En aquest país, la generació dels que vam créixer durant els anys de la dictadura va estar mediatitzada per la discussió de si l’art (i sobretot la literatura) havia de ser un mitjà per lluitar contra el franquisme. I se’ns va ensenyar a valorar les arts en la mesura en què aquestes estaven compromeses. Engagement era la paraula que Jean Paul Sartre va posar de moda a Qu’est-ce que la littérature? (Gallimard, 1948). Per ser bona, la literatura (però no pas la poesia, segons ell) havia de ser engagée, cosa que també implicava que havia de tenir un contingut progressista. Qui s’havia de pensar que els continguts progressistes del teatre de Sartre no valdrien gaire res al cap de pocs anys de la seva mort?

La generació que va venir darrere de la nostra, deseixida ja de la necessitat de l’engagement en l’art, va començar a veure les coses més clares. Segur que hi van contribuir també alguns dels llibres publicats fins i tot abans de la Guerra Civil com, per exemple, La deshumanización del arte (Revista de Occidente, 1925) de José Ortega y Gasset, un llibre destinat a defensar l’abstracció de l’art modern (Ortega coneixia molt bé els autors que ja des de molt aviat havien defensat l’abstracció en art, bàsicament Wilhelm Worringer i Theodor Lipp) que, en prescindir de la representació, només es podia justificar i valorar a partir de l’establiment de les formes. El llibre d’Ortega, tanmateix, conté un defecte que desvirtua els estudis sobre art i literatura, que consisteix a considerar les arts a partir de la dicotomia forma i contingut. Més avall tornarem a aquest tema.

Totes les obres presenten una tensió entre la bellesa de les formes (estètica) i una situació amb càrrega ideològica o doctrinal (ètica).

Ara bé: els partidaris del contingut no es van donar per vençuts. Als Estats Units, a la dècada dels anys setanta, van començar a aparèixer uns quants corrents de la crítica que van causar que una gran part de la teoria literària enfollís del tot. Procedien tots de les «escoles del ressentiment», tal com les anomena Harold Bloom (The western canon, 1995), en les quals hi trobem faccions que van des del feminisme desaforat fins al marxisme d’estar per casa.

Ràpidament aquestes idees van passar a Europa. A Anglaterra, posem per cas, el crític Terry Eagleton, va arribar a afirmar, sense que li caigués la cara de vergonya, que, quan arribi el paradís marxista, les obres de Shakespeare, per exemple, no tindran pas més valor que els grafits que actualment veiem pintats per les parets, perquè ja tindrem superades les contradiccions de la societat capitalista (Literary theory: an introduction, Blackwell Publishers, Oxford, 1983).

 

Forma i interpretació

De fet, molts dels errors de les escoles del ressentiment, així com els de Sartre i fins a cert punt la base de la teoria d’Ortega, tenen l’origen en la fal·làcia segons la qual les arts estan constituïdes per dos eixos: la forma i el contingut. Aquest punt de partida, a més a més de no explicar res, és la causa de les desviacions esmentades més amunt. Per començar, el valor de les arts no pot venir mai del suposat contingut de l’obra. Per sagrat que sigui el «contingut» d’un quadre que representi, per exemple, la Verge, si està mal pintat, no té cap valor. En conseqüència, el que compta no pot ser l’anomenat contingut, sinó la forma.

Per contra, l’estudi de les arts esdevé molt més efectiu si, en lloc de partir de la base de forma i contingut, l’enfoquem sota els eixos de forma i interpretació. Aquest punt de partida no n’elimina el contingut, sinó que el situa en la persona del contemplador o del lector de l’obra, el valor de la qual sempre ve donat per l’establiment de les formes, perquè són les formes les que ens permeten interpretar l’obra. I, encara que sembli estrany, de la mateixa manera que seria insensat dir que un quartet de Mozart té contingut, també seria insensat dir que un poema de Carner té contingut.

Per sagrat que sigui el «contingut» d’un quadre que representi, per exemple, la Verge, si està mal pintat, no té cap valor.

Si s’ha dit sovint que les obres literàries, a diferència de les musicals, tenen contingut, és perquè el material de la literatura està fet de paraules, i el fet que les paraules signifiquin, ha dut molta gent a pensar que el que signifiquen és el contingut de l’obra. Però, com diu molt bé Félix Martínez Bonati (La estructura de la obra literaria, 1960), la poesia no comunica res. Només comunica llenguatge. Som els lectors que, a partir d’aquest llenguatge, imaginem un món virtual, que no pot ser mai el mateix per a tots els lectors, perquè cada lector interpreta a partir de la seva experiència. Les interpretacions, evidentment, es poden assemblar molt, però la interpretació del món virtual imaginat a partir de les paraules d’un poema és eminentment personal.

I, per les mateixes raons que acabem de veure, parlar d’ideologia en art comporta partir de la base que la ideologia, quan n’hi ha, n’és el contingut. Ara bé: d’on surt la ideologia d’una obra si partim de la base que, en lloc de forma i contingut, tenim forma i interpretació?

