El desencís recorre una Barcelona hivernal i pandèmica, una mena de malenconia vienesa, un saber-se pitjor del que es va ser, un desencant existencial. Hi ha qui diu (i escriu) sobre la decadència de la que fou capital de la Mediterrània (i encara, oficialment, ho és) mentre s’acumulen les notícies negatives en tots els fronts (si escrius «Barcelona decadència» a Google, t’apareixen 6,6 milions de resultats). L’últim dia d’aquest 2021 tanca la factoria de Nissan a la Zona Franca sense que se li hagi trobat recanvi. La puixant indústria defalleix. La cultura ja no ens sosté enfront d’un Madrid desbocat, desacomplexat, d’eterna festa.
Barcelona havia estat la locomotora d’Espanya, la ciutat moderna, culta, viva, davant d’un Madrid decrèpit, antiquat, funcionarial, xaró. Fa temps, però, que aquestes etiquetes han deixat de valer, a mesura que Madrid es deixondia i modernitzava, es connectava al món com a nòdul global i capital del castellà. Enfront de la capital, Barcelona apareix (a ulls dels mateixos barcelonins) com una urbs acovardida, reclosa, en retrocés, a un pas de la fallida. Desencís, malenconia, depressió col·lectiva.
Els baròmetres municipals aixequen acta d’aquest estat d’ànim amb una periodicitat matemàtica. Fa dos anys que, invariablement, cada sis mesos es corrobora que sis de cada deu barcelonins diuen que la ciutat ha empitjorat, i un 30 % creu que continuarà empitjorant. Els bons temps queden lluny. L’última vegada que hi hagué més barcelonins que creien que la ciutat havia millorat era el 2006. Fa quinze anys. Des d’aleshores, Barcelona ha encadenat tres crisis i una efímera primavera.
No és fàcil assenyalar el moment exacte en què Barcelona va començar a anar a mal borràs. En algun punt entre el Fòrum de les cultures de 2004 i l’esclat de la crisi econòmica global de 2008 la ciutadania barcelonina va perdre la fe en la seva ciutat i no l’ha tornat a recuperar. És possible que en un principi fos la ressaca dels anys olímpics, la dècada prodigiosa que va de 1987 a 1997 i que transformà Barcelona per sempre més. Però no només això.
