Amb només vint dies de diferència la mateixa malaltia es va endur Milva i Franco Battiato, dos artistes italians que més que cap altre van saber conquerir el públic europeu. La carrera de Milva va començar el 1961 al Festival de Sanremo i es va consagrar el 1973 amb L’òpera de tres rals en la versió de Giorgio Strehler. Modelada per un mestre com ell i gràcies a la seva potent veu de contralt i a un temperament escènic natural, la cantant excel·leix en la seva dimensió teatral.

A partir d’aquest moment comença a trepitjar els teatres europeus més prestigiosos firmant col·laboracions amb músics d’altíssima anomenada: Luciano Berio i Ennio Morricone a Itàlia, Mikis Theodorakis a Alemanya, Astor Piazzolla a França. Ha explorat també tota mena de repertori, des de les cançons d’entreguerres als cants internacionals de la Resistència aportant fins i tot La Filanda, versió italiana d’É ou não, un fado corrido del portuguès Alberto Janes. Un èxit semblant va recollir la versió alemanya Die Liebe auf der ersten Blick.

Milva va ser molt popular a Alemanya des de finals dels anys seixanta. Els seus èxits no solament van conquerir el país, sinó que també en van exhumar la història mitjançant les cançons de Marlene Dietrich, la revisitació de Lili Marleen, i, sobretot, el repertori de Brecht. No solament va existir l’associació amb Kurt Weill, que entre els anys 1927 i 1930 va marcar el teatre del novecento italià, sinó també la creada amb Hanns Eisler, una col·laboració que es mantingué tota la vida.

 

Un milió de discos

Precisament en aquest període Franco Battiato fa el seu debut discogràfic amb Fetus i Pollution, les dues el 1972, que trenquen decisivament els esquemes respecte al llenguatge dels cantautors emergents. Gràcies també a les estratègies comunicatives del director d’art Gianni Sassi, les seves provocatives propostes lingüístiques atrauen l’atenció del públic i de la premsa. Però en qualsevol cas prefereix dedicar-se durant uns anys a la música electrònica experimental. El 1979, EMI l’integra a la seva escuderia malgrat que els vuit LP gravats fins ara hagin estat dirigits a un públic més interessat en Stockhausen que en la «cançó d’autor». Però, per molt que sembli atípic, Battiato es converteix en un cantautor a tots els efectes: el 1981, al tercer intent, La voce del padrone no solament es manté en primera posició durant divuit setmanes sinó que aconsegueix una altra primícia: ven un milió de discos només a Itàlia.

Les provocatives propostes lingüístiques de Battiato atrauen l’atenció del públic i de la premsa.

L’empeny el single Centro di gravità permanente destinat a suscitar no poques perplexitats per un aparent recurs al non-sense. Han esdevingut paradigmàtiques algunes imatges: «Gesuiti euclidei vestiti come dei bonzi / per entrare a corte degli imperatori / della dinastia dei Ming» (Jesuïtes euclidians vestits com bonzes / per entrar a la cort dels emperadors / de la dinastia Ming), que al·ludeix a Matteo Ricci (jesuïta, matemàtic, sinòleg aterrat a la cort mandarina a finals del Cinquecento), o «Per le strade di Pechino erano giorni di maggio / tra noi si scherzava a raccogliere ortiche» (Pels carrers de Pequín eren dies de maig / entre nosaltres jugàvem a collir ortigues) que sembla referir-se al període maoista, que es podria descobrir en la «Circular 16 de maig» que el 1966 desencadena la Revolució Cultural i a la Gran Carestia del decenni precedent.

L’escriptor David Riondino aporta una possible explicació sobre aquesta estructura compositiva que aprofundeix en la citació la seva raó de ser: «molt d’Èsquil i Sòfocles, molt de la poesia europea i americana per no dir oriental ha estat saquejat durant anys pels llibretistes de la música contemporània, filòsofs venecians en general. Havent freqüentat assíduament aquest món, quasi que amb tota seguretat Battiato va reciclar i transferir a la música lleugera aquests procediments».

