Una certa idea de Barcelona

El propòsit d’aquests articles ha estat traçar un perfil de la idea de ciutat dels sis alcaldes que ha tingut Barcelona des de 1979 utilitzant quasi exclusivament les seves paraules en els discursos de presa de possessió i de comiat en cada un dels seus mandats. No pretenen, per tant, construir un relat complet de les respectives alcaldies analitzant les seves accions més importants, els seus èxits i els seus fracassos, sinó analitzar les seves prioritats a partir dels seus discursos i compartir quin balanç feien dels seus mandats en el moment de finalitzar-los.

Rellegir aquests textos amb la perspectiva del temps ens permet valorar com el discurs ha anat perdent, progressivament, qualitat, estructura i visió de conjunt. Des de la Barcelona olímpica i metropolitana dibuixada per Maragall –i ja apuntada per Serra– fins a la Barcelona d’Ada Colau –que pretén impugnar el model anterior– se succeeixen visions que responen als signes del temps: la necessitat de recosir els barris, la transformació urbana, l’obertura a Europa i al món, l’economia del coneixement, la globalització, el cosmopolitisme, la diversitat, el retorn als barris, la crisi econòmica global i la crisi del sistema polític que havíem conegut des de la Transició. Però en tots hi batega un esperit que s’identifica amb la ciutat. Una ciutat que, fent de la necessitat virtut, es reivindica permanentment davant dels governs que no creuen en anar més enllà i es reinventa regularment per projectar-se al món.

Narcís Serra
Un alcalde que va treballar per als seus successors (abril 1979 – desembre 1982)

Narcís Serra, a les escales de l’ajuntament amb tots els nous regidors, després de ser elegit primer
alcalde de Barcelona de la democràcia, el 19 d’abril de 1979. Fotografia d’Efe.

«Narcís Serra ha estat un gran alcalde. Aquí mateix, el 30 de maig de 1981, va donar la volta a la història d’aquest país quan, tres mesos després de l’intent de cop d’estat, organitzà una Diada de les Forces Armades carregada de significació i a la tarda, aquí mateix, demanava al Rei suport per llançar la Candidatura Olímpica de Barcelona. El país, aquell dia, va deixar de mirar enrere i va començar a mirar endavant, cap al 1992 i cap al futur. No li ho agrairem mai prou.»

Aquest agraïment de Pasqual Maragall, expressat al Saló de Cent el juny de 1995 és potser un bon resum de la importància de l’alcaldia de Narcís Serra, un moment fundador d’una nova etapa que, com va assenyalar el mateix Serra en el seu primer discurs com a alcalde «és una tasca molt menys planera que continuar el camí marcat per predecessors».

Narcís Serra va ser elegit alcalde de Barcelona el 24 d’abril de 1979, poc abans de complir 36 anys. Economista de professió, venia de ser conseller de Política Territorial del Govern Tarradellas des de desembre de 1977 i coneixia bé els problemes estructurals de la ciutat i la seva metròpoli. Va assumir l’alcaldia conscient, però, que la resolució d’aquests problemes necessitava el seu temps i que calia l’esforç de tots els grups municipals i del conjunt de la societat: «Sabem que la democràcia no es concedeix, que la democràcia es construeix i que aquesta feina, si es vol sòlida, si es vol definitiva, requereix el seu temps.»

En el seu discurs de presa de possessió va desgranar un programa d’actuació basat en quatre grans eixos.

En primer lloc, «humanitzar la ciutat perquè hem de fer-ne un centre de convivència, perquè hem de fer un Ajuntament més de serveis al ciutadà que d’obres i ciment, perquè hem de pensar més en les persones que en les pedres.» Paraules que encara ressonen més de quaranta anys després i ens interpel·len a preguntar-nos si durant aquestes dècades no hem seguit encara pensant massa en les pedres, en les grans obres i la periòdica renovació de l’espai públic.

Després, la reforma de l’Administració implicava «una tasca de reconversió del personal i de millora del rendiment» per aconseguir que els serveis de l’Ajuntament no es valoressin «pel nombre de funcionaris que els integren, sinó per la seva eficàcia en la tasca encomanada». Per fer-ho possible s’adreçava als funcionaris d’una manera molt clara i directa: «La democratització de l’Ajuntament suposarà també una major capacitat de control de l’actuació de tots nosaltres, els qui arriben a aquesta Casa pel camí de les eleccions i els que hi sou per raó de la vostra feina diària.» «Volem transparència per acabar amb les arbitrarietats. […] Esforcem-nos en aquesta nova direcció que ha de fer que el nostre treball sigui personalment més enriquidor, més dotat de la dimensió d’utilitat pública, de servei eficient al ciutadà.»

Finalment, la visió metropolitana i la participació ciutadana. «La Corporació Metropolitana vigent és una institució d’àmbit territorial massa estret perquè pugui ser un instrument vàlid. La Regió I que va instituir la Generalitat continua essent, quaranta anys després, un àmbit molt més realista i capaç de permetre que l’ordenació de la regió metropolitana col·labori a l’equilibri territorial de Catalunya.» La descentralització i la participació s’havien de defensar no només per motius polítics «també per raons d’eficàcia».

Objectius ambiciosos tots, sens dubte, però en el seu discurs també hi traspuava prevenció, voluntat de fer la feina sense pausa però sense pressa, i plena consciència que la tasca no era gens fàcil. L’Ajuntament, advertia, «no podrà resoldre-ho tot, ni tan sols afrontar tots els problemes» però garantia la voluntat d’estar «en tots els fronts de combat» i que no hi hauria mai «passivitat davant dels problemes.»

Un dels condicionants que feia difícil complir amb el programa era la insuficiència estructural de recursos financers i es va proposar «iniciar el trencament d’aquest desequilibri insostenible en el repartiment dels cabals públics entre l’Administració central i la local» i que Barcelona es convertís en «la ciutat capdavantera en aquest procés». Objectius que es van assolir en bona part gràcies a l’acció concertada de totes les grans ciutats espanyoles, amb un lideratge compartit.

El discurs acabava posant-se deures, definint un criteri d’avaluació del seu govern: «El grau de participació en les properes eleccions municipals serà, per a nosaltres, una valoració de la gestió d’aquests quatre anys. Obrim un procés que estarà ple de dificultats. Hem d’aconseguir que tots ens hi sentim implicats perquè hem de fer la Barcelona de tots.» Quatre anys més tard, la participació en les eleccions municipals va augmentar en 13 punts (del 54 al 67 %) i el PSC va obtenir 21 regidors, 5 més que l’any 1979.

Narcís Serra ha estat sovint l’alcalde oblidat, el més breu de tots els que ha tingut Barcelona en el període democràtic, que va quedar a l’ombra de la gran obra realitzada pel seu successor, Pasqual Maragall, i per la llarga trajectòria política que va desenvolupar ell mateix al govern d’Espanya durant més de dotze anys. Però Serra fou qui va posar no només la primera pedra del nou Ajuntament democràtic, sinó qui en va establir els fonaments. Quan va deixar l’alcaldia el desembre de 1982, deixava l’obra encarrilada: s’havien superat les dificultats financeres inicials, s’havia reduït el personal municipal, i s’acabava de presentar la candidatura per ser seu dels Jocs Olímpics de 1992.

I ho va fer possible en un moment molt delicat. N’hi ha prou amb recordar que l’Ajuntament proposa la candidatura dels Jocs Olímpics poc després del 23-F. I per superar les dificultats que va trobar, va aprofitar la celebració del Dia de les Forces Armades de 1981 a Barcelona, per convidar el Rei al Saló de Cent el dia abans i, coincidint amb la votació del ple municipal favorable a presentar la candidatura, demanar públicament el seu suport a la candidatura.

Aquell va ser un moment fundador i que explica, en part, la bona relació que es va establir posteriorment entre la Casa Reial i els alcaldes Maragall i Clos: «Yo os ruego Señor, autorización para iniciar la competición que supone ofrecer esta candidatura y os ruego vuestro alto patrocinio y apoyo a la empresa.» Una empresa que tenia un objectiu molt clar i ben allunyat de l’interès esportiu: «Los grandes acontecimientos, sean del carácter que sean, pueden actuar como estímulo para dotar de calendario a las acciones que serían necesarias en cualquier caso. Por esta razón hemos pensado en la candidatura de Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos de 1992. Aunque esta fecha parezca alejada en el tiempo, ha de ser un factor que favorezca de forma decisiva nuestra voluntad de vertebrar la ordenación de un espacio, incluso más amplio y realista que el de la actual Corporación Metropolitana, y de dotarlo de las infraestructuras que necesita para ser una plataforma potente de actividad al servicio de Cataluña y España».

No ho podia dir més clar, el 30 de maig de 1981, amb el Rei davant i les forces armades preparades per fer una parada militar a Barcelona per evitar que desfilessin per Madrid poc després de l’intent de cop d’estat. La diada militar va ser un èxit i fou l’inici involuntari d’una nova etapa per a la seva vida política. Però aquell dissabte de maig els seus objectius eren uns altres: aconseguir el màxim suport polític a la candidatura entre els grups municipals i rebre el nihil obstat reial. Va assolir-los amb escreix.

