionalista era enorme i posava en tensió la societat en múltiples plans: perfils lingüístics en l’educació, en l’accés a la funció pública, banderes i simbologia antiespanyola en general, televisió, policia, xarxes educatives, ikastoles… Tota la vida política basca estava prenyada per un discurs nacionalista que somniava en una Euskadi fundada en un fals mil·lenarisme històric, suposadament negada i impedida per Espanya. Els qui no combregàvem amb aquestes creences i il·lusions, érem uns pàries minoritaris, empesos a l’assimilacionisme, com a fórmula de supervivència. La violència contra nosaltres i la por eren part essencial d’aquesta estratègia.

Cinc-cents mil bascos (d’un país de poc més de dos milions) havien nascut fora d’Euskadi i havien vingut a treballar i a viure amb nosaltres.

La coalició va ser el reconeixement que la societat basca era plural. Va fer evidents dades i realitats ocultes per la imposició del discurs i la cultura nacionalistes fins a aquell moment: que cinc-cents mil bascos (d’un país de poc més de dos milions) havien nascut fora d’Euskadi i havien vingut a treballar i a viure amb nosaltres; que la imposició del basc lesionava drets bàsics; que molts bascos sentíem les nostres respectives identitats, com a bascos i espanyols, per igual; que el discurs nacionalista sobre un País Basc que incloïa Navarra i Iparralde era històricament fals; que en el mateix edifici convivíem sentiments identitaris antagònics i, no obstant això, érem veïns amigables… I així molts gestos i símbols més d’una pluralitat evident i evidentment negada per un projecte totalitari.

Ardanza ho va comprendre i va acceptar el lideratge sobre una societat plural. No va deixar mai de ser nacionalista. Recordo moltes converses íntimes amb ell, a propòsit dels nostres respectius i molt diferents punts de vista sobre aquest tema. I encara que el seu pensament sobre la pluralitat era bastant dicotòmic («uns som nacionalistes bascos i els altres sou nacionalistes espanyols»), sempre va acceptar i va liderar —malgrat ell, potser— aquesta pluralitat.

 

La reconversió industrial

Finalment, en aquells anys acabem la reconversió industrial que havia hagut de tancar factories icòniques i històriques del país: drassanes, siderúrgia Integral, acers especials, grans tallers mecànics, caldereries, etc. L’Estat havia fet un esforç financer enorme per  esmorteir els costos laborals de milers de treballadors prejubilats o indemnitzats. El Govern basc tenia davant seu l’enorme tasca de la reconstrucció econòmica i la modernització de les seves infraestructures per a continuar sent un país industrial competitiu.

Ardanza i el Govern basc, al costat del Govern espanyol pactem aquest procés. Totes les grans inversions en béns públics de què gaudim avui es van planificar llavors. El Bilbao del segle XXI, és, en gran manera, hereu de les enormes i encertades inversions d’aquells anys. És veritat que hi va contribuir decisivament comptar amb un sistema financer avantatjós, encara que no és menys cert que en temps de crisi, aquest mateix sistema no ho va ser d’avantatjós.

Encara que el seu pensament sobre la pluralitat era bastant dicotòmic («uns som nacionalistes bascos i els altres sou nacionalistes espanyols»), sempre va acceptar i va liderar aquesta pluralitat.

La gran diversificació industrial i tecnològica que configura avui l’entramat econòmic d’Euskadi es va començar a posar en marxa en aquells anys. Vam introduir la fibra de carboni entre els nous materials, ens vam fer un lloc en els components aeronàutics i en els motors d’aviació, en els aerogeneradors, vam multiplicar els parcs tecnològics i centres de recerca i desenvolupament. Avui, aquests parcs estan plens de laboratoris i centres de recerca en nous materials, en biogenètica, etc.

L’Euskadi d’avui és deutora d’aquell lideratge transformador. Afortunadament, el sentiment social que va acompanyar la mort d’Ardanza va retre tribut a un home que bé mereix ser recordat per haver estat un líder predictible, fiable, que va fer el que s’havia de fer en moments ben greus d’ansietat i tragèdia.