«Hem de lluitar contra tot i contra tots, perquè som els millors i representem el que representem». Això va dir un dia Narcís de Carreras quan era president del Club de Futbol Barcelona i procurador a Cortes franquistes pel terç familiar de Girona. Paraules premonitòries de l’eslògan publicitari «el Barça és més que un club» que va portar a la presidència de l’entitat a Agustí Montal; mots santificats més endavant per dom Cassià Just en afirmar que «el Barça és molt més que un club i Montserrat representa i és molt més que un monestir»; una creença elevada a l’èxtasi, anys més tard, per sor Lucía Caram: «no ser del Barça és un pecat». A l’entendre de la monja més bromista del país, pertànyer al principal club de futbol de Catalunya suposa «una manera de ser, de viure i de pensar»; es va estalviar de precisar grata a Déu i a la Nació, però se li va entendre.

El pecat de la intolerància esportiva és molt propi de la nació culer, entesa aquesta com un ecosistema poblat per barcelonistes radicals que han sublimat la molt comprensible estimació pel Barça fins a convertir-se en devots d’una religió de fantasies patriòtiques i disciplina monoteista. No tots els barcelonistes formen part d’aquesta legió de fidels, feliçment, perquè no deu ser gens saludable formar part d’una congregació que només s’accepta a si mateixa com a autèntica i mereixedora de respecte, fent creure que la resta de la humanitat (especialment si els són compatriotes) només és susceptible de ser tractada com a militant de l’heretgia. Una secta és això, segons els experts en aquesta matèria. I probablement la qualificació es podria aplicar a moltes de les aficions radicals de molts clubs esportius, per si serveix de consol.

Tanmateix, tret de les circumstàncies especials d’Escòcia, on l’animadversió dels clubs és de caràcter religiós, els catòlics del Celtic de Glasgow i els protestants del Glasgow Rangers, no seria fàcil trobar un altre cas de rivalitat esportiva tan crispada com la del Barça i el Real Madrid, en aquest cas per estar empeltada amb la política. Potser amb l’excepció de la tensió existent entre els seguidors del Leeds United i el Manchester United, les arrels de la qual caldria buscar a la guerra de les Roses entre Lancashire i Yorkshire, datada al segle XV, obsessió relativitzada actualment per la distància esportiva i econòmica entre un club i l’altre.

La funció simbòlica i emocional dels grans equips de futbol és indiscutible, aquí, a Madrid, a Bilbao o a Marsella. Aquesta no és la qüestió. Ni tampoc la rivalitat entre les aficions, sempre que no arribi a la violència. El punt diferencial és la pretensió dels integrants de la nació culer de sacralitzar la identificació de la pàtria amb un club de futbol, fet que els porta a negar al bon català l’opció de confraternitzar amb el Real Madrid, l’equip que s’associa amb la representació de l’enemic nacional de Catalunya, a saber, l’Estat espanyol. Com pot ser que essent català siguis del Madrid?, aquesta és la pregunta que més vegades he hagut de contestar al llarg de la meva vida. Tinc un parell de respostes estàndard per a tal interrogatori: «perquè em dóna la gana» o «a mi m’agrada el futbol».

I en tinc de més llargues, fins i tot un dia, arran d’una enquesta feta pel programa Efectivament de TV3, en la qual un 72,5 % de l’audiència creia que un català no podia ser seguidor del Real Madrid, vaig decidir fer un modest pamflet reivindicatiu i provocatiu, titulat Un blanc a la nació culer, per desfer el monumental malentès sobre les preferències divines i la construcció nacional confiada a onze joves milionaris que juguen amb la pilota. Gràcies a això vaig descobrir l’existència de molts gendres i fills madridistes a Catalunya, atès el nombre de llibres que les seves sogres i les seves mares em feien signar, gairebé d’amagatotis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Pila baptismal de la catalanitat

Un servidor no pregunta mai a un seguidor del Barça perquè és del Barça, no vull córrer el risc de descobrir que no li agrada el futbol. També n’hi ha, i milers, de culers bojos pel futbol. Naturalment. Però molts, massa, creuen veure en l’entitat blaugrana la pila baptismal de la catalanitat o l’exèrcit professional que proporciona a la nació (la de veritat) les victòries que li són negades per la política a la vida real, sigui per la força desmesurada de l’Estat o per la incompetència dels seus dirigents. El somni de percebre gegants nacionalistes on només hi ha molins esportius engrandeix les nits victorioses i endolceix les derrotes.

Tanmateix, la força del fenomen és descomunal, tant que l’experiència virtual, onírica i balsàmica de la nació culer s’ha reproduït d’un temps ençà a la política, fent possible l’existència de col·lectius que viuen mentalment a la república catalana non nata. Aquesta evasió grupal no tindria més transcendència pràctica si no fos perquè alguns integrants del govern català en formen part i pretenen governar com si això fos possible, amb resultats calamitosos. La importació de la república futbolera per part de la política institucional ha estat possible, o ha estat precedida, per una anomalia prou significativa: la colonització de la crònicapolítica per part de la crònica esportiva.

Segons la monja més bromista del país, sor Lucía Caram, ser del Barça suposa «una manera de ser, de viure i de pensar».

