Barcelona i el Barcelona

Les ciutats que competeixen amb Barcelona en la carrera de les reputacions urbanes excelses estan radiants d’alegria perquè es marceix, dessagnada per ferides profundes. Les principals són la crisi existencial de Catalunya (recordem que per a bona part de l’opinió pública mundial és una simple segona denominació de Barcelona), els freqüents avalots, envoltats de desistiment policial, que prolonguen el descarrilament del procés, i la profunditat del decaïment econòmic per la incidència particular de l’aturada brusca del turisme a causa de la pandèmia.

Hi ha una infeliç coincidència de decadències amb la de l’altra gran marca acreditada de Barcelona. El Barça, fins fa poc reconegut a escala planetària com el millor club de futbol, i el més atractiu, per la seva rotació perfecta a l’entorn del rei sol Messi, s’ha apunyalat a si mateix. El món ha descobert que en l’entitat que admirava conviuen la ruïna econòmica, un moment esportiu difícil i un desprestigi immens per les males pràctiques de la delinqüència comuna. Qui va enamorar les ànimes sensibles de tot el planeta convertint gratuïtament la seva samarreta en una plataforma de suport a l’UNICEF ha degenerat fins a gestionar-se entre somriures amables sense cap respecte per l’ètica.

Ara, els seus dirigents han de respondre davant de la justícia per un encadenament de delictes fiscals, malbarataments imprudents, probables apropiacions indegudes i maniobres de barriada a través de la xarxa per agredir rivals personals del president i fins i tot jugadors del primer equip –com el mateix Messi i Piqué–per no considerar-los prou submisos en les seves opinions i actuacions alienes al joc. Tot això ha anat unit a un menyspreu absolut pels socis, propietaris legals de l’entitat, que ha fet esquivar els mecanismes democràtics interns de control.

Estan relacionats aquests dos declivis? Encara que hi hagi punts de vista diferents sobre aquesta qüestió es pot donar per fet que l’esquizofrènica situació política catalana ha influït negativament tant en el declivi de la imatge de la Barcelona ciutat com en el desbordament de la racionalitat del club Barcelona. La societat catalana ha perdut sentit comú i capteniment per culpa de la profunda fractura interna que la parteix en dos.

A Barcelona li és molt difícil viure en la toxicitat, i les situacions generals amb aquestes característiques són propícies perquè apareguin aventurers de tota mena. Quan aquests, i també els militants antisistema i independentistes elegits democràticament, anteposen amb presses des d’esferes de poder els seus objectius particularistes a les finalitats més àmplies compartides per la majoria absoluta de la gent, les coses solen anar bastant malament.

Viure en la toxicitat

En aquests temps de COVID, a la ciutat de Barcelona li està costant encara més del que li correspondria conservar el seu model econòmic. Des de fa temps, les televisions dels cinc continents mostren insistentment una de les noves i poc atractives banderes que la representen: els incidents al carrer. Per raons d’informació general, però també amb cert acarnissament (la competència entre les destinacions turístiques és una de les guerres menys fredes que s’han declarat entre si els països rics), els reportatges anuncien que viatjar a Barcelona ofereix la possibilitat de comprovar de primera mà els pillatges gairebé impunes de grans establiments comercials, els atacs a oficines bancàries (a càrrec d’emmascarats que porten la cara tapada des de molt abans de l’inici de la pandèmia) i la ja tradicional crema ritual de contenidors i de mobiliari urbà que tant van haver de reclamar en altres temps els moviments veïnals democràtics. Aquestes coses també passen en altres ciutats, però la capital catalana té cert lideratge.

De sobte, el turisme massiu potencial, tan necessari per al bon nivell de vida burgès de la ciutat, i els inversors de tota mena, que en les dècades anteriors havien fet negocis suculents entre el Tibidabo i el mar deixant engrunes copioses als treballadors locals, fan un posat seriós. Passejar o treballar amb la banda sonora del soroll sinistre dels helicòpters policials que sobrevolen els aldarulls al carrer no és agradable, sobretot quan diverses generacions de ciutadans no el podran dissociar mai d’algunes imatges d’Apocalipsis Now, encara que la comparació sigui exageradíssima.

