Isabel Díaz Ayuso ha descobert finalment el que els nacionalistes catalans varen intuir des del primer minut, l’eficàcia del govern autonòmic utilitzat com a instrument partidista de contrapoder en un exercici permanent de deslleialtat institucional. La perversió en la qual ara milita alegrament la presidenta de la Comunitat de Madrid implica la desnaturalització de l’Estat de les Autonomies i agreuja la crisi de la fórmula d’organització territorial introduïda per la Constitució, d’altra banda prou desgastada per un desenvolupament erràtic durant els 40 anys de la seva vigència.
Ayuso segurament ha arribat a aquest punt sense més pretensió que la de guanyar les eleccions madrilenyes en benefici propi i del PP, abraçant el populisme localista per combatre un Estat opressor amb les banderes de la llibertat i l’autogovern. Aquest populisme vindria a ser una mena de nacionalisme sense nació pròpia, ben impossible d’entendre. En realitat, un succedani de nacionalisme recreat a partir de fer creure que Madrid és la sublimació d’Espanya. La seva Espanya, la nació única i indiscutible, suposadament amenaçada de disgregació per un govern de socialistes i comunistes que consideren la pluralitat de l’Estat com un fet positiu i pacten la seva difícil estabilitat parlamentària amb partits nacionalistes i secessionistes.
En aquestes circumstàncies, els autèntics nacionalistes espanyols, atrinxerats a Madrid, han d’emprendre inevitablement una nova reconquesta. Darrere la ficció d’un relat catastrofista, l’objectiu real no se li escapa a ningú: permetre a la dreta seguir governant la comunitat, convertida en ariet per recuperar el govern de l’Estat, tot assajant l’impacte social i polític de la col·laboració directa, governamental si cal, amb Vox. Un tempteig a la reacció dels conservadors tradicionals d’arreu d’Espanya davant d’un compromís ferm del PP amb l’extrema dreta.
La perversió en la qual ara milita alegrament la presidenta de Madrid implica la desnaturalització de l’Estat de les Autonomies.
Res del que diu o fa Ayuso no pot sorprendre els catalans. Aquí tenim experiència certificada de 14 anys de la utilització de la Generalitat com a instrument de partit, com a màquina de guerra contra el Govern central, com a legitimadora de la desobediència, com a institució deslleial fins al punt de menystenir-se a si mateixa com a administració. Un procés de degradació fet en nom de Catalunya, de mitja Catalunya per ser precisos, suficient per guanyar elecció darrere elecció, insuficient per avançar en la secessió, però imprescindible per entendre la por a la decadència tan estesa al país. La diferència substancial amb Ayuso és que l’objectiu de l’independentisme és trencar amb l’Espanya que defensa la presidenta de la Comunitat de Madrid. De fet, amb qualsevol Espanya, fins i tot la plurinacional.
Localisme disfressat de patriotisme
La retòrica del contrapoder funciona, bé sigui pel seu exercici o per la denúncia de l’exercici per part d’un altre govern. En el primer cas, a partir de l’apel·lació del localisme disfressat de patriotisme a qui es pretén representar com a únic intèrpret del que volen els seus ciutadans. En el segon supòsit, com a expressió del victimisme d’una col·lectivitat atiat per dissimular el desgovern de qui denúncia l’oblit d’altres instàncies de poder. Sabem que ambdues versions poden coincidir en el discurs d’un mateix subjecte polític i obtenir beneficis electorals esprement les dues accepcions. El nacionalisme català, sense anar més lluny, ha estat ben capaç d’explotar en benefici propi la complexitat de les relacions Barcelona-Catalunya-Espanya, fent un paper o l’altre segons conveniència.
PUBLICITAT
La Comunitat de Madrid ha desenvolupat un argumentari encara més preciosista per actuar de contrapoder a l’Estat que té la capital justament a la comunitat autònoma que no existiria si no es donés aquesta coincidència. El fenomen de Madrid no s’explicaria sense tenir present la decisió de la casa d’Àustria de traslladar-hi la cort el 1561 i els efectes socials, econòmics i d’inversió pública estatals associats al factor de capitalitat. Ayuso, en el seu interès per aparèixer com a heroïna d’un victimisme inèdit, fins i tot va encarregar un estudi per negar les conseqüències d’aquest privilegi, tant en l’àmbit dels tangibles com dels intangibles, sense gaire èxit, tot sigui dit. L’Ajuntament de Madrid, també en mans del PP i per no ser menys, encara va anar més lluny: després de fixar en 109 milions d’euros l’IBI que no paguen els immobles estatals ubicats a la ciutat va aplicar a tots els madrilenys un augment en aquest impost per cobrir aquesta quantitat i posar llenya al foc de tanta injustícia.
