Les eleccions del 14 de febrer del 2021 posaran punt i final a una legislatura que m’atreviria a caracteritzar com a complexa, trista i provisional. Han passat moltes coses que mereixen ser compreses a partir d’una descripció densa de fets, anhels i accions.

Els ànims col·lectius no són cosa menor en la vida política i el període que estem a punt de tancar ha estat dominat per passions tristes (a mode spinozià): després d’una forta sacsejada s’obre la catarsi col·lectiva. I per aquesta mateixa raó, sabem d’on venim, però encara no sabem on anem. S’experimenta un esgotament de projectes: de país, però no només. Afecta també la singularitat de cada una de les forces polítiques i socials. Caldran nous laboratoris d’idees, d’horitzons i d’esperances de futur.

Per fer un balanç del període cal tenir-ne present, sobretot, el naixement. El 21 de desembre del 2017 es van celebrar les eleccions fruit de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El 27 d’octubre s’havia dut a terme la declaració d’independència al Parlament i a la vegada el Senat havia aprovat l’aplicació de l’instrument de coerció federal. Ara bé, en un empat de debilitats, ni la DUI va anar més enllà d’una declaració simbòlica, ni la intervenció de l’autonomia es va poder perllongar més temps del necessari per fer efectiva la convocatòria anticipada d’eleccions.

L’acceptació de tots els partits amb representació a concórrer als comicis convocats per Mariano Rajoy podia haver estat una bona via per a la canalització de l’esclat conflictual. Però arribava l’activisme judicial amb tota la seva potència. L’alta magistratura es mostrava disposada a intervenir en la vida pública. La jutgessa Carmen Lamela citava a declarar els membres de l’executiu català: uns van presentar-se a la cita i quedarien en presó provisional; uns altres van decidir marxar a Brussel·les i romandrien a l’exili.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La judicialització dels conflictes els escala i els pot arribar a cronificar. Existeix prou evidència científica per sustentar l’afirmació. L’empresonament dels líders polítics, que se suma al dels Jordis, suposa la constatació que un sector dels aparells de l’Estat està disposat a arribar lluny, a actuar per preservar un suposat bé superior (la unitat d’Espanya) que la classe política no hauria pogut/volgut fer. Tot això impacta en una societat catalana sotmesa a tensió i amb ferides obertes. I amb múltiples greuges que no fan sinó augmentar. Una part de la ciutadania s’havia sentit menystinguda, i fins i tot desatesa, per les institucions catalanes mateixes. Una altra part experimentava cada cop més un sentiment d’allunyament i rebuig envers Espanya, entenent-la com a focus de la negació de la identitat pròpia. Altres, que van ser criticats per tots cantons, entenien que calia desescalar el contenciós.

 

Deslleialtats creuades

Però aquestes no són les úniques fractures. En el si de l’independentisme, el que havia estat una disputa històrica per l’hegemonia de l’espai, primer catalanista i ara independentista, passava a endurir-se amb la introducció de desacords personals i deslleialtats creuades en un moment de molta tensió. Oriol Junqueras no va donar suport al president per a la convocatòria d’eleccions anticipades desencadenant així la declaració al Parlament.

Carles Puigdemont va fer el camí de l’exili només amb el seu cercle proper. La campanya electoral del 2017 es va desenvolupar en un fort clima d’emotivitat i duresa. I, en una mena de canvi de papers, ERC va començar a presentar una alternativa a la via unilateral, mentre que l’espai postconvergent, sota el nom de Junts per Catalunya, declarativament es mantenia en l’aposta per la confrontació.

La jornada electoral va ser la més participada des de la construcció de l’autogovern. De l’abstenció diferencial es va transitar cap a una participació diferencial. Les eleccions autonòmiques aconseguien una mobilització electoral sense precedents. Dues van ser les formacions amb més capacitat de captar vot: les que representaven més purament el i el no a la independència.

 

Dinàmica de blocs

Per primer cop en la història del país, una força política que no prové del catalanisme (de fet, en neix com una impugnació) quedava en primer lloc en la disputa. Ciutadans, d’Inés Arrimadas, sabé connectar amb una part de catalans i catalanes que en altres conteses al Parlament s’havien quedat a casa. Per altra banda, la candidatura de Puigdemont va seduir l’electorat que anava més enllà del tradicional espai de CiU. Les dues forces polítiques que intentaven canviar el marc de la disputa no se’n sortiren: Catalunya en Comú i PSC.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

