Quan Yolanda Díaz passeja per l’escenari, amunt i avall amb un micròfon sense fils a la mà, està repetint un gest fundacional de Silvio Berlusconi. Quan un polític, a qualsevol lloc del món, enregistra un vídeo per a anunciar una decisió transcendental a les xarxes digitals està repetint el gest fundacional de Berlusconi. El 26 de gener de 1994, en un vídeo de nou minuts de durada, emès per tots els seus canals de televisió analògica, l’empresari més ric d’Itàlia anunciava la decisió de baixar a l’arena política per tal d’evitar la victòria dels hereus del Partit Comunista en les eleccions legislatives convocades per al 27 de març d’aquell any. En el seu primer míting, Berlusconi va sorprendre tothom passejant per l’escenari amb un micro sense fils, com si estigués en un plató de televisió. Llenguatge directe i desimboltura teatral. Començava una nova era en un dels països més polititzats d’Europa. «Populista!», van exclamar molts. 

Han passat gairebé trenta anys. El context era inèdit i molt confús. La situació internacional derivada de la caiguda del mur de Berlín havia provocat a Itàlia una insòlita destrucció del sistema de partits. Alguns dels malestars socials que la guerra freda havia conservat a la nevera s’estaven podrint per manca de tensió històrica. A Itàlia hi havia molta gent farta de la corrupció, però la gent callava. Una ràtzia policial a Milà contra la corrupció en la gestió d’un asil d’ancians gestionat pel municipi va desfermar un fenomenal procés judicial anomenat Mani Pulite que posava en qüestió el finançament de tot el sistema polític italià. Els partits havien colonitzat l’Estat. Tothom ho sabia, però la lluita de blocs havia congelat qualsevol protesta per tal de no posar en risc l’estabilitat del país. 

Di Pietro, l’home estrella 

Enfonsada la Unió Soviètica, les contradiccions internes italianes passaven a ser un afer purament domèstic. Ara, el diputat corrupte anava nu. La gent llençava monedes als polítics. Cada setmana, un dirigent polític acusat de cobrar suborns entrava a la presó. Cada dues setmanes era engarjolat un empresari acusat de pagar suborns. Hi va haver més de quaranta suïcidis. Alguns judicis es retransmetien en directe per televisió. El fiscal Antonio Di Pietro, un antic policia de Milà, havia esdevingut l’home estrella. El Tribú de la Plebs. Di Pietro havia anat als Estats Units convidat per la USIA (United States Information Agency), agència estatal nord-americana d’informació i relacions públiques, tot just començar la seva espectacular carrera de fiscal incorruptible. 

Itàlia sempre enganya. Tot es mou constantment, però els canvis, si n’hi ha, solen ser molt lents.

El Partit Socialista estava destruït. El seu líder, Bettino Craxi, l’home cridat a emular François Mitterrand, Felipe González i Mario Soares a Itàlia, vivia autoexiliat a Tunísia. La Democràcia Cristiana, el partit hegemònic durant més de quaranta anys, s’estava trencant a trossos. Només els comunistes conservaven bona part de la força acumulada des del 1948. Més ben dit, els excomunistes, ja que el poderós Partit Comunista Italià, la formació comunista més gran d’Occident, gradualment allunyada de Moscou des del 1968, s’havia transformat en el Partit Democràtic de l’Esquerra i estava trucant a la porta de la socialdemocràcia europea, deixant enrere una fracció ortodoxa minoritària rebatejada com a Refundació Comunista. La paradoxa era la següent: després de la caiguda del Mur de Berlín, el partit dels eurocomunistes estava en condicions de guanyar les eleccions a Itàlia. 

Forza Italia 

La Democràcia Cristiana estava deixant un gran buit i Silvio Berlusconi, que cada matí tenia un sondeig d’opinió sobre la seva taula, va decidir omplir-lo amb una nova oferta electoral que anomenaria Forza Itàlia, el crit d’ànim a la selecció nacional de futbol. Un partit-empresa, vertebrat per molts quadres de Publitalia, la societat publicitària del grup Mediaset. Publitalia té antenes a tots els pobles i ciutats del país. Publitalia, una màquina de guanyar diners, disposa cada setmana d’un retrat perfecte de la societat italiana. Televisió, enquestes diàries, micròfons sense fils i cultura d’estadi. Van guanyar. A les eleccions legislatives de març de 1994, Forza Italia va ser el partit més votat amb el 21 %, set dècimes per davant del Partit Democràtic de l’Esquerra (ex PCI) que va treure el 20,3 %. 254.000 vots de diferència entre el primer partit i el segon. Una victòria suficient per a poder bastir una aliança de govern amb l’Aliança Nacional (13 %), partit postfeixista aleshores liderat per Gianfranco Fini, i la Lliga Nord (8 %) d’Umberto Bossi, que havia fet un molt bon resultat a les regions septentrionals, on omplia també part del buit que deixava la DC. 

