«È una storia di periferia
È una storia sconclusionata
Una storia sbagliata…»

Fabrizio de André. Una storia sbagliata

 

«Badalona hauria de quedar sota la protecció especial del Govern de la Generalitat en els propers quatre anys, per a poder refer-se de les seves fractures internes». Mes de maig del 2015. Sala d’actes del Club Natació Badalona, debat sobre el resultat de les eleccions municipals organitzat per la secció local d’Òmnium Cultural. Portava la idea apuntada en una llibreta.

Fa molts anys que no visc a Badalona, però el meu vincle emocional amb la ciutat segueix sent fort. Em sento en deute amb Badalona. Vaig aprendre l’ofici de periodista fent de corresponsal local durant la segona meitat dels anys 70. Divuit anys, una moto Torrot, amunt i avall tot el dia, escrivint cròniques d’una ciutat que es mobilitzava contra el desordre final del franquisme. Les meves primeres cròniques.

Vaig aprendre les poques coses que sé de la política en els primers anys de la democràcia local. Em sento en deute amb la meva ciutat i vaig voler aportar una idea que em semblava útil. A Badalona li calia un període de tutela, sota la protecció de la Generalitat de Catalunya: més seguretat, més inversions en habitatge, més centralitat cultural i menys batalles propagandístiques. Més subsidiarietat: el nivell superior protegeix l’inferior quan aquest no se’n surt. Vaig veure mirades estranyes en el públic. Darrere els finestrals de la sala d’actes, el mar.

Maig del 2015. El Partit Popular havia tornat a guanyar les eleccions municipals, sense assolir la majoria absoluta. Una campanya electoral molt agressiva, basada en el lema «Limpiando Badalona», havia passat factura a l’alcalde Xavier García Albiol, que creia tenir la majoria absoluta al seu abast, davant l’enfonsament del Partit Socialista. La novetat d’aquelles eleccions era el bon resultat obtingut per la plataforma Badalona en Comú, encapçalada per l’activista social Dolors Sabater, que va aconseguir el segon lloc, per davant del PSC, mobilitzant abstencionistes i gent decebuda de la política.

 

Amb samarretes Žižek

Els «indignats» van barrar el pas al PP. Sabater podia ser l’Ada Colau de Badalona si tots els grups opositors es posaven d’acord. I així va ser. «Badalona hauria de quedar sota la protecció especial del Govern de la Generalitat», vaig repetir, i ben aviat vaig veure que aquella idea no connectava gaire amb l’eufòric estat d’ànim de l’auditori: creien haver derrotat el feixisme. [Obro fitxa. Aquest va ser el resultat de les eleccions municipals del 2015 a Badalona, moment en què va irrompre a tot el país l’anomenada «nova política»: Partit Popular, 34 %, 10 regidors; Badalona en Comú, 17,5 %, 5 regidors; PSC, 14 %, 4 regidors; ERC, 11 %, 3 regidors; CiU, 7 %, 2 regidors; ICV, 6,6 %, 2 regidors, Ciutadans, 5,6 %, 1 regidor].

Per als governs de la Generalitat de Catalunya d’aquests darrers deu anys, Badalona ha estat un barri del Berlín Oriental.

Els joves militants de la CUP, amb samarretes Žižek, vivien un moment transcendental: podien arribar a ser el grup més influent a l’ajuntament de la tercera ciutat de Catalunya. La CUP havia impulsat la candidatura Badalona en Comú, junt amb Podem (en fase magmàtica) i un grup d’independents, alguns d’ells provinents d’Iniciativa per Catalunya i de l’antic PSUC. Dolors Sabater, políticament independent, no militava a la CUP, però era ben propera a alguns dels seus plantejaments. Els vaig notar tensos: com governar sense trair els principis?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Alguna gent de la meva generació, la del primer ajuntament democràtic, creia viure una segona joventut. A tots ens passa algun dia. És bonic tenir la sensació de tornar a començar. Els d’Esquerra estaven contents, ja que per primera vegada havien aconseguit quedar per davant de Convergència i eren amics de Dolors Sabater. Els socialistes estaven tristos: tercers després de tants anys de domini. La «nova esquerra» els superava, com també havia passat a la ciutat de Barcelona. Els d’Iniciativa tampoc no estaven eufòrics. Havien discutit molt sobre la conveniència de donar suport a la nova candidatura i finalment van mantenir la seva pròpia llista. També se sentien superats per la «nova política». Els seus dos regidors, tanmateix, eren necessaris per a la majoria alternativa al PP.

Els convergents s’ho miraven amb una certa displicència: Esquerra els havia passat pel davant, no podien donar suport al candidat del Partit Popular, però els feia ben poca gràcia un govern municipal tan esquerrà. En poques paraules, García Albiol havia quedat quatre esglaons per sota de la majoria absoluta, i el «nou» havia guanyat al «vell» en l’electorat majoritari a la Badalona antiga, aquella part de la ciutat anterior a la gran explosió demogràfica dels anys 60 que queda delimitada per l’autopista i el mar. En aquelles circumstàncies proposar que Badalona fos tutelada per la Generalitat semblava «vell».

 

Perifèria pura

Al Govern de la Generalitat de Catalunya, aquell mes de maig del 2015, els problemes de la ciutat de Badalona, pura perifèria, li importaven ben poc. «Badalona? És com Berlín Est, oi?». Conservo en una capseta de nacre aquesta ironia d’una amiga que un dia em va voler fer enrabiar. Efectivament, per als governs de la Generalitat de Catalunya d’aquests darrers deu anys, Badalona ha estat un barri del Berlín Oriental.

El maig del 2015, la principal preocupació del president Artur Mas era neutralitzar la línia ascendent d’Esquerra Republicana en unes eleccions al Parlament que, teòricament, havien de portar a la proclamació de la independència de Catalunya. Les eleccions del vaitot. Mas i el seu número dos, Francesc Homs, van trobar la fórmula màgica: encapsular Esquerra Republicana a l’interior d’una llista unitària. Així va néixer la candidatura Junts pel Sí, encapçalada temporalment per Raül Romeva. Si no pots vèncer el teu rival, abraça’l. Els convergents són insuperables en l’art de conservar el poder. Encara no ho hem vist tot.

Era extravagant demanar que Badalona quedés sota la tutela de la Generalitat durant un període de convalescència? Què volia dir? Ho vaig intentar explicar en aquell acte. Els votants de García Albiol no eren feixistes. Eren ciutadans colpejats per la crisi que se sentien atrets per un discurs d’ordre i seguretat astutament plantejat. Gent que havia vist caure el valor del seu habitatge a conseqüència de la crisi i de l’arribada d’immigrants al seu barri i la seva escala. Antics votants socialistes decebuts. Antics votants comunistes. Antics votants convergents, també.

 

Estratègies «lepenistes» de García Albiol

A Badalona estava passant exactament el mateix que ja havia passat a moltes ciutats de les perifèries franceses i italianes. El mateix que acabaria passant a escala nacional a les eleccions presidencials nord-americanes del 2016. El Partit Popular havia donat permís al seu candidat de Badalona per experimentar amb un discurs explícitament «lepenista» i havia sortit bé. García Albiol estava ben asse