D’aquell context i resultats només se’n podia esperar el manteniment d’una dinàmica política de blocs. L’aliança independentista suma, per tant, és la que té recorregut polític. JxCat, ERC i CUP apleguen 70 diputats. Els de Carles Riera no formaran part del govern, però estan disposats a permetre’n el naixement. Els socis governamentals comencen la tasca sense gaire acord: no comparteixen full de ruta ni projecte polític, i la sintonia entre uns i altres sona ben discordant. Trossegen les responsabilitats: JxCat escull president del Govern i ERC president del Parlament. Cada formació proposa els noms dels inquilins a les conselleries que els pertoquen. Succeeix el mateix en la direcció d’altres ens com, per exemple, els mitjans de comunicació públics. Un cert pacte de no-agressió: cadascú a casa seva fa el que creu millor.

El primer escull es produeix ja amb l’elecció del president de la Generalitat, on s’obre un intens conflicte entre la presidència de la cambra legislativa i el grup postconvergent. Continuar amb l’escalada d’accions desobedients i punició no és la via per la qual aposten els republicans en aquesta nova legislatura. Carles Puigdemont i Jordi Turull no són elegibles perquè no poden assistir al ple a defensar la seva candidatura: el primer és a Bèlgica i el segon a la presó.

Continuar amb l’escalada d’accions desobedients i punició no és la via per la qual aposten els republicans en aquesta legislatura.

Finalment s’imposa Quim Torra, un candidat al qual la CUP s’obre a fer president. Activista més que polític, se l’ha presentat com a vicari de Puigdemont, però els seus punts de vista i les seves apostes no han estat sempre coincidents. La polarització dels fets d’octubre s’allarga durant tot l’hivern i la primavera. L’acció pública es limita a una gestió continuista en els diferents camps sectorials. Ni grans projectes ni ambicioses propostes, segurament tampoc importants errades.

Hi ha, però, un fet extern que sacseja la legislatura. Contra tot pronòstic, una moció de censura té èxit a Espanya i Pedro Sánchez assumeix la presidència. El més rellevant no és tant l’alternança política sinó la correlació de forces que fa possible aquest canvi d’escenari. Els actors progressistes i plurinacionals forgen una aliança que té ressonàncies històriques.

El pacte de Sant Sebastià, que possibilità el desencadenament de la II República, es basava en la constatació que a Espanya les esquerres no poden avançar sense reconèixer i valorar el caràcter plurinacional de l’Estat. I que les nacionalitats històriques, però també altres identitats plurals, no tenen camí a fer si no és amb un horitzó democràtic i de progrés a l’Estat. Aquest fet obre una finestra d’oportunitat, estreta però profunda, per fer front als reptes estructurals. I de manera clara, per plantejar una gestió de la crisi catalana. Mantenir aquesta escletxa no ha estat fàcil. Massa interessats a continuar atiant el conflicte. Les eleccions generals anticipades, i la repetició d’aquestes eleccions, han donat més consistència a l’equilibri de forces.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Utopies desgastades

Paradoxalment, la XII legislatura ha posat sobre la taula l’extrema interdependència entre l’arena política espanyola i la catalana, en doble direcció. L’enquistament del conflicte Catalunya-Espanya genera una devaluació de la vida política catalana, un estancament en el «qui dia passa any empeny», una manca de projectes de futur de caràcter propositiu i innovador (tant del govern com de l’oposició). Però, alhora, aquest enquistament també genera inestabilitat en la governabilitat espanyola i comporta un procés d’erosió de la qualitat democràtica a tot l’Estat.

Resoldre políticament i dialogadament els conflictes hauria de ser un escenari objectivament desitjable per a les contraparts. Però no és fàcil transitar-hi. En tot procés d’aquest tipus s’han de contemplar etapes. Primer cal generar distensió, construir confiances i complicitats. En el nostre cas les primeres passes podrien anar cap a fer efectiu l’alliberament dels presos i un horitzó de retorn per als exiliats. I l’aprovació pressupostària per part dels actors independentistes, per tal de falcar la triangulació progressista i plurinacional. Posteriorment, a mitjà termini, seria el moment d’obrir un procés de diàleg, negociació i pacte, amb consulta final, que faci front a la crisi del model autonòmic i l’extralimitació punitiva derivada del contenciós.

Tornem a Catalunya. L’escenari actual és diferent del viscut fa tres anys. La pandèmia ha recentrat l’interès en les polítiques públiques. La societat s’ha relaxat en relació als debats identitaris. Ara bé, l’allargament de la situació d’impasse és un escenari probable. Els tempos són massa justos. Els lideratges, massa continuistes. I les utopies disponibles, massa desgastades.