 

Alexanderplatz

El cantautor sicilià entrà en el mercat europeu justament el 1982: a Alemanya va recollir l’èxit en el seu vessant d’autor amb Una notte speciale interpretada per Alice, al mateix temps que sortia el seu primer single Cucurucucú / Summer on a Solitary Beach. En el text de la primera cançó s’hi cita Il mare nel cassetto que havia fet cèlebre Milva al Festival de Sanremo de 1961. I aquí, quasi per una ironia del destí, en aquest mateix any es produeix l’encontre musical entre els dos. Rubricat, molt emblemàticament, amb una referència al batec del cor que impulsa Berlín: l’Alexanderplatz.

L’Alexanderplatz és ara un topos literari perquè dibuixant-la a partir de la novel·la homònima de 1929 d’Alfred Döblin, dos anys abans, el 1980, el director Rainer Werner Fassbinder n’havia produït la sèrie televisiva (14 episodis per un total de quasi 15 hores) que per a molts és considerada la seva obra mestra. L’èxit de l’operació va donar un nou impuls a la novel·la i, amb això, la notorietat d’una plaça que va ser, als inicis del segle XX, símbol del desenvolupament tecnològic del país i, després, l’espai de confrontació de faccions oposades. Però, prou curiosament, la versió alemanya Menschen an der Macht (Persones en el poder) ignora el text original, com si una història ambientada en la ciutat més important del país no pogués interessar els seus ciutadans locals.

El 1989 cau el mur i l’any següent Milva canta ‘Alexanderplatz’ en un concorregudíssim recital a la porta de Brandenburg.

Readaptant una cançó anterior, Valery, escrita amb Alfredo Cohen, Battiato crea una experiència d’ambientació històrica d’unes connotacions quasi teatrals. A la seva manera, naturalment: és inútil buscar-hi unes línies argumentals intel·ligibles, avança només a cop d’estímuls evocadors. Escapant de la fascinació visual de l’Expressionisme, el cantautor sicilià la situa en el Berlín comunista, boirós i impalpable. La protagonista és una dona d’edat indefinida i de procedència desconeguda: la pregunta «com t’hi trobes a Berlín-Est?» no aclareix si, segons una interpretació corrent, és una estrangera (o en tot cas provinent de la part Oest) o bé una alemanya de l’Alemanya Oriental, originària d’una altra ciutat.

La ciutat és retratada a partir d’hàbits quotidians «i miei passi lungo i viali» (els meus passos per les avingudes) que al·ludeixen també a la divisió en dos blocs «faccio quattro passi a piedi fino alla frontiera» (faig quatre passes a peu fins a la frontera) i no hi manquen referències a un fosc ambient hitchcockià de guerra freda «faceva freddo in quella casa» (hi feia fred en aquella casa). Es fa difícil pensar en un company estable, ho revelen dues petites frases: «ci vediamo questa sera fuori dal teatro» (ens veiem aquesta tarda a fora del teatre). Què se’n pot aventurar de l’austera oferta cultural del règim? Berliner Ensemble? Un concert de música d’Eisler? i, sobretot, l’enigmàtic «Ti piace Schubert?» (T’agrada Schubert?) que, per descomptat, no denota una familiaritat gaire estreta.

Un intent de lectura unívoca resulta, però, estèril perquè, si bé és veritat que les suggerents escenificacions semblen proposades per l’autor, la tornada «Alexander Platz, auf wiedersehen / c’era la neve… (Alexander Platz, auf wiedersehen / hi havia neu…), introduïda per Battiato però absent a Cohen, indica que la veritable protagonista és la mateixa plaça, amb totes les possibles evocacions i valors simbòlics. És de fet en això que descansa la seva fascinació. El disc de cançons escrites per Milva (amb la qual fins i tot canta a duo Non sono Butterfly) es distribueix amb el títol de Milva e dintorni (Milva i entorn).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Fragments biogràfics

