Isabel Díaz Ayuso ha descobert finalment el que els nacionalistes catalans varen intuir des del primer minut, l’eficàcia del govern autonòmic utilitzat com a instrument partidista de contrapoder en un exercici permanent de deslleialtat institucional. La perversió en la qual ara milita alegrament la presidenta de la Comunitat de Madrid implica la desnaturalització de l’Estat de les Autonomies i agreuja la crisi de la fórmula d’organització territorial introduïda per la Constitució, d’altra banda prou desgastada per un desenvolupament erràtic durant els 40 anys de la seva vigència.

Ayuso segurament ha arribat a aquest punt sense més pretensió que la de guanyar les eleccions madrilenyes en benefici propi i del PP, abraçant el populisme localista per combatre un Estat opressor amb les banderes de la llibertat i l’autogovern. Aquest populisme vindria a ser una mena de nacionalisme sense nació pròpia, ben impossible d’entendre. En realitat, un succedani de nacionalisme recreat a partir de fer creure que Madrid és la sublimació d’Espanya. La seva Espanya, la nació única i indiscutible, suposadament amenaçada de disgregació per un govern de socialistes i comunistes que consideren la pluralitat de l’Estat com un fet positiu i pacten la seva difícil estabilitat parlamentària amb partits nacionalistes i secessionistes.

En aquestes circumstàncies, els autèntics nacionalistes espanyols, atrinxerats a Madrid, han d’emprendre inevitablement una nova reconquesta. Darrere la ficció d’un relat catastrofista, l’objectiu real no se li escapa a ningú: permetre a la dreta seguir governant la comunitat, convertida en ariet per recuperar el govern de l’Estat, tot assajant l’impacte social i polític de la col·laboració directa, governamental si cal, amb Vox. Un tempteig a la reacció dels conservadors tradicionals d’arreu d’Espanya davant d’un compromís ferm del PP amb l’extrema dreta.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

La perversió en la qual ara milita alegrament la presidenta de Madrid implica la desnaturalització de l’Estat de les Autonomies.

Res del que diu o fa Ayuso no pot sorprendre els catalans. Aquí tenim experiència certificada de 14 anys de la utilització de la Generalitat com a instrument de partit, com a màquina de guerra contra el Govern central, com a legitimadora de la desobediència, com a institució deslleial fins al punt de menystenir-se a si mateixa com a administració. Un procés de degradació fet en nom de Catalunya, de mitja Catalunya per ser precisos, suficient per guanyar elecció darrere elecció, insuficient per avançar en la secessió, però imprescindible per entendre la por a la decadència tan estesa al país. La diferència substancial amb Ayuso és que l’objectiu de l’independentisme és trencar amb l’Espanya que defensa la presidenta de la Comunitat de Madrid. De fet, amb qualsevol Espanya, fins i tot la plurinacional.

 

Localisme disfressat de patriotisme

La retòrica del contrapoder funciona, bé sigui pel seu exercici o per la denúncia de l’exercici per part d’un altre govern. En el primer cas, a partir de l’apel·lació del localisme disfressat de patriotisme a qui es pretén representar com a únic intèrpret del que volen els seus ciutadans. En el segon supòsit, com a expressió del victimisme d’una col·lectivitat atiat per dissimular el desgovern de qui denúncia l’oblit d’altres instàncies de poder. Sabem que ambdues versions poden coincidir en el discurs d’un mateix subjecte polític i obtenir beneficis electorals esprement les dues accepcions. El nacionalisme català, sense anar més lluny, ha estat ben capaç d’explotar en benefici propi la complexitat de les relacions Barcelona-Catalunya-Espanya, fent un paper o l’altre segons conveniència.

La Comunitat de Madrid ha desenvolupat un argumentari encara més preciosista per actuar de contrapoder a l’Estat que té la capital justament a la comunitat autònoma que no existiria si no es donés aquesta coincidència. El fenomen de Madrid no s’explicaria sense tenir present la decisió de la casa d’Àustria de traslladar-hi la cort el 1561 i els efectes socials, econòmics i d’inversió pública estatals associats al factor de capitalitat. Ayuso, en el seu interès per aparèixer com a heroïna d’un victimisme inèdit, fins i tot va encarregar un estudi per negar les conseqüències d’aquest privilegi, tant en l’àmbit dels tangibles com dels intangibles, sense gaire èxit, tot sigui dit. L’Ajuntament de Madrid, també en mans del PP i per no ser menys, encara va anar més lluny: després de fixar en 109 milions d’euros l’IBI que no paguen els immobles estatals ubicats a la ciutat va aplicar a tots els madrilenys un augment en aquest impost per cobrir aquesta quantitat i posar llenya al foc de tanta injustícia.

 

Insubordinació al servei de la llibertat

Per descomptat que ni el consistori ni el Govern autonòmic no han renunciat mai als avantatges proporcionats per les infraestructures culturals finançades per l’Estat a la capital, ni als diferencials d’inversió pública de què han gaudit i gaudeixen en els pressupostos generals ni als beneficis de l’efecte crida que la presència del Govern de la nació té per a les grans corporacions en el moment d’ubicar les seus socials. Voler convertir els avantatges en inconvenients, presentant la capital com a subjecte de la insolidaritat per part de la resta d’Espanya, és una empresa fora de l’abast, fins i tot de les més sofisticades polítiques de comunicació, per això han triat per al seu combat la bandera de la insubordinació al servei de la lliber