Gabriel Caballero és un escriptor, fill d’immigrants, nascut a la postguerra en el barri de Guifré i Cervantes, un barri obrer de la perifèria badalonina, i si el lector s’ha familiaritzat amb els seus avatars, és gràcies a l’atenció que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) li dedica al llarg de L’atzar i les ombres (Comanegra, 2022): les circumstàncies personals –la peculiaritat humana del barri i les seves discòrdies civils, les aventures amb les dones talment com si s’enfrontés a un exèrcit enemic, el despertar d’alguna cosa semblant a la consciència política en una fàbrica, la seva vocació literària– modelaven la construcció del caràcter de Gabriel Caballero en el temps cronològic; es reconstruïa, amb una voluntat a frec de l’èpica o del mite, la vida quotidiana i la supervivència de l’intel·lecte col·lectiu en un barri industrial que havia extirpat qualsevol vestigi del seu passat agrícola; i s’hi veia, també, com l’art de novel·lar es convertia en una teoria del coneixement, de quina manera les dades biogràfiques del Gabriel Caballero real eren manipulades, deformades, tergiversades i exagerades pel Gabriel Caballero escriptor, que en transformar-les en literatura no feia altra cosa que atorgar més força a la veracitat del relat.

Gabriel Caballero reapareixia de nou –ressuscitava, de fet, perquè a l’última part de L’atzar i les ombres el lector havia assistit a la seva defunció, però Julià de Jòdar sempre s’ha reservat la facultat de no aclarir els misteris perquè així no ho deixen de ser mai– en una altra novel·la, El desertor en el camp de batalla (Proa, 2013), enderiat a escriure un best-seller de qualitat mentre circula pels carrers del Raval i escolta i interpreta la lectura que els seus habitants fan del complex sistema de signes que revela l’esperit del barri, un espai obert i en ebullició constant on s’estableix una aliança entre el real i el virtual, entre el que va ser i el que hauria pogut ser: Julià de Jòdar no es conforma a explicar el que ja se sap, sinó que vol revelar el que s’ignora, com si en comptes de circumscriure’s a la narració successiva dels fets no l’espantés embrancar-se en l’oferiment de la plenitud simultània, mesclant objectivitat i subjectivitat, actes i somnis, raó i meravella, a la recerca de l’aprehensió de la realitat total del malson del present, com si no donés mai per tancada una conclusió i avancés cap a la construcció d’un món on la ficció és el punt d’arribada.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.