Daniel Barenboim (Buenos Aires, 1942) és un home de paraules. Des de ben petit s’ha expressat amb la música. Tanmateix, no ha tingut mai por de la paraula, sigui pronunciada o escrita, per dir què pensa i dir-ho ben alt i sense embuts perquè té molt clar que la música és un reflex de la vida, ja que, diu, ambdues comencen i acaben en el no-res.

Després de quinze hores de música de Richard Wagner repartides en quatre dies, i de vint minuts d’aplaudiments al final d’una apoteòsica interpretació de L’Anell del Nibelung als Proms de Londres (2013), un Barenboim emocionat aturava l’ovació per dir que no havia imaginat mai que seria possible una comunió tan total entre els músics i el públic (sis mil persones, de les quals mil quatre-centes, a peu dret!): «Ens han donat tant silenci!» deia amb agraïment.

En ocasió del concert per als Drets Humans (2016) interpretat per l’Orquestra West-Eastern Divan a la seu ginebrina de les Nacions Unides, sota la cúpula de Miquel Barceló, Barenboim deia: «No soc un ingenu, sé que la música no resoldrà els problemes del món, però és molt útil perquè conté la primera condició per al diàleg: la igualtat». I preguntava a una audiència feta de polítics, diplomàtics i alts funcionaris per què el que és possible amb la música no ho és en el món dels conflictes. La guerra de Síria estava en plena virulència.

En el concert de Cap d’Any del 2022, davant del públic del Musikverein vienès i dels milions d’espectadors de tot el món posava la comunitat de músics de l’Orquestra Filharmònica de Viena com a inspiració per superar la difícil situació sanitària i humana que es vivia en aquells moments a causa de la covid.

PUBLICITAT

Tres intervencions de paraula declarada ben diferents en què s’amalgamen la música i la vida, les quals també s’apleguen en la seva paraula escrita: a Mi vida en la música, el seu primer llibre força autobiogràfic; a El so de la vida en què explica com la música dona el sentit de l’existència humana, i també en els diàlegs sobre música i societat amb el seu gran amic, el crític i teòric literari palestí Edward Said (Paralelismos y paradojas), o amb el director d’escena Patrice Chéreau (Diálogos sobre música y teatro: ‘Tristán e Isolda’).

Ara ha arribat el seu darrer llibre, La música despierta el tiempo (Acantilado), un volum destinat, segons diu el pianista i director, als esperits curiosos que vulguin descobrir el paral·lelisme entre música i vida. És a dir, Barenboim continua obsedit a explicar aquesta relació estreta, a fer-nos veure les connexions entre una i altra que moltes vegades se’ns escapen.

De ‘La muntanya màgica’

El títol del llibre és una frase treta de La muntanya màgica de Thomas Mann. La pronuncia el filòsof Settembrini per defensar la moralitat de l’art quan aquest és capaç de despertar, de deixondir, d’espavilar. Res, diu Barenboim, no existeix fora del temps, ni en la música ni en la vida, bo i assenyalant la connexió indivisible entre tempo i substància. I explica que la velocitat d’una progressió harmònica, com la velocitat d’un procés polític, en pot determinar l’efectivitat i, en última instància, transformar la realitat en la qual intenta influir.

Creu que la interpretació historicista i l’intent de reproduir el so de les formes antigues de fer música no és cap senyal de progrés.

El volum té dues parts. La primera, amb el títol El poder de la música, és l’ampliació d’un cicle de sis conferències que va pronunciar el 2006 a la Universitat Harvard. Hi parla de la relació entre so i pensament i la d’aquest amb la llibertat d’expressió, i es declara fervent seguidor de la filosofia de Baruch Spinoza. També parla de la diferència entre sentir i escoltar, i explica conceptes tècnics com són el melos (que Wagner feia servir en lloc de melodia) o el rubato, però també formes musicals com la fuga, la sonata o les variacions.

