L’any 1921 Josep Carner va marxar a Gènova, on va exercir de vicecònsol d’Espanya. La raó principal de la seva marxa va ser la incapacitat de la seva estimada Catalunya d’oferir-li una feina que li permetés un sou digne per mantenir la seva família. Com a col·laborador de La veu de Catalunya cobrava per article fet, i només que Cambó li hagués ofert la direcció del diari, ja s’hauria quedat, però Cambó va preferir, l’any 1918, oferir-la a Joaquim Pellicena, un personatge gris, però obedient als seus dictats.

Per donar una idea de com era Cambó, bastarà una sola anècdota: una vegada va telefonar a Carner, passada ja la mitjanit, perquè anés «immediatament» a casa seva. Carner, una mica alarmat, hi va anar tot seguit i es va trobar amb la grotesca imatge d’un Cambó a dintre de la banyera. Així és com el va rebre per dictar-li l’article que havia d’escriure a La veu de Catalunya de l’endemà. Aquest tracte despòtic de Cambó també explica que Carner tingués ganes d’anar-se’n. Ara bé: no hem de pensar que això sigui res d’anormal al nostre país. De Verdaguer fins a Ferrater, el poder (polític o religiós) ha tractat els escriptors catalans tan malament com ha sabut. (A l’epíleg del meu llibre Epístoles a Josep Carner, s’hi troba una llista de les canallades que el poder ha exercit contra els escriptors catalans. Actualment som més o menys allà mateix: només els escriptors fidels al règim tenen premis o prebendes).

La poca consideració envers Carner no s’acaba amb Cambó, sinó que tot just comença. Joan Triadú, a la seva Antologia de la poesia catalana (1950) va escriure el següent: «La bonhomia del seu humor no té gairebé mai res a veure amb la poesia pròpiament dita, sinó únicament amb el vers. Sense l’última coneixença lírica ni prou força de sentiment, el triomf de Carner es redueix al vers, a l’enginy i a la magistral superficialitat per on rellisquen les seves elegants imatges. Per això arriba rarament al dolor o a la sang, com si reflectís la felicitat del seu món i de la seva època i de la saviesa versàtil de diplomàtic».

 

Coses que fan riure

Em costa una mica d’entendre què volia dir Triadú afirmant que Carner no arriba «al dolor o a la sang». No sé si expressava de biaix que la bona poesia ha de tenir alguna cosa a veure amb el masoquisme o amb el vampirisme. Però les coses que fan riure, no cal intentar entendre-les.

Bru de Sala, Sam Abrams o Pi de Cabanyes afirmen que els poemes de Carner no tenen substància.

Després de Triadú, va venir ni més ni menys que Joaquim Molas, que va ser prou prudent per no escriure més que un article a Serra d’Or deixant escapar que Carner no era un bon poeta perquè no era progressista! Tampoc, en cap d’aquests dos casos, hem de veure-hi res d’anormal. Al contrari: és del tot lògic que ni Triadú ni Molas no entenguessin Carner per una raó molt evident: tant l’un com l’altre eren ideòlegs: l’un nacionalista, amic d’en Pujol, i l’altre pul·lulava a mig camí, segons li convingués, entre el nacionalisme i el marxisme d’estar per casa. I mai cap ideòleg ha entès gaire res sobre art ni literatura.

La següent onada anticarneriana és segurament la més risible. Va ser, si no recordo malament, la primavera de l’any 2002 que un grupet de grimpaires va aconseguir utilitzar el diari Avui per expressar-hi una colla de ximpleries sobre Carner. Sebastià Alzamora (ara membre de l’Institut d’Estudis Catalans!) i Enric Sòria, per exemple, van afirmar que Nabí, era un nyap. (Una altra anomalia que només passa a Catalunya. És inconcebible que Le Monde o La Repubblica, posem per cas, s’avinguin a publicar articles mal escrits dient que Baudelaire o Pavese van escriure nyaps).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Altres veus no van arribar tan enllà però van exhibir igualment la seva ignorància: Xavier Bru de Sala, Sam Abrams, Hèctor López Bofill, Pi de Cabanyes i uns quants altres, encara més grisos, van afirmar, i continuen afirmant de tant en tant, que els poemes de Carner no tenen substància. Tots ells comparteixen una curiosa característica comuna a Triadú i Molas; tots són nacionalistes (algun ho és només quan li convé), perquè, sense excepció, tots ells són amics o seguidors fanàtics del pobre Puigdemont. També en aquest cas és del tot coherent que blasmar l’obra del millor poeta de la nostra literatura estigui tan íntimament associat, ja des de Cambó, als nacionalistes i als ideòlegs.

 

Retrat de Josep Carner a Sant Sebastià [1932-1935] Fotografia de © Hereus de Josep Carner.

Retrat de Josep Carner a Sant Sebastià [1932-1935] Fotografia de © Hereus de Josep Carner.

 

Un grumoll de fama

El fet que aquest grupet ignorés el que han escrit Joan Ferraté, el seu germà Gabriel Ferrater, Jordi Cornudella, Jaume Coll, Jaume Subirana, Narcís Comadira, la seva esposa Dolors Oller, Jordi Sala, i tants altres, tampoc no pot sorprendre ningú, perquè el grupet en qüestió sempre ha escrit sense haver llegit gaire. I, com a signe del temps, val la pena adonar-se que els seus sinuosos camins per obtenir un grumoll de fama són completament nous en la història de la literatura catalana.

