El desencís recorre una Barcelona hivernal i pandèmica, una mena de malenconia vienesa, un saber–se pitjor del que es va ser, un desencant existencial. Hi ha qui diu (i escriu) sobre la decadència de la que fou capital de la Mediterrània (i encara, oficialment, ho és) mentre s’acumulen les notícies negatives en tots els fronts (si escrius «Barcelona decadència» a Google, t’apareixen 6,6 milions de resultats). L’últim dia d’aquest 2021 tanca la factoria de Nissan a la Zona Franca sense que se li hagi trobat recanvi. La puixant indústria defalleix. La cultura ja no ens sosté enfront d’un Madrid desbocat, desacomplexat, d’eterna festa.

Barcelona havia estat la locomotora d’Espanya, la ciutat moderna, culta, viva, davant d’un Madrid decrèpit, antiquat, funcionarial, xaró. Fa temps, però, que aquestes etiquetes han deixat de valer, a mesura que Madrid es deixondia i modernitzava, es connectava al món com a nòdul global i capital del castellà. Enfront de la capital, Barcelona apareix (a ulls dels mateixos barcelonins) com una urbs acovardida, reclosa, en retrocés, a un pas de la fallida. Desencís, malenconia, depressió col·lectiva.

Els baròmetres municipals aixequen acta d’aquest estat d’ànim amb una periodicitat matemàtica. Fa dos anys que, invariablement, cada sis mesos es corrobora que sis de cada deu barcelonins diuen que la ciutat ha empitjorat, i un 30 % creu que continuarà empitjorant. Els bons temps queden lluny. L’última vegada que hi hagué més barcelonins que creien que la ciutat havia millorat era el 2006. Fa quinze anys. Des d’aleshores, Barcelona ha encadenat tres crisis i una efímera primavera.

No és fàcil assenyalar el moment exacte en què Barcelona va començar a anar a mal borràs. En algun punt entre el Fòrum de les cultures de 2004 i l’esclat de la crisi econòmica global de 2008 la ciutadania barcelonina va perdre la fe en la seva ciutat i no l’ha tornat a recuperar. És possible que en un principi fos la ressaca dels anys olímpics, la dècada prodigiosa que va de 1987 a 1997 i que transformà Barcelona per sempre més. Però no només això.

A la ressaca olímpica s’hi afegí la crisi de 2008, que impactà tot el món, però que posà en dubte el model de ciutat cohesionada heretat dels Jocs. L’orgull barceloní es basava, en bona mesura, en un sentiment compartit de formar part d’un tot comú, reforçat durant els anys 80 i 90 amb l’obsessió dels governs municipals per «cosir» la ciutat, és a dir, per integrar en un tot les diferents realitats dels barris, dignificar una perifèria maltractada pels anys del desarrollismo franquista. I fent–ho, es creava un esperit de ciutat, un sentiment de pertinença.

PUBLICITAT

Esgotament de l’impuls olímpic

La crisi econòmica, que s’afegeix a l’esgotament de l’impuls olímpic, va fer ressorgir les dues Barcelones, la rica i la pobra, la benestant i la malestant, a més de reduir la capacitat d’intervenció pública al mínim. Això s’afegia a una creixent sensació d’estranyament del barceloní envers la seva ciutat, una ciutat convertida en una meca turística, ocupada per hordes de visitants, que transformen l’espai urbà, des dels carrers fins als comerços, i l’oferta immobiliària. Entre el 2016 i el 2019 van visitar Barcelona més de nou milions de persones cada any, el triple que el 1995, cinc vegades més que el 1990.

Un dels efectes que ha tingut l’increment del turisme en la ciutat ha estat una creixent sensació d’estranyament, de no pertinença, per part d’un sector important de la població. És un sentiment que va en paral·lel a l’increment de les dificultats per a aconseguir un habitatge a la ciutat, en part arran de l’eclosió de l’oferta turística més enllà dels hotels, especialment des de la congelació de l’oferta hotelera, precisament com a resposta a l’augment desbocat de turistes.

