Mikhaïl Gorbatxov sabia la deriva que havia de prendre la Unió Soviètica –tant la dissolució de la seva arquitectura de poder com la de la seva composició territorial– quan va emprendre la «reconstrucció» (perestroika) del gegant polític hipertrofiat? Sempre que torno la mirada a l’últim sexenni soviètic em faig les mateixes preguntes. Reformes de gran importància com la glàsnost (transparència, obertura) van precipitar el compte enrere, o es va deure a una crisi preexistent? Encara que es recomana prendre amb cautela les opinions i els records dels protagonistes de la història –bé per la manca de perspectiva, bé per la tendència a millorar la pròpia imatge–, si fem cas de les declaracions de l’últim secretari general del Comitè Central del Partit Comunista, la perestroika va ser una conseqüència, no tant una causa.

Com va defensar el Gorbatxov del 1989 en un manuscrit la publicació del qual va desestimar perquè quedava desfasat al ritme que l’escrivia, no és que no hi hagués opció, sinó que, per ser més precisos, era una «necessitat», atès que no hi havia sobre la taula una altra alternativa que fos «raonable i constructiva». L’error de càlcul va ser que la pretesa renovació de l’edifici comunista amb reformes que en legitimessin la subsistència va passar de remodelació i apuntalament a l’enderroc total: la bola de demolició definitiva va ser el cop d’estat d’agost de 1991. És a dir, que allò que Gorbatxov va entendre com el remei, va acabar per convertir-se en el verí que va rematar el moribund. La glàsnost, sobretot, va revelar un buit existencial sota els fonaments del Kremlin que cap reforma, ajuda exterior o acte de bona voluntat podia satisfer.

Fa l’efecte que el jove –en comparació amb els seus predecessors– apparàtxik, el primer a capitanejar la nau amb una llicenciatura universitària en el currículum, es va creure capaç de conduir al mateix temps dos cotxes que corrien l’un contra l’altre sense aixecar el peu de l’accelerador de cap dels dos: el dels liberals i dissidents, per als qui Gorbatxov era poc ambiciós i dubitatiu, i el dels de la línia dura del Partit, que consideraven que el seu màxim responsable havia traspassat totes les línies vermelles. Excessiva confiança en si mateix?

Escriu Henry Kissinger en el seu últim títol (Leadership, 2022) que l’hàbit lector ofereix al dirigent la qualitat weberiana de la «proporció» (La política com a vocació, 1919); això és, la capacitat de mantenir la calma interior i la perspectiva davant els esdeveniments exteriors. Gorbatxov era un líder culte, un lector àvid que va compartir amb la seva dona, Raïssa, la curiositat per l’art, el pensament i la literatura. I es convertiria en el personatge d’una tragèdia grega que obra en consciència, però contra les forces ignotes del destí.

 

«Hem guanyat»

Com que el van defenestrar amb l’ajut d’uns i altres, des del centre fins a la perifèria, tant per part de cosmopolites com de nacionalistes, l’escena final recorda més aviat la d’aquella altra tragèdia shakespeariana, en la qual el Cèsar rep les punyalades de tots els presents, quan cadascú l’hi assesta per una raó diferent i oculta. I així, parafrasejant la dita: entre tots van matar la Unió Soviètica i ella sola es va morir. A la novel·la Els alegres funerals d’Alik, la guardonada en l’última edició del Premi Formentor de Literatura, l’escriptora exiliada a Berlín Liudmila Ulítskaia (Dablekànovo, 1943) descriu un grup d’emigrats russos a Nova York que no poden apartar la mirada, amb el cor en un puny, de la petita pantalla. En el rectangle lluminós els tancs exhibeixen els canons pels carrers de Moscou, fins que respiren alleujats quan se sufoca la temptativa colpista:

Les notícies se succeïen sense pausa: havien fet caure l’estàtua de Dzerzhinski a la plaça de la Lubianka i les imatges mostraven un pedestal buit, el millor de tots els monuments del poder soviètic: un pedestal buit. El partit, el partit de granit, de marbre i d’acer, com es descrivia a si mateix, s’ensorrava com pols, s’esvaïa com un miratge. Enterraven tres persones: tres grans de sorra triats a l’atzar entre la multitud per una mà celestial: nois de belles faccions, un rus, un ucraïnès i un jueu. Sobre dos d’ells agitaven un encenser, el tercer estava cobert amb un tal·lit, el mantell per a l’oració. No hi havia hagut mai enterraments així en aquest país… I milers, milers de persones… Semblava com si tota la putrefacció, la malaltia i la baixesa, acumulades durant tant de temps, s’haguessin enfonsat de cop i, com un munt d’escombraries, com una pila de deixalles pestilents, s’allunyessin tot seguint el curs del riu…

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Amb un sospir Alik, l’artista malalt, exclama: «Hem guanyat». El dubte era què s’entenia aleshores per nosaltres. «En realitat –diu un altre–, és absolutament impossible saber qui ha guanyat…»