Si es contraposa als estils dels altres cantautors, tendents a fer les seves històries intel·ligibles fins i tot quan s’ofereixen diversos plans de lectura, el recurs continuat a imatges sibil·lines estimula el dubte clàssic: «però és o ens ho vol fer veure?» O bé, les evocacions són només una provocació narrativa o són sàviament estudiades i capaces de permetre recreacions? I el dilema acaba per dividir en dues faccions el públic: per a alguns Battiato és una persona cultíssima; per a uns altres, un tipus que toca d’oïda i que parla de coses que el depassen, tant és així que no aconsegueix oferir un desenvolupament ordenat de la seva història, no narra esdeveniments, només compon fragments biogràfics gràcies als quals és possible, però, captar l’esperit d’una època o d’un país.

Prospettiva Nevski, per exemple, fotografia la transició d’una Sant Petersburg tsarista a una Leningrad soviètica. L’avinguda Nevski és la via més concorreguda de Sant Petersburg. L’eslavista Gian Piero Piretto recomana: «No espereu trobar els angles suggerents o pintorescos de la ciutat marítima, a la Nevski mireu de fixar-vos en la gent, en la confusió, perquè no es pot evitar.» I, de fet, Battiato s’acaba trobant amb tots, a partir dels emigrats: el ballarí Vàtslav Nijinski, que va viure fins al 1906, després el seu mentor, així com amant durant quatre anys, Serge Diaghilev, mecenes refinat, col·leccionista d’art, fundador dels Ballets Russos, que el 1909 trasllada el seu centre de gravetat a París. I, després, el músic Ígor Stravinski, ell també projectat internacionalment per Diaghilev, que deixa la ciutat i Rússia el 1910.

En la contraposició entre una avantguarda burgesa que fuig del país i la tradició immutable d’una Església que dóna suport a l’absolutisme tsarista (retratada en les velles que sostenen a la mà el komboskini, el rosari de la pregària) hi ha la Revolució d’Octubre retratada per mitjà d’un gouache nocturn d’unes poques pinzellades que remeten al poema d’Aleksandr Blok Els dotze, on s’hi troben tots els elements ambientals: el vent que impedeix mantenir-se dret, el gel que no dóna treva, els focs encesos, els soldats que fan la ronda. Hi ha fins i tot un llop: els militars revolucionaris de Blok el qualifiquen de volk golodnyi (llop afamat) però no és res més que un miserable gos coix i extraviat amb la cua entre cames.

Però, amb l’enigmàtic llegat sobre el despertar interior «E il mio maestro mi insegnò com’è difficile trovare/ l’alba dentro l’imbrunire» (I el meu mestre en va ensenyar com és de difícil trobar/ l’alba en el crepuscle) sorgeix un espai per al misticisme transreligiós i transnacional del filòsof, escriptor i músic armeni Georges Gourdjieff (destinat a fascinar el mateix Battiato) que el 1913 comença la seva predicació a Sant Petersburg. Però el guru hi resta només dos anys; és, d’altra banda, un temps de grans canvis per a la ciutat començant pel seu nom mateix: el 1914 es converteix en Petrograd per decret del tsar. Que serà destronat el 1917 per la Revolució bolxevic i, en un temps molt breu, la ciutat perdrà el seu rol de capital, traslladada a Moscou el 1918 i tot i el seu canvi recent de nom esdevindrà Leningrad a principis de 1924, sis dies després de la mort de Lenin.

 

Res a entendre

Encara que no està clar si la imatge dels homes que esperen les dones a l’exterior de l’església es refereix al període postrevolucionari i a la creixent campanya antireligiosa del nou règim, però un dels molts senyals del nou poder està en la florida dels nous artistes que creixen en l’esperit de la revolució. Entre ells, hi ha el director Sergei Eisenstein qui el 1924, amb tot just 27 anys, presenta el seu primer llargmetratge Vaga! tancant d’aquesta manera el cicle històric de Battiato sobre la Nevskij Prospekt i el seu fresc sobre la Revolució.

Per a alguns Battiato és una persona cultíssima; per a altres, un tipus que toca d’oïda i que parla de coses que el depassen.