El novembre del 82, quan ja sabia que seria el ministre de Defensa del nou Govern socialista, Serra va anar a Lausana, acompanyat de Romà Cuyàs, per presentar el dossier de la candidatura al Comitè Olímpic Internacional. Amb la consciència de la feina feta i de deixar un bon llegat als seus successors, ambdós es van incorporar al nou govern d’Espanya. Havien fet el més difícil: convèncer el Govern de la UCD i el COE que donessin suport a la candidatura. Per a aconseguir-ho, van tenir dos aliats imprescindibles: Juan Antonio Samaranch i el rei Joan Carles.

Narcís Serra va tenir un mandat breu, però va deixar un bon llegat, seguint el consell que li havia donat el president Tarradellas, tot sopant, uns dies abans de la seva presa de possessió: «Serra, els bons polítics són els que treballen per als seus successors».

Pasqual Maragall
L’alcalde olímpic metropolità (desembre 1982 – setembre 1997)

Pasqual Maragall celebra, a Montjuïc, la nominació de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992, el 17
d’octubre de 1986. Fotografia de Sergio Lainz / J. Valls. Efe.

Pasqual Maragall ha estat, sens dubte, l’alcalde de Barcelona més important de la segona meitat del segle XX. En paraules del seu successor, «passarà a la història d’aquesta ciutat com l’home que va dirigir la transformació més profunda i intensa de tot el segle XX». Però si ho va saber fer és perquè era, en paraules seves, un «fill devot i dolorosament enamorat» d’aquesta ciutat.

Maragall va ser alcalde durant quasi quinze anys, però ho va tenir més difícil del que sovint es diu, es pensa i es recorda. Maragall no va obtenir mai la majoria absoluta al consistori, tot i que s’hi va apropar, i va governar sempre en coalició amb el PSUC i IC, i en el darrer mandat també amb el Partit per la Independència de Pilar Rahola. Una coalició a tres, un tripartit avant la lettre, que va durar dotze anys, principalment amb Joan Clos. El que fa singular Pasqual Maragall és la claredat de la seva idea de ciutat, que es mostra en tots els seus textos, en tots els seus discursos, des que va ser elegit alcalde el 2 de desembre de 1982, amb el discurs «Per una Barcelona olímpica i metropolitana». I també la perseverança, i fins i tot tossuderia, per fer realitat la seva idea.

Quan va prendre possessió, sabia que tenia entre mans un repte enorme. Una ciutat per transformar. I per a fer-ho comptava amb una eina principal: l’Ajuntament. Però va saber veure immediatament que en necessitava una altra de complementària: la col·laboració dels sectors socials i econòmics més actius de la societat. Així va néixer l’aliança entre Maragall i els barcelonins. Entre l’alcalde i la gent.

Pasqual Maragall va fer seva una cita de William Shakespeare a Coriolà: What’s the city but the people? «La ciutat és la gent». La gent que hi viu i que la viu. La gent que hi treballa o hi estudia, la gent que la visita o que hi ve a comprar o a passejar. Quan li preguntaven quanta gent vivia a Barcelona ell responia «A quina hora?» Per a Maragall la ciutat no era patrimoni de ningú. Tampoc dels barcelonins. La ciutat era de tots.

Els discursos de 1995, sobretot el de comiat del consistori sortint, però també el de presa de possessió com a alcalde, estan amarats per l’orgull d’haver organitzat els millors Jocs de la història.

Un alcalde que en el seu primer discurs diferenciava entre la ciutat, la Corporació –formada pels regidors– i l’Ajuntament, «és a dir, els serveis». Ell es proposava «prestigiar l’Ajuntament com a col·lectiu de persones al servei de la ciutat» per aconseguir «que el ciutadà miri amb orgull no solament la seva ciutat i potser el seu alcalde i els seus regidors, sinó l’Ajuntament com a empresa de servei públic, eficaç, assequible». Aquest és, potser, un dels principals llegats del Maragall alcalde. Un Ajuntament prestigiat i orientat cap a la ciutadania.

Per fer-ho calia reformar l’Ajuntament, que havia estat la seva tasca principal com a tinent d’alcalde, sobre cinc principis bàsics: austeritat, eficàcia, informació, descentralització i lligam amb l’Àrea Metropolitana. Uns principis que acompanyaven l’ambició que la ciutat necessitava per projectar-se internacionalment, i d’una eina que serviria per transformar la ciutat: els Jocs Olímpics.

En el seu primer discurs, Maragall al·ludeix als Jocs sense citar-los i ho fa referint-se al discurs de Narcís Serra al Saló de Cent davant del rei Joan Carles: «Un instant que es va convertir en el punt de partida d’una il·lusió de futur que tots els barcelonins comparteixen, projectant-nos amb força cap a una colla de realitzacions a deu anys vista que poden ajudar a estructurar definitivament la nostra ciutat metropolitana amb una qualitat urbana que avui no posseeix.» És a dir, els Jocs eren una eina per a transformar la ciutat. No van ser mai una finalitat en l’acció política de Maragall. Ni tan sols va ser central en els seus discursos de presa de possessió com a alcalde dels anys 1987 i 1991. No és fins passats els Jocs que treu pit, i es refereix a la gesta col·lectiva realitzada.

Maragall va convertir-se en alcalde olímpic perquè era la manera més viable i directa de transformar la ciutat. Els Jocs eren la gran causa que serviria per canalitzar i catalitzar la transformació: «al nostre país les grans causes uneixen sempre i les divisions venen per les petites causes, que no hauríem de deixar surar mai.» Malgrat tot, quatre anys més tard, les petites causes al voltant de la Corporació Metropolitana, van deixar tocat l’alcalde Maragall. Ell volia fer «la Barcelona metropolitana amb respecte», però el president Pujol no li ho deixà fer.

En el discurs de 1983, després d’obtenir el seu millor resultat electoral, es proposava jugar fort la carta metropolitana: «En l’horitzó d’aquest mandat veig un nou Consell de Cent, metropolità, i el nostre Consell Plenari, aquí constituït, dirigint la Barcelona estricta.» «Barcelona ha d’oferir un pacte metropolità als vint-i-sis municipis que amb nosaltres formen la Corporació Metropolitana. Hem de constituir una capitalitat catalana d’abast espanyol, tan gran com la seva dimensió demogràfica i social, i tan rica com la seva diversitat i les seves herències: Una capitalitat metropolitana, és a dir, policèntrica.»

Un projecte metropolità que anava acompanyat de la descentralització en els districtes: «A la Barcelona estricta, el projecte descentralitzador ha de materialitzar-se en la nova divisió en Districtes i en les transferències programades de competències i recursos als Consells de Districte» per tal de dotar la ciutat «d’uns Districtes racionals, posats al dia, capaços de governar realment». Un projecte molt ambiciós que anava més enllà de la governança i la institucionalitat. Per fer possible la Barcelona metropolitana apel·lava a «una cultura metropolitana que existeix, però no es reconeix. Els treballadors a les fàbriques de Sant Andreu, de Sant Adrià, de la Zona Franca o de l’Hospitalet formen una classe social metropolitana; els joves, també».

En el discurs de 1983 hi és tot: la voluntat descentralitzadora, que es concretaria amb la nova divisió de districtes de 1984, l’ambició metropolitana –que quedaria escapçada amb les lleis d’ordenació territorial de 1987–, i la Carta Municipal, que no seria aprovada fins a l’any 1997, en un dels seus últims plenaris com a alcalde. Fins i tot es proposa «modificar la Llei actual per tal que el poble pugui elegir directament el seu alcalde». Un programa per a un mandat que acabaria sent un programa per a una dècada i mitja, però sempre amb una finalitat molt clara: «un sol objectiu ens ha d’obsessionar: Barcelona».

El juny de 1987 aquesta obsessió havia patit una forta sotragada en forma de lleis al Parlament, aprovades sense acord gràcies a la majoria absoluta de Convergència i Unió. I la campanya municipal de 1987 havia estat dura, molt dura. Tant que en el seu discurs va afirmar: «El clima polític hauria de ser un clima que no ha d’evitar la personalització dels afers, perquè penso que en política la crítica de les persones no és dolenta, però que sí que ha d’evitar el recurs a la denigració personal com a substitutiu de la manca de programes.»

Només una menció a la necessitat de col·laboració entre els tres nivells d’administració per tirar endavant tots els projectes «començant pel Projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals més humils». No sembla un alcalde cofoi per la nominació olímpica, que no és un eix del seu discurs. Aquella campanya electoral havia estat difícil, i venia de rebre el cop de la dissolució de la Corporació Metropolitana. És un Maragall que reivindica el que ha fet, però que està tocat. L’han ferit i s’haurà de refer. La Barcelona metropolitana no havia pogut ser i la Barcelona olímpica estava per fer.

L’any 1991, tot i que el PSC havia perdut un dels 21 regidors que tenia des de 1983 i que havia revalidat l’any 1987, l’alcalde havia recuperat l’entusiasme: «Estem molt a prop de ser la ciutat que sempre hem volgut ser, […] la ciutat que l’ambició infinita dels ciutadans de Barcelona ha dibuixat sempre molt amunt en l’horitzó.» Maragall afirmava convençut que «Barcelona és, avui, una ciutat que s’acosta bastant a allò que fa nou anys, en aquesta mateixa sala, vam qualificar de ciutat olímpica i metropolitana.»