Paral·lelament, un altre conflicte fonamental pertorba la marca barcelonina: la rebel·lió propagandística dels qui no accepten que els electors municipals derrotessin institucionalment cert aburgesament amb toc progressista i li donessin l’alcaldia a una sensibilitat jove bàsicament verda i humanista. L’alcaldessa Ada Colau assaja traduir en fets el que els seus antecessors havien defensat preferentment sobre el paper: lluitar contra l’escandalosa contaminació local, donar prioritat a les persones que van a peu i als vehicles de servei públic i no al cotxe particular, posar límits i reglaments a l’èxit fantàstic de l’atracció turística i impulsar una diversificació geogràfica de les pernoctacions i un fre al llibertinatge dels pisos turístics.

Encara que explicat així sembli un simple estira-i-arronsa, aquestes qüestions s’han elevat a la categoria de guerra de guerrilles per part de diversos lobbies (hotels, fabricació d’automòbils, grans propietaris del sector de l’habitatge…). Colau aplica una estratègia de temptejos i provatures amb resultats desiguals, com el de l’aprofitament per a ús popular d’alguns encreuaments octogonals de l’Eixample. En qualsevol cas, l’enfrontament té components mediàtics no sempre rigorosos que influeixen en la imatge exterior i causen el desprestigi de la ciutat, com ha passat amb les campanyes sobre la brutícia dels carrers o la inseguretat, que han tingut com a denominador comú l’absència de comparacions científiques amb altres grans ciutats similars. Quina marca d’èxit de la ciutat de Barcelona té més possibilitats de transcendir, l’avantguardista vital que proposen els qui la governen o l’intent de retorn a la tranquil·litat burgesa bàsicament comercial que plantegen els discrepants?

Guanyar per una lona

Molts analistes consideren que la victòria de Jan Laporta en les eleccions barcelonistes es va decidir abans del tret de sortida, quan va col·locar una lona moderadament desafiadora al centre de Madrid i a pocs metres del Bernabeu. Pel que fa a la reputació, aquest cop de puny sobre la taula, va donar la volta al món i era el missatge que volien rebre els qui, després dels tripijocs de Bartomeu, encara no havien trencat el carnet o no havien jurat desentendre’s per sempre de la seva adhesió. En el cor deprimit dels barcelonistes, electors o no, només hi havia receptivitat possible per a una campanya presidencial que demostrés amb agressivitat el retorn del trepitjat orgull culer. El missatge que es faria tot el que bonament es podria per recuperar l’estabilitat econòmica i tornar a reunir un equip de futbol il·lusionant era un simple sobreentès.

Les eleccions tractaven de sentiments després d’un ultratge, de donar-li el poder a qui tingués més possibilitats de consolar els nens ferits en la seva estima que pilotegen amb samarretes blaugranes arreu del món, fins i tot en indrets assolats per guerres, migracions o fam física. Víctor Font, el candidat perfecte, es va passar de científic davant de Laporta quan es va prendre seriosament que el que reclamava un més que un club despitat era només lògica, números i proves d’absència d’improvisació.

La societat catalana ha perdut sentit comú i capteniment per culpa de la profunda fractura interna que pateix.

Una altra cosa: si en el passat aquest tipus d’eleccions les guanyava qui prometia el fals fitxatge més increïble, el futbol postmodern d’avui dia, molt mediàtic i mercantilitzat, necessita altres coses, encara que siguin igual de tramposes. Però si una escletxa del sistema permet que el president el triï el vot de la base i no un consell d’administració o un xeic ric, pot passar perfectament que acabi ocupant el càrrec qui faci la botifarra més ben feta contra tot el que s’ha patit.

Han estat aquests elements els que han ajudat a guanyar, curiosament després del malbaratament i la corrupció, un expresident que fa uns anys va arribar a perdre moralment una moció presentada contra la seva mala conducta. Però Laporta ha sabut encarnar, aquesta vegada amb una lona, el missatge de la il·lusió virtual, i fins i tot ja se li atribueix –més que a Koeman– el moment explosiu final en l’eliminació del Barça de la Champions a mans del P. S. G. Amb tot, la seva segona oportunitat tampoc no és aliena a la situació política catalana, perquè a l’independentista Laporta l’avalava la benedicció dels poders fàctics secessionistes. Aquest tema, i l’habilitat que mostri el nou president a l’hora d’administrar fermesa i ambigüitat, fan penjar des d’ara d’un fil que s’ampliï o no l’abast de l’expandida marca barcelonista a la resta d’Espanya i al món.