En els darrers anys, ningú no s’escapa de la temptació de fabular sobre el futur de les ciutats i, en concret, de Barcelona; la ciutat entesa com a escenari per activar l’ideal de la utopia i, al mateix temps, generar una visió distòpica on l’home sucumbeix a les forces del progrés i anuncia el seu final. Veiem la ciutat com un organisme malalt que dedica tot el temps a buscar la manera de recuperar la seva salut perduda o a destinar les seves últimes forces per reviure glòries passades, emulant Norma Desmond, personatge interpretat per Gloria Swanson a la pel·lícula El crepuscle dels déus, en la qual l’actriu de cinema mut rememora la seva joventut, talent i esplendor artística perduts perquè no és capaç d’acceptar la seva decadència. Al film, dirigit per Billy Wilder, podem escoltar el següent diàleg entre Joe i Norma/l’estrella/la ciutat: «Joe: “Vostè és Norma Desmond. Sortia a les pel·lícules mudes. Vostè era gran”. I Norma contesta orgullosa i desafiant: “Soc gran. Són les pel·lícules les que s’han fet petites”».

L’historiador, geògraf i teòric urbà nord-americà Mike Davis, al seu assaig La ciutat de quars, descriu la ciutat de Los Ángeles «com la bola de vidre del futur del capitalisme». En certa manera, Ada Colau va intentar modificar aquesta metàfora durant els seus vuit anys com a alcaldessa de Barcelona, en plantejar la «ciutat-illa», on el ciutadà es podria apartar del capitalisme, l’especulació urbanística, la plaga del turisme o el consum. La ciutat en què s’ha convertit Barcelona en els darrers anys ha propiciat que des de diferents àmbits de la societat civil es discuteixi sobre quina és la millor fórmula per construir un nou model de ciutat que pugui donar resposta, a part de refugi, als ciutadans per a afrontar amb garanties socials i econòmiques noves pandèmies, crisis econòmiques, energètiques, climàtiques i de valors. El que ens mostra l’actual debat sobre el futur de les ciutats és que, mentre s’amunteguen diagnòstics sobre els seus mals per part de pensadors i artistes, no trobem en la mateixa proporció energies creatives que permetin establir un projecte/programa de ciutat que desplegui les potencialitats de Barcelona.

 

Imperatiu polític i cultural

L’oportunitat que s’obre ara a Barcelona, després dels canvis polítics, és impulsar un nou debat d’idees centrat a reforçar la continuïtat cultural, econòmica i social de la ciutat i, alhora, evitar caure «en el costat ocult de la postmodernitat», expressió encunyada per Mike Davis, que comporta destruir tot llaç amb el passat i promou el desinterès pel futur. Pensar i actuar per definir la nova ciutat ha esdevingut un imperatiu polític i cultural, tot i que encara no s’ha aconseguit establir un lloc comú on debatre el futur de Barcelona.

És oportú propiciar una necessària relectura de les potencialitats i debilitats de la ciutat que hauria de portar implícit el propòsit d’aturar el desànim que senten molts dels seus ciutadans perquè no arriben a veure un futur estimulant de la ciutat on viuen. Alguns elements per aconseguir connectar amb les preocupacions dels ciutadans i propiciar el debat d’idees són aconseguir que tant els actors públics com els privats es dotin del marge suficient per desenvolupar el pensament i l’acció; restablir el principi que és possible que convisquin models en oposició, interessos en conflicte i contradiccions, tornar a reivindicar la Barcelona intel·ligible, aquella que es pot comprendre fàcilment, ja que ens mostra els seus èxits sense artificis ideològics.

La Barcelona intel·ligible són els comerços, els projectes empresarials, el tercer sector, les infraestructures, la mobilitat, la innovació, la cultura o el desenvolupament metropolità.

La Barcelona intel·ligible són els comerços, els projectes empresarials, el tercer sector, les infraestructures, la mobilitat, la innovació, la cultura o el desenvolupament metropolità; reprendre la ciutat del moviment davant de la paràlisi de la no-acció preventiva que impedeix forjar l’entitat estètica de les ciutats en el marc dels debats artístics contemporanis; entendre la ciutat de Barcelona com un centre cultural no convencional, capaç de tornar a connectar l’estètica amb la política a través de l’arquitectura i l’urbanisme, la literatura, el teatre i la vida dels ciutadans entre altres manifestacions artístiques.

 

Debat d’idees

Aquestes són algunes de les qüestions prèvies que haurien de contribuir a definir un marc per al debat d’idees apostant per un nou model de ciutat on les maneres i les pautes de comportament ciutadà no desvinculin la seva relació amb la continuïtat cultural de Barcelona. El que caldria perseguir és un model de ciutat que, alhora que és capaç d’acollir grans esdeveniments i empreses tecnològiques i innovadores, pugui integrar els seus debats i propostes al discurs de la ciutat.

Es tractaria de connectar el que esdevé econòmicament, artísticament o tecnològicament a Barcelona amb la dinàmica de la ciutat i fer-ne partícips els ciutadans; que no els interpretin com a simples esdeveniments que omplen el calendari i les agendes de la ciutat. Es tracta d’evitar que aquests esdeveniments es converteixin en illots desconnectats de l’arxipèlag de sensibilitats que engloben Barcelona. La ciutat a què aspiren molts ciutadans és aquella que té futur.