Mikhaïl Gorbatxov sabia la deriva que havia de prendre la Unió Soviètica –tant la dissolució de la seva arquitectura de poder com la de la seva composició territorial– quan va emprendre la «reconstrucció» (perestroika) del gegant polític hipertrofiat? Sempre que torno la mirada a l’últim sexenni soviètic em faig les mateixes preguntes. Reformes de gran importància com la glàsnost (transparència, obertura) van precipitar el compte enrere, o es va deure a una crisi preexistent? Encara que es recomana prendre amb cautela les opinions i els records dels protagonistes de la història –bé per la manca de perspectiva, bé per la tendència a millorar la pròpia imatge–, si fem cas de les declaracions de l’últim secretari general del Comitè Central del Partit Comunista, la perestroika va ser una conseqüència, no tant una causa.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Com va defensar el Gorbatxov del 1989 en un manuscrit la publicació del qual va desestimar perquè quedava desfasat al ritme que l’escrivia, no és que no hi hagués opció, sinó que, per ser més precisos, era una «necessitat», atès que no hi havia sobre la taula una altra alternativa que fos «raonable i constructiva». L’error de càlcul va ser que la pretesa renovació de l’edifici comunista amb reformes que en legitimessin la subsistència va passar de remodelació i apuntalament a l’enderroc total: la bola de demolició definitiva va ser el cop d’estat d’agost de 1991. És a dir, que allò que Gorbatxov va entendre com el remei, va acabar per convertir-se en el verí que va rematar el moribund. La glàsnost, sobretot, va revelar un buit existencial sota els fonaments del Kremlin que cap reforma, ajuda exterior o acte de bona voluntat podia satisfer.

Fa l’efecte que el jove –en comparació amb els seus predecessors– apparàtxik, el primer a capitanejar la nau amb una llicenciatura universitària en el currículum, es va creure capaç de conduir al mateix temps dos cotxes que corrien l’un contra l’altre sense aixecar el peu de l’accelerador de cap dels dos: el dels liberals i dissidents, per als qui Gorbatxov era poc ambiciós i dubitatiu, i el dels de la línia dura del Partit, que consideraven que el seu màxim responsable havia traspassat totes les línies vermelles. Excessiva confiança en si mateix?

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.