Si l’home prové de l’Àfrica, tots som descendents d’immigrants africans. Quina afirmació més terrible, pensaran els ultrapatriotes i els ultrareligiosos senyant-se o donant-se cops al pit. Aquell primer emigrant no va trobar en el seu camí extorsionadors, ni policies violents, ni camins de sirga tridimensionals, ni concertines, ni altres eufemismes del que en realitat són terribles ganivets assassins. Tampoc tanques a Ceuta o Melilla, ciutats que ni existien.

Per a més facilitat migratòria, l’estret de Gibraltar era realment estret. Res de 14 quilòmetres angoixants entre la muntanya Yebel Musa i Tarifa. Les plaques tectòniques es van començar a separar fa més de 175 milions d’anys, però durant molt de temps Europa i Àfrica van estar a quatre passes. Es diria que el primer africà va arribar a Europa fent una passejada, si no fos perquè les seves dures condicions de vida encara no permetien manejar conceptes relacionats amb l’oci.

Les passejades es van acabar aviat. La islamització (segle VIII), l’espoli humà (esclavitud, entre els segles XVI i XIX) i l’espoli econòmic (colonialisme, des del XIX al neocolonialisme actual) han mantingut Àfrica, durant 1.500 anys, sota un jou insuportable. Encara que en el segle XX va arribar, sobre paper, la independència per a aquests països —que De Gaulle va dibuixar amb un bolígraf, separant artificialment tribus, famílies i germandats—, la majoria continua depenent de l’antiga metròpoli, explotadora dels seus recursos naturals, i de la qual els dirigents solen imitar els pitjors vicis.

La dependència continua sent tal que un conflicte tan llunyà com la invasió russa d’Ucraïna, que en el món ric repercuteix amb repunts d’inflació, a Àfrica comporta directament fam i mort. El mateix passa amb el canvi climàtic. Els africans, a penes responsables de l’escalfament global per un desenvolupament i una industrialització escassos, es mengen i es menjaran les pitjors conseqüències de la desertització.

Una terra rica desferma la cobdícia occidental, que sovint comporta processos acusats d’injustícia, desigualtat i guerra.

Per acabar-ho d’adobar, com més recursos naturals té un país africà, més gran és la seva maledicció. Petroli, gas, urani, diamants, coltan, ferro, fosfats, ivori… Una terra rica desferma la cobdícia occidental, que sovint comporta processos acusats d’injustícia, desigualtat i guerra. Davant d’aquest panorama, només es pot emigrar. El que hem vist és només un petit avanç del que vindrà. Es compten per milions els africans que estarien disposats a escapar. Només cal recordar que hi ha 280 milions de persones que passen gana avui a l’Àfrica subsahariana, i que, al ritme actual, en seran 600 milions el 2050 i 1.200 milions el 2100.

Morts que es neguen

I ara sí, parlem de la tanca. En aquests temps de curta memòria col·lectiva, amb notícies vertiginoses que caduquen sense temps per a una reflexió mínima, convé recordar que l’ús de la força en l’assalt multitudinari a la tanca del 24 de juny de 2022, saldat amb nombrosos ferits i la mort d’almenys 24 subsaharians (altres fonts parlen de 37 i fins i tot de 72) no és un fenomen nou. La violència ja és inherent al mer fet d’aixecar una tanca entre éssers humans. El 1971, els legionaris van muntar filats per preservar Ceuta i Melilla d’un brot de còlera al Marroc, com en les pitjors pel·lícules de zombis.

PUBLICITAT

Semblava que res no podia ser més discriminatori que això, fins que José María Aznar, després d’arribar al poder el 1996, va ordenar construir el traçat actual de la tanca, elevant-ne l’altura i amanint-la amb cables tallants, pues, sensors i càmeres de visió nocturna. Semblava un invent malvat de la dreta espanyola, però la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, recordat per les seves lleis a favor els drets civils dels espanyols entre el 2004 i el 2011, no va ser tan benèvola amb els subsaharians. Amb Zapatero va arribar la concertina, una trampa mutiladora de patent israeliana tan sanguinària que ell mateix va ordenar retirar-la el 2007. El PP la va tornar a recuperar quan Rajoy era president, i aquí es va quedar fins al 2020. A manca de fulles, en l’era de Marlaska les ferides són de bala. I, com sempre, les morts es neguen, es minimitzen o s’amaguen sota la catifa.

