Creix la ultradreta, es consolida l’oposició i la coalició de govern se’n ressent: així es podrien resumir els resultats de les eleccions al Parlament Europeu a Alemanya. Els comicis alemanys es van saldar amb una victòria clara de la Unió, l’aliança formada pels democratacristians de la CDU i els bavaresos de la CSU, que va obtenir un 30 % dels vots. En segon lloc va quedar Alternativa per a Alemanya (AfD), que va obtenir el 15,9 %. Els tres integrants del govern federal –els socialdemòcrates de l’SPD (13,9 %), els Verds (11,9 %) i els liberals de l’FDP (5,2 %)– van obtenir pitjors resultats que el 2019; l’esquerra postcomunista de Die Linke va caure fins al 2,7 %; i l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) va irrompre per primer cop al Parlament amb un 6,2 % dels vots.

Els resultats electorals reflecteixen les dinàmiques subjacents en la política alemanya en els últims anys: el creixement de la ultradreta, la crisi que travessen els tres integrants de la coalició de govern i la consolidació de la CDU com a primera força política del país. També marquen l’inici de la campanya per als pròxims comicis regionals, que tindran lloc el setembre d’aquest any; i de la precampanya per a les eleccions federals, que s’hauran de celebrar, a tot estirar, l’octubre del 2025.

A primera vista, els resultats electorals semblen plantejar dubtes seriosos sobre la supervivència del govern de coalició, accentuats per l’avançament electoral anunciat, la mateixa nit electoral, pel president francès Emmanuel Macron. El mal resultat dels tres partits que integren el govern alemany no és un fet aïllat: reflecteix, per contra, la tendència que indiquen les enquestes i que, des de fa més d’un any, es repeteix en gairebé tots els comicis que han tingut lloc a escala regional i local. És, també, fruit dels desacords –polítics i personals– cada vegada més públics entre els seus integrants.

Si avui tinguessin lloc unes eleccions federals, és més que probable que els democratacristians tornarien al poder.

En els pròxims mesos, el govern haurà d’afrontar una sèrie de negociacions que posaran a prova la supervivència de la coalició. Entre aquestes negociacions destaquen els pressupostos del 2025, els últims abans de les eleccions federals, en els quals els tres integrants del tripartit tractaran d’imposar els seus programes polítics respectius. Precisament la política econòmica ha estat un dels motius principals de desacord en el si del govern: SPD, Verds i FDP hauran de quadrar una sèrie de cercles –entre d’altres, la reducció de la despesa pública i l’augment de la despesa en defensa– que accentuaran les seves diferències polítiques i estratègiques. A mesura que aquests desacords se succeeixin, i amb les eleccions federals molt a la vora, creixeran les veus de l’oposició que demanaran un avançament electoral.

No obstant això, aquest escenari és poc probable: amb un 76 % de l’electorat que es declara insatisfet amb el govern i la CDU liderant les enquestes, un avançament electoral implicaria una derrota gairebé segura per al tripartit. El més probable, per tant, és que la coalició esgoti la legislatura, confiant que una millora de la situació econòmica rebaixarà la pressió política sobre l’Executiu.

 

Caiguda dels Verds

Especialment dramàtica ha estat la caiguda dels Verds, un partit que va obtenir el 20,5 % dels vots en les eleccions europees del 2019 i que, a principis del 2021, va arribar a veure’s amb opcions d’aconseguir la cancelleria. Pocs anys després, la coalició ecologista ha perdut gairebé nou punts i ha passat a ser la quarta força política del país. La seva caiguda ha estat especialment pronunciada entre l’electorat més jove (de 16 a 24 anys), precisament el seu votant més fidel en els últims anys: si el 2019 va obtenir un 34 % d’aquests vots, ara a penes n’ha aconseguit l’11 %. Quan falta poc més d’un any per a les eleccions federals, el partit haurà d’analitzar les causes d’aquesta caiguda si vol recuperar el paper de tercera força política –fins i tot de partit frontissa– que va arribar a ostentar en els últims anys.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

L’altra cara de la moneda és la Unió, que es va imposar en vuit dels setze länder i va ser segona en els altres vuit. El 30 % aconseguit en les eleccions europees demostra que la democràcia cristiana ha sabut rearmar-se després de la derrota electoral del 2021 i probablement evita la crisi interna a la qual semblava abocada després de la marxa d’Angela Merkel. Malgrat l’escassa popularitat del seu líder, el veterà Friedrich Merz –quan se’ls pregunta qui seria millor canceller, els alemanys encara prefereixen Olaf Scholz (23 % contra el 20 % de Merz)–, la Unió ha sabut aprofitar-se dels errors de la coalició, presentant-se com una alternativa política convincent enfront del soroll generat pel tripartit. Si avui tinguessin lloc unes eleccions federals, per tant, és més que probable que els democratacristians tornarien al poder.

 

El creixement de l’AfD

El gran protagonista de les eleccions ha estat, sens dubte, una AfD la radicalització creixent de la qual ha marcat el desenvolupament de la campanya. A finals d’abril, la detenció d’un assistent parlamentari per un suposat espionatge va posar el focus sobre els vincles del partit amb Rússia i la Xina. A mitjan maig, un tribunal regional va confirmar la decisió de l’Oficina Federal de Protecció de la Constitució (BfV), l’oficina d’intel·ligència encarregada d’assumptes domèstics, de classificar l’AfD com a «sospitosa d’extremisme», una decisió que permetrà que la BfV destini recursos públics a vigilar el partit i els seus integrants i que podria ser important en un eventual procés d’il·legalització.

