Miquel Barceló deu haver fet un pacte amb el diable, perquè no aparenta l’edat que té, sinó que sembla un jove etern, com Mick Jagger, que quan el veig ballar no em puc creure que tingui els mateixos anys que el meu pare. Barceló és un home robust que ho fa tot ràpid. Camina i parla a tota velocitat, tant que costa de seguir-lo, i té una mirada intensa i viva amb ulls de mel. Del seu passat anarquista, li queden els cabells en punta, que són com la seva signatura. No conec cap artista contemporani tan culte com ell. Pintar, llegir, nedar: aquest és el seu credo, encara que no sé ben bé en quin ordre. Les mans són fortes i les ungles, molt curtes. El seu mòbil està tunejat amb una funda de pell pintada de blanc que és com un esbós dels seus quadres.

Al taller li agrada vestir com un mecànic o un botiguer tunisià i que la pintura formi part de la seva vestimenta –les sabates semblen quadres en moviment– i quan surt al carrer pot anar abillat com un de nosaltres per sopar en un bistrot parisenc o com un dandi amb abrics japonesos quan sap que serà portada d’una revista de moda. No oblidem que Barceló és Barceló des de fa més de quaranta anys. Li va arribar l’èxit amb només vint, com a jove artista prodigi, i coneix els mecanismes del mercat; és a dir, molt a desgrat seu s’ha sabut crear un personatge –cosa que devia aprendre de Warhol– i encara surfeja la cresta de l’onada (potser els seus cabells en cresta en són una metàfora). El que més me n’agrada és que el personatge és igual que la persona, sense retòriques buides de monjo benedictí per explicar les seves coses, sense la falsa modèstia dels més vanitosos. Barceló és el que aparenta, cosa poc habitual en els qui juguen a l’art business al seu nivell: artistes internacionals cèlebres com estrelles del rock.

L’hivern del 1994, Miquel Barceló es va endinsar en el món de la ceràmica per primera vegada. I com acostuma a passar en la seva biografia, va ser per atzar. Era a Gogolí (Mali) i el fort vent no li permetia pintar, o sigui que va modelar escultures, primer de guix, encara que aviat es va imposar l’argila perquè era el material que feien servir les dones del poble veí de Banani, amb les quals va aprendre una tècnica mil·lenària.

Barceló coïa les peces a temperatura molt baixa i barrejava l’argila amb fems de vaca i ase. Així naixerien les seves primeres creacions en argila: Pinocchio mort, autoretrats, bustos d’amics, màscares i caps de pàtina rogenca que són tant contemporanis com antics; obres que ens remeten als bustos d’Ifé i, alhora, als retrats de cera de Medardo Rosso. Naixia així un ceramista únic l’obra del qual recorre aquests darrers trenta anys i que s’explica en la magnífica exposició «Barceló. Tots som grecs» a la Pedrera de Barcelona.

 

Figues i magranes

Les peces es reparteixen en taules sempre en un mateix pla, com les he vistes al taller de Vilafranca de Bonany (Mallorca). La llum natural banya les obres arranjades cronològicament a les sales i tot pren un aire entre ancestral i orgànic, en un diàleg subterrani que fa temps que Barceló manté amb Gaudí. La ceràmica de Barceló és viva i primigènia i les seves peces recullen allò que veu diàriament a la terra i al mar. Les sèries de finals dels anys noranta són molt bones. Pel novembre li agrada convidar els seus amics a matances, un ritual antic en què es mata el porc i el mateix dia es menja i es beu, mentre es preparen sobrassades per consumir durant l’any. Truie morte (1999) és una mena de memento mori combinat amb aquesta cerimònia anual: el perfil del cap de la truja recorre el perímetre d’una peça d’argila ataronjada com un cap pintat per Valdés Leal en una gerra neolítica.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El treball a la Seu mallorquina és un punt culminant en la trajectòria del Barceló ceramista, la seva Capella Sixtina.

També a Figues i magranes (1997) incorpora dos dels productes típics de Mallorca en un gerro monocrom on les fruites s’obren, anticipant la seva obra per a la catedral de Palma. El mateix passa a Vas de Pêche (1996), una gerra d’argila d’on sorgeixen dos peixos evanescents i uns hams. Aquí combina dues tècniques que utilitza sovint: el dibuix i el grattage a l’argila que tenen un punt de sensual i primitiu, com si Jean Dubuffet hagués estat ceramista, art brut en fang. Fa servir els mateixos recursos en peces posteriors com ara Dos esquals (2015) o Sense títol (2022). A les parets de les primeres sales dialoguen caps de peixos amb màscares humanes amb ecos autobiogràfics i africans.