La violència ja és inherent al mer fet d’aixecar una tanca entre éssers humans.

La crisi de les tanques de Ceuta i Melilla el 2005, amb diversos subsaharians morts per trets a boca de canó de les forces marroquines i nombrosos ferits pels cables tallants, va marcar un punt d’inflexió. Fins a aquesta data, els immigrants no havien mostrat mai violència. Feien la seva ruta en silenci i en pau, sense ni tan sols robar una bicicleta. Solien acostar-se penosament a la seva destinació, enganyats i vilipendiats pel camí. Es veia gent sola, vagant pel desert amb la cara desencaixada.

Després del 2005, la mentalitat va canviar. Amb la malària incrustada als ulls, això deia aleshores el nigerià George Sunday, expulsat pel Marroc després d’intentar saltar la tanca i ser abandonat al desert: «Àfrica s’aixecarà i s’organitzarà. Es posarà dempeus i caminarà. No hi haurà filat ni fusell que ens detingui. Farem servir pedres i pals. Qui no pot viure no té res a témer. Qui no tem a la mort, no mor. Si hem de morir, morirem. I si hem de matar, matarem. El món ric ens ha ensenyat que només matant i robant es progressa. El Marroc ens mata i ens insulta, i Espanya ens somriu, però també ens condemna. Ja no estem disposats a continuar sent tirotejats i apallissats. Estem furiosos. Ens tracten com a criminals i només som treballadors. O els rics acaben amb la misèria d’Àfrica o ens colarem per les seves teulades. Primer ens roben i després diuen, en virtut de no sé quines lleis, que el món on són les nostres riqueses no és per a nosaltres».

Amb Zapatero va arribar la concertina, una trampa mutiladora de patent israeliana tan sanguinària que ell mateix va ordenar retirar-la el 2007.

El Marroc, el poli dolent

Va quedar clar des de llavors que Espanya i Europa cedien al Marroc, sempre a canvi de prebendes econòmiques i geopolítiques, el paper de gendarme de la immigració, el poli dolent, el porter macarró de la nostra discoteca pija. Se’ls va oblidar que, en l’esperit fundacional de les democràcies, el respecte pels drets humans està per sobre dels negocis. El 2005, Mohamed VI va donar l’ordre que ningú socorregués amb aliments o aigua els subsaharians. També va manar disparar a qualsevol immigrant que es resistís. «De cintura cap avall, i si li toca el cap és que s’ha ajupit», ironitzava macabrament un membre de les Forces Auxiliars. En l’últim assalt, el del juny de 2022, tot indica que els van deixar que s’acostessin en massa a la tanca per acorralar-los-hi i infligir-los un càstig exemplar. Com dient: «Mira, España, què som capaços de fer quan us porteu bé i fins i tot reconeixeu la marroquinitat del Sàhara».

Fins i tot el feminisme sembla detenir-se a la tanca, en sentit contrari al de la immigració.

La tanca és el final d’un llarg camí que deixa sobre la terra molts més cadàvers que els que engoleix el mar. «El Sàhara oculta una fossa comuna silenciosa i silenciada», diu Amsel Mahwera, negre de Zàmbia i missioner dels Pares Blancs a Gao (Mali). «Milers de persones moren en la seva peregrinació. Són morts sense tomba, ni una trista pedra al damunt. Basten tres dies de vent perquè la sorra oculti un cos. Potser n’hi ha milions». Cadàvers invisibles que no representen cap problema polític, ni són a l’agenda de ningú. Menys encara si són dones. No es recorda cap minut de silenci per cap de les dones violades, prostituïdes i ofegades al Mediterrani o soterrades a la sorra. Europa cada vegada es mira més el melic dels seus propis drets, i aixeca poc el cap pel que fa als drets dels altres. Fins i tot el feminisme sembla detenir-se a la tanca, en sentit contrari al de la immigració.

