En aquest país, la generació dels que vam créixer durant els anys de la dictadura va estar mediatitzada per la discussió de si l’art (i sobretot la literatura) havia de ser un mitjà per lluitar contra el franquisme. I se’ns va ensenyar a valorar les arts en la mesura en què aquestes estaven compromeses. Engagement era la paraula que Jean Paul Sartre va posar de moda a Qu’est-ce que la littérature? (Gallimard, 1948). Per ser bona, la literatura (però no pas la poesia, segons ell) havia de ser engagée, cosa que també implicava que havia de tenir un contingut progressista. Qui s’havia de pensar que els continguts progressistes del teatre de Sartre no valdrien gaire res al cap de pocs anys de la seva mort?

La generació que va venir darrere de la nostra, deseixida ja de la necessitat de l’engagement en l’art, va començar a veure les coses més clares. Segur que hi van contribuir també alguns dels llibres publicats fins i tot abans de la Guerra Civil com, per exemple, La deshumanización del arte (Revista de Occidente, 1925) de José Ortega y Gasset, un llibre destinat a defensar l’abstracció de l’art modern (Ortega coneixia molt bé els autors que ja des de molt aviat havien defensat l’abstracció en art, bàsicament Wilhelm Worringer i Theodor Lipp) que, en prescindir de la representació, només es podia justificar i valorar a partir de l’establiment de les formes. El llibre d’Ortega, tanmateix, conté un defecte que desvirtua els estudis sobre art i literatura, que consisteix a considerar les arts a partir de la dicotomia forma i contingut. Més avall tornarem a aquest tema.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Totes les obres presenten una tensió entre la bellesa de les formes (estètica) i una situació amb càrrega ideològica o doctrinal (ètica).

Ara bé: els partidaris del contingut no es van donar per vençuts. Als Estats Units, a la dècada dels anys setanta, van començar a aparèixer uns quants corrents de la crítica que van causar que una gran part de la teoria literària enfollís del tot. Procedien tots de les «escoles del ressentiment», tal com les anomena Harold Bloom (The western canon, 1995), en les quals hi trobem faccions que van des del feminisme desaforat fins al marxisme d’estar per casa.

Ràpidament aquestes idees van passar a Europa. A Anglaterra, posem per cas, el crític Terry Eagleton, va arribar a afirmar, sense que li caigués la cara de vergonya, que, quan arribi el paradís marxista, les obres de Shakespeare, per exemple, no tindran pas més valor que els grafits que actualment veiem pintats per les parets, perquè ja tindrem superades les contradiccions de la societat capitalista (Literary theory: an introduction, Blackwell Publishers, Oxford, 1983).

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.