Isabel Díaz Ayuso ha descobert finalment el que els nacionalistes catalans varen intuir des del primer minut, l’eficàcia del govern autonòmic utilitzat com a instrument partidista de contrapoder en un exercici permanent de deslleialtat institucional. La perversió en la qual ara milita alegrament la presidenta de la Comunitat de Madrid implica la desnaturalització de l’Estat de les Autonomies i agreuja la crisi de la fórmula d’organització territorial introduïda per la Constitució, d’altra banda prou desgastada per un desenvolupament erràtic durant els 40 anys de la seva vigència.

Ayuso segurament ha arribat a aquest punt sense més pretensió que la de guanyar les eleccions madrilenyes en benefici propi i del PP, abraçant el populisme localista per combatre un Estat opressor amb les banderes de la llibertat i l’autogovern. Aquest populisme vindria a ser una mena de nacionalisme sense nació pròpia, ben impossible d’entendre. En realitat, un succedani de nacionalisme recreat a partir de fer creure que Madrid és la sublimació d’Espanya. La seva Espanya, la nació única i indiscutible, suposadament amenaçada de disgregació per un govern de socialistes i comunistes que consideren la pluralitat de l’Estat com un fet positiu i pacten la seva difícil estabilitat parlamentària amb partits nacionalistes i secessionistes.

En aquestes circumstàncies, els autèntics nacionalistes espanyols, atrinxerats a Madrid, han d’emprendre inevitablement una nova reconquesta. Darrere la ficció d’un relat catastrofista, l’objectiu real no se li escapa a ningú: permetre a la dreta seguir governant la comunitat, convertida en ariet per recuperar el govern de l’Estat, tot assajant l’impacte social i polític de la col·laboració directa, governamental si cal, amb Vox. Un tempteig a la reacció dels conservadors tradicionals d’arreu d’Espanya davant d’un compromís ferm del PP amb l’extrema dreta.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.