La segona part és una miscel·lània feta d’entrevistes i articles publicats a diaris i a programes de mà aplegats sota el títol de Variaciones. Hi parla de Schumann, de Bach, amb qui segons diu es va criar, de Mozart, que l’ha acompanyat tota la vida, o de dos grans directors com Wilhelm Furtwängler i Pierre Boulez.

PUBLICITAT

Barenboim és home de conviccions i les seves opinions, sempre fonamentades, moltes vegades van a contracorrent. Per exemple, quan parla del fenomen musical de l’historicisme amb el qual no està d’acord. Creu que centrar-se exclusivament en la interpretació historicista i en l’intent de reproduir el so de les formes antigues de fer música resulta limitador i no és cap senyal de progrés. Considera que aquesta «ideologia» s’ha venut com a progressista i es pregunta per què és progressista mirar el passat per veure com eren les coses abans. Gerard Mortier hi estaria totalment d’acord.

El director parla de la relació entre so i pensament i la d’aquest amb la llibertat d’expressió, i es declara fervent seguidor de Spinoza.

Hi ha temes recurrents, però no és repetitiu, perquè si la idea o el punt de partida és el mateix, sempre afegeix matisos o complementa el que ja havia dit. Un d’aquests matisos és el de l’Orquestra West-Eastern Divan i els seus músics a qui dedica el llibre. Barenboim va néixer a l’Argentina en una família jueva la qual, quan ell tenia deu anys, va anar a viure a Israel. La realitat que va trobar en aquell país que encara era més jove que ell el va portar a defensar la necessitat d’un acord entre israelians i palestins que respectés les dues identitats en la igualtat permetent, així, la convivència.

Una creació insòlita

Barenboim explica l’objectiu d’una de les creacions musicals –i en el fons, polítiques– més insòlites, com és la West-Eastern Divan formada el 1999 per músics palestins dels territoris ocupats i palestins d’Israel, sirians, libanesos, jordans, egipcis i, naturalment, israelians (ara també espanyols). Tocar música de cambra o música orquestral, diu el director, implica fer alhora dues coses molt importants: la primera, és expressar-se i la segona, escoltar els altres músics, cosa que és un fet imperatiu a l’hora d’interpretar.

Entre molts altres aspectes del naixement i la pervivència d’aquesta formació, Barenboim n’explica la contribució del Govern d’Espanya i de la Junta d’Andalusia al projecte i com, des de Madrid, es va ajudar a fer possible el concert més difícil i arriscat, el que van fer a Ramallah, la capital palestina, contribuint a superar els nombrosos obstacles polítics i diplomàtics atesa la participació de músics de diversos països àrabs i d’Israel.

A la manera de Martin Luther King, Barenboim també va tenir un somni que va publicar a Die Zeit, quan naixia l’orquestra: ell és el primer ministre d’Israel i la seva batuta dirigeix una nova simfonia. És el tractat que celebra la convivència amistosa entre Israel i Palestina. A la cerimònia de la firma del tractat de pau hi ha Spinoza i Said, Einstein i Beethoven. Apareixen Ben Gurion i Nasser que ho consideren una traïció, però el músic els convenç que ha arribat l’hora de passar pàgina.

El somni és això, un somni, però el músic i el seu amic Said van demostrar que era possible establir un diàleg a petita escala entre israelians i palestins amb la creació de la cèlebre orquestra. Segons Barenboim, el llenguatge universal, físic i metafísic de la música es vincula amb el diàleg continu amb els joves músics i el que aquests mantenen entre ells mateixos, un diàleg que no és fàcil i menys encara quan s’han produït atemptats. No es tracta necessàriament d’acceptar el relat de l’altre o d’estar-hi d’acord. Del que es tracta, diu, és de la necessitat indispensable d’admetre la seva legitimitat. Com en la música, la qual sempre serà font d’aprenentatge per a la vida si se sap o es vol escoltar.