Els criteris periodístics rectors de la informació esportiva són laxos arreu, el seguidisme d’un equip o de l’altre és aplaudit o, com a mínim, tolerat amb certa condescendència, sempre que la parcialitat es correspongui amb els nostres colors. Aquesta tendència regeix peculiarment en els mitjans públics, amb gran èxit entre l’audiència i la crítica especialitzada; no pot sorprendre, doncs, que la crònica política s’hagi submergit en aquests criteris de militància a favor de «la nostra camiseta», suposadament l’autènticament catalana, l’única. Una nació, un equip, una manera de pensar.

Malauradament, ha triomfat la fórmula màgica elaborada per la crònica política utilitzant les potingues de la informació esportiva, la superficialitat, el partidisme, la intransigència i la desqualificació de l’adversari. Aquí és obligat fer un aclariment de justícia: no tots els periodistes esportius practiquen aquest pèssim periodisme específic, ni tots els cronistes polítics han caigut en aquesta trampa, ni tan sols aquesta tendència és exclusiva dels professionals catalans, només cal sintonitzar algunes cadenes privades de les, dites, estatals.

 

Un tic d’intolerància

Entre Locke («deixeu de combatre allò que no es pot canviar») i Voltaire («cal que els homes comencin per no ser fanàtics per tal de merèixer la tolerància»), sempre Voltaire. El valor a respectar és el de la tolerància, la pluralitat, el dret a la discrepància fins i tot en el futbol; la cosa més important de les menys importants, com deia un prestigiós entrenador italià de futbol que no va entrenar mai ni el Real Madrid ni el Barça. El hooliganisme esportiu s’encomana fàcilment a la política, però quan les dues categories, esport i política, es confonen voluntàriament, aleshores deixa de ser una dèria amb connotacions grolleres per convertir-se en un tic d’intolerància disfressat de paradigma majoritari de compliment obligat.

La simbiosi del futbol i la política permet argumentacions fascinants, d’un refinament diabòlic. D’aquesta manera, una discussió sobre qualsevol polèmica futbolística que afecti el Madrid i el Barça pot ser sentenciada amb una fugida d’estudi de l’estil «això ens passa perquè nosaltres representem el que representem». I un debat sobre la més encesa actualitat política que no discorre pels camins de l’ortodòxia nacionalista pot ser resolt amb un recurrent i salvador «ja se sap, és del Madrid», com si la condició de seguidor d’un club de futbol o un altre pogués enfortir o debilitar la força d’un argument o fer tremolar la mateixa catalanitat de la suposada ovella negra. La paciència vesteix de blanc a casa nostra i aquesta és la batalla dels qui pensem que la discrepància respecte de les creences oficialistes és molt saludable, en general.

La simbiosi del futbol i la política permet argumentacions fascinants, d’un refinament diabòlic.

El combat contra les idees absurdes, d’altra banda perfectament defensables, resultaria molt més senzill que la confrontació d’actituds. El ninotaire Batllori, en plena polèmica per l’obligatorietat o no del coneixement del català per part dels immigrants, li feia dir a un dels seus ninots, inequívocament afectat per la proposta: «I si en comptes d’aprendre català em faig del Barça?» Els seguidors del Barça no adquireixen el nivell C de català pel sol fet d’anar amb la camiseta blaugrana pel carrer o a l’escola, perquè la samarreta ni tan sols suscita en algunes de les seves rutilants estrelles la delicadesa de parlar en català. Tampoc la passió blaugrana és un succedani per superar un eventual buit existencial sobre qui ets, d’on vens o cap a on vas, ni és un passaport a la catalanitat ni una oficina de certificats sobiranistes. El Barça és un magnífic club esportiu, i això ja és molt.

 

L’encarnació d’un país

El Barça, com el Madrid, és un equip de futbol de projecció universal, amb milions de seguidors a tot el món, convertit gràcies al merchandising i als drets televisius en una entitat poderosa en disposició de guanyar-ho tot sempre que la pilota entri a la porteria. La contradicció entre aquesta expansió internacional (de la que el club n’està ben orgullós) i la doctrina imperant a Catalunya (segons la qual el bon català només pot ser del Barça) és colossal; condemna aquests fans esportius de fora de Catalunya a ser heretges en el seu propi país. Tal vegada, però, el criteri del barcelonisme obligatori només regeix per als catalans, mentre que els alemanys, japonesos, fins i tot madrilenys, entusiasmats amb l’FC Barcelona són, senzillament, entesos en futbol que saben detectar el millor equip, encara que aquest faci un munt d’anys que no guanya la Champions.

En un país tan cosmopolita com el nostre, resultaria insuportable que un català no pogués ser allò que volgués, encara que sigui ser simpatitzant del Real Madrid Club de Futbol, sense caure en el merenguisme, que seria l’equivalent del culerisme. Com si fos un japonès amb la camiseta de Zidane, vaja. El més desastrós de la nació culer, en termes de tolerància, no és que pretengui atribuir-se en exclusiva els valors i l’encarnació d’un país (tothom pot abraçar la ficció que més feliç el faci) sinó que es cregui en el dret d’identificar i construir la imatge de l’adversari, i en conseqüència dels seus seguidors, triant sempre la més apropiada per justificar els seus propis excessos.