Certament estem vivint moments difícils i complicats. Ho són per a tothom i a tots els nivells. Ho són per als qui governen i per als qui som governats. La conjunció de les crisis sanitària i econòmica ha tingut un efecte demolidor en les estructures econòmiques, socials i polítiques. La incertitud generalitzada respecte al futur immediat o més llunyà ha esdevingut general i ha provocat que faltin les respostes just en el moment en què més abunden les preguntes. Preguntes sense resposta en tots els àmbits, el personal i familiar, el professional, de la nostra ciutat, del nostre país i, per descomptat, en l’àmbit global.

Davant d’aquesta situació, la mateixa naturalesa humana i l’instint de supervivència fa que una part important de les nostres energies i capacitats estiguin orientades a la recerca d’una sortida a la situació, tot intentant esbrinar o intuir com quedaran col·locades les peces del trencaclosques una vegada l’emergència sanitària hagi estat superada i s’hagin pogut recuperar les relacions socials.

Entenc que una reflexió sobre l’anhelada sortida a la present situació hauria de tenir en compte tres vectors o línies d’anàlisi: els actius tangibles i intangibles que tenen Catalunya, Barcelona i la seva àrea metropolitana, i amb els que poden comptar per fer front a les circumstàncies futures, previsibles i imprevisibles; les oportunitats que amb tota seguretat s’obriran, gràcies especialment als Fons Europeus de Recuperació Next Generation, destinats als sectors o àmbits respecte dels quals ja hi ha un cert consens i que es concreten en propostes específiques, i, els passius, punts febles i/o amenaces que, si no són objecte d’una revisió profunda, entraran amb el signe negatiu en l’equació i limitaran les nostres capacitats d’adaptació a una realitat canviant i difícil.

Els actius amb què podem comptar

No és difícil identificar els actius amb què compta la nostra ciutat i el nostre país. És un capital acumulat durant anys que entitats, com ara Barcelona Global, han analitzat i sistematitzat els últims temps pel que fa a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Encara que sota els efectes de la pandèmia, trobem Barcelona ben situada en entorns econòmics (serveis, comerç, turisme, indústria, immobiliari), tecnològics, científics, culturals, sanitaris, logístics (port i aeroport) o universitaris.

PUBLICITAT

La solidaritat i les estructures de suport als sectors més vulnerables són a l’ADN de la nostra societat i de les nostres institucions. Tenim capacitat d’atracció de talent i prestigi internacional fonamentat en la capacitat acreditada d’adaptació i transformació urbana. Som una societat exigent i crítica que fa temps va entendre que és necessari el progrés econòmic per poder fer una societat més justa i solidària i més independent políticament. També va entendre, encara que de vegades sembla oblidar-ho, que l’única manera d’assolir aquests objectius és amb la col·laboració publicoprivada.

Els projectes de futur

Els acords assolits en el marc de la UE respecte als fons europeus destinats a la recuperació dels efectes de la pandèmia, els Fons Europeus de Recuperació Next Generation (NGEU), estan obligant el govern de l’Estat, les comunitats autònomes i l’administració local a definir les línies estratègiques i els projectes als quals es proposa destinar els recursos europeus i que millor poden contribuir a la sortida de la crisi.

Per a garantir el màxim retorn econòmic i social d’aquests recursos, els Estats han d’elaborar un Pla nacional de recuperació i resiliència que han de presentar a la Comissió Europea. Aquests plans han d’expressar un esforç inversor i reformador substancial i han d’estar en coherència amb les recomanacions del Semestre Europeu 2019 i 2020.

Cada nivell institucional ha establert els mecanismes per a definir els àmbits d’actuació i seleccionar els projectes més rellevants tenint en compte les directrius europees. Aquesta iniciativa s’ha concretat, en el cas de la Generalitat, en la creació el passat 6 d’octubre, del Comitè Assessor Catalunya-Next Generation EU (CONEXT CAT-EU), coordinat per Miquel Puig, com a òrgan col·legiat assessor del Govern de la Generalitat de Catalunya, per tal de proposar i avaluar possibles projectes.

Els exemples d’actitud sectària i maniquea del Govern municipal de Barcelona s’acumulen sobre les taules des de fa anys.

La proposta del Comitè Assessor s’ha concretat en 27 projectes alineats amb les 11 missions fixades pel Govern (igualtat d’oportunitats; economia sostenible; energia en transformació i nova indústria; mobilitat sostenible; medi natural i canvi climàtic; connectivitat; sobirania tecnològica; innovació; transformació; infraestructures, i competitivitat).

Per fer-nos una idea de l’envergadura de l’operació cal tenir en compte que només els 27 projectes identificats per la Comissió d’experts comporten una inversió de 4.500 milions d’euros el primer any i de 41.000 milions d’euros una vegada executats.