Fins i tot el públic més involucrat es troba al davant d’una disjuntiva: és, per tant, necessari trobar una clau específica en la troca narrativa o és molt millor abandonar-se, sense plantejar-se problemes inútils, en el fluir gairebé hipnòtic de tants suggeriments musicals i lingüístics, i a la fascinació de la seva veu? Segurament, cap producció d’un cantautor italià ha plantejat tants interrogants. Hi ha per començar la pregunta cançonística: Battiato està inventant un llenguatge revolucionari capaç de subvertir la denominada cançó d’autor i ho fa gairebé rient-se d’un oient habituat a una narració circumstanciada?

En l’aspecte estilístic: porta fins a l’exasperació un cert simbolisme ja experimentat en la poesia d’un Leonard Cohen en un equilibri constant entre la cultura occidental i suggeriments filosòfics orientals? En l’aspecte literari: està, potser, més aviat jugant, sic et simpliciter, provant sort en un sofisticat exercici de casualitat, gairebé inspirant-se en els manifestos dadaistes de Tristan Tzara? O en el terreny semàntic: potser cadascun dels fragments només té sentit pel seu valor sonor i, per tant, atenint-nos a De Gregori, «no hi ha res a entendre»? I en el camp filosòfic: no és potser una mena d’irrupció del dionisíac en un món reglat per un equilibri racional per al qual el mythos desbanca joiosament el logos quasi per recrear la clàssica contraposició entre caos i ordre?

 

Hieràtica Milva

Definitivament, el caos arriba a l’Est d’Europa: el 1989 cau el mur i l’any següent Milva canta Alexanderplatz en un concorregudíssim recital a la porta de Brandenburg, l’embarcador de l’Estigia per a Berlín-Est. Milva seguirà sent la intèrpret vinculada a Battiato, la col·laboració proporcionarà encara uns altres dos reculls de cançons: Svegliando l’amante che dorme (1989) i Non conosco nessun Patrizio (2010), que marquen l’adéu a l’escena de la cantant. La seva veu sofisticada, peremptòria i hieràtica, ha convertit en punt d’exclamació els diversos punts d’interrogació avançats en la veu evocadora i sàviament humil de Battiato. Després, malauradament, els tornarà a unir la primavera de l’any 2021.

 

Battiato e Milva: tra punti esclamativi e punti interrogativi

A venti giorni di distanza la stessa malattia ci ha portato via Milva e Franco Battiato, due artisti italiani che più di tutti hanno saputo conquistare il pubblico europeo. La carriera di Milva era iniziata nel 1961 al Festival di Sanremo trovando la sua consacrazione nel 1973 con L’opera da tre soldi nell’allestimento di Giorgio Strehler. Plasmata da tale maestro e grazie all’imperiosa voce da contralto e a un naturale temperamento scenico, la cantante si esalta nella dimensione teatrale.

Da questo momento inizia a calcare i più prestigiosi teatri europei siglando collaborazioni con musicisti di altissimo prestigio: Luciano Berio ed Ennio Morricone in Italia, Mikis Theodorakis in Germania, Astor Piazzolla in Francia. Ha anche esplorato ogni tipo di repertorio, dalle canzoni tra le due guerre ai canti internazionali della Resistenza portando in classifica perfino La filanda, versione italiana di É ou não, un fado corrido del dr. Alberto Janes. Altrettanto successo ha raccolto la versione tedesca Die Liebe auf den ersten Blick. Milva è molto popolare in Germania fin dalla fine degli anni Sessanta, i suoi successi hanno non solo conquistato il paese, ma anche riesumato la sua storia attraverso i brani di Marlene Dietrich, la rivisitazione di Lili Marleen e, soprattutto, il repertorio di Brecht. Non solo quello del sodalizio con Kurt Weill che, pur essendo durato solo dal 1927 al 1930, ha marchiato il teatro novecentesco, ma anche quello creato con Hanns Eisler, la cui collaborazione durerà per tutta la vita.