Els discursos de Maragall analitzats tenen la peculiaritat que ell mateix va fent el balanç de la seva obra de govern, i el balanç que en fa l’any 1991 és molt positiu. El seu to és molt diferent del de quatre anys abans. Ara ja sap que la ciutat olímpica serà una realitat. Ha superat els entrebancs i li queda només un any per a la glòria. Però tampoc en aquest discurs no parla gaire dels Jocs Olímpics. Els Jocs eren simplement un mitjà per fer possible la transformació de la ciutat.

Una transformació que havia situat la ciutat «en un estat d’excepció, que algú ha qualificat, no humorísticament sinó gràficament, de suficient per a donar al nom de la nostra ciutat el tombant de Barcelobra, perquè Barcelona és la ciutat de les obres», però amb una diferència amb altres ciutats perquè aquí «els ciutadans tenen la convicció que els sofriments, les molèsties i els patiments tenen un objectiu, una compensació».

Però és conscient dels nous problemes que afronta la ciutat: «Sabem que tot allò que és bo és també dolent; però sabem també que les coses tenen noms i cognoms i que els problemes s’han d’enumerar», però els afronta des de la convicció que es poden resoldre «estem convençuts que el domini del territori que en aquesta Ciutat hem aconseguit […] ens permet avui d’imaginar que cadascun dels problemes té escrita la seva solució i que aquesta escriptura de la solució no és molt lluny dels recursos que tenim al nostre abast». Per fer-ho, es proposava «passar del període del gran urbanisme que hem viscut, al període de l’urbanisme de la perfecció, de la urbanitat en l’ús de l’urbs».

El Maragall preolímpic es proposa «fruir de la ciutat», anar cap a un «urbanisme humà» que respongui «a la necessitat de reduir el trànsit en el centre» i de construir «una ciutat amb deu rambles, moltes, noves, amb voreres més amples però també més respectades». Després de les grans transformacions olímpiques, han de venir les petites transformacions en cada un dels districtes: «És el moment de les persones. És el moment de posar les pedres al servei de les persones. És el moment del benestar social basat en dues potes: la gran inversió i la presència directa, els serveis personals.»

Tot això en una intervenció que parla del futur de la Fira i del seu nou recinte, o de la necessitat d’incrementar la capacitat fiscal de l’Ajuntament, a més d’allargar –un cop més– la mà al Govern de la Generalitat: «Una política que no tindrà ni un gram d’hipocresia, que serà realitzada mirant fit a fit, si voleu amb un pèl d’ingenuïtat, qui ha dit que la ingenuïtat a vegades no venç?, i dient a la Generalitat: volem estar al servei de Catalunya», amb voluntat de passar pàgina d’uns anys en què la relació entre les dues institucions havia estat terrible: «Les coses no s’obliden, però es poden perdonar absolutament totes.»

Maragall se sentia fort. Havia tornat a guanyar les eleccions, per tercera vegada consecutiva, i els dos partits de la coalició sumaven el 49,5 % del vot, tot i la campanya convergent en contra per terra, mar, i aire: «Un resultat remarcable en el qual l’esquerra votant supera el 50 % en un escenari electoral reduït i en una ciutat sense suburbis obrers importants dintre.» Només al final es refereix a l’any 92 i a les inauguracions previstes: «Barcelona comença l’esprint final. És cert, esprint en el qual ens ha de preocupar ja més la qualitat que la velocitat […] Ve un esprint final per seguir després, per seguir sempre, quedant-se Barcelona, per primer cop a la Història, les reserves per a un gran viatge […] al cor del segle XXI.»

Després dels Jocs, començaria una nova etapa. Per a la ciutat, i per a l’alcalde Maragall, que guanyaria de nou les eleccions de 1995, però per un marge estret: 16 regidors a 13. El duel entre Pasqual Maragall i Miquel Roca va acabar perjudicant-los a tots dos. CiU va perdre 3 regidors i Maragall 4, els pitjors resultats des de 1979, amb un govern de coalició que s’havia salvat in extremis gràcies al 5,01 % obtingut per Pilar Rahola.

Els discursos de 1995, sobretot el de comiat del consistori sortint, però també el de presa de possessió com a alcalde, estan amarats per l’orgull d’haver organitzat els millors Jocs de la història i l’agraïment a tots aquells que els van fer possibles: «L’agraïment en nom personal i de la Ciutat per haver format el Consistori del prodigi del 1992» i «el record per a tots aquells que sense ser Consistori han estat Ciutat». Un consistori «que va rematar les obres a temps, que va mantenir la Ciutat en tan bon funcionament que la gent d’arreu del món va dir que era tant o més important la Ciutat que els atletes, amb més elogis per a l’escenari que no pas per al fet. I, sobretot, que ha coronat l’obra més important, la de la confiança de la Ciutat en si mateixa».

Semblava un discurs de comiat. Era el relat d’un somni fet realitat. S’havia complert el somni i era el moment de celebrar-ho. Ara sí que parla obertament dels Jocs. Quan han estat un èxit que marcarà la història de la ciutat, quan han rebut els elogis de tothom, és ara que Maragall en parla al Saló de Cent. No abans. Com un exemple de la política basada en els fets i no en les declaracions. Primer es fa, després s’explica. Un Maragall que comença a pensar en com el recordarà la història: «A aquells que ara pleguen els he de dir que els envejo, perquè deixen una feina que han perfeccionat. Els que continuem, encara no, i no sabem com la història ens recordarà.»

L’alcalde Maragall parla amb orgull d’una ciutat «que va tocar el cel amb les mans i es va projectar arreu del món i va pagar per aquest privilegi, però va pagar a gust i a consciència i va saber remuntar els perills de la desmotivació posterior». Fa balanç dels anys de la gran transformació, «dels anys dels prodigis», però alerta d’una necessitat peremptòria: la transformació somniada estava feta i calia «tornar a pensar Barcelona». Aquest acabarà sent el repte del seu successor. «Acabem de passar un període positiu i l’hem d’encadenar amb un altre per demostrar que Barcelona no és una gran ciutat de moments o una ciutat de grans moments, sinó una gran ciutat “for good”, com diuen els anglesos, per temps, per sempre. Una gran ciutat europea.»

Una ciutat-ciutat, que no té Estat ni Església que l’acompanyi i «que ha de generar cada dia la seva raó de ser, la seva pròpia motivació, que ha d’inventar la causa de les inversions que s’hi fan, l’interès dels altres per si mateixa, que ningú no li garanteix». Per fer-ho, Maragall proposa una nova fita, la capitalitat europea de la cultura de l’any 2001. Un objectiu que comportava fixar la proa cap a Europa, per consolidar Barcelona com una gran ciutat europea. Per a això calia complir dues condicions: «Primer, tenir la talla urbana i regional adient, i, segon, llençar els ponts i els fils que convenen i construir les línies d’enllaç.» Això és el que es proposaria fer amb una intensa agenda europea, fins a aconseguir ser elegit com a president del Comitè de les Regions de la UE el 1996.

Si l’any 1982 s’havia proposat fer la ciutat olímpica i metropolitana, ara es proposava fer «la ciutat metropolitana i europea», convençut que «la segona gran transformació de Barcelona, l’ocupació, l’habitatge i el transport, serà pensada i realitzada en el marc de la Barcelona gran o no ho serà». Vint-i-vuit anys després seguim més o menys on érem. Amb una diferència substancial: els darrers alcaldes de la ciutat no han volgut construir la Barcelona gran. S’han conformat amb mirar Barcelona endins sense entendre que Barcelona, per continuar sent una gran ciutat, ha de mirar constantment enfora.

Per fer-ho possible Maragall demana de nou la Carta Municipal, la llei especial per a la ciutat que havia de «reconèixer la diferència» i garantir la singularitat barcelonina. Un projecte que serà finalment aprovat en un plenari de juny de 1997, dos mesos abans de deixar l’alcaldia. Una Carta que volia que formés part del seu llegat, que va deixar escrit en aquella llarga carta als presidents Pujol i González que va publicar l’estiu d’aquell 1997.

En el seu discurs de comiat, Maragall reconeix que la transformació de la ciutat ha estat possible perquè «hem anat bastant d’acord amb els que ho han fet quasi tot: els ciutadans, els barris, les organitzacions no governamentals, les empreses, els professionals i artistes i les escoles de la ciutat». És a dir, hi havia hagut una entesa general entre l’Ajuntament i la ciutadania que havia fet possible aquell canvi. Una entesa que també havia existit a la Corporació municipal «que ha creat un estil, una escola i una tradició. Una llei no escrita basada en el respecte, en l’amistat i la consciència dels interessos generals, la convicció que majoria i minoria han de col·laborar».

I les seves darreres paraules van ser per al seu successor, Joan Clos. «Ara assistirem a l’explosió Clos: jo en serè, a distància, un espectador apassionat» i per al seu antagonista, Jordi Pujol. Un Pujol que no va voler assistir al comiat perquè «no ho trobava escaient» i que Maragall va aprofitar per retreure-li «no haver sabut reconèixer plenament la importància de Barcelona. Se li fa la boca petita quan en parla». En aquest últim discurs va defensar la ciutat que uneix i s’enriqueix en la diversitat, «la ciutat barreja, neteja i digereix diversitat i la converteix en diàleg i igualtat».

