Ningú no tenia gens clar, quan la CDU va guanyar només per un punt les eleccions federals de 2005, que la seva candidata Angela Merkel arribaria a ser cancellera.

L’especulació sobre possibles governs multipartit, que tant agrada als alemanys de batejar en funció dels colors de les banderes del món, va acabar esdevenint al final una Groko, una gran coalició que gairebé suposaria l’abraçada de l’os a un SPD desinflat. Però encara menys es podia esperar ningú que no seria fins setze anys després que Merkel plegaria.

Una cancellera de més de dècada i mitja, i dues crisis globals, una d’econòmica i una de sanitària, més una altra més localitzada, però de gran impacte: la migratòria. Merkel es retira potser no amb glòria, però sí amb el respecte unànime de la seva opinió pública i d’aliats i rivals, en el context d’una Europa pansida on ella ha apostat per convertir el seu país en un gegant industrial, però no polític.

No ha estat una gestió sense alts i baixos ni contradiccions: la seva postura dura en la crisi de l’euro davant de Grècia i els països del sud d’Europa contrasten amb la seva valentia en l’acolliment de refugiats de la guerra de Síria, que va tenir un enorme impacte simbòlic en una qüestió on la UE podia, ni que no ho sembli, haverse tancat encara més en banda.

També –potser és inevitable quan s’és tant de temps al poder– ha anat variant les opinions en altres temes, com ara l’apagada nuclear, per la qual l’accident de Fukushima la va convèncer a apostar.

Les virtuts de moderació i discreció de Merkel, de vegades d’un cert pragmatisme –com en el tracte amb autòcrates com Putin– i de la cerca de consensos, sacrificant a voltes el llarg termini, han seduït una Alemanya que l’ha batejada com a Mutti, la mareta. Una figura poderosa, fiada i racional, i potser una mica estricta; una estadista al·lèrgica a les sorpreses, pionera en moltes coses –primera dona al capdavant del país, primera cancellera procedent de la RDA– que no ha exercit com a tal, i que ara sap que el més savi és deixar que Alemanya triï un altre camí. L’era Merkel ha conclòs.