Proprio in questi periodi, fa il suo debutto discografico Franco Battiato con Fetus e Pollution, entrambi del ’72, che rompono decisamente gli schemi rispetto al linguaggio del cantautorato emergente. Grazie anche alle strategie comunicative dell’art director Gianni Sassi, le sue provocatorie proposte linguistiche lo impongono subito all’attenzione di pubblico e stampa. Ma poi, per qualche anno, preferisce dedicarsi alla musica elettronica sperimentale. Nel 1979 la EMI lo assume nella propria scuderia malgrado gli otto LP finora incisi siano indirizzati a un pubblico interessato più a Stockhausen che non alla “canzone d’autore”. Eppure, per quanto atipico, Battiato diventa cantautore a tutti gli effetti: nel 1981, alla sua terza prova, La voce del padrone non solo resta primo in classifica per diciotto settimane, ma segna un altro primato: vende un milione di copie nella sola Italia.

Lo promuove il singolo Centro di gravità permanente destinato a suscitare non poche perplessità per l’apparente uso del non-sense. Restano paradigmatiche alcune immagini: Gesuiti euclidei vestiti come dei bonzi / per entrare a corte degli imperatori / della dinastia dei Ming, che allude a Matteo Ricci (gesuita, matematico, sinologo approdato alla corte mandarina a fine Cinquecento), oppure Per le strade di Pechino erano giorni di maggio / tra noi si scherzava a raccogliere ortiche che sembra fare riferimento al periodo maoísta, racchiuso tra la “Circolare del 16 maggio”, che nel 1966 scatena la Rivoluzione Culturale, e la Grande Carestia del decennio precedente.

Lo scrittore David Riondino fornisce una possibile spiegazione di questa struttura compositiva che affonda nella citazione il suo motivo d’essere: “molto di Eschilo e Sofocle, molto della poesia europea e americana per non dire orientale è stata saccheggiata negli anni dei librettisti della musica contemporanea, in genere filosofi veneziani. Battiato, avendo frequentato assiduamente quel mondo, ha quasi sicuramente riciclato e trasferito nella musica leggera questi procedimenti”. Naturalmente gli identici dubbi sollevati dalle liriche di Battiato, potrebbero essere replicati nei confronti dei testi dei suoi esegeti, sopratutto se forniti di spiccato senso del paradosso come Riondino.

Il cantautore siciliano si sta affacciando al mercato europeo proprio nel 1982: in Germania ha raccolto il successo nelle vesti di autore con Una notte speciale interpretata da Alice e, contemporaneamente, è uscito il suo primo singolo Cuccurucucù / Summer on a Solitary Beach. Nel testo della prima canzone si cita Il mare nel cassetto che rese celebre Milva al Festival di Sanremo del 1961. Ed ecco che, quasi per capriccio d’ironia, in questo stesso anno avviene l’incontro musicale con lei. Siglato, molto emblematicamente, da un riferimento al cuore pulsante di Berlino: Alexanderplatz.

Alexanderplatz è ormai un topos letterario perché, traendola dall’omonimo romanzo del 1929 di Alfred Döblin, due anni prima il regista Rainer Werner Fassbinder ha prodotto la serie televisiva (14 puntate per un totale di quasi 15 ore) che da molti è considerata il suo capolavoro. Il successo dell’operazione ha rilanciato quello editoriale e, con esso, la notorietà di una piazza che fu, all’inizio del Novecento, simbolo dello sviluppo tecnologico del paese e poi teatro di scontri tra opposte fazioni. Ma, abbastanza curiosamente, la versione tedesca Menschen an der Macht (Persone al potere), ignora il testo originale, quasi che una storia ambientata nella più importante città del paese non possa interessare i cittadini locali.