I Maragall acaba amb el que podríem considerar gairebé un testament polític de què representa governar una ciutat: «Sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món. Hi ha moltes maneres de contribuir a fer que el món millori, però les ciutats hi poden contribuir arreglant-se i demostrant que les altres necessitats també es poden resoldre i això comença en els carrers concrets, en els barris. Tractaré d’oblidar una mica Barcelona, però en algun lloc del meu cor hi haurà un xip connectat amb la meva ciutat i amb vosaltres per sempre més.» Un xip que també ha perviscut en els ciutadans de Barcelona, que vint-i-cinc anys més tard segueixen connectats al que consideren que ha estat el millor alcalde que ha tingut la ciutat.

Joan Clos
L’alcalde de la globalització (setembre 1997 – setembre 2006)

Joan Clos visitant les obres del Fòrum des del mar, el 14 de maig de 2003. Fotografia de Toni Garriga. Efe.

«Joan Clos és l’alcalde de la recuperació urbanística del litoral, l’alcalde del retorn del Tibidabo a la Ciutat; el de l’aprovació de la Carta Municipal; el de l’obertura de la Diagonal fins al mar; el de la xarxa de biblioteques, i dels equipaments per a tots els barris; el del Parc de la Recerca Biomèdica; l’alcalde que, com ningú, ha sabut entendre la necessitat de Barcelona, de ser innovadora, atrevida, oberta, cosmopolita, metropolitana i gran.» Aquesta descripció de Jordi Hereu, en el traspàs de funcions de setembre de 2006, és potser un dels millors resums que s’han fet del mandat de Joan Clos com a alcalde de la ciutat. Com afirmava el seu successor, la Barcelona de 2006 era «ben diferent de la de fa deu anys».

Si hi ha deu anys que han canviat radicalment la morfologia física i demogràfica de la nostra ciutat van ser aquells. L’any 1996 només hi havia 29.000 persones estrangeres vivint a Barcelona (l’1,9 % de la població), l’any 2006 eren més de 260.000 (el 15,9 % del total). L’any 1996 s’havien fet les rondes i la Vila Olímpica, però encara no havia començat la gran transformació del 22@ que portaria la Diagonal fins al mar i guanyaria nous quilòmetres de litoral. Una transformació de prop de dues-centes hectàrees que ha tingut un profund impacte no només urbanístic, sinó econòmic i social, a la nostra ciutat.

Aquesta gran transformació va deixar una empremta a la ciutat que encara avui perdura. La ciutat, com apuntàvem en un article del núm. 51 de política&prosa, va guanyar població i habitatges, platges i parcs, places hoteleres i centres de convencions, seus de noves empreses i centres de recerca. La Barcelona d’avui seria diferent sense la gran transformació liderada per Joan Clos. Però aquelles grans actuacions per les quals pot ser recordat l’alcalde Clos no formaven part d’una manera explícita del seu programa quan va ser elegit alcalde per la Mercè de 1997, ni tan sols del missatge principal de les eleccions municipals de 1999, en què es presentava com «l’alcalde de les millores a tots els barris», tot i que sí que hi trobàvem una enorme ambició per seguir transformant Barcelona en una gran capital europea.

Clos, en el seu primer discurs, es proposava continuar «modestament» la feina iniciada per Narcís Serra i «coronada brillantment» per Pasqual Maragall. Però ja en el seu inici, va plantejar el seu particular credo: «Crec en la força i la capacitat de Barcelona feta de l’empenta, l’ambició i l’afany de coneixement. Igualment, crec en la funció de l’Ajuntament, la seva bona gestió, l’eficiència, la diligència, les quals, juntament amb la qualitat, són el motor de la ciutat.» La ciutat i l’Ajuntament, un binomi imparable cridat a seguir fent grans coses. I afegia: «Tenim el model de Barcelona, que és la complicitat positiva, és la complicitat creativa. Una complicitat que ha sabut casar el públic amb el privat, que ha sabut moure en el mateix sentit les institucions públiques, les entitats i les associacions, que ha sabut crear una complicitat entre universitat, empresa i ciutat.»

El nou alcalde destacava la capacitat de superació que havia mostrat la Barcelona postolímpica i treia pit del creixement econòmic assolit, en un context de creixent obertura i competitivitat econòmica en l’entorn europeu i internacional: «Hi ha molt poques ciutats a Europa i al món que avui puguin mostrar aquesta cartilla de compliment dels seus deures.» Però, alhora, fixava clarament els seus objectius per tal de dotar de consistència aquesta nova etapa de creixement. Calia superar dues mancances de la ciutat: l’aeroport i la xarxa ferroviària i fer-ho «d’una forma decidida si volem tornar a saltar la següent tanca que hi haurà en el nostre camí, perquè ara en ve una i d’aquí a uns anys en vindrà una altra i, més enllà, en vindrà una altra».

Aquesta és, segurament, una de les imatges que explica millor el personatge: com un corredor que salta tanques i que després de superar-ne una ja encara la següent, sense parar i sense temps gairebé per pensar, com una lluita contra el temps. El camí és l’objectiu i la fita, el que dona sentit al camí, encara que t’allunyi cada cop més de l’origen. També per a Joan Clos, que deixaria l’alcaldia per ser ministre, per fer-se elegir després ambaixador a Turquia com a etapa necessària per a aconseguir ser nomenat director executiu del programa Habitat de Nacions Unides, durant vuit anys, convertit així en un dels espanyols que ha tingut més altes responsabilitats internacionals.

En aquell temps Pasqual Maragall recordava sovint que Clos era el primer alcalde de la ciutat que no provenia de la seva burgesia. Clos havia nascut a Parets del Vallès, i ell mateix feia referència a aquesta circumstància d’una manera molt particular en la seva primera intervenció com a alcalde: «Jo, com recordava en Pasqual, provinc del camp, i la ciutat és el lloc on es pot cridar, on es pot aixecar la veu i on es pot reclamar millors condicions de vida per als ciutadans. En el camp, el crit es perd en la natura.»

«Crec, sincerament, que al nostre aeroport li manca una estratègia territorial, li manca una visió que estigui arrelada en la seva funció sobre el territori» per fer créixer el nombre de llocs de treball vinculats a la infraestructura. En aquell temps, l’aeroport tenia 13 milions de viatgers anuals. Nou anys després arribaria als 30 milions. Per a Clos l’aeroport havia de generar 15.000 llocs de treball, més que la SEAT, que era la indústria més important de Catalunya.

Amb relació al tren, Clos defensava que calia impulsar unes «rondes ferroviàries» perquè «la nostra estructura de ferrocarril ha esdevingut petita» no només per a la mobilitat regional, sinó «per donar sortida a totes les necessitats vinculades al ferrocarril». És a dir, defensava el ferrocarril com a eina de transport de mercaderies. L’aeroport i el tren serien les seves grans obsessions. Va aconseguir l’ampliació del Prat i la construcció de la tercera pista, va veure arribar l’AVE a Barcelona, va encarrilar l’estació de la Sagrera, però no va veure les «rondes ferroviàries» que reclamava el setembre de 1997.

«Hi ha molt poques ciutats a Europa i al món que avui puguin mostrar aquesta cartilla de compliment dels seus deures.»

Tampoc les dues assignatures pendents que va apuntar inicialment es van poder resoldre: «l’estructuració metropolitana» i el transport públic metropolità.

«Catalunya no es pot permetre tenir la cinquena o sisena Regió metropolitana d’Europa i tenir-la sense el plantejament adequat.» Per tant, calia «superar els conflictes polítics» i «trobar una solució».

També en el transport: «No pot ser que tinguem una població metropolitana de 3 milions d’habitants –segons com ho comptem, 4 milions–, la mateixa que Madrid, i que tinguem un transport públic que és en tots els aspectes la meitat del de Madrid.»

El nou alcalde utilitzava un to ambiciós i reivindicatiu –que sovint es convertiria en desacomplexat– i que poc tenia a envejar del que havia utilitzat el seu predecessor, tot i que sempre el fessin sortir perdent en les comparacions.

Clos acabava el seu discurs amb dos reptes que expliquen molt bé el seu mandat: la necessitat «d’estar en la revolució del coneixement […] la revolució que ara està en plena efervescència, en ple procés de definició» i la voluntat «d’aixecar la bandera de l’Ajuntament». La Carta Municipal era «un pas excel·lent que espero que culmini aquestes aspiracions. Però hem d’anar de pressa: som lluny del que voldríem».

Les eleccions municipals del 13 de juny de 1999, per «Sant Antoni dels paletes» com feia notar la campanya electoral socialista, van suposar la coronació de Clos. Va obtenir 20 regidors, 4 més que Maragall quatre anys abans, i al límit de la majoria absoluta. Una victòria que va embriagar els socialistes i l’establishment municipal, que van posar la directa en els grans projectes de ciutat que havien de culminar en el Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Una idea que havia sorgit de la necessitat després de no haver aconseguit la capitalitat europea de la cultura de 2001, i de no haver pogut aspirar a una Exposició Universal, com havia pretès Pasqual Maragall. No era l’esdeveniment que volien, però Barcelona es creia prou important per fer-se un esdeveniment a mida.