Generalitzant una mica, podríem dir que hi ha dos tipus d’obres: a) les que presenten una situació on la ideologia que se’n pugui despendre no es pot atribuir a l’autor, i b) les que presenten una situació on l’autor és el responsable de la ideologia que se’n pugui despendre. Un exemple del primer grup, el tenim a la majoria de les obres de teatre de Shakespeare. Quan un personatge expressa una ideologia, aquesta només és atribuïble al personatge i no pas a l’autor. Entre els exemples del segon grup podríem posar Angels in America de Tony Kushner, on la situació presenta una determinada ideologia que pertany a l’autor. En el primer cas, la ideologia, per explícita que sigui, no pertany ni a l’obra ni a l’autor. Amb altres mots: no pertany a l’art, n’és externa. En el segon cas, la ideologia és interna, pertany a l’obra, però, com veurem a continuació, només a mitges.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

L’impacte de la bellesa

Posaré un exemple de pintura. Un dels meus quadres preferits és L’anunciació de Fra Angelico, que tenim al Museu del Prado. Al costat esquerre, hi veiem com un àngel expulsa Adam i Eva del Paradís, mentre que a la dreta hi veiem un altre àngel anunciant a la Verge que tindrà un fill. Unificant les dues parts del quadre, hi ha un raig de llum procedent del cel i dirigit a la Verge simbolitzant la fecundació. Podríem dir, doncs, que el quadre està carregat d’una ideologia o doctrina amb una finalitat pedagògica, que seria la d’explicar que el pecat original d’Adam i Eva va ser redimit per la vinguda de Jesús a la terra?

Quan un personatge expressa una ideologia, aquesta només és atribuïble al personatge i no pas a l’autor.

Segur que Fra Angelico tenia al cap aquesta finalitat, però la proposta de la pintura està molt compensada per la increïble bellesa de les formes i els colors. La ideologia (en aquest cas la doctrina) pesa molt menys que la bellesa de la pintura, concretada en les ales de l’àngel, el vestit que porta, el joc del color blau del mantell de la Verge idèntic al del sostre, i més intens que el blau del terra o el del cel de la part esquerra de la pintura, i tantes altres coses més. El que ens impacta de la pintura és la bellesa que té, no la doctrina. I és per això que és una obra d’art. Sense aquesta bellesa, estaríem davant d’una proposta doctrinal a seques.

Resumint: davant d’una obra d’art que presenta una situació que podem interpretar que té una determinada ideologia o doctrina procedent de l’autor, si és realment una obra d’art, vol dir que la bellesa hi pesa més que la doctrina.

 

Ariel i Pròsper

En general, totes les obres presenten una tensió entre la bellesa de les formes (estètica) i una situació amb càrrega ideològica o doctrinal (ètica). Tractant aquest tema, i agafant com a símbol dos personatges de La tempesta de Shakespeare, W.H. Auden afirma que, quan el pes es decanta més cap a la bellesa, estem davant d’una obra dominada per Ariel, i quan el pes es decanta més cap a algun aspecte ideològic, és una obra dominada per Pròsper.

Els poemes dominats per Ariel, on la bellesa s’emporta el pes de l’obra, podríem dir que ens agraden perquè presenten una mena de Paradís terrenal verbal, un món fora del temps, de pur joc, que ens proporciona felicitat perquè contrasta amb la nostra existència històrica, plena de problemes insolubles i inevitables sofriments. Però no podem oblidar que també volem que, en la proposta de l’obra, hi hagi alguna mena de veritat que ens proporcioni més coneixement del que teníem abans de llegir-la, amb la condició necessària que no sigui expressada d’una manera explícita, sinó que sorgeixi de nosaltres gràcies a la nostra interpretació i a partir de la forma.

Als que busquen sermons, jo els aconsellaria que, en comptes de llegir o anar als museus, vagin a l’església o als mítings polítics.

Els poemes dominats per Pròsper, on hi descobrim algun tipus d’il·luminació sobre la realitat o sobre nosaltres, ens agraden perquè hi aprenem a gaudir millor de la vida o a suportar-la millor, o simplement perquè hi hem descobert una mena de veritat que ens fa més savis que no érem abans.

Dit amb altres paraules, l’ètica i l’estètica han d’anar unides i la tensió en les obres on la ideologia és interna han d’estar més o menys equilibrades. No podem dir, doncs, que la ideologia interna d’una obra d’art li hagi de fer mal necessàriament. Només li pot fer mal quan només hi ha ideologia. Aleshores, no estem davant d’una obra d’art, sinó davant d’un sermó.

El que és curiós és que una bona part del públic demani sobretot doctrina. La necessitat de doctrina és més forta que la necessitat de bellesa, i és una llàstima, perquè la bellesa ofereix molt més que la ideologia a seques. Als que busquen sermons, jo els aconsellaria que, en comptes de llegir o anar als museus, vagin a l’església o als mítings polítics.