Una certa idea de Barcelona

El propòsit d’aquests articles ha estat traçar un perfil de la idea de ciutat dels sis alcaldes que ha tingut Barcelona des de 1979 utilitzant quasi exclusivament les seves paraules en els discursos de presa de possessió i de comiat en cada un dels seus mandats. No pretenen, per tant, construir un relat complet de les respectives alcaldies analitzant les seves accions més importants, els seus èxits i els seus fracassos, sinó analitzar les seves prioritats a partir dels seus discursos i compartir quin balanç feien dels seus mandats en el moment de finalitzar-los.

Rellegir aquests textos amb la perspectiva del temps ens permet valorar com el discurs ha anat perdent, progressivament, qualitat, estructura i visió de conjunt. Des de la Barcelona olímpica i metropolitana dibuixada per Maragall –i ja apuntada per Serra– fins a la Barcelona d’Ada Colau –que pretén impugnar el model anterior– se succeeixen visions que responen als signes del temps: la necessitat de recosir els barris, la transformació urbana, l’obertura a Europa i al món, l’economia del coneixement, la globalització, el cosmopolitisme, la diversitat, el retorn als barris, la crisi econòmica global i la crisi del sistema polític que havíem conegut des de la Transició. Però en tots hi batega un esperit que s’identifica amb la ciutat. Una ciutat que, fent de la necessitat virtut, es reivindica permanentment davant dels governs que no creuen en anar més enllà i es reinventa regularment per projectar-se al món.

 

Narcís Serra

Un alcalde que va treballar per als seus successors (abril 1979 - desembre 1982)

Narcís Serra, a les escales de l’ajuntament amb tots els nous regidors, després de ser elegit primeralcalde de Barcelona de la democràcia, el 19 d’abril de 1979. Fotografia d’Efe.

Narcís Serra, a les escales de l’ajuntament amb tots els nous regidors, després de ser elegit primer
alcalde de Barcelona de la democràcia, el 19 d’abril de 1979. Fotografia d’Efe.

 

«Narcís Serra ha estat un gran alcalde. Aquí mateix, el 30 de maig de 1981, va donar la volta a la història d’aquest país quan, tres mesos després de l’intent de cop d’estat, organitzà una Diada de les Forces Armades carregada de significació i a la tarda, aquí mateix, demanava al Rei suport per llançar la Candidatura Olímpica de Barcelona. El país, aquell dia, va deixar de mirar enrere i va començar a mirar endavant, cap al 1992 i cap al futur. No li ho agrairem mai prou.»

Aquest agraïment de Pasqual Maragall, expressat al Saló de Cent el juny de 1995 és potser un bon resum de la importància de l’alcaldia de Narcís Serra, un moment fundador d’una nova etapa que, com va assenyalar el mateix Serra en el seu primer discurs com a alcalde «és una tasca molt menys planera que continuar el camí marcat per predecessors».

Narcís Serra va ser elegit alcalde de Barcelona el 24 d’abril de 1979, poc abans de complir 36 anys. Economista de professió, venia de ser conseller de Política Territorial del Govern Tarradellas des de desembre de 1977 i coneixia bé els problemes estructurals de la ciutat i la seva metròpoli. Va assumir l’alcaldia conscient, però, que la resolució d’aquests problemes necessitava el seu temps i que calia l’esforç de tots els grups municipals i del conjunt de la societat: «Sabem que la democràcia no es concedeix, que la democràcia es construeix i que aquesta feina, si es vol sòlida, si es vol definitiva, requereix el seu temps.»

En el seu discurs de presa de possessió va desgranar un programa d’actuació basat en quatre grans eixos.

En primer lloc, «humanitzar la ciutat perquè hem de fer-ne un centre de convivència, perquè hem de fer un Ajuntament més de serveis al ciutadà que d’obres i ciment, perquè hem de pensar més en les persones que en les pedres.» Paraules que encara ressonen més de quaranta anys després i ens interpel·len a preguntar-nos si durant aquestes dècades no hem seguit encara pensant massa en les pedres, en les grans obres i la periòdica renovació de l’espai públic.

Després, la reforma de l’Administració implicava «una tasca de reconversió del personal i de millora del rendiment» per aconseguir que els serveis de l’Ajuntament no es valoressin «pel nombre de funcionaris que els integren, sinó per la seva eficàcia en la tasca encomanada». Per fer-ho possible s’adreçava als funcionaris d’una manera molt clara i directa: «La democratització de l’Ajuntament suposarà també una major capacitat de control de l’actuació de tots nosaltres, els qui arriben a aquesta Casa pel camí de les eleccions i els que hi sou per raó de la vostra feina diària.» «Volem transparència per acabar amb les arbitrarietats. [...] Esforcem-nos en aquesta nova direcció que ha de fer que el nostre treball sigui personalment més enriquidor, més dotat de la dimensió d’utilitat pública, de servei eficient al ciutadà.»

Finalment, la visió metropolitana i la participació ciutadana. «La Corporació Metropolitana vigent és una institució d’àmbit territorial massa estret perquè pugui ser un instrument vàlid. La Regió I que va instituir la Generalitat continua essent, quaranta anys després, un àmbit molt més realista i capaç de permetre que l’ordenació de la regió metropolitana col·labori a l’equilibri territorial de Catalunya.» La descentralització i la participació s’havien de defensar no només per motius polítics «també per raons d’eficàcia».

Objectius ambiciosos tots, sens dubte, però en el seu discurs també hi traspuava prevenció, voluntat de fer la feina sense pausa però sense pressa, i plena consciència que la tasca no era gens fàcil. L’Ajuntament, advertia, «no podrà resoldre-ho tot, ni tan sols afrontar tots els problemes» però garantia la voluntat d’estar «en tots els fronts de combat» i que no hi hauria mai «passivitat davant dels problemes.»

Un dels condicionants que feia difícil complir amb el programa era la insuficiència estructural de recursos financers i es va proposar «iniciar el trencament d’aquest desequilibri insostenible en el repartiment dels cabals públics entre l’Administració central i la local» i que Barcelona es convertís en «la ciutat capdavantera en aquest procés». Objectius que es van assolir en bona part gràcies a l’acció concertada de totes les grans ciutats espanyoles, amb un lideratge compartit.

El discurs acabava posant-se deures, definint un criteri d’avaluació del seu govern: «El grau de participació en les properes eleccions municipals serà, per a nosaltres, una valoració de la gestió d’aquests quatre anys. Obrim un procés que estarà ple de dificultats. Hem d’aconseguir que tots ens hi sentim implicats perquè hem de fer la Barcelona de tots.» Quatre anys més tard, la participació en les eleccions municipals va augmentar en 13 punts (del 54 al 67 %) i el PSC va obtenir 21 regidors, 5 més que l’any 1979.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.