En el discurs de 1999 hi trobem un Clos pletòric que marca el rumb del futur: «Barcelona mira endavant com sempre. Barcelona no s’atura. Barcelona encara el canvi de segle; encara el 2000 i el segle XXI amb la voluntat de ser una gran ciutat europea, amb una voluntat que, segons l’interpretem nosaltres, és doble: ser una ciutat que lidera en progrés, en prosperitat, en generació de llocs de treball i, a la vegada, al mateix nivell de prioritat, una ciutat que vol i cerca cohesió, convivència i solidaritat. Quantes ciutats hi ha avui a Europa que fan molt bé el primer aspecte i, en canvi, suspenen estrepitosament en el segon!» Defineix tres grans pactes de ciutat: un pacte per la mobilitat, un pacte per la sostenibilitat i un pacte per la seguretat –amb un accent important en garantir la convivència en l’espai públic.

El discurs de 1999 acaba citant una dotzena de versos de les odes a Barcelona de Joan Maragall, Pere Quart i José Agustín Goytisolo. En les tres cites hi batega una idea-força: Barcelona no es pot adormir. «Esta ciudad aguantó / más de lo que podía imaginarse»; «però bé et falta encara molt més del que tens»; «no et distraguessis / amb les fulles que el vent requisa als arbres / Ni amb el presagi de les ales noves / Treballa. Calla / Malfia’t de la història»; «Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona, / que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus.»

Barcelona en moviment, saltant tanques, sempre més alt, sempre més lluny, sempre més forta. Però aquesta cursa de Joan Clos va ensopegar abans del que ell preveia. L’Ajuntament es va creure que Barcelona era «La millor ciutat del món», com afirmava la propaganda municipal, però les eleccions de 2003 van posar Clos i els socialistes davant del mirall: «l’alcalde de la millor ciutat del món» havia perdut 5 regidors respecte a «l’alcalde de les millores a tots els barris».

L’any 2003, amb una ciutat en transformació i amb el vent de cua del creixement econòmic i de la mobilització contra el govern de José María Aznar que s’havia embarcat en la guerra de l’Iraq, amb la complicitat de Jordi Pujol, Joan Clos va ensopegar amb l’última tanca i va arribar a meta amb una marca molt inferior a l’esperada: 60.000 vots per sota del registre anterior, tot i que la participació s’havia incrementat en 8 punts. Clos va haver de posar el fre, encara que no ho volia, per reeditar el pacte amb ICV i ERC amb una correlació de forces molt diferent.

La intervenció de juny de 2003 al Saló de Cent traspua certa decepció i intenta entendre els motius de la desafecció: «Molta gent està preocupada per les seves pensions, per l’efecte de la globalització, fins i tot està inquieta o preocupada pel que pot representar la immigració, pel retard en l’emancipació dels joves, per la precarietat del seu lloc de treball. Tots aquests són factors que se sumen a les ocupacions i preocupacions dels ciutadans. Són, potser, noves incerteses i noves inquietuds del temps actual.»

«L’alcalde de la millor ciutat del món» torna a parlar d’equitat, de la necessitat de les garanties de l’Estat del benestar i reivindica una millor dotació pressupostària per a les corporacions municipals per poder oferir els serveis públics que la ciutadania necessita. Planteja quatre grans compromisos: amb l’Estat de benestar, amb l’exercici de «la capitalitat de Catalunya, i també la capitalitat del català», amb la defensa de «la qualitat de la nostra convivència», i amb l’ambició de ser una ciutat gran, pròspera, que té pes específic al món. Uns compromisos que cercaven el suport d’ICV i d’ERC –que sumaven 10 regidors– alhora que intentaven reconnectar amb els barcelonins i barcelonines. La ciutadania semblava estar més preocupada per les desigualtats i el deteriorament de la convivència que per la voluntat del seu alcalde de projectar-se internacionalment.

L’aeroport i el tren serien les seves grans obsessions. Va aconseguir l’ampliació del Prat i va veure arribar l’AVE a Barcelona.

En el mandat anterior Barcelona havia aconseguit convertir-se en la seu de la nova Associació Mundial de Ciutats i Autoritats Locals Unides, i Joan Clos havia parlat davant l’Assemblea General de Nacions Unides, el juny de 2001, en representació de les ciutats del món. Barcelona havia tornat a l’Olimp, en aquesta ocasió al bell mig de Manhattan. La caiguda, per tant, va ser molt més dolorosa. Però Joan Clos no es donava per vençut i va dedicar la part final del seu discurs a defensar el Fòrum Universal de les Cultures.

«El Fòrum de les Cultures és una gran oportunitat de parlar al món i també d’escoltar, amb modèstia, el món, de vacunar-nos del provincianisme, de saber quines són les nostres possibilitats i també de reconèixer les nostres febleses per poder fer-hi front i aconseguir evitar-les. El Fòrum ofereix una oportunitat de parlar des de Barcelona dels temes que més ocupen i preocupen el món en aquests moments.» Va arribar el 2004 i es va celebrar el Fòrum amb una notable presència de convidats internacionals, però també es va posar en marxa un moviment ciutadà en contra de l’esdeveniment i del model de ciutat que s’havia construït a Diagonal Mar, davant certa indiferència general.

El Fòrum no havia estat el gran esdeveniment amb què una majoria de barcelonins s’havien sentit identificats, com va succeir amb els Jocs, i l’endemà de la seva cloenda, alguns van començar a pensar en el necessari relleu de l’alcalde Clos. Un relleu que arribaria dos anys més tard, el setembre de 2006, aprofitant una remodelació del Govern central provocada per la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat. Montilla deixà el ministeri d’Indústria i Clos el va substituir per cedir la vara a un nou alcalde nou mesos abans de les eleccions municipals.

En el seu discurs de comiat, probablement el millor de tots els aquí analitzats, Clos es va reivindicar: «Segurament som un dels pocs ajuntaments d’Europa que s’han atrevit a fer un projecte com el 22@ per desplegar la nova indústria intensa en coneixement i que tenen alhora un conjunt de parcs científics en el si de la ciutat.» Va voler recordar d’on veníem: «Fa vint anys, la tendència era centrífuga: els cervells marxaven, les indústries tancaven. Hem capgirat aquesta realitat.» «Hem passat de perdre població el 1997 a guanyar unes 200.000 persones en els darrers anys. Hem passat de 740.000 llocs de treball a 1.100.000, amb un augment, que es podria catalogar de revolucionari.» Però era conscient de les tensions que havien generat aquests profunds canvis «seria pretensiós i inútil demanar que no se sentís el cruiximent d’ossos que han provocat.»

Tanmateix, el balanç que en feia era clarament positiu: «Barcelona ha fet bé el trànsit de segle, i de cicle. Ara cal que es retrobi a si mateixa a l’altra banda d’aquest procés. Barcelona ha d’anar al compàs del seu temps. Hem de mirar endavant i, si pot ser, anticipar-nos una mica perquè les coses no ens agafin per sorpresa.» Va recordar també els dèficits de 1997, com l’aeroport i la regió metropolitana, i es va congratular que «nou anys després, el Prat és l’aeroport que creix més de la Unió Europea», tot esperant que «l’any 2007 sigui l’any de l’Àrea Metropolitana». No ho va ser i va caldre esperar tres anys més, fins al 2010, per veure aprovada la Llei de l’AMB.

Però Joan Clos va defensar amb una vehemència que no s’ha tornat a escoltar al Saló de Cent, en boca d’un alcalde, la realitat metropolitana: «la Fira està a l’Hospitalet; el Fòrum, a Sant Adrià de Besòs; el Parc Universitari de la Politècnica, a Castelldefels, i moltíssimes institucions estan compartides arreu. En cada un dels municipis de l’Àrea Metropolitana s’estan fent nous projectes de tota mena, des d’equipaments públics fins a hotels, activitats terciàries, en un nou ressorgiment de l’Àrea Metropolitana.»

I va acabar amb una oda de reconeixement a tots aquells que havien fet possible el gran canvi urbà de la ciutat: «Visualitzar la ciutat en conjunt, saber què fer a cada territori, quina és la necessitat de cada barri, perquè el conjunt no grinyoli, perquè tot vagi endavant, perquè tots els barris tinguin el mateix nivell de qualitat, ha estat la tasca d’una generació d’arquitectes i enginyers brillants, alguns de molt anomenats i d’altres de més anònims, joves la majoria quan van començar, però tots útils per a generar aquesta tesi formal que Barcelona ha aportat al món sencer. Barcelona és model de transformació.»

El model Barcelona havia triomfat, però els barcelonins semblava que ja no el valoraven com abans. El valoraran en el futur? Disset anys després la resposta segueix sent incerta.

Jordi Hereu
L’alcalde de la cohesió social als barris (setembre 2006 – juny 2011)

Jordi Hereu durant la presentació del nou servei públic de lloguer de bicicletes, el 16 de gener de 2007.
Fotografia d’Alberto Estévez. Efe.

Jordi Hereu no se sentia cridat a exercir l’alcaldia, però la va exercir per responsabilitat amb el projecte socialista. «Un conjunt d’homes i de dones que, des de l’arribada de la democràcia als ajuntaments, hem fet del municipalisme una passió. Una traducció, pràctica, a peu de carrer, dels valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social», en paraules seves al Saló de Cent el setembre de 2006.