Una de les peces que més m’agraden és Projecte de trespol (2018), maqueta per a un turbot de vint metres que, com una gran catifa en forma d’onada, hauria de cobrir el paviment d’una església gòtica a Artà. M’imagino entrant descalç en aquest espai màgic i sentint les escates del peix a la planta dels peus. Aquesta peça d’un metre de llargada concentra tota la potència del Barceló més essencial, la fusió del mar amb Lucio Fontana, un dels seus grans referents en l’art de l’argila.

Una altra sèrie esplèndida és la que Barceló dedica Al cul dels meus cavalls en diverses peces d’una potència visual extraordinària. Més subtil és Dos cavalls (2002), un gerro deformat amb el dibuix del perfil dels animals amb una cal·ligrafia de savi xinès mil·lenari que traça un haiku, que contrasta amb la força magnètica de Mapamundi III (1999), una de les obres que va realitzar al seu taller de Les Rairies, a la França profunda: els continents són cranis humans vistos des d’angles diferents, enmig del blau ultramarí del mar. És una obra que remet a les vanitas del Segle d’Or espanyol, que Barceló admira tant, sobretot les d’Antonio de Pereda, de qui té un dibuix en tinta d’un crani, i que remet també a les catacumbes dels caputxins de Palerm, ossari que coneix i ha pintat i dibuixat tant.

Algunes de les obres de l’exposició tenen una connexió clara amb dos treballs seminals en què Barceló va fer servir la ceràmica: la capella del Santíssim de la catedral de Palma (2002) i Pas doble (2006), que en el fons formen part d’un mateix procés.

 

Una conversa amb Gaudí

El treball a la Seu mallorquina és un punt culminant en la trajectòria del Barceló ceramista, la seva Capella Sixtina. Va treballar com Miquel Àngel, amb bastides, per crear una gruta on els pans i els peixos es multipliquen a partir del fang. Amb l’ajut del taller de Vincenzo Santoriello, a la costa amalfitana, va crear una gran pell de ceràmica que s’integra en l’església com si hagués existit des de la seva mateixa consagració, un obra que li va permetre mantenir una conversa amb Gaudí, que a la primeria del segle xx havia reformat l’altar central. Barceló va transmutar, com hem dit, l’argila en pans i peixos; la vida mateixa. Les obres Congre 2, Rap i peixos i Dues llagostes neixen d’aquest moment.

El 2005 Barceló va rebre l’encàrrec d’obrir el Festival d’Avinyó amb el coreògraf Josef Nadj amb un happening que s’inauguraria l’any següent: Pas doble. Davant d’un gran mur d’argila blanca, els dos homes vestits de negre feien diverses accions per mitjà de les quals la ceràmica es transformava en una obra que després es destruïa. És una obra d’una gran força física que es va representar amb una excel·lent acollida del públic des de Venècia fins a Nova York, passant pel País Dogon, Madrid i Barcelona. Les peces d’argila gairebé blanca i polimorfes –Relationnel i Família– són filles d’aquells dies.

Darrerament, la ceràmica s’ha convertit en un eix central de la tasca de Barceló. De vegades penso que li agrada més passar llargues temporades a Mallorca, al seu taller de Vilafranca de Bonany, que va comprar el 2008 i ara està ampliant, que pintant al seu estudi parisenc del Marais. Possiblement troba en la ceràmica la pintura tridimensional, un terreny encara fèrtil per continuar creant, i encara que moltes de les peces que surten del seu forn no passen el filtre de la seva exigència i les llença en una ossera ceràmica al mig del taller, n’hi ha que sobreviuen i les podem admirar en aquesta mostra. El 2016 Barceló va portar fins als límits la utilització del fang fresc en la seva meravellosa intervenció per a la Biblioteca Nacional de França, un inventari de formes gràfiques sortides de la seva prodigiosa imaginació. A les últimes peces destaca el color, figures de vermell amb forats en un desafiament tècnic, com els seus papers de Mali devorats pels tèrmits. D’un bol en despunten les potes d’un cranc gegant i sanguinolent, una de les millors peces acabades de sortir del forn.

 

Aquarel·les deliqüescents

A Miquel Barceló li agrada dibuixar tot el que veu, i els seus quaderns són una mena de diari de bord de la seva travessia artística. Alguns, es poden veure a la mostra, encara que només oberts per una pàgina; m’hauria agradat que els escanegessin i se’n poguessin consultar en una pantalla totes les pàgines, perquè permeten conèixer la feina de Barceló com un work in progress constant i obsessiu: aquarel·les deliqüescents com les que empra per il·lustrar llibres, notes de peces que acabarien sent realitat o no, llistes que tant li agrada fer de tot (quadres, llibres, peixos). Aquesta exposició és un repertori extraordinari de peces de ceràmica —molt ben aplegades i estudiades per experts de prestigi com Enrique Juncosa o Ricard Bru en un catàleg el format i el color del qual simulen un bloc rectangular de fang— que es reforcen entre si com el més meravellós dels derelictes trobats al fons del mar.