El juny de 2017 el turisme era el problema que més enquestats citaven en el baròmetre municipal. El turisme com el residu no volgut dels anys de glòria de la ciutat, d’aquella època d’esplendor que s’allunyava en la memòria. Una memòria que s’anava transformant de l’elogi a la crítica. Els Jocs havien servit per obrir Barcelona al món i ara el món es cruspia la ciutat en forma de turistes, d’apartaments per a turistes, de carrers i barris sencers per a turistes, de botigues de souvenirs i bars on servien sangria de tetra bric. En algun moment, el barceloní ja no reconeixia la seva ciutat, convertida en una espècie de Salou a l’engròs.

Turisme devorador

La victòria dels comuns a les eleccions del 2015 es pot entendre com una resposta a tot això: a l’esgotament de l’impuls olímpic, a la crisi de l’habitatge que en part era produïda per l’auge d’un turisme devorador, i en part també responia a un intent de retrobar la Barcelona moderna i combativa, portadora de canvis i innovacions, davant d’ofertes polítiques que s’entenien com a caducades. La primavera dels comuns representava no tant un nou futur per a la ciutat com una impugnació del passat, una revisió crítica d’allò que fins aleshores s’havia entès com una història d’èxit. La celebració dels vint-i-cinc anys dels Jocs de 1992 va ser una mostra evident de la relació ambivalent entre el nou govern municipal i l’efemèride olímpica.

Sovint tendim a no veure com passa el temps i, dels Jocs, el 2015 ja havien passat vint-i-tres anys, temps suficient per generar un discurs crític, que s’engrandia a mesura que s’esllanguia la lluïssor de les glòries olímpiques. El procés de transformació urbana de la ciutat, l’obertura al mar, tot el que havien comportat els jocs, es veia contrarestat pels seus efectes perniciosos, en les formes més variades.

Però no només havia canviat el clima ciutadà. Havia canviat la gent. Les ucronies sempre són perilloses, però probablement els Jocs i tot el que van comportar no s’haurien pogut tirar endavant ara. L’esperit no és el mateix, en part perquè la relació amb la política, amb els dirigents polítics, ha canviat. I no tan sols això. La segona meitat dels 80 i la primera dels 90 són una època marcada per la confiança i l’obertura. La nostra època és la de la desconfiança i el tancament.

Tendència al replegament

La «nova política» de 2015 obeïa a aquests vectors. La seva no era una proposta d’obertura, de futur i de grandesa. Era just el contrari. I era el que volia la ciutadania de Barcelona en aquell moment: tancament enfront d’un món incert i amenaçador, retorn a les petites coses, a la proximitat, preocupació per les coses quotidianes, cura, aixopluc, barri, protecció, defensa contra els perills (ambientals, identitaris, socials, econòmics). La pandèmia no ha fet més que augmentar aquesta tendència al replegament en tots els sentits.

Seguint la lògica dels nous temps, Barcelona ha preferit recloure’s fins a desaparèixer com a protagonista de l’escena política, social, cultural o econòmica. S’ha esborrat, ajudada en part pel procés, que ha anorreat tota possibilitat de debatre altres temes que no fossin els relatius al conflicte territorial. Amb els anys, fins i tot la primavera que proposaven els comuns s’ha marcit i només n’ha quedat la creu: Barcelona sap què no vol ser, però no sap què vol ser. Defensa, defensa, mentre de reüll es veu com Madrid se’n va, «que juega otra liga, la liga mundial de ciudades», com va escriure Pasqual Maragall, ja fa vint anys.

Sense horitzó

Ara sí, ara més. Madrid juga en una altra lliga mentre Barcelona es debat entre l’astorament i la trifulga interna, petita, sense horitzó, entre els proteccionistes a tot preu i els que tiren del vell manual d’inversions i efemèrides (ampliar l’aeroport, uns nous Jocs, «ciudad de ferias y congresos»), sense entendre que el clima ha canviat, que la desconfiança ha calat fins al moll dels ossos d’una ciutadania recelosa de tot i de tots, bressolada entre la por i la ràbia.

La malenconia barcelonina no veu el futur, només mira un passat fet miques. Un passat que no existeix per al 30 % de residents que han nascut després de 1992, que no han conegut la seva ciutat sense turistes, que sempre han sabut que Barcelona té platges, que no han anat pel món sabent–se envejats per ser de Barcelona. Per a ells, la sintonia de Barcelona no ha estat mai una rumba, sinó més aviat un blues.