Daniel Barenboim (Buenos Aires, 1942) és un home de paraules. Des de ben petit s’ha expressat amb la música. Tanmateix, no ha tingut mai por de la paraula, sigui pronunciada o escrita, per dir què pensa i dir-ho ben alt i sense embuts perquè té molt clar que la música és un reflex de la vida, ja que, diu, ambdues comencen i acaben en el no-res.

Després de quinze hores de música de Richard Wagner repartides en quatre dies, i de vint minuts d’aplaudiments al final d’una apoteòsica interpretació de L’Anell del Nibelung als Proms de Londres (2013), un Barenboim emocionat aturava l’ovació per dir que no havia imaginat mai que seria possible una comunió tan total entre els músics i el públic (sis mil persones, de les quals mil quatre-centes, a peu dret!): «Ens han donat tant silenci!» deia amb agraïment.

En ocasió del concert per als Drets Humans (2016) interpretat per l’Orquestra West-Eastern Divan a la seu ginebrina de les Nacions Unides, sota la cúpula de Miquel Barceló, Barenboim deia: «No soc un ingenu, sé que la música no resoldrà els problemes del món, però és molt útil perquè conté la primera condició per al diàleg: la igualtat». I preguntava a una audiència feta de polítics, diplomàtics i alts funcionaris per què el que és possible amb la música no ho és en el món dels conflictes. La guerra de Síria estava en plena virulència.

En el concert de Cap d’Any del 2022, davant del públic del Musikverein vienès i dels milions d’espectadors de tot el món posava la comunitat de músics de l’Orquestra Filharmònica de Viena com a inspiració per superar la difícil situació sanitària i humana que es vivia en aquells moments a causa de la covid.