Una dona de 65 anys amb bona salut va al metge per una vaga molèstia a l’abdomen. El metge sol·licita un escàner, que detecta un minúscul nòdul al pàncrees. Tot i ser benigne, és operada per laparoscòpia, una tècnica que implica una alta ràpida. Però la cirurgia li ha lesionat el pàncrees. Després de tres mesos d’antibiòtics, algun TAC, endoscòpies i cures intensives, la pacient mor.

Aquesta és una de les històries reals que relata el cirurgià Antonio Sitges-Serra (Barcelona, 1951) a Si puede, no vaya al médico (Debate, 2020). Aquest llibre és una galeria del terror de la medicina moderna i a la vegada una guia que apunta cap a la llum al final del túnel.

Amb passió i compromís, el cap de Cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona desmunta algunes de les tendències més perverses del món de la salut, a cops de dades, estudis i sucoses anècdotes personals.

El llibre té l’origen en una columna amb el mateix títol, publicada a El Periódico el setembre del 2017. En aquell article, el que va ser president de la Societat Catalana de Cirurgia i fundador de la Societat Europea de Cirurgians Endocrins alertava sobre els riscos d’acudir al metge.

Si vostè hi va tenint un bon estat de salut, afirmava Sitges-Serra, corre el risc de convertir-se en un malalt imaginari i caure en una espiral ben real d’anàlisis, proves i cirurgia innecessàries. L’article va generar tal escàndol que el Col·legi de Metges de Barcelona va amonestar l’autor per carta, relata ara el cirurgià.

Lluny d’acovardir-se, el metge ha sistematitzat la seva crítica. En el llibre, Sitges-Serra pinta una medicina esgotada, que gasta cada vegada més diners per obtenir cada vegada menys salut.

Els grans avenços del passat (higiene, antibiòtics, vacunes i cirurgia de malalties comunes) han donat pas a enlluernadores innovacions tecnològiques, que enriqueixen uns pocs i són un llast per a la majoria, tant en el sector públic com en el privat.

 

Hipocondria col·lectiva

Als països avançats, el creixement de l’esperança de vida ha arribat al seu límit. Però una societat que viu d’esquena al dolor i a la mort no ho sap acceptar. Els estaments mèdics i corporatius ho aprofiten per vendre un relat de lluita infinita contra la mort. La societat, presa per una hipocondria col·lectiva, compra aquest relat. El resultat és una despesa desaforada que es tradueix en cronificació de malalties incurables, allargament d’agonies i pèrdua de qualitat de vida per als malalts.

El llibre ressenya totes les declinacions de la iatrogènia: el dany a la salut causat per la disciplina que hauria de preservar-la, la medicina. Les morts per iatrogènia excedien les causades per accidents de cotxes, segons un estudi fet als Estats Units el 1999.

El sobrediagnòstic i el sobretractament són algunes de les causes més freqüents de iatrogènia. La greu pèrdua d’eficàcia dels antibiòtics, per exemple, té relació amb l’excés de prescripció.

Però les conseqüències més immediates es veuen en els «danys col·laterals» de la diagnosi preventiva i del cribratge poblacional. El neurocirurgià Richard Hayward va crear una paraula per descriure-ho. VOMIT: víctimes de la tecnologia d’imatge (en les inicials angleses).

Les tècniques d’imatge aplicades al càncer de pròstata o de tiroides, les de cribratge aplicades al càncer de còlon o de pròstata i les mamografies periòdiques, són qüestionables, segons aquest punt de vista.

En la millor hipòtesi, produeixen millores en pocs casos, sense un impacte clar en la salut de la població. En la pitjor, no produeixen cap augment de l’esperança de vida dels pacients, com ho demostren cada vegada més estudis. Per altra banda, tenen tota classe d’efectes col·laterals: falsos positius, danys produïts per les proves, medicalització abans d’hora, etcètera.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La greu pèrdua d’eficàcia dels antibiòtics, per exemple, té relació amb l’excés de prescripció.

L’excés de tractaments es tradueix també en la cronificació de malalties incurables, amb un cost per a la qualitat de vida que Sitges-Serra considera massa alt. Pràctiques com l’oxigen domiciliari per als qui pateixen d’insuficiència respiratòria, la quimioteràpia de línies successives per a càncers incurables o el cor dilatat sense opció de trasplantament, s’apropen a formes d’acarnissament terapèutic, segons el cirurgià.

Una altra forma subtil de sobrediagnòstic és la transformació de condicions normals en patològiques. Els nivells de colesterol, sucre a la sang, tensió arterial i osteoporosi considerats dolents han anat baixant progressivament, afegint a la llista dels malalts persones que fins fa poc es consideraven sanes.

 

Iatrogènia rampant

És en la salut de la dona on això s’ha posat més de manifest, segons Sitges-Serra. La teràpia hormonal substitutiva, que ajorna la menopausa, es va promoure contra la descalcificació dels ossos causada per aquest procés natural. Després d’anys d’ús, va resultar en més càncers i més risc cardiovascular. L’autor posa en aquest mateix sac també els inconvenients de les teràpies de fecundació in vitro i de la cirurgia estètica.

Què causa la iatrogènia rampant? Tots els actors en joc hi posen la seva part. Corporacions depredadores, pacients hipocondríacs i tecnòlatres, metges i investigadors que han perdut el nord, periodistes teledirigits, i polítics sotmesos als lobbies de la salut.