Entre aquests projectes destaquen els que fan referència a sectors en el seu conjunt (salut, indústria, educació, l’aigua o el medi natural) i d’altres més específics, com ara el desenvolupament d’un hub d’innovació i d’elaboració de productes derivats de la proteïna vegetal (plant-basedmeat); l’impuls de la bioeconomia circular en la valorització de les dejeccions ramaderes (purins) i altres subproductes agroalimentaris; el Battery Hub que inclou l’impuls per a la construcció d’una planta de desenvolupament de noves bateries, una planta de reciclatge i el desenvolupament d’una nova generació de carregadors públics; el desenvolupament de la computació i les telecomunicacions quàntiques a partir dels projectes ja iniciats en aquests àmbits pel BSC i l’ICFO; el Xip europeu en el qual els responsables del BSC han estat insistint des de fa temps, o el projecte al voltant de l’hidrogen com a combustible alternatiu: L’Hydrogen Valley of Catalonia (H2ValleyCAT).

L’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, ha traslladat aquestes mateixes línies i objectius als seus projectes transformadors vinculats a set eixos: Nous pols d’activitat econòmica; Barcelona renovable; Transició digital; Mobilitat sostenible; Infraestructures sanitàries i socials; Capital de la innovació i el coneixement, i Pla de renovació de la natura. Entre els projectes identificats per l’Ajuntament destaquen els projectes de transició energètica mitjançant la rehabilitació dels edificis i la regeneració urbana; el conjunt d’iniciatives previstes des de Mercabarna; l’estratègia per a la distribució de mercaderies a la ciutat; el pla de digitalització i desplegament del 5G; el conjunt d’actuacions per recuperar l’àmbit del Besòs, i les actuacions en l’àmbit de la Ciutadella del Coneixement (Mercat del Peix) o la transformació de l’edifici de Correus.

PUBLICITAT

Què pot anar malament

En una recent entrevista, el professor Andreu Mas-Colell responia a la pregunta de quines havien de ser les prioritats per a la propera legislatura catalana amb una resposta clara i directa: «N’hi ha una de molt immediata, però que marcarà el futur de tota la legislatura: la negociació dels fons europeus.»

D’aquesta manera Mas-Colell assenyalava l’autèntic taló d’Aquil·les de la recuperació econòmica postpandèmia de Barcelona i de Catalunya: l’existència de les condicions institucionals i polítiques adequades i de la capacitat per liderar les negociacions i la generació dels consensos imprescindibles, per a impulsar amb èxit els projectes i aprofitar el moment històric irrepetible.

És evident que, pel que fa a Catalunya, tot dependrà de la formació del nou Govern i de la seva capacitat per donar prioritat a la gestió dels projectes, a la seva negociació amb el Govern de l’Estat i amb els agents que els han de protagonitzar i executar. La perspectiva insinuada per alguns candidats a formar part de la coalició de govern perquè aquesta legislatura sigui la de «l’enfrontament i la ruptura amb Madrid» fa ser pessimistes i témer el pitjor.

Tot apunta que deixarem passar l’ocasió i tornarem a exercir el victimisme en el qual som autèntics especialistes.

Poques vegades ens trobarem davant d’una situació tan evident en què la primera condició per tenir alguna possibilitat sigui actuar de manera unitària entre les institucions, les estructures científiques i tècniques i el món de l’empresa. El fet que les dues últimes siguin profundament i radicalment transversals des d’una perspectiva política, fa que la introducció del vector polític i/o ideològic tingui uns efectes demolidors en la consecució dels objectius. Tot apunta que deixarem passar l’ocasió i tornarem a exercir el victimisme en el qual som autèntics especialistes.

La perspectiva municipal i metropolitana és diferent, ja que els governs municipals estan constituïts i són operatius, malgrat que no sobren els motius per a l’optimisme. Els temors respecte de la capacitat real del Govern municipal i del metropolità per liderar un procés de transformació d’aquestes característiques se centren en el seu particular i arrelat biaix ideològic que li fa desconfiar, quan no oposar-s’hi frontalment, de qualsevol iniciativa impulsada o que requereixi la participació de la iniciativa privada empresarial o que, encara que provingui d’altres institucions públiques, no respongui a la seva concreta i parcial visió del que la societat necessita en cada moment.

Els exemples d’aquesta actitud sectària i maniquea del Govern municipal de Barcelona s’acumulen sobre les taules des de fa anys, i genera dubtes profunds respecte a la seva capacitat real per a liderar un procés que requerirà un alt grau de flexibilitat i de confiança mútua entre els agents que hagin de negociar, impulsar i executar els projectes.

A tall de conclusió

Tant Barcelona i la seva àrea metropolitana, com Catalunya, disposen d’uns actius importants, tangibles i intangibles, que els haurien de permetre superar amb èxit la crisi global (sanitària, econòmica i social) provocada per la pandèmia del covid-19. Aquesta realitat ve reforçada per l’extraordinària decisió de la UE de dotar-se d’un importantíssim fons econòmic de recuperació destinat a permetre el desenvolupament de projectes realment transformadors.

Tanmateix, i contràriament a altres moments en què hem hagut d’encarar reptes de gran calat, sembla que ara la nostra societat sigui incapaç de dotar-se dels mecanismes i de l’esperit unitari i de consens que ha de permetre entomar-los i superar-los. Tant de bo ens equivoquem.