Se sol creure que són els galeristes, crítics, col·leccionistes i comissaris, directors de museus d’art contemporani els qui, en principi, van darrere els artistes per vincular-los als seus projectes empresarials o artístics, però, normalment, són els artistes els qui busquen sense treva cridar-los l’atenció. Aquesta dinàmica es podria explicar pel fet que la majoria dels programes d’exposicions dels museus o centres d’art contemporani són determinats pels comissaris de les exposicions, que estableixen el relat expositiu i defineixen el valor de les obres que exposen.
Els artistes i les obres escollides s’entenen com a peces que han de servir per compondre el relat expositiu, dotant les obres d’art seleccionades d’una resignificació orientada a completar l’elaboració d’una tesi crítica i de presa de consciència social que pot abastar des de qüestionar el capitalisme, la bellesa o el colonialisme, entre altres conceptes, a emprendre la complexa tasca d’establir una nova història de la teoria i realització del coneixement humà.
Alguns crítics i experts creuen que la tendència de subordinar els artistes i obres al relat programat pels museus es deu principalment a la manca de mitjans econòmics dels museus que limita la possibilitat d’exposar l’obra de grans artistes contemporanis, com ara Mark Rothko o Pierre Soulages, que els impedeix disposar d’un fons i d’un programa d’adquisicions d’obres d’art significatiu per poder competir, intercanviar o coproduir exposicions; d’altra banda, per la predisposició, entre alguns comissaris d’exposicions, a mostrar que el valor i el significat del contingut d’una obra d’art ve determinat per la visió crítica imperant en el món de l’art.
Alguns comissaris d’exposicions es rebel·len, a través dels seus relats, contra un món de l’art en què preval el desig d’atreure el públic a qualsevol preu. Un exemple que permet determinar el canvi d’estatus de l’artista i la seva obra en relació amb els que l’exposen i medien amb el públic el podem observar en la programació del Palais de Tokyo de París, dedicat a la creació contemporània, que mostrarà, la tardor de 2024, una exposició comissariada per Neringa Bumblienė i Émilie Villez, sota el títol «Les fronteres són animals nocturns / Sienos yra naktiniai gyvūnai».
La mostra és comentada d’aquesta forma: «L’exposició col·lectiva presentarà una dotzena d’artistes intergeneracionals, majoritàriament lituans però també d’altres països, que utilitzen formes, imaginació i poesia com a eines polítiques. Aquesta mostra proporciona un fil delicat per interpretar històries colonials complexes, realitats actuals i visions futures. El projecte sorgeix de la confusió geopolítica actual causada per la guerra russa a Ucraïna i explora les múltiples ruptures i ondulacions que genera a través de l’espai i el temps. Dos anys després de l’inici de la invasió, es qüestiona quina normalitat és possible entorn del conflicte mentre som testimonis de la repetició de la història.»