Pocs dies després, el seu cap de llista a les eleccions europees, Maximilian Krah, va ser apartat del partit després de declarar que «no tots» els integrants de les SS, l’organització paramilitar del Partit Nazi, havien estat criminals –unes declaracions que van costar al partit l’expulsió del grup parlamentari europeu. Enmig de tot això, una escalada creixent de la violència política ha alarmat un sistema polític que, per motius històrics, es mostra especialment sensible amb aquest assumpte.

És indubtable que l’AfD ha crescut respecte a l’anterior cicle electoral, creixement que va començar en la postpandèmia i es va accelerar en la segona meitat del 2022 arran de les conseqüències econòmiques de la invasió d’Ucraïna. També hi han influït la normalització creixent del partit després de les primeres victòries electorals a escala municipal; i la seva popularitat –onze punts més que el 2019– entre els votants de menys de 24 anys. No obstant això, el resultat de l’AfD requereix una anàlisi una mica més matisada.

La radicalització creixent d’un partit cada vegada més obertament filonazi planteja un debat seriós sobre el seu encaix en l’ordre constitucional alemany.

En primer lloc, el seu ascens reflecteix, en gran manera, el sòl baix del qual partia: un 11 % a les eleccions europees del 2019 i a penes un 7,1 % en les del 2014. D’altra banda, el 16 % obtingut per l’AfD és el seu resultat més baix des de fa més d’un any: el mes de gener passat, el partit va arribar a assolir el 22 % de la intenció de vot. Si els escàndols successius que envolten el partit consolidessin una tendència a la baixa, l’AfD podria tornar a acostar-se a l’interval –entorn del 13 %– en què es va moure entre el 2017 i el 2022.

Més enllà dels resultats electorals, la radicalització creixent d’un partit cada vegada més obertament filonazi planteja un debat seriós sobre el seu encaix en l’ordre constitucional alemany. En l’article 21, la Llei fonamental de Bonn estableix que seran inconstitucionals aquells partits «que per les seves finalitats o pel comportament dels seus adherents tendeixin a desvirtuar o eliminar el règim fonamental de llibertat i democràcia, o a posar en perill l’existència de la República Federal d’Alemanya». En la seva famosa sentència del 2017 sobre la il·legalització del Partit Nacionaldemòcrata d’Alemanya (NPD), el Tribunal Constitucional va declarar que l’alemanya és una «democràcia militant», en la qual «certs principis fonamentals per a l’estructuració de l’Estat […], una vegada aprovats democràticament, han de ser reconeguts com a valors absoluts i, per tant, defensats decididament contra qualsevol atac».

El debat sobre la prohibició dels partits polítics a Alemanya no és nou. El mateix article 21 de la Llei fonamental atorga al Tribunal Constitucional la potestat de decidir «sobre la constitucionalitat» dels partits polítics que incompleixin els valors fonamentals del país. No obstant això, la possible il·legalització de l’AfD planteja un problema amb pocs precedents en les últimes dècades: encara que el 71 % de l’electorat el considera d’extrema dreta, l’AfD ja no és un partit minoritari, sinó que té una gran implantació social i política. Fins a quin punt és possible prohibir un partit que governa en nombrosos municipis i comunes, que aspira a governar en diversos länder, i que podria obtenir un 16 % dels vots en les pròximes eleccions federals?

La presència política creixent de la ultradreta a l’Est dificultarà qualsevol pacte anti-AfD, posarà contra les cordes la CDU i portarà al límit un cordó sanitari cada vegada més feble.

La possible il·legalització de l’AfD reflecteix, per tant, una de les principals dificultats a la qual s’enfronta qualsevol «democràcia militant», i que el mateix Tribunal Constitucional alemany ja ha hagut d’afrontar: si il·legalitzar partits pot resultar desproporcionat quan aquests són petits –i, per tant, intranscendents–, fer-ho quan s’han consolidat es pot tornar encara més difícil.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Sobreviurà el cordó sanitari?

Les eleccions europees representen el preludi d’un any electoral que culminarà, el setembre, amb els comicis regionals a Saxònia, Turíngia i Brandenburg, tres länder pertanyents a l’antiga RDA i que van obtenir resultats semblants en les eleccions europees, amb còmodes victòries per a l’AfD, la CDU com a segona força, i la BSW de Wagenknecht en tercera posició. És probable que aquests mateixos resultats es repeteixin en les eleccions regionals: a escassos mesos de la seva celebració, l’AfD encapçala els sondejos en els tres länder. A Turíngia, on avantatja en més de deu punts la CDU, emergeix amb força la possibilitat que l’AfD lideri, per primera vegada, un govern regional.

Com explica el prestigiós mitjà Verfassungsblog, que un partit populista i autoritari aconseguís tenir el control d’un estat federat plantejaria un risc sense precedents per a un sistema polític dissenyat, precisament, per evitar l’ascens d’aquests partits. Fins i tot encara que la ultradreta no arribés a formar govern, la seva presència política creixent a l’Est dificultarà qualsevol pacte anti-AfD, posarà contra les cordes la CDU i portarà al límit un cordó sanitari cada vegada més feble.

Els resultats de les eleccions europees, per tant, confirmen les tendències polítiques i socials que, des de fa anys, travessa la política alemanya. En primer lloc, el fort creixement, sobretot a l’Est, d’una AfD cada vegada més radical, però al seu torn cada cop més normalitzada. En segon lloc, la greu crisi política que travessa el govern. En tercer lloc, la polarització creixent d’un sistema polític que reflecteix una societat cada vegada més insegura, tancada i fragmentada. En l’horitzó, tres eleccions regionals –a Saxònia, Brandenburg i Turíngia– que podrien marcar el rumb polític del país a curt i mitjà termini.