Sitges-Serra dóna un retrat demolidor del sector farmacèutic i de la tecnologia mèdica: un negoci que no busca curar els pacients, sinó fer-los dependents dels seus productes i fins i tot experimentar-hi.

L’exemple més devastador n’és la dependència de milions d’habitants dels Estats Units dels opiacis contra el dolor crònic, que ha acabat traduït en suïcidis i en el ressorgiment de l’addicció a l’heroïna.

Per a aconseguir els seus objectius, les corporacions de la salut empren tota classe de mètodes. Campanyes de màrqueting agressives; informadors mèdics omnipresents; finançament de societats científiques i de congressos sota el nom de «formació continuada»; redacció d’articles científics en nom dels metges de renom, etcètera.

Tota aquesta maquinària permet la creació de malalties noves (disease mongering). Calvície, tristesa, menstruacions, falta d’apetit sexual, dolor i vellesa passen de condicions vitals a patologies, amb noms com «disfòria menstrual» o «trastorn del desig sexual hipoactiu». També apareixen malalties inaudites, com les cames inquietes o els trastorns d’atenció.

Tot això té un cost. Hi ha desenes de medicaments que han estat retirats pels seus efectes adversos en els darrers anys. S’estima que a Espanya hi ha 4.500 morts anuals relacionades amb els efectes col·laterals dels medicaments.

Els cants de sirena corporatius triomfen gràcies a l’evocació de la tecnologia i la innovació. A més d’hipocondríaca, la societat és tecnòlatra, segons Sitges-Serra. El buit deixat per les utopies socials s’ha omplert amb el solucionisme tecnològic, com a remei de tots els mals.

 

Medicina defensiva

La tecnologia mèdica i farmacèutica han aportat meravelles: la cirurgia cardíaca amb circulació extracorpòria; els trasplantaments; la neurocirurgia guiada per navegadors; els betabloquejadors; els procediments radiològics que eviten cirurgies, etcètera. Tanmateix, també s’han multiplicat les «innovacions terapèutiques» que arriben al mercat abans de tenir una eficàcia comprovada.

Els metges i investigadors biomèdics s’han prestat de moltes formes a la pràctica pervertida que denuncia Sitges-Serra. La «medicina defensiva», que prefereix sobreactuar abans d’enfrontar-se a problemes legals n’és una. Una altra és l’enormitat dels conflictes d’interessos, posada de manifest recentment pel cas de Josep Baselga.

Però la degeneració arriba fins a la mateixa investigació. La «corrupció alfa» és un truc estadístic per fer significativa una evidència mèdica que no és rellevant per a la clínica. Sitges-Serra creu que aquesta «significació insignificant» sustenta pràctiques com la laparoscòpia o el cribratge de càncer de còlon.

La devaluació de la perspectiva humanística, i especialment la seva desaparició de les facultats de medicina, impedeix als joves metges treure l’entrellat de les contradiccions que viuen, segons l’autor –que cultiva les humanitats en primera persona: també és autor de llibre de poesia Amor roig (premi Miquel Martí i Pol 1998).

Tampoc no hi ajuden uns mitjans abocats a copiar i enganxar la informació corporativa i entregats al solucionisme tecnològic. Ni uns polítics vulnerables davant els lobbies farmacèutics. L’aposta pel finançament públic és imprescindible, segons l’autor, per sufragar intervencions d’alta complexitat. Però la seva politització porta a decisions de curt termini que no aborden els problemes denunciats al llibre.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Abordar-los no implica abandonar la medicina tradicional per entregar-se a les alternatives (i després tornar enrere, com va fer Steve Jobs). La solució passa per un empoderament de la ciutadania sobre els temes sanitaris, començant per la reivindicació que la mort és responsabilitat «nostra».

També passa per la recuperació de la relació entre metge i pacient (alienada fins al punt que s’han fet reglaments a fi que els cirurgians no atenguin els smartphones durant les operacions). Aquesta confiança és essencial per combatre la hipocondria.

 

Les eleccions socials

Finalment, és imprescindible posar el focus en les eleccions socials que hi ha darrere les malalties. L’infart de miocardi i el càncer de pulmó tenen a veure amb el tabaquisme. El càncer de còlon, la hipertensió, l’obesitat i la diabetis, amb la dieta occidental. El càncer de mama i la infertilitat, amb els condicionants actuals en la vida de les dones. La fibromiàlgia, la sensibilitat química i els trastorns alimentaris, amb processos de disrupció familiar, migració i exclusió social. Les malalties emergents (com la covid-19 que ens té a tots tancats a casa mentre s’escriuen aquestes línies), amb la globalització.

El llibre de Sitges-Serra és un text culte, sembrat de referències filosòfiques (des de Wittgenstein fins a Ivan Illich), però també combatiu. L’autor no es preocupa del políticament correcte, quan denuncia la captura del feminisme per part de la salut mercantilitzada; o qüestiona l’excel·lència d’Espanya en els trasplantaments; o advoca per una contenció de despeses mèdiques inútils (un argument que podria ser fàcilment abusat pels fanàtics de les retallades que han manat els darrers anys). Sobretot, és un text imperdible per als qui vulguin evitar les trampes de la medicina moderna i pensar en un model més humà i, en definitiva, més sa.

 

Antonio Sitges-Serra. Si puede, no vaya al médico Madrid: Debate, 2020. 320 pàgs.