Amb només vint dies de diferència la mateixa malaltia es va endur Milva i Franco Battiato, dos artistes italians que més que cap altre van saber conquerir el públic europeu. La carrera de Milva va començar el 1961 al Festival de Sanremo i es va consagrar el 1973 amb L’òpera de tres rals en la versió de Giorgio Strehler. Modelada per un mestre com ell i gràcies a la seva potent veu de contralt i a un temperament escènic natural, la cantant excel·leix en la seva dimensió teatral.

A partir d’aquest moment comença a trepitjar els teatres europeus més prestigiosos firmant col·laboracions amb músics d’altíssima anomenada: Luciano Berio i Ennio Morricone a Itàlia, Mikis Theodorakis a Alemanya, Astor Piazzolla a França. Ha explorat també tota mena de repertori, des de les cançons d’entreguerres als cants internacionals de la Resistència aportant fins i tot La Filanda, versió italiana d’É ou não, un fado corrido del portuguès Alberto Janes. Un èxit semblant va recollir la versió alemanya Die Liebe auf der ersten Blick.

Milva va ser molt popular a Alemanya des de finals dels anys seixanta. Els seus èxits no solament van conquerir el país, sinó que també en van exhumar la història mitjançant les cançons de Marlene Dietrich, la revisitació de Lili Marleen, i, sobretot, el repertori de Brecht. No solament va existir l’associació amb Kurt Weill, que entre els anys 1927 i 1930 va marcar el teatre del novecento italià, sinó també la creada amb Hanns Eisler, una col·laboració que es mantingué tota la vida.

 

Un milió de discos

Precisament en aquest període Franco Battiato fa el seu debut discogràfic amb Fetus i Pollution, les dues el 1972, que trenquen decisivament els esquemes respecte al llenguatge dels cantautors emergents. Gràcies també a les estratègies comunicatives del director d’art Gianni Sassi, les seves provocatives propostes lingüístiques atrauen l’atenció del públic i de la premsa. Però en qualsevol cas prefereix dedicar-se durant uns anys a la música electrònica experimental. El 1979, EMI l’integra a la seva escuderia malgrat que els vuit LP gravats fins ara hagin estat dirigits a un públic més interessat en Stockhausen que en la «cançó d’autor». Però, per molt que sembli atípic, Battiato es converteix en un cantautor a tots els efectes: el 1981, al tercer intent, La voce del padrone no solament es manté en primera posició durant divuit setmanes sinó que aconsegueix una altra primícia: ven un milió de discos només a Itàlia.

Les provocatives propostes lingüístiques de Battiato atrauen l’atenció del públic i de la premsa.

L’empeny el single Centro di gravità permanente destinat a suscitar no poques perplexitats per un aparent recurs al non-sense. Han esdevingut paradigmàtiques algunes imatges: «Gesuiti euclidei vestiti come dei bonzi / per entrare a corte degli imperatori / della dinastia dei Ming» (Jesuïtes euclidians vestits com bonzes / per entrar a la cort dels emperadors / de la dinastia Ming), que al·ludeix a Matteo Ricci (jesuïta, matemàtic, sinòleg aterrat a la cort mandarina a finals del Cinquecento), o «Per le strade di Pechino erano giorni di maggio / tra noi si scherzava a raccogliere ortiche» (Pels carrers de Pequín eren dies de maig / entre nosaltres jugàvem a collir ortigues) que sembla referir-se al període maoista, que es podria descobrir en la «Circular 16 de maig» que el 1966 desencadena la Revolució Cultural i a la Gran Carestia del decenni precedent.

L’escriptor David Riondino aporta una possible explicació sobre aquesta estructura compositiva que aprofundeix en la citació la seva raó de ser: «molt d’Èsquil i Sòfocles, molt de la poesia europea i americana per no dir oriental ha estat saquejat durant anys pels llibretistes de la música contemporània, filòsofs venecians en general. Havent freqüentat assíduament aquest món, quasi que amb tota seguretat Battiato va reciclar i transferir a la música lleugera aquests procediments».

 

Alexanderplatz

El cantautor sicilià entrà en el mercat europeu justament el 1982: a Alemanya va recollir l’èxit en el seu vessant d’autor amb Una notte speciale interpretada per Alice, al mateix temps que sortia el seu primer single Cucurucucú / Summer on a Solitary Beach. En el text de la primera cançó s’hi cita Il mare nel cassetto que havia fet cèlebre Milva al Festival de Sanremo de 1961. I aquí, quasi per una ironia del destí, en aquest mateix any es produeix l’encontre musical entre els dos. Rubricat, molt emblemàticament, amb una referència al batec del cor que impulsa Berlín: l’Alexanderplatz.

L’Alexanderplatz és ara un topos literari perquè dibuixant-la a partir de la novel·la homònima de 1929 d’Alfred Döblin, dos anys abans, el 1980, el director Rainer Werner Fassbinder n’havia produït la sèrie televisiva (14 episodis per un total de quasi 15 hores) que per a molts és considerada la seva obra mestra. L’èxit de l’operació va donar un nou impuls a la novel·la i, amb això, la notorietat d’una plaça que va ser, als inicis del segle XX, símbol del desenvolupament tecnològic del país i, després, l’espai de confrontació de faccions oposades. Però, prou curiosament, la versió alemanya Menschen an der Macht (Persones en el poder) ignora el text original, com si una història ambientada en la ciutat més important del país no pogués interessar els seus ciutadans locals.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El 1989 cau el mur i l’any següent Milva canta ‘Alexanderplatz’ en un concorregudíssim recital a la porta de Brandenburg.

Readaptant una cançó anterior, Valery, escrita amb Alfredo Cohen, Battiato crea una experiència d’ambientació històrica d’unes connotacions quasi teatrals. A la seva manera, naturalment: és inútil buscar-hi unes línies argumentals intel·ligibles, avança només a cop d’estímuls evocadors. Escapant de la fascinació visual de l’Expressionisme, el cantautor sicilià la situa en el Berlín comunista, boirós i impalpable. La protagonista és una dona d’edat indefinida i de procedència desconeguda: la pregunta «com t’hi trobes a Berlín-Est?» no aclareix si, segons una interpretació corrent, és una estrangera (o en tot cas provinent de la part Oest) o bé una alemanya de l’Alemanya Oriental, originària d’una altra ciutat.

La ciutat és retratada a partir d’hàbits quotidians «i miei passi lungo i viali» (els meus passos per les avingudes) que al·ludeixen també a la divisió en dos blocs «faccio quattro passi a piedi fino alla frontiera» (faig quatre passes a peu fins a la frontera) i no hi manquen referències a un fosc ambient hitchcockià de guerra freda «faceva freddo in quella casa» (hi feia fred en aquella casa). Es fa difícil pensar en un company estable, ho revelen dues petites frases: «ci vediamo questa sera fuori dal teatro» (ens veiem aquesta tarda a fora del teatre). Què se’n pot aventurar de l’austera oferta cultural del règim? Berline