«È una storia di periferia
È una storia sconclusionata
Una storia sbagliata…»

Fabrizio de André. Una storia sbagliata

 

«Badalona hauria de quedar sota la protecció especial del Govern de la Generalitat en els propers quatre anys, per a poder refer-se de les seves fractures internes». Mes de maig del 2015. Sala d’actes del Club Natació Badalona, debat sobre el resultat de les eleccions municipals organitzat per la secció local d’Òmnium Cultural. Portava la idea apuntada en una llibreta.

Fa molts anys que no visc a Badalona, però el meu vincle emocional amb la ciutat segueix sent fort. Em sento en deute amb Badalona. Vaig aprendre l’ofici de periodista fent de corresponsal local durant la segona meitat dels anys 70. Divuit anys, una moto Torrot, amunt i avall tot el dia, escrivint cròniques d’una ciutat que es mobilitzava contra el desordre final del franquisme. Les meves primeres cròniques.

Vaig aprendre les poques coses que sé de la política en els primers anys de la democràcia local. Em sento en deute amb la meva ciutat i vaig voler aportar una idea que em semblava útil. A Badalona li calia un període de tutela, sota la protecció de la Generalitat de Catalunya: més seguretat, més inversions en habitatge, més centralitat cultural i menys batalles propagandístiques. Més subsidiarietat: el nivell superior protegeix l’inferior quan aquest no se’n surt. Vaig veure mirades estranyes en el públic. Darrere els finestrals de la sala d’actes, el mar.

Maig del 2015. El Partit Popular havia tornat a guanyar les eleccions municipals, sense assolir la majoria absoluta. Una campanya electoral molt agressiva, basada en el lema «Limpiando Badalona», havia passat factura a l’alcalde Xavier García Albiol, que creia tenir la majoria absoluta al seu abast, davant l’enfonsament del Partit Socialista. La novetat d’aquelles eleccions era el bon resultat obtingut per la plataforma Badalona en Comú, encapçalada per l’activista social Dolors Sabater, que va aconseguir el segon lloc, per davant del PSC, mobilitzant abstencionistes i gent decebuda de la política.

 

Amb samarretes Žižek

Els «indignats» van barrar el pas al PP. Sabater podia ser l’Ada Colau de Badalona si tots els grups opositors es posaven d’acord. I així va ser. «Badalona hauria de quedar sota la protecció especial del Govern de la Generalitat», vaig repetir, i ben aviat vaig veure que aquella idea no connectava gaire amb l’eufòric estat d’ànim de l’auditori: creien haver derrotat el feixisme. [Obro fitxa. Aquest va ser el resultat de les eleccions municipals del 2015 a Badalona, moment en què va irrompre a tot el país l’anomenada «nova política»: Partit Popular, 34 %, 10 regidors; Badalona en Comú, 17,5 %, 5 regidors; PSC, 14 %, 4 regidors; ERC, 11 %, 3 regidors; CiU, 7 %, 2 regidors; ICV, 6,6 %, 2 regidors, Ciutadans, 5,6 %, 1 regidor].

Per als governs de la Generalitat de Catalunya d’aquests darrers deu anys, Badalona ha estat un barri del Berlín Oriental.

Els joves militants de la CUP, amb samarretes Žižek, vivien un moment transcendental: podien arribar a ser el grup més influent a l’ajuntament de la tercera ciutat de Catalunya. La CUP havia impulsat la candidatura Badalona en Comú, junt amb Podem (en fase magmàtica) i un grup d’independents, alguns d’ells provinents d’Iniciativa per Catalunya i de l’antic PSUC. Dolors Sabater, políticament independent, no militava a la CUP, però era ben propera a alguns dels seus plantejaments. Els vaig notar tensos: com governar sense trair els principis?

