En aquest número de política&prosa publiquem un extens document inèdit del professor Josep M. Bricall. Aquest treball, que ocupa l’espai que normalment dediquem al dossier, constitueix una reveladora i suggerent mirada llarga sobre el procés.

En els seus tres primers anys de vida política&prosa ha intentat aportar textos que ajudessin a interpretar la nostra història recent des d’angles normalment poc atesos pels mitjans convencionals. Ara, amb aquest document del professor Bricall, oferim el testimoni de primera mà d’un protagonista destacat de l’intent de la presidència de Tarradellas de conciliar la represa catalanista amb la voluntat d’establir una sòlida estructura institucional i una dinàmica normalitzada de govern.

La necessitat de governar el país era ja el fil conductor de les respostes de Bricall en l’entrevista que Rosa Massagué i Lluís Bassets li van fer en el primer número de política&prosa. Deia, per exemple, que Catalunya necessita ser governada: «Has de governar i també fer veure que governes. Governada per l’Estat o la Generalitat. El que no pot ser és que no governi ningú». És un plantejament que suposa una esmena a la totalitat de la insistent consigna pujolista de fer país, una fórmula combinada de nacionalisme i voluntarisme que probablement és a l’origen de la trajectòria finalment descarrilada de la gestió dels afers públics de Catalunya.

Bricall creu que l’etapa de Pujol no és pròpiament una etapa de govern, una situació que s’ha accentuat fins a l’exasperació amb l’entrada de Catalunya en el procés. L’absència d’accions de govern, ara amplament reconeguda, s’ha substituït per l’activisme de les declaracions i per una proliferació de gestos que han passat del menyspreu institucional a la pura mala educació, com ens ho recorda en el seu text.

La conveniència que Bricall destaca de «fer veure que governes» és molt significativa pel que té de comprensió real de l’essència del poder, de l’Estat i del govern. És una manera d’evocar el valor del llegendari segell de goma de Prat de la Riba o de l’obsessió de Tarradellas pel protocol i el bon govern. Representa el respecte a les institucions i l’exigència als governants d’un capteniment que, per sobre de tot, com apuntava el president, s’allunyi de fer el ridícul. En definitiva, allò que sovint s’ha resumit en una certa idea de Catalunya.

Bricall es va situar a la sala de màquines de la recuperació de la Generalitat, que entroncava amb la legitimitat republicana i de l’exili, primer com a secretari general de la Presidència i, després, com a conseller de Governació. Va tenir, per tant, la possibilitat de posar en marxa una experiència de govern que, tot i arrencar d’un acte de ruptura democràtica, es va basar en l’aprofitament pragmàtic de les estructures existents, com era el cas de la Diputació de Barcelona.

En el seu document, Bricall comença i acaba amb unes referències molt concretes a aquesta manera d’entendre la política i l’exercici del govern. Primer, la descripció de la presa de possessió del president Tarradellas i, al final, una anècdota estrambòtica que dona peu a l’autor per tancar el seu document amb una sentència crua i definitiva.

És important fer notar, d’altra banda, la confluència en Bricall de les seves responsabilitats públiques i d’un reconegut itinerari personal i professional de respectabilitat acadèmica i cívica. Suposa, d’alguna manera, la connexió amb la proposta modernitzadora impulsada per Prat des de la Mancomunitat que Bricall ha reivindicat com un dels elements centrals de l’esforç de renovació tarradellista.

És particularment significativa la centralitat que Bricall atorga a Barcelona, tant per la seva potència de ciutat com per l’exercici de la seva gestió de govern, alternativa a la política pujolista de mobilització i sectarització de l’acció pública. És per això que, al seu dia, Bricall no s’estava de dir que Catalunya sense Barcelona no hauria estat més que un Alto Adige i afegia que l’única acció política potent que s’havia fet a Catalunya en els anys recents havia estat l’organització dels Jocs Olímpics de 1992.

La dimensió cívica de Bricall va tenir un moment culminant amb la seva elecció com a rector de la Universitat de Barcelona i, posteriorment, com a president de l’associació de rectors de les universitats europees. Per encàrrec de la CRUE va fer també una proposta sobre la reforma de les universitats espanyoles, coneguda com l’Informe Bricall. És igualment destacable la proposta de Consell de les Arts que, per encàrrec del president Maragall, Bricall va fer per acostar als paràmetres anglosaxons la gestió pública de la Cultura i que s’ha anat diluint tant per dificultats pressupostàries com per desinterès polític.

En definitiva, el document Bricall que publiquem és una valuosa contribució a la comprensió de la història recent del nostre país i té, sobretot, el valor d’una convocatòria a trencar amb la lògica de l’agitació pública i a recuperar la voluntat de governar Catalunya.