Se sentia portador d’una tradició. «Formo part d’un projecte liderat prèviament per grans alcaldes, a l’alçada dels quals espero estar», com un alcalde que havia conegut l’Ajuntament des de la base, com a gerent de les Corts, regidor de districte, regidor d’àrea i, finalment, tinent d’alcalde, que ara assumia la més alta responsabilitat. Aquest fet, que vivia com un repte, va ser considerat com una debilitat pels seus adversaris. Tanmateix, va aconseguir construir un relat sobre la ciutat. Partint d’un bon diagnòstic –«afloren noves incerteses i també noves desigualtats; hi ha ciutadans que, legítimament, senten que no participen prou del progrés global»–, es proposava «fer de Barcelona un exemple de cohesió social, de convivència, de qualitat de vida i de proximitat sense deixar de créixer econòmicament, sense deixar de ser una ciutat oberta i cosmopolita».

La prioritat de Jordi Hereu va ser intentar una síntesi entre dues mirades: «La mirada sobre la ciutat global i la mirada sobre la ciutat que viuen els veïns i les veïnes.» Aquest era el repte i el projecte de Jordi Hereu. Ell era conscient dels canvis que s’estaven produint, començant pel demogràfic. Va ser el primer i únic alcalde que ha tingut Barcelona que va fer de la immigració i la gestió de la diversitat un eix vertebrador de la seva política. L’any 2006, un 16 % de la població barcelonina era d’origen immigrant. Avui el 30 % dels barcelonins és nascut fora d’Espanya, però ningú no parla de l’impacte social i cultural d’aquest fet. Tenim una ciutat molt diversa que no està gens representada en el Consistori i poc representada entre l’electorat i els votants: tenim la mateixa població que l’any 1995, però el cens electoral s’ha reduït en 200.000 electors.

Hereu va arribar a afirmar que els nous immigrants «d’aquí a no més de cinc o deu anys, formaran part indestriable de la ciutat. No ens podrem explicar a nosaltres mateixos sense la vostra aportació i, per això, cal que avui treballem conjuntament per reduir els riscos d’exclusió.» El model de ciutat d’Hereu era un de ben diferent: «Tinc la profunda convicció que la ciutat és, per sobre de tot, convivència, un miracle diari de convivència, una convivència que requereix ser cultivada, mimada, des dels governs locals.»

Hereu considerava que la segregació era «l’amenaça més gran per a la ciutat com a espai de convivència». Volia evitar que cap part de la ciutat es desvinculés del seu conjunt «sigui per l’especialització en l’activitat que s’hi desenvolupa, sigui per la concentració d’una determinada població, sigui perquè l’espai públic és apropiat de forma exclusiva per algú». Però era molt conscient, que «la Barcelona homogènia de fa dècades ja no tornarà» com afirmà en el discurs d’investidura de 2007 i que calia, per tant, «fugir de possibles nostàlgies i enfilar, cara a cara, les noves realitats».

Hereu va aconseguir guanyar les eleccions de 2007, tot i que no va poder reeditar el tripartit municipal per la negativa d’ERC, i va fixar cinc grans prioritats per al nou mandat: la cohesió social; el desenvolupament econòmic basat en la creativitat i la qualitat de l’ocupació; la convivència i la seguretat en la proximitat; la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic, i l’exercici ple de la capitalitat.

Unes prioritats que donaven continuïtat al que havia plantejat en el seu primer discurs, afegint-hi la lluita contra el canvi climàtic (en línia amb les propostes d’Iniciativa per Catalunya-Verds) i l’exercici de la capitalitat, Catalunya endins i Catalunya enfora. Però a aquest marc programàtic hi afegia una manera de treballar: la proximitat: «La proximitat com a filosofia i com a mètode, com a estratègia.»

I per a fer-ho possible va endegar el més gran procés de descentralització i reforma territorial de la ciutat des de la creació dels Districtes l’any 1984: la definició de 73 barris, que havien de comptar, tots, amb uns serveis i equipaments públics determinats i amb un òrgan propi de participació: el consell de barri. Aquest era un programa per a la Barcelona de 2007, però ningú no comptava amb l’arribada d’un convidat inesperat en la forma de la pitjor recessió econòmica en temps de pau des de 1929.

A partir de l’estiu de 2009, Hereu es va veure arrossegat per la tempesta perfecta que va esclatar amb la crisi econòmica i la posterior crisi governamental que va conduir el govern de José Luis Rodríguez Zapatero a impulsar retallades pressupostàries per limitar l’imparable creixement del dèficit i el deute públic. A Barcelona, aquesta crisi general va cristal·litzar en la consulta sobre la reforma de la Diagonal, celebrada el maig de 2010, pocs dies després que el president del govern central anunciés les seves mesures.

La consulta va canalitzar un ampli malestar ciutadà que van saber capitalitzar Xavier Trias i Convergència i Unió. Però aquella consulta, en què van participar més de 100.000 barcelonins i barcelonines –i que mai més s’ha repetit, tot i que el nou reglament de participació ciutadana impulsat per Barcelona en Comú promou aquest tipus de consultes– va significar molt més que això. La consulta va ser un punt de ruptura.

Aquell dia no només va perdre Jordi Hereu i el PSC de Barcelona. Aquell dia va perdre l’Ajuntament, l’administració municipal. Va perdre un model de construir la ciutat per a la gent i amb la gent. De cop i volta, el que l’Ajuntament pensava que era bo per a la ciutat, no coincidia amb el que pensaven els barcelonins. O com a mínim, amb el que pensaven els barcelonins que havien considerat pertinent anar a votar. Es va trencar un fil. El fil invisible que connectava l’Ajuntament amb la ciutadania des d’aquell llunyà 1979 en què els socialistes convidaven els ciutadans a «entrar amb ells» a l’Ajuntament.

La consulta de la Diagonal va ser pensada per continuar la transformació de la ciutat que havia portat la Diagonal fins al mar. El govern de la ciutat donava per descomptat que la gent volia reformar tota l’avinguda i fer-hi passar el tramvia. Però aquella Barcelona ja no era la mateixa, com s’havia vist uns anys abans amb la celebració del Fòrum Universal de les Cultures. Pocs pensaven que aquella consulta es podia girar en contra del govern. Només des d’aquesta convicció profunda es pot entendre que Hereu acceptés la proposta de Xavier Trias d’incorporar una tercera opció a la consulta. Una opció obstruccionista, perquè no proposava cap alternativa.

Hereu, possiblement, pensava que aquesta opció recolliria el 20 o el 25 % dels vots, i que la seva existència legitimaria l’opció guanyadora, fos la rambla –seguint el model del tram entre Glòries i el Fòrum– o el bulevard, que era el preferit des de l’administració municipal, encara que no es verbalitzés. Ningú no podia imaginar, ni tan sols Xavier Trias, que els percentatges s’invertirien i que el 80 % dels votants triaria la tercera opció. És a dir, que la majoria votaria contra el govern. Aquell va ser el moment de ruptura. El moment en què vam perdre el fil. Des d’aleshores ningú no ha sabut construir una majoria alternativa.

Hereu era conscient que el canvi d’alcalde de l’any 2011 implicava el risc de desfer el camí traçat durant més de trenta anys i així ho va verbalitzar en el seu discurs de comiat: «La Barcelona que tots estimem i valorem, no és el fruit de la casualitat; veurem si en el futur la nostra ciutat millora o empitjora; veurem si el model que ens ha servit fins avui es perfecciona o es desvirtua; temps al temps…» El temps no ha emès encara un veredicte definitiu. Entre altres coses, perquè en aquests dotze anys els dos models que s’han succeït –i que pretenien impugnar el model anterior– han acabat construint el seu projecte a partir d’elements vertebradors d’aquell injuriat «model Barcelona».

La prova més fefaent d’aquesta realitat és que en el mandat que tot just acaba quasi tots els grups municipals del consistori han comptat amb regidors que havien estat destacats dirigents municipals del PSC, des d’Ernest Maragall a Ferran Mascarell, passant per Celestino Corbacho i Jordi Martí. Roda el món i torna al Born.

Xavier Trias
Un convergent al fortí socialista (juliol 2011 – juny 2015)

Xavier Trias presenta les seves propostes per regenerar urbanísticament la ciutat, el 6 de maig de
2011. Fotografia d’Alejandro García. Efe.

Xavier Trias va arribar a l’alcaldia de Barcelona en el que en aquell moment semblava el final de la seva vida política. Ja tenia 65 anys en ser elegit. Ho havia intentat contra Joan Clos el 2003 i contra un recentment elegit Jordi Hereu l’any 2007. Però no va ser fins al 2011 que va arribar a l’alcaldia a cavall de la desfeta socialista arreu d’Espanya que a Barcelona va tenir el seu corol·lari particular amb la fallida consulta per la reforma de la Diagonal. Trias va ser elegit alcalde poques setmanes després que les acampades del 15-M haguessin pres possessió de la plaça de Catalunya, amb les seves assemblees multitudinàries. I pocs dies després que el conseller d’Interior, el també convergent Felip Puig, decretés el desallotjament per la força dels acampats.

Va ser una transició estranya. Espanya sencera estava sumida en la depressió i la frustració provocada per una crisi econòmica que s’allargava. I Trias, que poc temps abans s’havia autodefinit com a «socialdemòcrata» –per a sorpresa de la família convergent– va deixar ben clar des del principi que la seva «prioritat primera» seria «el benestar de les persones i la sortida de la crisi econòmica». En el discurs de presa de possessió va afirmar: «Aquests dies es torna a parlar molt de democràcia; de democràcia real, diuen. Cal que tots els qui ens dediquem al servei públic des de la política, i en especial des de la política municipal, escoltem totes les persones que fan sentir la seva veu en uns moments socialment complicats i difícils econòmicament parlant.»