Alguna gent de la meva generació, la del primer ajuntament democràtic, creia viure una segona joventut. A tots ens passa algun dia. És bonic tenir la sensació de tornar a començar. Els d’Esquerra estaven contents, ja que per primera vegada havien aconseguit quedar per davant de Convergència i eren amics de Dolors Sabater. Els socialistes estaven tristos: tercers després de tants anys de domini. La «nova esquerra» els superava, com també havia passat a la ciutat de Barcelona. Els d’Iniciativa tampoc no estaven eufòrics. Havien discutit molt sobre la conveniència de donar suport a la nova candidatura i finalment van mantenir la seva pròpia llista. També se sentien superats per la «nova política». Els seus dos regidors, tanmateix, eren necessaris per a la majoria alternativa al PP.

Els convergents s’ho miraven amb una certa displicència: Esquerra els havia passat pel davant, no podien donar suport al candidat del Partit Popular, però els feia ben poca gràcia un govern municipal tan esquerrà. En poques paraules, García Albiol havia quedat quatre esglaons per sota de la majoria absoluta, i el «nou» havia guanyat al «vell» en l’electorat majoritari a la Badalona antiga, aquella part de la ciutat anterior a la gran explosió demogràfica dels anys 60 que queda delimitada per l’autopista i el mar. En aquelles circumstàncies proposar que Badalona fos tutelada per la Generalitat semblava «vell».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Perifèria pura

Al Govern de la Generalitat de Catalunya, aquell mes de maig del 2015, els problemes de la ciutat de Badalona, pura perifèria, li importaven ben poc. «Badalona? És com Berlín Est, oi?». Conservo en una capseta de nacre aquesta ironia d’una amiga que un dia em va voler fer enrabiar. Efectivament, per als governs de la Generalitat de Catalunya d’aquests darrers deu anys, Badalona ha estat un barri del Berlín Oriental.

El maig del 2015, la principal preocupació del president Artur Mas era neutralitzar la línia ascendent d’Esquerra Republicana en unes eleccions al Parlament que, teòricament, havien de portar a la proclamació de la independència de Catalunya. Les eleccions del vaitot. Mas i el seu número dos, Francesc Homs, van trobar la fórmula màgica: encapsular Esquerra Republicana a l’interior d’una llista unitària. Així va néixer la candidatura Junts pel Sí, encapçalada temporalment per Raül Romeva. Si no pots vèncer el teu rival, abraça’l. Els convergents són insuperables en l’art de conservar el poder. Encara no ho hem vist tot.

Era extravagant demanar que Badalona quedés sota la tutela de la Generalitat durant un període de convalescència? Què volia dir? Ho vaig intentar explicar en aquell acte. Els votants de García Albiol no eren feixistes. Eren ciutadans colpejats per la crisi que se sentien atrets per un discurs d’ordre i seguretat astutament plantejat. Gent que havia vist caure el valor del seu habitatge a conseqüència de la crisi i de l’arribada d’immigrants al seu barri i la seva escala. Antics votants socialistes decebuts. Antics votants comunistes. Antics votants convergents, també.

 

Estratègies «lepenistes» de García Albiol

A Badalona estava passant exactament el mateix que ja havia passat a moltes ciutats de les perifèries franceses i italianes. El mateix que acabaria passant a escala nacional a les eleccions presidencials nord-americanes del 2016. El Partit Popular havia donat permís al seu candidat de Badalona per experimentar amb un discurs explícitament «lepenista» i havia sortit bé. García Albiol estava ben assessorat. Més endavant parlaré del seu assessor. Badalona era un experiment polític d’alt interès per a la política espanyola. Als centres de poder espanyols els interessava més aquest barri de Berlín Est que no pas als cercles de poder catalans. «Badalona, uix, quina mandra!»

En altres ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, els socialistes havien sabut reaccionar. A Badalona, no. Crec que és molt remarcable el cas de Santa Coloma de Gramenet, ciutat veïna, més atapeïda, perifèria sense platja. El 27 d’octubre del 2009, l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el socialista Bartomeu Muñoz havia estat detingut junt amb l’empresari Lluís Prenafeta, antic secretari general de la Presidència de la Generalitat en temps de Jordi Pujol, i l’exconseller d’Economia, Macià Alavedra i unes altres cinc persones. Cas Pretòria.