«Si volem que tot continuï igual, tot ha de canviar». Us sona? Trenta anys després, aquest trident torna a governar Itàlia, encapçalat ara pels postfeixistes. Itàlia sempre enganya. Tot es mou constantment, però els canvis, si n’hi ha, solen ser molt lents. 

El buit creat per la Democràcia Cristiana l’ocupava ara una aliança de tres partits ben diferents en aparença: el crit nacional-popular de Força Itàlia amb serrells liberals; l’estatisme d’Aliança Nacional, conforme a la tradició feixista, especialment orientat a les regions del Sud, on la DC havia deixat orfes importants trames de clientela. I finalment el crit, «Roma ladrona!», de la Lliga, que joguinejava aleshores amb un secessionisme teatral i retòric, un independentisme sense 1 d’Octubre. Berlusconi i el seu immens poder mediàtic eren el factor unificador de tres dretes molt diverses i aparentment contradictòries. 

El pla inicial era un altre. Deu anys abans, Berlusconi havia estat el gran aliat del socialista Bettino Craxi. Milà, anys vuitanta. Una de les ciutats de moda a Europa mentre s’està covant el final de la guerra freda. Les fàbriques estan deixant de ser el centre de gravetat de l’economia a l’Europa occidental. La classe obrera s’està començant a desintegrar. Apareix un nou protagonista social: el treballador autònom. El PCI ha perdut el referèndum nacional sobre la scala mobile, mecanisme pel qual els salaris pujaven automàticament d’acord amb la inflació. Ja fa deu anys de la mort, estranya i cruel, de Pier Paolo Pasolini, profeta de la deshumanització capitalista, brutalment assassinat en una platja deserta d’Ostia, el 1975. 

PUBLICITAT

«La democràcia està en perill» 

Som al 1984 i acaba de morir Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista, fulminat per un vessament cerebral en un míting a Pàdua per a les eleccions europees. Les seves últimes paraules han estat: «la democràcia està en perill». I el PCI ha guanyat els comicis com a premi de consolació. Mai més no tornaran a aixecar el cap per damunt del 30 %. La Itàlia superpolititzada dels anys setanta s’està acabant després de la tràgica mort d’Aldo Moro, el 1978, segrestat i assassinat per les Brigades Roges. Ronald Reagan, Margaret Thatcher i Karol Wojtyla estan construint una nova època i Milà riu. «La Milano da bere», diu un anunci publicitari. «Milà reneix cada matí, batega com el teu cor, és positiva, optimista, eficient. Milà és una ciutat per viure, somniar i gaudir. Milà te la beus». Aquest era el text d’un popular anunci de l’Amaro Ramazzotti, aleshores beguda de moda. Encara no havia arribat l’Aperol. 

A Milà, capital de la moda, de les finances i de l’Amaro Ramazzotti, s’hi cou una intel·ligent aliança entre Bettino Craxi i Silvio Berlusconi, el dirigent polític amb més empenta i l’empresari que somnia trencar el monopoli estatal de la televisió, després de fer fortuna amb el negoci immobiliari. Craxi treballa per emancipar el Partit Socialista de l’hegemonia comunista. Veu venir el final de la guerra freda i creu que el PSI pot esdevenir el nou partit dominant a conseqüència de l’esgotament del vell model. La DC està cansada i a l’interior del PCI es pot produir una escissió a mesura que augmentin les contradiccions entre els anomenats eurocomunistes i els partidaris de mantenir el vell lligam amb la Unió Soviètica. Craxi, home de caràcter fort i determinat, vol aparèixer com el nou líder que necessita Itàlia i vol tenir un aliat fort en els mitjans de comunicació, que també estan en procés de transformació. 

Canale 5 

Després de construir el barri residencial Milano-2, un complex per a les noves classes mitjanes del «Milano da bere», amb moltes àrees verdes i poc trànsit, l’empresari Berlusconi comença a comprar emissores locals de televisió, que proliferen pel país gràcies a una legislació ambigua. Petites televisions dedicades a la captació de publicitat local que destaquen pel tarot, la televenda i les pel·lícules eròtiques a mitjanit. Expliquem-ho bé. La idea va començar amb Milano-2. Un cop acabada la urbanització, uns empresaris milanesos van oferir al promotor un servei intern de televisió per cable que emetia pel·lícules. Una televisió exclusiva del complex residencial. En veure que el negoci funcionava, Berlusconi el va comprar i al cap d’uns mesos va començar a emetre per a tota la ciutat de Milà. Després va comprar més emissores locals i les va federar en un canal anomenat Canale 5. 