Insubordinació al servei de la llibertat
Per descomptat que ni el consistori ni el Govern autonòmic no han renunciat mai als avantatges proporcionats per les infraestructures culturals finançades per l’Estat a la capital, ni als diferencials d’inversió pública de què han gaudit i gaudeixen en els pressupostos generals ni als beneficis de l’efecte crida que la presència del Govern de la nació té per a les grans corporacions en el moment d’ubicar les seus socials. Voler convertir els avantatges en inconvenients, presentant la capital com a subjecte de la insolidaritat per part de la resta d’Espanya, és una empresa fora de l’abast, fins i tot de les més sofisticades polítiques de comunicació, per això han triat per al seu combat la bandera de la insubordinació al servei de la llibertat.
El coronavirus, amb les seves greus conseqüències humanes, sanitàries, econòmiques i socials, ha estat el factor propici per acabar de perfilar Ayuso com una governant a la contra de tot. Havia apuntat maneres en actuacions anteriors, abaixant impostos quan el dèficit públic era la principal amenaça de tota administració, però res comparable amb la seva actitud obstruccionista davant la gestió de la pandèmia. Quan el Govern central va optar per la centralització, la presidenta de la Comunitat de Madrid defensava fervorosament el retorn de competències a les autonomies, coincidint aquí amb Quim Torra, aleshores president de la Generalitat.
Tan bon punt el Govern de Pedro Sánchez va retornar la gestió de les competències autonòmiques als seus gestors naturals, no va deixar passar l’ocasió d’acusar-lo d’abandonament de responsabilitats, d’amagar-se darrere els governs autonòmics en una circumstància tan dramàtica. Això sí, fent compatible aquesta denúncia amb l’exhibició del seu incompliment de les polítiques de referència per a totes les comunitats autònomes que el Govern central consensuava en les conferències autonòmiques.
Ayuso s’expressa amb una desimboltura poc habitual entre els governants, parli del que parli, sense preocupar-li ni poc ni molt la precisió de les seves paraules ni les possibles desviacions dels conceptes emprats. Busca l’efecte populista immediat, a qualsevol preu. No semblen amoïnar-li les conseqüències dels efectes de la legitimació de la deslleialtat institucional ni de la desobediència, atrinxerada en un principi elemental de tot nacionalisme: primer nosaltres. Els madrilenys, doncs, lliures de tota imposició dictada per cap autoritat que no sigui la local, sobirans fins i tot per perjudicar la seva pròpia salut.
Ayuso s’expressa amb una desimboltura poc habitual, parli del que parli, busca l’efecte populista immediat, a qualsevol preu.
La carrera política de la presidenta de la Comunitat de Madrid serà la que hagi de ser; el seu futur no és el més rellevant del fenomen del Madrid irreductible davant l’Estat central. Aquest Estat està perfectament equipat per no sucumbir davant d’aquest embat de victimisme inventat. El que trontollarà és l’Estat de les Autonomies, fins ara amenaçat d’implosió pels nacionalismes perifèrics insatisfets per defecte, per les limitacions del model; a partir d’ara també en perill d’explosió des del mateix centre del sistema per part de qui no ha cregut mai en la fórmula autonòmica perquè l’entén com el primer pas de la disgregació nacional.
Retrocés centralitzador
La resurrecció impostada de l’antic i nefast ¡viva Cartagena! presenta un horitzó de perspectives incertes. Els creadors del ¡viva Madrid! no sembla que persegueixin l’aprofundiment o perfeccionament de l’autonomisme sinó tot el contrari. Amb la promoció de la insolidaritat amb la resta de les comunitats, atiant les discrepàncies mútues, primer amb Catalunya, naturalment, més endavant amb qualsevol govern autonòmic que contradigui les seves reclamacions, el que aconseguiran és la desestabilització del sistema. Un sistema prou qüestionat per molts juristes que argumenten defectes de construcció jurídica i errors en el desenvolupament tan substancials que permeten identificar-lo com el principal element de preocupació per a la continuïtat del mateix Estat. Alguns creuen veure-hi el factor que farà col·lapsar Espanya si no es reforma de dalt a baix.
Ayuso pot convertir doncs la Comunitat de Madrid en el cavall de Troia de l’Estat de les Autonomies. I ella mateixa ser protagonista, conscientment o inconscient, d’un moviment estrictament tàctic, d’una instrumentalització transitòria de l’autonomisme per acabar promovent, quan puguin, des de les institucions estatals, el retrocés centralitzador que dels dies de José Maria Aznar ençà és la doctrina imperant al PP. La força del PP concentrada en la Comunitat de Madrid podria tenir èxit allà on el procés independentista ha fracassat.