D’altra banda, que alguns lectors de bona fe no acabin d’entendre Carner tampoc no és difícil d’explicar. La seva poesia es mou sempre a dos nivells: el literal i el simbòlic, i per passar del primer al segon es necessita ser un lector habituat a llegir poesia. Quedar-se al nivell literal vol dir apreciar només el ritme del seu vers, que és l’única cosa que va ser capaç de veure Triadú (els del grupet en qüestió, ni això). Però el gran valor de Carner ens el dóna el nivell simbòlic. Posaré només un exemple:

 

COR FIDEL

A una dolor que va dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera. —
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

 

És obvi que aquest sonet no es pot entendre en una primera lectura. El nivell simbòlic reclama un esforç d’interpretació addicional. Ara bé: el poema és del tot sòlid i es deixa interpretar perfectament. Proposo la lectura següent: els dos primers versos s’inicien amb un dur hipèrbaton inicial, que, en l’ordre no marcat, diria el següent: «Només allò que és impossible fa la cara tendra a un dolor que va més enllà del seny». És a dir: només allò que no existeix és capaç de donar consol a un dolor que està més enllà de qualsevol explicació racional.

 

Ideals enderrocats

«Impossible» figura en majúscula i, per tant, podem pensar que personifica el no-res. Els dos versos següents expliquen el perquè d’aquesta afirmació inicial: l’esfondrament del «pur palau», una construcció immaterial (per això és pur), que podem interpretar que són les racionalitzacions que ens fem a partir de les dades immediates que ens proporciona l’experiència, o també els ideals que ens hàgim pogut forjar sobre la realitat. Aquest «pur palau», aquests ideals, han quedat enderrocats: els murs són aire, i un foc ha cremat el teginat.

El segon quartet ens descriu una figura que, com un borratxo («palpant, caient, a poc a poc alçant-se»), ve de nit a robar-nos el millor que ens queda del palau: el record de les coses perdudes i la frisança (sinècdoque de l’efecte per la causa del desig). El desig, doncs, i el record, són les dues úniques coses boniques que ens queden i que el lladre (el descoratjament) ens ve a robar de nit.

Tots aquells que, quan no entenen un text, es vanagloriegen a dir que és un nyap, són els analfabets de torn. Si cap d’ells no s’afanya a aprendre a llegir potser ja no serà a temps de gaudir de la millor poesia de la nostra història.

Però, malgrat tot, el primer tercet ens diu: «Jo sé d’on ve l’inesgotable foc». Contrastant amb el foc que ha destruït el teginat, hi ha un altre foc inesgotable que no destrueix, sinó que vivifica. Aquest foc ha de donar vida (o sentit) a la polseguera morta, i, és aquest foc que vivificant l’enderroc, el convertirà en un «monument»; l’últim, perquè ja no n’hi haurà cap més. El sentit, doncs, l’hem de trobar justament en aquest enderroc.

En el segon tercet, d’una força moral realment admirable, el que parla diu que pujarà sense replans d’espera (sense reposar) cap al camí de l’alba fugissera, que és un altre símbol. L’alba desapareix poc després d’arribar, no dura; però també és un recomençament, perquè cada dia torna; i hi hem d’arribar pujant pel tros d’escala que no mena enlloc. Això, que sembla un contrasentit, és justament, com veurem ara mateix, el que dóna sentit a tot.

El títol, «Cor fidel» ens pot ajudar a trobar aquest sentit; es tracta de la fidelitat del cor a alguna cosa; fidelitat en el sentit de «fe», però no és una fe en cap Déu, perquè la fe en Déu no arriba i fuig, com l’alba, sinó que es queda i dóna solució a tot, fins i tot a la vida eterna. La fidelitat del cor, al meu entendre, és la fe en allò que representa l’alba. I l’alba, com veurem immediatament és una perfecta representació de la poesia i també de totes les arts. Efectivament, l’art té la capacitat de donar forma a les nostres experiències, que són sempre necessàriament opaques, i que, gràcies a l’art, es fan transparents.

En música, per exemple, una melodia trista, com, posem per cas, un nocturn de Chopin, és capaç de donar forma a una experiència trista, que, gràcies al poder de la forma, ens la posa al davant nostre, ens l’objectiva. Això és el que representa l’alba, la il·luminació, la força de fer l’opacitat transparent. I tots sabem que això, com l’alba, no dura i se’n va. Però sabem també que hi podem tornar, de la mateixa manera que l’alba sempre torna, i, per tant, podem repetir l’experiència, tant si és amb la música, com amb un quadre, com amb un poema. Aquesta és la raó de ser de totes les arts.

 

Ells s’ho perden

El darrer vers és el més extraordinari del poema: per pujar fins al camí de l’alba fugissera ho hem de fer «pel tros d’escala que no mena enlloc». I no mena enlloc perquè la vida, després d’una experiència com la que ens descriu la primera estrofa, no té cap sentit, i, tanmateix, ens podem esforçar a donar-li un sentit a través de l’art. L’escala no mena enlloc, però la fe del cor ens permet de pujar fins al camí de l’alba.

És del tot coherent que blasmar l’obra de Carner estigui tan íntimament associat als nacionalistes i als ideòlegs.

El poema admet altres interpretacions. Però totes ens indicarien l’alta qualitat de la poesia de Carner així com la immensa càrrega de sentit i valor moral que tenen els seus grans poemes. Tots aquells que, quan no entenen un text, es vanagloriegen a dir que és un nyap, són els analfabets de torn. Si cap d’ells no s’afanya a aprendre a llegir potser ja no serà a temps de gaudir de la millor poesia de la nostra història. Ells s’ho perden. Nosaltres, no.