Els anys de la glàsnost van marcar una fita sense parangó en la història universal de la cultura, en particular de la cultura lectora. A Razmixlenia o próxlom i búdusxem (Meditacions sobre el passat i el futur, 1999), Gorbatxov va escriure que «la revelació de la veritat que es va iniciar amb la glàsnost, encara que va causar commoció i va suscitar protestes per part de molta gent i per les més variades raons, es va convertir en un estímul per reactivar la salut moral de la nostra societat». Un jove que passava pel carrer va resumir la glàsnost amb menys retòrica quan el micròfon del programa Vzgliad (Punt de vista) se li va acostar per preguntar-li com definiria aquest concepte (era l’any 1989): «és quan un diu el que vol dir i continua amb vida».

 

L’ànima d’un país

L’«apertura» va suposar que el Partit Comunista abandonava el monopoli dels mitjans de comunicació i de l’esfera cultural, que és l’ànima d’un país. Llibertat d’informació i llibertat d’expressió. Llibertat de crítica en el sentit més ampli. Svoboda, llibertat, el gran deute mil·lenari, el «terrible do» (ujasni podarok) com es descriu en Els germans Karamàzov. I la llibertat sense veritat, és un concepte buit, insípid, volàtil. Aleksandr Iákovlev, que va tornar de la seva missió diplomàtica al Canadà –una forma d’exili per un article publicat contra el nacionalisme rus– per unir-se al cercle pròxim de Gorbatxov i desenvolupar la glàsnost al capdavant del Departament de Propaganda del Comitè Central (és a dir, dels mitjans, els estudis de cinema, els teatres, les publicacions, etc.) va instar els editors dels periòdics i les publicacions liberals: «Escriviu sobre qualsevol cosa, però no mentiu! La glàsnost és el cor de la democràcia, no pas un regal dels governants. No correu a preguntar-me què cal publicar i què no. Assumiu la vostra responsabilitat». Fins aleshores, com havia ironitzat Serguei Dovlàtov en Els nostres, a la premsa només les errates deien la veritat.

Un jove va resumir la ‘glàsnost’ amb menys retòrica (era l’any 1989): «és quan un diu el que vol dir i continua amb vida».

El sentit del passat i del present i la projecció del futur estaven ara oberts a interpretació. Però davant aquest repte els historiadors no eren els més adequats per omplir els buits de la memòria soviètica, perquè s’havien encarregat de falsificar-la. Havien estat els artífexs de pridumani, el que avui anomenaríem «fets alternatius». Van ser els escriptors –escriptors vius i represaliats, desapareguts i emigrats– els encarregats de tornar la memòria perduda als seus conciutadans. La glàsnost va suposar la recuperació d’una infinitat d’obres prohibides, censurades o segrestades, que per fi abandonaven les prestatgeries de la spetskhran (abreviatura d’otdel spetsiàlnogo khranenia, això és, «secció d’emmagatzematge especial», que a la biblioteca més gran de Rússia, la Lenin, el 1983 sumaven 1.131.559 títols, amb un 80 % corresponent a literatura estrangera) per circular entre els lectors soviètics, la qual cosa abans feien de manera clandestina, en samizdat.

Ulítskaia, en el discurs d’acceptació del Formentor que va titular «La proesa de llegir», va explicar com va aconseguir Dar (El do) de Nabókov a canvi de l’anell de la seva àvia. De sobte, les editorials i les revistes literàries –resistint al cada vegada més pobre proveïment de paper– es van llançar a publicar tot allò a què només havien tingut accés els estrets cercles de l’aparell polític o de la dissidència. Sofia Petrovna, de Lídia Txukóvskaia, es tractava d’igual a igual amb El doctor Givago, de Borís Pasternak; Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin, amb La facultat de les coses inútils, de Iuri Dombrovski; Relats de Kolimà, de Varlam Xalàmov, amb el Rèquiem, d’Anna Akhmàtova; Parla, memòria, de Vladimir Nabókov, amb El fidel Ruslan, de Gueorgui Vladímov, o Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov, amb La rasa, d’Andréi Platónov. I juntament amb ells, la generació de Dovlàtov, Ribakov, Petruixévskaia, Makanin, Kuràiev, Siniavski, Aleksiévitx, Tolstaia…

 

L’impacte més profund

I, a més, dos títols incontestables que van provocar l’impacte més profund, Arxipèlag Gulag, publicat l’any de la caiguda del mur, i Vida i destí, l’any anterior: en el primer, Soljenitsin no deixava lliure de culpa ni el fins aleshores sacrosant Lenin, que havia plantat la llavor d’«el fi justifica els mitjans» i creat el prototip de camp penitenciari en una illa del mar Blanc; en el segon, Grossman confrontava, com davant d’un mirall, els totalitarismes més destructors del segle XX.

