El passat 15 de setembre, el Parlament Europeu va votar majoritàriament a favor d’una resolució que afirma rotundament que Hongria ja no és una democràcia plena. El país de la Mitteleuropa, s’explica en el document de 48 pàgines, s’ha convertit en un «règim híbrid d’autocràcia electoral». No és la primera vegada que l’Eurocambra avisa sobre el buidament progressiu de la democràcia que s’ha produït a la riba del Danubi després del retorn al poder, el 2010, de Viktor Orbán. Tampoc és la primera vegada que els eurodiputats demanen a la Comissió Europea que actuï ràpidament per frenar aquesta deriva autoritària, tal com va passar en el cas de Polònia després del 2015.

No obstant això, hem hagut d’esperar més d’una dècada perquè es plantegi amb fermesa la possibilitat d’aplicar l’article 7 del Tractat de la UE, la qual cosa implicaria una sanció a Hongria i el bloqueig dels fons europeus, tant els estructurals com els vinculats al programa Next Generation EU. D’altra banda, tampoc no és clar que finalment la Comissió aconsegueixi aquest objectiu, tardà, però necessari: dependrà molt de la decisió que prenguin els governs dels 27 en un Consell Europeu que tindrà lloc abans de finals d’any. Si Varsòvia i Roma se sumen a Budapest, difícilment hi haurà una majoria qualificada i tot quedarà, una vegada més, en foc d’encenalls.

Aquesta possibilitat no és en absolut forassenyada: a l’Eurocambra van ser 123 els vots en contra de la resolució esmentada. Es tracta dels diputats dels grups Identitat i Democràcia i dels Conservadors i Reformistes Europeus, entre els quals hi ha, a més dels de Vox, els de Llei i Justícia i Germans d’Itàlia, partits que governen a Polònia i a Itàlia, respectivament.

Més enllà del que passarà en el cas concret d’Hongria, hi ha una qüestió de fons que creiem que és crucial subratllar. Fa temps que parlem de la crisi de les democràcies liberals, ben representada per l’augment de la desconfiança dels ciutadans en les institucions i l’abstencionisme electoral creixent. Després del que s’ha viscut en les últimes dues dècades i l’acceleració marcada per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, afirmar que les nostres democràcies viuen un moment difícil ja és una obvietat. Els èxits electorals recents de l’extrema dreta a Suècia i Itàlia ens ho demostren de manera fefaent. Cal remarcar que el model d’aquestes formacions polítiques són les autocràcies electorals d’Hongria o Polònia amb els governs de les quals Meloni i Akesson, com també Le Pen, Trump o Abascal, tenen relacions excel·lents.

Fa vint anys, Steven Levitsky i Lucan Way van encunyar el concepte d’«autoritarisme competitiu» per descriure una sèrie de règims que havien sorgit en diferents parts del món per la davallada dels règims autoritaris existents prèviament o la decadència dels règims democràtics. Levitsky i Way es referien a països com Haití, les repúbliques postsoviètiques de l’Àsia Central i alguns països africans. Avui dia, aquest virus autoritari jo no és tan sols quelcom que s’expandeix en latituds més o menys llunyanes, sinó que ha arrelat a Occident i al cor mateix de la Unió Europea, i n’ha posat en qüestió els fonaments i els valors. El mateix val per als Estats Units: el moviment trumpista i l’assalt del Capitoli del 6 de gener de 2021 són aquí per recordar-nos-ho.

Pel que fa als autoritarismes del passat o als totalitarismes del segle XX, aquestes «noves» autocràcies electorals no es presenten com a antidemocràtiques. Tampoc fan cops d’estat i ni s’hi juguen el tot per tot utilitzant la violència de carrer, com va ser el cas de la Marxa sobre Roma de la qual es compleixen avui precisament cent anys i a la qual està dedicat l’article de l’historiador Matteo Pasetti. Al contrari, Orbán, Morawiecki, Trump, Meloni, i també Putin, Erdogan, Duterte o Modi, es presenten com a demòcrates i recorden que han guanyat unes eleccions lliures. Si governen, diuen, és perquè el poble ho ha volgut.

La qüestió és que la democràcia no és tan sols poder votar en unes eleccions. La democràcia, en la seva accepció liberal, tal com s’ha forjat en més de dos segles d’història, significa també, i sobretot, l’existència d’institucions independents que controlen el govern i garanteixen drets. La democràcia implica separació de poders, informació lliure, llibertat d’opinió i pluralisme d’idees.

L’accepció que els autòcrates electorals tenen de la democràcia és la del poder –o, més ben dit, la tirania– de la majoria. Conceben la idea de la sobirania popular com ho feien els monarques absoluts. Com explica la politòloga Nadia Urbinati, les idees autoritàries que s’han anat imposant en l’última dècada són la primacia de l’interès nacional, l’exaltació de la majoria com a poder del més fort, l’exaltació de les tradicions en termes de religió i costums, i la conquesta dels mitjans d’informació. Això té la seva cristal·lització en el que el mateix Orbán ha definit com a «democràcia il·liberal», que no és ni més ni menys, no ho oblidem, que un oxímoron. No hi pot haver democràcia sense pluralisme, sense separació de poders, sense institucions independents, sense garantia de drets.

En els temps infaustos dels quals som testimonis, les nostres democràcies s’enfronten al repte més important dels últims setanta anys. El risc real no és senzillament un mal funcionament crònic dels sistemes democràtics o la incapacitat per aportar millores, sinó el seu buidament progressiu i la seva pròxima desaparició. Les autocràcies electorals ens mostren en tota la seva cruesa el perill mortal que viuen les democràcies liberals. També al cor de la Unió Europea.