Per a l’alcalde Trias, la democràcia no era només «l’exercici del dret a vot, la delegació estricta del mandat dels ciutadans en representants perquè organitzin la vida política cada quatre anys», sinó que era «molt més que això», significava també «la vigilància i la pressió ciutadana en forma de protestes i manifestacions que neixen de la desconfiança en els polítics i les institucions». Trias assumia que «la indignació és també un sentiment democràtic, i com a tal cal entendre-la i permetre que s’expressi des del respecte a la llibertat d’expressió i a l’Estat de dret; això sí, sempre que la indignació s’exerceixi des del respecte a les institucions, a les persones que les representen, a la convivència i a la defensa de l’espai públic, que és l’espai de tots».

Xavier Trias no volia confrontació. I quan el van obligar, com en els importants aldarulls generats per l’intent de desocupar l’edifici de Can Vies –símbol del moviment okupa– va acabar cedint, impulsat també pels comerciants de Sants i Creu Coberta, que van viure com, dia rere dia durant més d’una setmana, el seu carrer es convertia en terreny d’una batalla campal.

Trias va arribar a l’alcaldia amb la voluntat d’impulsar un canvi amb relació a la llarga etapa socialista, que tant havia criticat des de l’oposició, però explicitant alhora un reconeixement a tots els alcaldes anteriors «tots ells representants d’un model de fer ciutat, que no sempre hem compartit, aquesta és la veritat, però que, cadascun en la seva mesura, ha contribuït a fer de Barcelona la ciutat reconeguda, una ciutat que es fa estimar, que genera orgull en tots els barcelonins i barcelonines». La impugnació convergent al model socialista era una impugnació parcial i, en certa mesura, circumstancial.

En el seu discurs de presa de possessió hi ha dues idees clau: la sortida de la crisi i la voluntat d’impulsar un canvi en la manera de fer política: «Volem una nova manera de fer política que incorpori imaginació, capacitat de prioritzar, de prendre decisions, l’atenció i el bon servei públic per a tothom. Cal un revulsiu en les formes de fer política a l’Ajuntament de Barcelona en forma d’un canvi de cultura política i de maneres de fer. La regeneració de la democràcia és més transparència en la gestió municipal; em comprometo a fer realitat aquesta nova política que tingui com a prioritat el benestar de les persones, i que tingui com a eina principal el diàleg.»

Trias reconeix el prestigi i la potent imatge internacional de la ciutat, però considera que la ciutat «no pot decebre els que hi viuen». Descriu una ciutat que ha perdut la confiança en si mateixa i uns ciutadans decebuts pel seu Ajuntament, i ell es proposa que els barcelonins i barcelonines recuperin la il·lusió per la seva ciutat.

I, per fer-ho, dona instruccions als seus regidors «perquè prioritzin la feina a peu de carrer». Es proposa refer el lligam entre la ciutadania i la institució des dels barris, «elements naturals per mantenir aquest debat ciutadà i polític de base». Fins i tot es permet citar el discurs de l’alcalde Maragall de l’any 1983: «Deixeu la vida de despatx tancat per cercar el contacte vivificant amb el poble que us ha elegit i amb els treballadors de la casa. […] Deixeu la tècnica per als tècnics, porteu, en canvi, la representació de Barcelona allà on calgui.»

El discurs de Trias està centrat en la reactivació econòmica i en potenciar l’economia productiva, posant l’accent en el comerç, «element bàsic per a la generació de llocs de treball i com a font de riquesa econòmica de la ciutat» i el sector turístic «a hores d’ara un dels principals sectors econòmics de la ciutat, amb el 15 % del PIB».

Una altra de les seves prioritats era la seguretat: «Actuarem amb contundència en aquells casos de vandalisme i incivisme que, malauradament, es repeteixen sovint a la nostra ciutat.» El seu govern va impulsar un canvi en les nomenclatures d’algunes àrees. La més significativa va ser la d’urbanisme que va passar a anomenar-se Hàbitat urbà: «Nosaltres parlem d’hàbitat urbà de qualitat; això vol dir regenerar els barris des dels habitatges fins a la manera com generem l’energia per a districtes sencers; vol dir gestionar recursos energètics de manera eficient i fer un manteniment dels nostres carrers i de les nostres places que esdevingui exemplar. Vull que l’urbanisme avanci pel camí de l’autosuficiència energètica. Vull que els nostres barris esdevinguin pols productius, on s’hi visqui i on s’hi treballi. Espais renaturalitzats, […] barris a velocitat humana».

Aquest canvi –que volia ser revolucionari– es va saldar amb un reguitzell d’irregularitats en els quals es va veure directament implicat el seu regidor d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives, i que van entelar el seu mandat com a alcalde, tot i que 8 anys després sembla que pocs ho recordin. La licitació del túnel de Glòries va ser un d’aquests projectes qüestionats que el govern d’Ada Colau va haver d’entomar i tornar a licitar a causa de diverses irregularitats. També es va trobar amb l’oposició veïnal quan va voler revisar determinats projectes, com el calaix de les vies de Sants.

Tanmateix, van ser uns anys de reducció de la inversió i de la despesa corrent, a causa de la caiguda de recursos provocada per la crisi i de la voluntat de reduir el deute de la ciutat, i que es va promoure la privatització o concertació d’alguns serveis municipals, des d’aparcaments a escoles bressol. L’obra més icònica del mandat de Trias va ser la reurbanització de la Diagonal entre el Cinc d’Oros i la Plaça Francesc Macià i la intervenció a Passeig de Gràcia per reordenar els carrils laterals del passeig.

En l’àmbit simbòlic, Trias va posar l’accent en la catalanitat de Barcelona «capital de la catalanitat per voluntat pròpia» i es va proposar treballar «en la construcció d’un imaginari col·lectiu de la nostra ciutat que tingui com a eixos vertebradors la identitat catalana, la vocació europeista, i la cultura mediterrània de Barcelona». La construcció d’aquest imaginari col·lectiu va tenir el seu punt àlgid en la celebració del Tricentenari del 1714. Aquest projecte –que implicava una impugnació del model anterior– es va veure truncat per la inesperada derrota de 2015.

Trias va ser conscient des del primer moment que la victòria dels comuns podia suposar una doble impugnació, al model de ciutat del PSC i també al que ell havia començat a construir. Però en el seu discurs de comiat va mantenir el seu to moderat i constructiu, amb la voluntat de fer una «oposició dura, però amb una actitud responsable i positiva, en benefici del futur de la ciutat» i deixant ben clar que continuaria «compromès activament amb la meva ciutat». Unes paraules que vuit anys més tard cobren més sentit. Trias és el primer exalcalde de la ciutat que torna a aspirar a presidir la Corporació.

Ada Colau
L’activista convertida en alcaldessa (juny 2015 – maig 2023)

Ada Colau creua la plaça de Sant Jaume un cop elegida alcaldessa de Barcelona, el 13 de juny de 2015.
Fotografia d’Albert Estévez. Efe.

Ada Colau s’ha definit, reiteradament, com una activista des de la seva joventut. Tanmateix, complirà aviat vuit anys com a alcaldessa de Barcelona, convertint-se així en la tercera alcaldessa més longeva del període democràtic, només superada per Joan Clos i Pasqual Maragall. Si aconseguís renovar l’alcaldia després de les eleccions del proper 28 de maig, superaria àmpliament l’alcalde Clos. No està malament per algú que es proposava exercir temporalment l’acció política i que, reiteradament, s’ha mostrat incòmoda amb les obligacions institucionals. «Cal limitar els mandats per evitar l’excessiva professionalització de la política», afirmava en el seu primer discurs com a alcaldessa.

Ada Colau ha volgut exercir el seu mandat com un trencament amb el passat. Aquell 15 de juny de 2015 anunciava des del Saló de Cent que no hi hauria «mai més un Ajuntament que governi d’esquena a la seva ciutadania, com hauria d’haver estat sempre», assumint que l’Ajuntament no s’havia governat escoltant els ciutadans i les seves entitats.

Colau es proposava «obrir les portes d’aquest Ajuntament a la seva gent», rememorant –segurament sense saber-ho– el lema dels socialistes de l’any 1979 «Entra amb nosaltres a l’Ajuntament». Aquell matí de juny de 2015, amb la plaça de Sant Jaume plena a vessar de persones que celebraven una victòria insòlita, hi havia un eco d’abril de 1979. Semblava que es produïa un nou començament que havia de trencar amb tot el que havia representat la política institucional fins aleshores. Recordem que Ada Colau es va resistir a presentar-se en coalició amb Iniciativa-Verds perquè els considerava còmplices de la política seguida. Al cap i a la fi, ICV –i el seu predecessor, el PSUC– havia format part del govern municipal durant trenta-dos anys, els mateixos que el PSC.

Des d’alguns sectors es va pretendre que la nova alcaldessa s’identifiqués amb Pasqual Maragall, especialment en els dos primers anys d’aquell primer mandat. Però Colau havia arribat per trencar, no per identificar-se amb el principal alcalde socialista de la ciutat, ni tan sols per a exercir un «dret d’inventari» a la manera en què Lionel Jospin ho va fer amb relació a la llarga presidència de François Mitterrand. Ada Colau no s’identificava amb aquella Barcelona olímpica dels anys 90.

