Hi ha episodis, aparentment menors, que s’haurien de saber llegir. Anticipen els corrents que comencen a fluir de manera imperceptible per l’escenari de les ciutats per integrar-s’hi, formar part de la seva identitat i, de vegades, determinar-ne nous horitzons. Virtuosos o canalles.

La presència i l’arrest a Barcelona, el novembre del 1983, d’Antonio Bardellino, fundador i capo del clan dels Casalesi i figura referencial per a tots els clans de la camorra napolitana de l’època, i de Pasquale Pirolo, el seu home de confiança, anunciava el destí d’una ciutat post-Mundial 82 que, amb el pas el temps, s’acabaria convertint en una de les capitals de la delinqüència internacional.

Bardellino va passar per Barcelona per acabar assassinat a Buzjos, Brasil, el maig de 1988. Pirolo, amb més fortuna, a partir de llavors i durant dècades va fer de la capital catalana un dels seus llocs de residència, sempre a cavall entre les ribes de la ciutat i les de Nàpols. Empresari i ment financera al servei dels clans napolitans, els seus lligams i activitats a Barcelona segueixen sent un misteri.

La gran transformació de la criminalitat organitzada a Catalunya –i a Barcelona–, va tenir lloc a principis dels anys 90. Fruit tant de la diàspora de grups organitzats provocada pel desmembrament de la Unió Soviètica, el conflicte dels Balcans i l’aparició dels Estats emergents a l’Europa central, com per un context nacional caracteritzat per una dinàmica d’il·legalitat econòmica favorable a la creació de noves oportunitats il·lícites. El fenomen criminal va evolucionar per fer un salt qualitatiu amb noves modalitats i nous i experimentats actors.

Existia un altre factor decisiu: el tràfic de drogues, que, en poc temps, convertiria Espanya en un país clau dins de la logística del narcotràfic internacional i, en paral·lel, en un dels principals consumidors. Un escenari en el qual Barcelona va jugar un paper important com a lloc de trànsit, refugi de pròfugs i punt d’arribada del blanqueig de capitals il·lícits.

Avui, trenta anys més tard, la capital catalana, menys ingènua i més mestissa, aparentment òrfena de figures de l’aristocràcia criminal com en el passat, és la seu de banques i sistemes econòmics paral·lels, com el de la delinqüència xinesa, de call centers defraudadors que afecten geografies tan allunyades com Taiwan, Ucraïna, Rússia i el sud de la Xina, d’apostes en competicions esportives arreglades que tenen lloc a Alemanya, Holanda i Àustria, d’acords i aliances entre grups i organitzacions internacionals, de cultius d’estupefaents que s’exporten a tota la Unió Europea, a la Gran Bretanya, Suïssa, als països escandinaus, Polònia i als Balcans.

Les autoritats policials asseguren que sorgeix un problema greu de seguretat pública.

També d’homicidis, darrere dels quals s’amaga la presència del crim organitzat. Onze, el 2019. Un pop de llargs tentacles que s’estén del port a Mercabarna, es visualitza de vegades en la llotja del Camp Nou i en el Casino de Barcelona i respira en la miríada de narcopisos repartits per tota la ciutat. Contaminant discoteques, prostíbuls i sales de festa, i aterrant, en forma d’inversions, en el sector de la restauració, el turisme, el món immobiliari i el de les apostes il·legals. Sempre a la recerca de noves oportunitats i de noves relacions. Des dels sofisticats escenaris del passeig de Gràcia i Pedralbes als oblidats paisatges del Raval, la Zona Franca, la Mina i Sant Adrià, entre molts altres barris barcelonins. Ara, amb la marihuana com a gran protagonista.

Capital europea de la marihuana

La marihuana ha fet explosió i s’ha convertit en una finestra de negoci espectacular i en el sector emergent de l’activitat criminal. Si poguéssim fer una quantificació econòmica del que mou, podríem fins i tot situar-la al capdavant de l’economia formal. El cultiu local de marihuana ha estat el canvi més significatiu en el mercat de la droga en els últims deu anys, i no només a Catalunya, a tot l’Estat.

Catalunya, veïna de la frontera, un fet que afavoreix la mobilitat de persones, mercaderies i transport amb la resta del continent, reuneix una gran i creixent concentració de producció, conrea molt diverses línies de producte i ofereix infinites possibilitats de negoci. Hi ha molts productors, de tota mena. Locals, nacionals, estrangers de diferents tipus i infinitat d’orígens, mixtos. Clans locals i de projecció internacional, fins i tot els que abans es dedicaven a l’heroïna o la cocaïna, també empresaris de la construcció en dificultats, ara reconvertits en productors d’herba, i ciutadans sense antecedents a la recerca de sobreviure a les successives crisis que han colpejat bona part de la societat.

D’altra banda, el volum de producció ha provocat que hi hagi una gran millora de l’I+D. Modificada genèticament, la producció s’ha perfeccionat per obtenir marihuana d’alta qualitat, superior a la d’altres regions subministradores. A més, es poden fer quatre collites l’any, es pot plantar en qualsevol moment i no es produeixen olors tan fortes i inequívoques.