Altres empresaris estaven intentant fer el mateix, però Canale 5 els va superar. Un dia Canale 5 va començar a emetre en cadena. Tenia Craxi al costat. El primer ministre Craxi va donar un cop de mà decisiu al seu aliat amb dos decrets, de 1984 i 1985, que eliminaven els obstacles polítics per al naixement d’un nou hòlding de la televisió privada a Itàlia, capaç de competir de tu a tu amb la poderosa RAI, una de les televisions públiques més fortes d’Europa, concebuda després de la Segona Guerra Mundial com a gran eina de nacionalització d’una Itàlia encara molt fragmentada. La moderna nació italiana té tres pilars: l’escola pública, on s’ensenya la llengua italiana sense fer escarni dels dialectes; la radiotelevisió, que crea comunitat nacional, i el made in Italy, una prestigiosa marca internacional que ningú no vol trencar, ni els més ximplets de la Lliga Nord. 

Intel·ligent discurs antipolític 

La caiguda en desgràcia de Craxi va deixar Berlusconi a la intempèrie i aleshores va decidir baixar a l’arena política. Els fiscals de Mani Pulite anaven darrere seu, sospitaven una connexió financera amb la màfia siciliana a través del seu amic Marcello Dell’Utri, conseller personal durant anys i panys. Diuen que la millor defensa és un bon atac. Berlusconi es va presentar a les eleccions per a omplir el gran buit que deixava la Democràcia Cristiana i per evitar la presó. Tots dos objectius van ser aconseguits. Enmig d’una gran croada nacional contra la corrupció, el més notable dels corruptors guanyava les eleccions amb un intel·ligent discurs antipolític. «Si volem que tot resti igual, tot haurà de canviar». 

Berlusconi ha superat 17 processos judicials. Ha estat condemnat tres vegades, sense anar mai a la presó.

Han passat més de trenta anys. Berlusconi ha superat 17 processos judicials. Ha estat condemnat tres vegades, sense anar mai a la presó. El seu primer govern va durar poc. Acostumat a comprar tot el que desitja, va intentar comprar diputats de la Lliga Nord i Bossi va trencar per a protegir el seu partit, aleshores en fase ascendent. Va guanyar aleshores la coalició de centreesquerra L’Olivera, una agrupació de catòlics progressistes i excomunistes liderada per Romano Prodi. Coses d’Itàlia; gent que s’havia combatut durant anys, ara aplegada en una coalició contra l’oligarca. 

Podem afirmar que el gran antagonista polític de Berlusconi ha estat Prodi, catòlic practicant, bon coneixedor de l’aparell de l’Estat i de l’economia internacional, prudent, astut, orgullós i una mica acomplexat pel seu físic grassonet. «Il Cavaliere e il Professore Mozarella». Un captivador milanès, incansable, obsessionat pel poder, el sexe i la immortalitat. Un professor de Bolonya amb un astut instint de poder, obsessionat amb la bicicleta, per a estar en forma i veure’s més prim. 

Prodi va intentar aprovar una legislació que impedís que el magnat de la televisió privada es pogués dedicar a la política. Berlusconi va amenaçar de vendre Mediaset al grup francès Vivendi i les forces profundes de la República Italiana van decidir que Mediaset era una peça estratègica que no es podia posar en perill. Millor conviure-hi que deixar en mans dels francesos una eina tan poderosa. 

Respectabilitat internacional 

Després de Craxi, Aznar. Berlusconi va poder adquirir respectabilitat internacional gràcies a la notable influència adquirida per José María Aznar en el Partit Popular Europeu entre 1996 i 2004, en un moment d’hores baixes de les dues democràcies cristianes clàssiques, la italiana i l’alemanya. Aznar va certificar que Forza Italia podia ser homologada amb el nom de Casa de la Llibertat. Amb el segell europeu, la coalició de les tres dretes italianes va poder recuperar el poder l’any 2001 en un país cansat dels ajustaments econòmics per a entrar a l’euro. Una de les seves decisions de govern més importants va ser l’apropament a la Rússia de Vladímir Putin per a l’adquisició de gas a bon preu. En el moment d’esclatar la guerra d’Ucraïna, cinc-centes empreses italianes operaven a Rússia. La complicitat entre el multimilionari de Milà i l’home que ha domat els multimilionaris russos és un dels secrets de la nostra època. 