Aleksandr Iákovlev va instar els editors dels periòdics i les publicacions liberals:«Escriviu sobre qualsevol cosa, però no mentiu! La ‘glàsnost’ és el cor de la democràcia, no pas un regal dels governants. No correu a preguntar-me què cal publicar i què no. Assumiu la vostra responsabilitat.»

La història és una cadena d’esdeveniments que cobra sentit només en perspectiva, i aquells llibres construïen un sentit històric, però també emocional, que feia caure un altre mur, el que els havia situat a l’altre costat d’un passat ofuscat que els pertanyia. Segons Hegel, la veritat no és mai abstracta. I les pàgines i pàgines escrites que tornaven d’uns llimbs silenciosos, més o menys entrellaçades amb la ficció literària, estaven plenes de fets. I no només pretèrits, també del present, que parlaven d’una situació econòmica deprimida, de corrupció rampant, de la degradació mediambiental, del consum excessiu de drogues i d’alcohol, de l’empobriment del camp, de l’Afganistan.

La soviètica passava per ser la societat més lectora del món. Un estereotip, probablement. Si alguna vegada això va ser cert, va passar durant la perestroika. En la dècada anterior, s’havia promogut una política d’escassetat editorial (defitsit) que va elevar encara més el llibre a un estatus simbòlic. I així, a mitjan anys vuitanta, d’entre els estimats 160 milions de lectors soviètics, un 20-30 % es consideraven lectors actius (d’un a set llibres al mes), i un 50-60 % de la població adulta en llegia almenys un al mes. Les revistes literàries van conèixer un auge sense precedents: Novi mir, per exemple, va passar del gairebé mig milió de tirada el 1986 a 2,7 milions el 1990. Aquell any, el setmanari Literatúrnaia gazeta va arribar als 4,2 milions. Aquestes xifres van caure dràsticament amb la desfeta econòmica imminent i l’entrada de l’economia de mercat i, també, la societat de l’espectacle.

El sistema que criticaven era el mateix que els permetia ser lectors ociosos o viure de la poesia publicant de tant en tant un poemari mediocre. «L’enigmàtica ànima russa –explica una de les persones entrevistades per Svetlana Aleksiévitx en La fi de l’home roig–. Tots miren de desxifrar-ne el misteri… Llegeixen Dostoievski. Què deu amagar, aquesta ànima seva? Doncs bé: darrere de la nostra ànima hi ha només una ànima.. Ens agrada de conversar a la cuina, de llegir llibres. La nostra professió fonamental és la de lectors. Espectadors… A casa nostra anem sobrats d’Oblómovs que esperen el miracle ajaguts al divan.» El comunisme és el camí més llarg entre el capitalisme i el capitalisme, deia un acudit de l’època.

 

El factor humà

Aquest fenomen va tenir un revers: el fulgor lector va conèixer un final abrupte. La dissolució de la Unió Soviètica i la fallida van deixar les institucions culturals sense pressupost i sumides en el caos que es va endur un tresor cultural que havia brillat per última vegada: la intelligentsia. Gorbatxov s’havia envoltat d’intel·lectuals per projectar al món una imatge renovada i tolerant, a més d’alliberar presos polítics o posar fi als exilis interiors, com el del físic Andrei Sàkharov. Quan viatjava a l’estranger solia acompanyar-se d’escriptors i científics que restablien els contactes amb els seus compatriotes en l’emigració. Eren una dimensió tangible del «factor humà» que volia donar a les seves reformes.

Les pàgines i pàgines escrites que tornaven d’uns llimbs silenciosos, més o menys entrellaçades amb la ficció literària, estaven plenes de fets.

Aquests liberals, gran part dels quals pertanyien a la generació quina idealista joventut va coincidir amb el desglaç de Khrusxov, no estaven disposats a perdre aquesta oportunitat, i per això van exercir la màxima pressió, de vegades sobreestimant la seva capacitat de llegir els temps i el daltabaix que estava per venir. I quan van considerar que Gorbatxov ja estava cremat, molts d’ells no van dubtar a retirar-li la lleialtat per donar-l’hi a Borís Ieltsin. En el fons consideraven que els rescataria un Pla Marshall o, en qualsevol cas, donaven per descomptat el suport del govern següent, fos el que fos, a aquesta capa d’intel·lectuals indefensos en un ecosistema de capitalisme salvatge.

 

Estalinisme que reneix

Llavors, ningú no era conscient que seria l’última vegada que la intelligentsia, quant a noció o comunitat de reformistes, tindria un paper protagonista. La dècada de Ieltsin es va carregar ideals i esperances, com si totes aquelles lectures fossin part d’un mateix miratge. «És cert que avui dia no es deté ningú per un llibre», va concloure Ulítskaia, «a ningú li interessa ja la proesa de llegir». I va llançar la hipòtesi que potser llibres com Arxipèlag Gulag no havien estat tan llegits, «perquè, pocs anys després de l’ensorrament soviètic, el poble va votar clarament per un personatge format en les velles tradicions del KGB. D’aquí creixen les arrels de l’estalinisme que reneix al nostre país».