PUBLICITAT

Com a resultat d’aquest procés, Catalunya ha passat a convertir-se en el primer productor d’Europa, la marihuana d’origen català s’exporta a la Unió Europea i més enllà, i atrau a Barcelona brokers, enllaços i representants de grups i organitzacions criminals de totes les nacionalitats amb l’objectiu de trobar productors locals, reunir-se, tancar preus i acords i establir condicions per al transport i el lliurament. Però no només això. També hi ha qui desembarca a la capital catalana per estudiar la possibilitat d’instal·lar-hi centres de producció i aconseguir així un control més directe sobre l’elaboració, la qualitat de la planta i la distribució, o bé per arrendar posteriorment els cultius a productors locals. En suma, aconseguir la millor marihuana per col·locar-la al millor mercat. Un quilo de marihuana es pot vendre per 1.200, 1.300 euros, però, a la Gran Bretanya, per exemple, pot arribar als 2.000, 3.000 o fins a 4.000 euros.

Com a estupefaent i bé d’inversió, la marihuana ha passat a centrar l’atenció de la comunitat delictiva. Des de la delinqüència local, les xarxes més localitzades i els àmbits de distribució més petits, fins a la delinqüència internacional: italians, francesos, anglesos, alemanys, finlandesos, escandinaus, serbis, georgians, albanesos, xinesos, dominicans i llatinoamericans en general, europeus d’arreu i magribins de nacionalitat sueca, cada cop més freqüents. Una Babel de llengües i nacionalitats.

Com succeeix amb alguns productes d’èxit, el secret de la marihuana és simple: la seva producció és, quant als requisits, reduïda en termes de cost econòmic. I, d’altra banda, no menys important, ofereix riscos menors pel que fa a les responsabilitats penals. La diferència que hi ha entre el cost de producció i el preu de venda és enorme, multiplica per cinc o per sis els beneficis de la inversió. Un marge de guany que la situa en els nivells de rendibilitat de la cocaïna, amb un risc associat deu vegades menor.

Un problema de seguretat pública

Aquest és el canvi fonamental que s’ha produït. I que comporta una sèrie de novetats que les autoritats policials observen de prop per prevenir possibles dinàmiques de futur. Algunes, inquietants…

Una d’aquestes és la possibilitat, freqüent en les estratègies del món criminal, que alguna organització pretengui monopolitzar el mercat, controlar la producció, els preus i determinades exportacions. O que es produeixin processos típics de càrtel, d’associació entre diferents grups i estructures per repartir-se el territori o el mercat. Pretensions raonables si es té en compte que el mercat de la marihuana no para de créixer i ofereix elevats beneficis, suficients perquè determinades organitzacions vulguin controlar-lo o, com a mínim, controlar-ne quotes de mercat. Un factor que podria generar desequilibris i episodis de violència.

De fet, ja s’ha produït a Barcelona i a la seva àrea d’influència, així com a la resta del territori, un increment de la violència associada a la marihuana: assalts a domicilis per robar la producció, dels quals, com és obvi, no hi ha denúncies. Per protegir aquesta activitat calen armes, instruments per a dissuadir l’assaltant que, al seu torn, les necessita també per vèncer la resistència de l’assaltat. Una dinàmica que genera enfrontaments armats. I, mala notícia, l’increment d’armes de foc ja és, en l’actualitat, un fet objectivable per a les autoritats policials que, asseguren, comença a causar un problema greu de seguretat pública.

Hi ha molts productors d’herba de tota mena, fins i tot empresaris de la construcció en dificultats, ara reconvertits.

Els efectes de la colonització de la marihuana van més lluny: han canviat els comportaments i les especialitzacions de la delinqüència organitzada, com en el cas dels grups dominicans, dedicats al robatori en domicilis i que ara reinverteixen el fruit dels seus guanys en el negoci de la marihuana; o en el dels albanesos, també dedicats als robatoris d’habitatges. N’hi havia de dos tipus: els que residien aquí i els que arribaven, actuaven i abans de cremar-se es traslladaven a altres zones com València, Madrid, Sevilla, Saragossa. Repetien el cicle en territori espanyol per després anar-se’n a França o a Itàlia, tornar a Albània i més tard iniciar de nou el circuit. Avui ja no se’n van. Es queden i reinverteixen els guanys dels robatoris en la marihuana.

Nous agents delictius

També ho fan així mateix els xinesos, que ara han diversificat la seva inclinació a les substàncies sintètiques i als opiacis i les seves tradicionals vies de subministrament i transport per moure la marihuana produïda aquí i exportar-la al mercat internacional. Com és habitual en el comerç xinès, la producció és massiva. Com que disposen d’elevats recursos, moltíssima mà d’obra molt barata, gairebé en condicions d’esclavitud, i capacitat d’inversió per la seva banca paral·lela, gaudeixen d’avantatges en relació amb els seus competidors. Poden llogar naus enormes i portar mà d’obra de l’exterior –subjecta al tràfic d’éssers humans–, útil per a la producció. Com a resultat, redueixen els costos de producció al mínim.

El canvi de paradigma ha fet disminuir, a favor de la marihuana, la importació de l’herba que provenia del nord d’Àfrica, ha diversificat les vies tradicionals de subministrament de les organitzacions italianes, molt localitzades abans en l’haixix, i ha fomentat l’aparició de nous agents delictius que contaminen diverses especialitats professionals –per exemple els jardiners, que gràcies als seus coneixements es poden dedicar al conreu, lampistes i instal·ladors, necessaris per a la ventilació i l’aire condicionat, transportistes, i fins i tot el sector immobiliari, que ha incorporat una oferta exclusiva i encoberta d’immobles i instal·lacions apropiades per als cultius. Sense oblidar la creació d’altres estructures, com les associacions cannàbiques que, aprofitant una legislació tova, han trobat una coartada de legalitat per reforçar el tràfic i el consum de drogues.