Riadattando una precedente canzone, Valery scritta con Alfredo Cohen, Battiato crea una vicenda d’ambientazione storica dalle connotazioni quasi teatrali. Alla sua maniera, naturalmente: inutile cercare trame intelleggibili, si procede solo a suon di stimoli evocativi. Sottraendosi al fascino visivo dell’Espressionismo, il cantautore siciliano la colloca nella Berlino comunista, nebbiosa e impalbabile. C’è una protagonista femminile di indefinita età e di ignota provenienza: la domanda “come ti trovi a Berlino Est?” non spiega se sia, secondo un’interpretazione corrente, straniera (o comunque proveniente dalla parte Ovest) oppure una tedesca della Germania Orientale, originaria di un’altra località.

La città viene ritratta attraverso abitudini quotidiane (“i miei passi lungo i viali”) che alludono anche alla divisione in due blocchi (“faccio quattro passi a piedi fino alla frontiera”) e non mancano riferimenti a un cupo ambiente hitchcockiano da guerra fredda (“faceva freddo in quella casa”). Difficile pensare che abbia un compagno stabile, lo rivelano due piccole frasi: “ci vediamo questa sera fuori dal teatro” (l’austera offerta culturale di regime cosa prevedere? Berliner Ensemble? Un concerto di musiche di Eisler?) e, soprattutto, quell’enigmatico “Ti piace Schubert?” che non denota certo strettissima familiarità.

Un tentativo di lettura univoca risulta però sterile perché, se è pur vero che le soggettive sceneggiature sembrano sollecitate dall’autore, il refrain “Alexander Platz, auf wiedersehen / c’era la neve…” (introdotto da Battiato e assente in Cohen) indica come la vera protagonista sia la piazza stessa, con tutte le possibili evocazioni e relative valenze simboliche. E proprio in questo risiede il suo fascino. Il disco di canzoni scritte per Milva (con cui anche duetta nel brano Non sono Butterfly) viene distribuito col titolo Milva e dintorni.

Se contrapposto allo stile degli altri cantautori, propensi a rendere intelleggibili le loro storie anche quando vengono offerti svariati piani di lettura, il ricorso continuo a sibilline immagini stimola il classico dubbio: “ma ci è o ci fa?” Ovvero: le coriandolate di evocazioni sono solo una provocazione narrativa oppure sono sapientemente studiate e in grado di permettere ricostruzioni? E il dilemma finisce per dividere in due fazioni gli ascoltatori: per alcuni Battiato è persona coltissima, per altri un orecchiante che parla di cose più grandi di lui, tanto è vero che non riesce a offrire uno sviluppo ordinato al suo racconto, non narra vicende, associa solo frammenti biografici grazie ai quali è, però, possibile cogliere lo spirito di un’epoca o di un paese.

Prospettiva Nevski, per esempio, fotografa la transizione da una Pietroburgo zarista a una Leningrado sovietica. Il Nevskij Prospekt è la via piu affollata di San Pietroburgo, lo slavista Gian Piero Piretto raccomanda “Non aspettate di trovarci gli angoli suggestivi o pittoreschi della città acquatica, sul Nevskij andateci per la gente, per la confusione, perché non se ne può fare a meno”. E infatti Battiato vi incontra di tutto, a partire dagli emigrati: il ballerino Vaclav Nižinskij che qui ha vissuto fino al 1906, poi il suo mentore, nonché amante per quattro anni, Sergej Djagilev raffinato mecenate, collezionista d’arte, fondatore dei Ballets Russes, che dal 1909 sposta il suo baricentro a Parigi. E poi il musicista Igor Stravinskij, anch’esso lanciato internazionalmente da Djagilev, che lascia la città, e la Russia, nel 1910.

Nella contrapposizione tra un’avanguardia borghese che fugge dal paese e la tradizione immutabile di una Chiesa che supporta all’assolutismo zarista (ritratta dalle vecchie con in mano il komboskini, la corda annodata da preghiera) c’è la Rivoluzione di Ottobre, ritratta attraverso una gouache notturna di poche pennellate che rimanda al poema di Aleksandr Blok I dodici, di cui ci sono tutti gli elementi ambientali: il vento che impedisce di stare in piedi, il gelo che non dà tregua, i fuochi accesi, i soldati che fanno la ronda. C’è posto anche per un lupo: i militari rivoluzionari di Blok lo apostrofano volk golodnyj (lupo affamato) ma è solo un misero e zoppicante cane sperduto, con la coda tra le gambe.