El jutge Baltasar Garzón els acusava de formar part d’una xarxa delictiva dedicada al tràfic d’influències i al blanqueig de capitals: detectaven bones llenques de sòl urbanitzable, movien inversionistes i cobraven comissions. La Guàrdia Civil va entrar a l’Ajuntament de Santa Coloma per a escorcollar-ne les oficines. L’alcalde Muñoz, que també era el capitost de la federació del Barcelonès Nord del PSC, va ser detingut al seu domicili al Turó Park de Barcelona. Berlín Est és un lloc incòmode per a viure-hi. Un alcalde a la francesa.

Els partits independentistes van aconseguir a Badalona el 31 % dels vots en les eleccions del setembre del 2015.

Amb aquell escàndol n’hi havia prou per enfonsar al Partit Socialista a Santa Coloma durant un bon grapat d’anys. El mort va caure en mans d’una jove regidora anomenada Núria Parlón, acabada de llicenciar en Ciències Polítiques. L’alcaldessa Parlón va veure venir els estralls polítics de la crisi del 2008. Va veure venir el 15-M. Va sortir dels despatxos de l’ajuntament, va trepitjar el carrer, va dirigir la ciutat d’una altra manera i va guanyar les difícils eleccions municipals del 2015 amb majoria absoluta. A les eleccions del 2019, va superar el 50 % dels vots. La Guàrdia Civil no va detenir cap alcalde socialista de Badalona, però un PSC molt burocratitzat va començar a caure en picat quan un polític de la dreta, ben assessorat, va saber ensumar l’humor del carrer i el va transformar en programa populista.

Això és tot. Ara que estan tan de moda les sèries de televisió sobre intriga i discurs polític crec que es podria rodar una bona història sobre aquestes dues ciutats, Badalona i Santa Coloma, en temps de crisi econòmica i social, processisme i descomposició de la cultura política dels anys 70. Es podria titular Berlín Est.

 

Dolors Sabater al Parlament

Badalona no va ser tutelada per la Generalitat. No hi va haver un programa del Govern català per curar ferides a la tercera ciutat de Catalunya, per ajudar a recosir-la, per a desarmar les estratègies «lepenistes». Ans al contrari, va ser l’alcaldia de Badalona la que va creure que havia d’ajudar el Govern de la Generalitat durant la fantasmal declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.

Aquell dia funest, de cares llargues, perquè cap dels seus protagonistes no creia en el que estaven fent, l’alcaldessa Dolors Sabater va anar al Parlament. Possiblement, ella era l’única que pensava que allò anava de debò. La van col·locar en primer pla, perquè el nom Badalona lluïa en aquella escena. El Govern de Catalunya no va fer res especial a favor de la tercera ciutat de Catalunya, però en va saber explotar la plusvàlua simbòlica quan li va convenir. La tercera ciutat de Catalunya estava al costat de la independència! No era veritat. [Obro fitxa. Els partits independentistes van aconseguir a Badalona el 31 % dels vots en les eleccions «plebiscitàries» del setembre del 2015. El 33 % a les eleccions de desembre del 2017, després de l’aplicació de l’article 155].

Tots estan barallats amb tots. Les direccions d’ERC i el PSC miren Badalona i els fa por. La Generalitat no diu ni piu.

Es va perdre l’oportunitat de recosir. Els socialistes no van voler que Sabater acabés el mandat com alcaldessa i van presentar una moció de censura, hàbilment sostinguda pel Partit Popular. Sempre eficient amb el tactisme, el PSC no volia una polarització final entre les candidatures de Garcia Albiol i Sabater. Àlex Pastor, primer alcalde de Badalona nascut al barri de Sant Roc, un dels barris més humils de la ciutat, va concloure el mandat 2015-2019.

