Se sol creure que són els galeristes, crítics, col·leccionistes i comissaris, directors de museus d’art contemporani els qui, en principi, van darrere els artistes per vincular-los als seus projectes empresarials o artístics, però, normalment, són els artistes els qui busquen sense treva cridar-los l’atenció. Aquesta dinàmica es podria explicar pel fet que la majoria dels programes d’exposicions dels museus o centres d’art contemporani són determinats pels comissaris de les exposicions, que estableixen el relat expositiu i defineixen el valor de les obres que exposen.

Els artistes i les obres escollides s’entenen com a peces que han de servir per compondre el relat expositiu, dotant les obres d’art seleccionades d’una resignificació orientada a completar l’elaboració d’una tesi crítica i de presa de consciència social que pot abastar des de qüestionar el capitalisme, la bellesa o el colonialisme, entre altres conceptes, a emprendre la complexa tasca d’establir una nova història de la teoria i realització del coneixement humà.

Alguns crítics i experts creuen que la tendència de subordinar els artistes i obres al relat programat pels museus es deu principalment a la manca de mitjans econòmics dels museus que limita la possibilitat d’exposar l’obra de grans artistes contemporanis, com ara Mark Rothko o Pierre Soulages, que els impedeix disposar d’un fons i d’un programa d’adquisicions d’obres d’art significatiu per poder competir, intercanviar o coproduir exposicions; d’altra banda, per la predisposició, entre alguns comissaris d’exposicions, a mostrar que el valor i el significat del contingut d’una obra d’art ve determinat per la visió crítica imperant en el món de l’art.

Alguns comissaris d’exposicions es rebel·len, a través dels seus relats, contra un món de l’art en què preval el desig d’atreure el públic a qualsevol preu. Un exemple que permet determinar el canvi d’estatus de l’artista i la seva obra en relació amb els que l’exposen i medien amb el públic el podem observar en la programació del Palais de Tokyo de París, dedicat a la creació contemporània, que mostrarà, la tardor de 2024, una exposició comissariada per Neringa Bumblienė i Émilie Villez, sota el títol «Les fronteres són animals nocturns / Sienos yra naktiniai gyvūnai».

La mostra és comentada d’aquesta forma: «L’exposició col·lectiva presentarà una dotzena d’artistes intergeneracionals, majoritàriament lituans però també d’altres països, que utilitzen formes, imaginació i poesia com a eines polítiques. Aquesta mostra proporciona un fil delicat per interpretar històries colonials complexes, realitats actuals i visions futures. El projecte sorgeix de la confusió geopolítica actual causada per la guerra russa a Ucraïna i explora les múltiples ruptures i ondulacions que genera a través de l’espai i el temps. Dos anys després de l’inici de la invasió, es qüestiona quina normalitat és possible entorn del conflicte mentre som testimonis de la repetició de la història.»

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.