Ma, con l’enigmatico lascito sul “risveglio” interiore E il mio maestro mi insegnò com’è difficile trovare / l’alba dentro l’imbrunire c’è posto anche per il sorgente misticismo transreligioso e transnazionale del quarantunenne filosofo, scrittore e musicista armeno Georges Gourdjieff (destinato ad affascinare lo stesso Battiato) che nel 1913 inizia la sua predicazione a Pietroburgo. Ma il guru ci rimane due soli anni, d’altra parte per la città è tempo di grandi cambiamenti, partendo da quelli onomastici: nel 1914, si trasforma in Pietrogrado per decreto dello zar. Che viene detronizzato nel 1917 dalla rivoluzione bolscevica e, in breve tempo, la città perde sia il ruolo di capitale, spostata a Mosca nel 1918, sia la pur recente denominazione: diventa Leningrado all’inizio del 1924, sei giorni dopo la morte di Lenin. Mentre non è chiaro se l’immagine degli uomini che aspettano le donne fuori dalla Chiesa si riferisca al periodo post-rivoluzionario e alla montante campagna anti-religiosa del nuovo regime, uno dei tanti segnali del nuovo potere sta nella fioritura dei nuovi artisti cresciuti nello spirito della rivoluzione. Tra loro c’è il regista Sergej Ėjzenštejn che nel 1924, appena ventiseienne, presenta il suo primo lungometraggio Sciopero! chiudendo così il ciclo storico di Battiato sul Nevskij Prospekt e il suo affresco sulla Rivoluzione.

Anche il pubblico più coinvolto si trova di fronte a un’alternativa: è poi davvero necessario trovare un bandolo della matassa narrativa o non è forse meglio abbandonarsi, senza porsi inutili problemi, al fluire quasi ipnotico di tante suggestioni musicali e linguistiche e al fascino della sua voce? Sicuramente nessuna produzione di un cantautore italiano ha posto tanti interrogativi. C’è il quesito canzonettistico, innanzitutto: Battiato sta inventando un linguaggio rivoluzionario in grado di sovvertire la cosiddetta canzone d’autore e lo fa quasi prendendosi beffa di un ascoltatore abituato a un racconto circostanziato? Quello stilistico: porta all’esasperazione un certo simbolismo già sperimentato dalla poesia di un Leonard Cohen constantemente in bilico tra cultura occidentale e suggestioni filosofiche orientali? Quello letterario: sta, forse, piuttosto giocando, sic et simpliciter, cimentandosi in un sofisticato esercizio di casualità, quasi ispirandosi ai manifesti dadaisti di Tristan Tzara? Quello semantico: forse che i singoli frammenti hanno senso esclusivo per il loro valore sonoro per cui, detta alla De Gregori, “non c’è niente da capire”? Quello filosofico: non è forse una sorta di irruzione del dionisiaco in un mondo regolato da un equilibrio apollineo per cui il mythos si antepone gioiosamente al logos, quasi a ricreare la classica contrapposizione tra caos e ordine?

Sicuramente il caos arriva nell’Est Europa: nel 1989 cade il muro e l’anno dopo Milva canta Alexanderplatz in un affollatissimo recital alla porta di Brandeburgo, attracco dello Stige per Berlino Est. Milva resterà l’interprete legata a Battiato, la collaborazione offrirà altre due raccolte di canzoni (quasi solo cover, a volte con testi modificati): Svegliando l’amante che dorme (1989) e Non conosco nessun Patrizio (2010), che segna l’addio alle scene della cantante. La sua sofisticata voce, perentoria e ieratica, ha trasformato in punti esclamativi i vari punti interrogativi avanzati da quella evocativa e sapientemente dimessa di Battiato. Poi, purtroppo, a legarli di nuovo verrà la primavera dell’anno 2021.