[Obro fitxa. Aquests són els cognoms dels alcaldes de Badalona des de les primeres eleccions democràtiques del 1979: Díaz (PSUC), Blanch (PSC), Arqué (PSC), Serra (PSC), García (PP), Sabater (Badalona en Comú), Pastor (PSC) i, altre cop, García. Tots ells tenien domicili al centre de la ciutat en el moment d’exercir l’alcaldia, menys Pastor. La part antiga de Badalona, ciutat que ja tenia 50.000 habitants durant la República, sempre ha manat molt. Potser massa].

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Una ciutat dividida per l’oferta de concentrar la ira sobre els immigrants i per l’oferta de trencar amb Espanya. No es va recosir i els ponts van arribar encara més trencats a les eleccions municipals del 2019, que un altre cop va guanyar García Albiol, sense obtenir la majoria absoluta, però amb un resultat reforçat. Sabater va encapçalar aquest cop una candidatura anomenada Guanyem Badalona, propulsada per ERC. El PSC va millorar una mica i es va plantar: volia mantenir Pastor a l’alcaldia. Ho va aconseguir a l’últim minut sense un pacte de govern ampli. Políticament, la ciutat era més feble que mai. [Obro fitxa. Resultats de les eleccions municipals del 2019. Partit Popular, 37 %, 11 regidors; Guanyem Badalona-ERC, 24 %, 7 regidors; PSC, 20 %, 6 regidors; Badalona Comuns, 8,5 %, 2 regidors; Junts per Catalunya, 5,5 %, 1 regidor].

Políticament, la ciutat era més feble que mai quan va esclatar la pandèmia. Els fets són coneguts. En el moment més estricte del confinament, l’alcalde Pastor és detingut pels Mossos d’Esquadra fent esses amb el cotxe pels carrers de Barcelona. Un home deprimit que ha perdut el control. En estat d’embriaguesa, intenta agredir els agents. Des de comissaria redacta la carta de dimissió. S’ha d’elegir un nou alcalde i la sèrie Berlín Est entra en fase de deliri.

 

Incompetència descomunal

Quan ja estaven d’acord per a configurar un govern d’àmplia coalició, amb l’alcaldia repartida entre Guanyem Badalona i el PSC, l’acord es trenca a l’últim minut per un desacord tàctic sobre la durada dels dos mandats. Tots estan barallats amb tots. Les direccions d’ERC i el PSC miren Badalona i els fa por. A Esquerra no li fa gràcia pactar amb els socialistes en plena pugna amb Junts per Catalunya per la futura presidència de la Generalitat. Al PSC no li fa gens de gràcia que l’acusin de pactar amb els independentistes. La Generalitat no diu ni piu. A l’actual Govern de la Generalitat, el que pugui passar a Badalona se li’n fot.

García Albiol va ser un dels primers clients de la consultoria política d’Iván Redondo, a qui va conèixer als Estats Units.

Per absència d’una majoria alternativa, García Albiol reconquereix merescudament l’alcaldia, davant la incapacitat i el deliri polític dels seus opositors. Al Palau de la Moncloa, Iván Redondo, el poderós cap de gabinet del president socialista Pedro Sánchez, acarona un gatet. García Albiol, a qui va conèixer en un curs de comunicació política als Estats Units, va ser un dels primers clients de la seva consultoria política.

A Badalona ha acabat guanyant la professionalitat política i la indiscutible voluntat de poder d’un home que creu en el que fa: reconstruir el llenguatge i la figura de l’autoritat en una ciutat devastada. Ha perdut la vella cultura antifranquista, sepultada definitivament pel pes de la història. Han perdut, probablement de manera definitiva, les emocions i les tècniques polítiques encara dominants a la Badalona antiga. Ha perdut el processisme, la fantasia independentista, el tactisme fred del Partit Socialista i el moralisme extenuant de les «noves esquerres». La seva incompetència ha estat descomunal. Han tingut dues oportunitats de recosir la ciutat ferida i les han desaprofitades. Berlín Est.