Pànic a perdre clients 

Berlusconi va canviar la llei electoral a fi d’evitar la rivincita de l’esquerra quan tornés Prodi, president de la Comissió Europea a Brussel·les. Va tornar Prodi i va guanyar per la mínima el 2006 i només va poder aguantar dos anys. Gairebé no tenia majoria al Senat. El seu adversari va comprar el vot d’alguns senadors i el va fer caure el maig del 2008 a les portes de la gran crisi econòmica. Berlusconi, tinguem-ho clar, no ha fet mai reformes a Itàlia d’alt cost social. Ha magrejat la llei electoral, però no ha retallat pensions. El Gran Venedor sempre ha tingut pànic a perdre clients. És un home que vol ser admirat: pels seus diners, pel seu talent i per la seva virilitat. «Per entendre Berlusconi et diré el següent. Si un dia te’l presenten i li expliques que t’agrada el bricolatge, al cap de dos minuts t’estarà convencent que ell és l’home que més sap de bricolatge al món», m’explicava fa uns anys un experimentat periodista italià. 

El novembre de 2011 li faltaven vots al Senat i es va veure obligat a presentar la dimissió al president de la República.

Quan l’agost de l’any 2011, el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet li va enviar una carta exigint fortes retallades de la despesa a Itàlia per a poder fer front a la crisi del deute públic al sud d’Europa –la mateixa carta que va rebre José Luis Rodríguez Zapatero–, Berlusconi no va voler obeir. Zapatero va retallar, va modificar la Constitució (article 135), va endarrerir com va poder la modificació de la legislació laboral i, finalment, va perdre les eleccions tal com estava escrit a les estrelles. Berlusconi va amenaçar posant en marxa una campanya antialemanya a Itàlia. A Brussel·les es van encendre totes les alarmes. 

El mes de novembre de 2011 va descobrir que li faltaven vots al Senat. Es va veure obligat a presentar la dimissió al president de la República, Giorgio Napolitano, que va posar en marxa un govern d’unitat nacional de perfil tecnocràtic encapçalat per l’economista Mario Monti. Així va morir políticament el Gran Venedor. El va liquidar un excomunista de més de vuitanta anys, l’únic dirigent del PCI que estava autoritzat a viatjar als Estats Units durant la guerra freda, el reformista amb el qual volia pactar Craxi quan somniava amb un gran partit socialista italià. 

Berlusconi va quedar en segon pla, emboirat per l’escàndol de les festes amb noies joves, algunes de les quals menors d’edat, a Sardenya. Fou condemnat a tres anys d’inhabilitació pel suborn de tres senadors (els que van fer caure Prodi). Aparentment fora de joc, encara resisteix al capdavant de Forza Italia, que manté una quota electoral del 8 %. Encartonat per les operacions de cirurgia facial, sembla un personatge de pel·lícula de terror. Una de les seves últimes passions és la xarxa TikTok. 

Un búnquer nuclear 

Divorciat dues vegades, als 83 anys es va amistançar amb Francesca Pascale, de 35, militant del seu partit, amb la qual va trencar després que ella aparegués fotografiada amb una altra noia. Pascale fou acomiadada amb una bona indemnització i no ha comès mai cap indiscreció. Ara és defensora dels drets LGTBI, s’ha casat amb la seva amiga i ha anunciat que votarà per Elly Schlein, la nova líder del Partit Democràtic. Berlusconi conviu ara amb Marta Fascina, cinquanta-tres anys més jove que ell, també diputada de Forza Italia. 

Berlusconi conviu ara amb Marta Fascina, cinquanta-tres anys més jove que ell, també diputada de Forza Italia. 

A Itàlia expliquen que Fascina és qui ara porta la veu cantant a Arcore, la gran vil·la de la família Berlusconi a prop de Milà. Ella mana i disposa en el partit, mentre ell entra-i-surt de l’hospital. La parella viu obsessionada per la possibilitat d’una tercera guerra mundial. Estan convençuts que els russos dispararan un míssil atòmic sobre Londres i fan plans per a poder viure en un búnquer nuclear. 

[En el moment de lliurar aquest article a politica&prosa, Silvio Berlusconi es troba hospitalitzat a Milà a conseqüència d’una leucèmia amb pulmonia. El seu estat de salut és greu. S’apaga l’home que ha capgirat Itàlia per tal que tot continués igual, és a dir, pitjor].