Esquerra, dreta i centre, tots parlen de les màfies com el problema substancial, obviant que la màfia és un mer intermediari per al desesperat, en cap cas el detonant de la seva decisió d’emigrar. El primer que s’aprèn sobre el terreny és que les pitjors màfies d’Àfrica porten uniforme i tenen llicència governamental, fins i tot per a matar. Un holocaust, si passés a Europa. Als qui s’ajeuen en la mandra ideològica del gran sofà occidental, el genocidi de la misèria només els commou quan els cadàvers suren a prop de les platges urbanitzables. El que passa abans, al desert, a pocs els importa.

Qualsevol Ulisses africà

Abdulaye, un xofer de Tamanrasset que ajuda els subsaharians a travessar la frontera algeriana, està fart de veure cossos en descomposició a les vastes zones deshabitades de Mali i el Níger, desplomats per la fam o la malaltia o caiguts de camions. «No hi pots fer res. Si els carregues al cotxe, tindràs problemes a la frontera. Se senten casos d’immigrants que es mengen els seus companys morts per sobreviure». La tanca, malgrat tota la seva duresa, és un joc de nens per a qualsevol Ulisses africà. Sobretot per als que han vist llocs com Tinzauatin, on s’escampa un cementiri colpidor de subsaharians distribuïts per països, un rosari de pedres nues que s’aboquen sobre la frontera d’Algèria i Mali. Les pedres estan disposades en cercles, i a sota de cadascun jeu un ésser humà. Un sensepapers en terminologia occidental. Un màrtir, segons els missioners. Un africà, resumeixen els àrabs. Un aventurer, prefereixen dir els subsaharians.

Es diuen aventurers perquè els qui emigren són els joves més capaços i preparats, els més forts i els que aconsegueixen reunir els diners suficients per a la travessia. Els més pobres, els més malalts, els més vulnerables, aquests no poden emigrar. Malgrat ser els més forts, cada vegada en moren més en el llarg trajecte. Si la fortuna l’acompanya, l’aventurer que surt avui del seu poblat arribarà a la tanca de Melilla o al port triat en quatre o cinc anys. La majoria de les morts es produeixen durant el trajecte, a centenars de quilòmetres de la brisa de les pasteres. Es necessiten almenys 2.000 euros per provar sort. Et pots passar la vida estalviant i no tenir-los mai. I els pots perdre en un cop de xaloc.

Les mesures dissuasives no disminueixen l’èxode, només augmenten el nombre de morts. Com més difícil sigui el camí, més riscos cal prendre. Més de 4.400 migrants es van ofegar el 2021 intentant arribar a Espanya, l’any més letal, amb un increment del 102 % en comparació amb el 2020, segons l’ONG Caminando Fronteras. Almenys 205 eren menors, i del 94,8 % del total no se n’han trobat els cossos. Dels morts al desert no n’hi ha càlculs, ningú no s’ha posat a fer-los. Però han de ser centenars de milers.

Sobrevolar la tanca

A vegades, la mateixa existència d’una cosa tan trista com una tanca genera belles metàfores llibertàries. Una d’aquestes metàfores es va produir el 2011 quan un immigrant malià va ser detingut per la Guàrdia Civil en intentar saltar la tanca en sentit contrari. És a dir, que en calent et retornen per força si el que vols és entrar a Espanya, però en fred t’ho impedeixen si el que vols és tornar a casa. Això no hi ha qui ho entengui.

Si la fortuna l’acompanya, l’aventurer que surt avui del seu poblat arribarà a la tanca de Melilla o al port triat en quatre o cinc anys.

L’al·legoria més recent es va produir el desembre de 2022, quan un Ícar subsaharià va sobrevolar la tanca de Melilla en parapent. El seu vol va tenir èxit i les forces de seguretat no el van trobar mai. Hi haurà a partir d’ara onades de parapents a Ceuta i Melilla? S’usaran drons iranians per a abatre’ls? Ja veurem què ens ofereix el futur, perquè l’ésser humà està molt boig. Com canta Bob Dylan a «Blowin’ in the wind»: «Quants camins ha de recórrer un home perquè el considerin home?»