Maragall va exercir un cert «dret d’inventari» de la Barcelona de Porcioles i, fins i tot, de la Barcelona de Cambó. Però Colau no ho ha fet amb la Barcelona de Maragall, tot i que ideològicament estigui molt més a prop de Maragall que no pas ell ho estava de Porcioles. Potser ho explica la distància temporal: quan Ada Colau va ser elegida alcaldessa, Maragall ja feia divuit anys que havia deixat de ser alcalde. Quan Maragall va ser elegit, el 1982, feia només nou anys que Porcioles havia abandonat l’alcaldia. Temporalment, Colau està molt més allunyada de Maragall que aquest de Porcioles. Sovint l’obsessió pel franquisme, i el trencament que va suposar la Transició, ens fa perdre la noció del temps.

El que més sorprèn del discurs de l’any 2015, llegit vuit anys després, és la falta d’una elaboració programàtica. La nova alcaldessa va parlar molt d’ella –dels seus orígens, de les seves experiències, del seu camí– i dels seus referents. De com se sentia i de com l’havia fet sentir la gent, també la gent anònima, que l’havia acompanyat en aquesta aventura: «Jo sola no soc ningú, absolutament ningú, i això no és falsa modèstia. Soc una veïna, i soc una part petitíssima, una mil·lèsima d’aquesta ciutat».

Feia més referència al com, «una nova forma de governar, amb la ciutadania i no només en el seu nom», que al què. Defensava una nova radicalitat democràtica, «participació real» per tal que «la ciutadania pugui decidir quotidianament aquelles qüestions que l’afecten». Però aquesta radicalitat prenia una forma de mandat imperatiu: «Estem aquí per manar obeint la ciutadania, com hauria d’haver estat sempre», trencant amb el mandat representatiu que caracteritza les democràcies contemporànies.

La nova alcaldessa afirmava voler «un Ajuntament amb parets de vidre, transparent de veritat», i es presentava disposada a «posar la lupa a cada contracte si cal; i aixecar les catifes quan calgui». En aquestes referències, així com en el «missatge especial» que envia als treballadors municipals, hi ha un inconfusible eco de les paraules de Narcís Serra l’any 1979, com si s’adrecés a una Administració que cal controlar i necessités calmar els ànims dels seus funcionaris. Però el que més sorprèn són les poques referències a les polítiques que es proposava endegar. Fa referència a quatre eixos principals, però queden desdibuixats en la seva intervenció: ocupació i lluita contra la precarietat; nova agenda urbana; drets socials, i més i millor democràcia.

Citava exemples d’altres ciutats quan feia referència al seu programa per afirmar que les ciutats «tenen un disseny absolutament insostenible en termes ecològics» que «cal repensar profundament». Per a la nova alcaldessa reduir la contaminació atmosfèrica era «un imperatiu que no pot esperar més»: «Volem més verd i menys gris, més pedals i menys motors, més terra i menys asfalt, menys soroll.» Quasi cap referència a la política d’habitatge, més enllà «d’acabar amb la xacra i la vergonya dels desnonaments». Es proposa garantir el dret a l’habitatge, però no diu com. Hi dedica tres frases a la part final del discurs.

De fet, dedica més atenció a la Barcelona metropolitana que no pas a l’habitatge: «Tinc el propòsit de ser també la presidenta de l’Àrea Metropolitana, i de formar-hi un govern ampli de consens, perquè moltes de les polítiques clau de la ciutat són en aquest àmbit; des de les polítiques ambientals, les econòmiques, turisme, transport i mobilitat, el combat contra la contaminació… es poden dur a terme només des de l’òptica metropolitana.»

L’equilibri de poders a l’AMB s’ha mantingut com estava, amb un PSC que governa una coalició de quatre partits tot i que, pràcticament, ho podria fer en solitari, reduint l’oposició a la mínima expressió.

L’any 2019 Ada Colau seria reelegida en unes circumstàncies molt diferents. Obtindria igualment 21 vots en el ple d’investidura, però aquest cop no serien els d’ERC, el PSC i 1 de la CUP, sinó només els del PSC i els de 3 regidors de la llista encapçalada per Manuel Valls: Eva Parera, Celestino Corbacho i l’ex-primer ministre francès. «Uns vots que no hem anat a buscar i que, en cap moment, no hem amagat que ens incomodaven» en paraules de la mateixa alcaldessa, fins al punt de reconèixer que el dia de la seva reelecció no era «un dia exactament feliç».

La seva elecció havia estat fruit de la voluntat dels socialistes i dels independents de la candidatura Barcelona pel Canvi per evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista que posés la ciutat al servei del procés en un moment especialment delicat, quan tot just havia finalitzat el judici al Tribunal Suprem i el país estava a l’espera de la sentència. En aquest context Ada Colau es reafirmava «no seré, en cap cas, ni alcaldessa independentista ni alcaldessa no independentista. M’esforçaré per ser alcaldessa de tots els barcelonins i totes les barcelonines». Un posicionament molt diferent de la plena voluntat d’exercir el dret a decidir expressat en el discurs de 2015.

Ada Colau s’havia presentat a la reelecció i havia obtingut 20.000 vots i 1 regidor menys que quatre anys abans, amb una participació electoral que s’havia incrementat en 6 punts (del 60 al 66 %). Però l’origen dels seus votants era molt diferent que l’any 2015. Barcelona en Comú havia perdut el seu atractiu per als votants de Nou Barris, de la Marina i de l’eix del Besòs. Els vint barris més populars, que havien conduït Colau a la victòria quatre anys abans, ara havien tornat al PSC.

La seva base electoral havia canviat i aquest fet tindria un impacte molt clar en les polítiques urbanes seguides en el segon mandat, caracteritzades per la transformació de Glòries i les pacificacions de carrers i d’entorns escolars, especialment intenses als districtes de l’Eixample i de Sant Martí. De fet, la inversió a l’Eixample durant aquest mandat –eixos verds i compra d’edificis amb llogaters, entre altres– ha estat molt elevada. La seva gran aposta, la Superilla Barcelona – amb l’afegit del programa Protegim Escoles– sembla més pensada per a la classe mitjana de l’Eixample i les antigues viles, amb una forta consciència ambiental i un arrelat sentiment de pertinença als barris respectius, que per a les classes populars que la van fer alcaldessa el 2015.

El juny de 2019 Ada Colau assumia el repte de continuar la tasca iniciada el 2015 des de l’aprenentatge que havia suposat la política institucional. En la seva intervenció, però, ressonava encara l’orgull per la gesta realitzada quatre anys abans i es mostrava «molt orgullosa d’haver fet coses que ens deien que eren impossibles; […] a fer que Barcelona sigui la ciutat de tot l’Estat amb més inversió social; […] a plantar cara a l’especulació; […] aconseguint la regulació del 30 %» sobre les promocions d’habitatge privat. I es reivindicava per evitar que el seu govern no fos més que un parèntesi: «una experiència de canvi que no volem que quedi com un accident, que segurament és el que molts voldrien».

En aquesta reivindicació hi destacava la seva condició de dona i primera alcaldessa de la ciutat: «Ocupo l’alcaldia de Barcelona amb tot l’orgull, amb tota la fermesa, sense demanar permís a ningú; perquè les dones també hem vingut a manar i a ocupar tots els espais de poder sense haver-nos de justificar.» En la seva enumeració de polítiques, però, la concreció era encara menor que el 2015, més enllà de «la lluita contra l’especulació» i la «lluita contra el canvi climàtic, amb una gran transformació de Barcelona que ja ha començat». Un discurs que seguia més proper a les batalles simbòliques, tot i que sense arribar a les batalles culturals, que no pas a la transformació concreta de la ciutat.

Unes paraules que obrien un període de continuïtat en l’acció de govern municipal, amb la voluntat de consolidar les polítiques iniciades en el mandat anterior. Un discurs del qual havien desaparegut les referències metropolitanes de l’anterior.

L’acord de govern metropolità es va formalitzar pràcticament d’esquena a la capital, abans que se signés l’acord de govern a l’Ajuntament de Barcelona, i va venir acompanyat de la dissolució exprés del Consell Comarcal del Barcelonès –per part del Govern de la Generalitat i a instàncies de l’Ajuntament de l’Hospitalet– sense tenir en compte l’opinió ni l’aportació de la capital, i amb greu perjudici per als tres ajuntaments del Barcelonès nord.

Aquesta segueix sent la gran assignatura pendent per al proper mandat municipal. Quaranta anys després de la Barcelona «olímpica i metropolitana» de Pasqual Maragall, la ciutat metropolitana segueix sense tenir les eines que necessita per a desenvolupar-se millor i fer-ho amb més equitat. La transformació de l’AMB en una eina més eficaç i més democràtica per dirigir la Barcelona metropolitana és l’elefant a l’habitació de la campanya municipal. L’Ajuntament de la capital ha de tornar a mirar enfora i passar pàgina d’una etapa en què la ciutat central s’ha anat tancant progressivament en si mateixa, entotsolada.

Voldrà entomar el repte el nou alcalde? El reprendrà l’alcaldessa si aconsegueix ser reelegida? Aquesta és una de les grans preguntes que caldrà respondre després del 28 de maig.