El pintor Miquel Barceló, que va triomfar de jove, diu que la pintura és un ofici de vells, perquè és tan difícil que es triga molt a aprendre. Aquesta afirmació, és aplicable als directors d’orquestra? Diríem que sí que és equivalent veient l’elevada edat de molts directors consagrats que encara empunyen la batuta (real o figurada) i ho fan magistralment, però la consolidació de joveníssims músics als podis de les grans orquestres internacionals fan pensar que potser el que val per a la plàstica, segons diu el pintor, no funciona en el cas de la direcció orquestral.

Antonio Moral, director del Festival de Granada (el més antic d’Espanya juntament amb el de Santander) ufaneja d’haver portat joves talents als seus concerts. Per exemple, el finès Klaus Mäkelä en l’edició de 2021 com a director resident. El va presentar a la ciutat andalusa quan el músic tenia 25 anys i era «un perfecte desconegut, tant del públic com de la crítica musical». Ara hi acaba de tornar «amb honor de multituds» com diu Moral emfàticament, al capdavant de l’Orquestra de París de la qual és director titular des de fa dues temporades, interpretant dos programes molt engrescadors (Schönberg, Mahler, Debussy, Mozart i Stravinsky).

La carrera estel·lar de Mäkelä el portarà el 2027 a ser el nou director musical de l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, una de les més prestigioses del món, la qual, des de la seva creació el 1888, només ha tingut set directors titulars, els darrers, Bernard Haitink, Riccardo Chailly, Mariss Jansons i Daniele Gatti. A partir d’aquella temporada, Mäkelä compaginarà la feina amb la direcció musical de l’Orquestra Simfònica de Chicago. Haurà assolit el doblet a 31 anys.

Tanmateix, sempre hi haurà algú que superarà la fita de l’edat. De fet, ja hi és. Per a satisfacció de Moral, aquest any porta a Granada un director encara més jove, el també finès, Tarmo Peltokoski, de 23 anys, al capdavant de l’orquestra del Capitole de Toulouse, formació de la qual serà director musical la temporada vinent on ocuparà el lloc que Tugan Sójiev es va veure obligat a deixar a causa de la invasió russa d’Ucraïna.

Poca broma! Peltokoski serà l’encarregat de clausurar el festival (14 de juliol) amb un programa dels que semblen fets per a directors de llarga i molt contrastada trajectòria. Dirigirà obres de Richard Wagner (Obertura de Die Meistersinger von Nürnberg), Richard Strauss (Les quatre últimes cançons) i Anton Bruckner (Simfonia núm. 9) de qui enguany se celebra el bicentenari del naixement.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

El director, que també és pianista, va descobrir Wagner quan tenia onze anys a partir de les reduccions per a piano que feia Franz Liszt de les obres del seu gendre, i d’allà va passar a veure un Siegfried a YouTube. El jove músic explica que tot plegat va ser una revelació i va decidir que dirigir Wagner era l’objectiu de la seva carrera. Als 22 anys ja ha fet el cicle sencer de la tetralogia Der Ring des Nibelungen, i als 23 ha dirigit Tristan und Isolde. En ambdós casos, amb l’Orquestra Simfònica nacional de Letònia. I ara aspira a fer-ho amb millors orquestres i millors cantants.

Les obres dels altres dos compositors amb què clourà el Festival de Granada són obres de senectut, crepusculars, peces que tanquen el final d’una vida. Strauss va compondre Les quatre últimes cançons el 1948, quan tenia 84 anys i va morir l’any després. Bruckner no va poder acabar la seva novena simfonia que havia començat el 1894. La mort se’l va emportar dos anys més tard quan el compositor en tenia 72.

La pregunta que suscita un programa com el que dirigirà Peltokoski, armat amb unes partitures que acumulen una llarga i intensa experiència vital i musical dels seus autors, dirigit per un jove de poc més de vint anys, és la de si és possible abastar tota la comprensió de l’obra.

No negarem que en aquests casos de jovencells dalt del podi d’orquestres de primeríssima fila treu el cap la sospita d’una ben dirigida operació de màrqueting, però no necessàriament. En una entrevista, el director Josep Pons relativitzava la qüestió de la joventut. «Cada edat té el seu moment i no vol dir que la primera vegada que dirigeixes una obra no pugui ser radiant», i tot seguit es preguntava si a Beethoven se l’ha de començar a dirigir de jove o de gran. La resposta era que per arribar a dalt de tot has de començar aviat i anar guanyant profunditat amb el temps. Si algú dirigís igual una obra als 20 anys que als 40, «això seria la negació de l’art», deia.

També hi ha altres factors, el talent, sens dubte, però també la formació. Mäkelä i Peltokoski van nàixer a Finlàndia, un país exemplar pel que fa a l’ensenyament en general i al de la música en particular. Amb menys de sis milions d’habitants, el país té un centenar d’escoles de música subvencionades, una dotzena de companyies d’òpera i una trentena d’orquestres, cinc de les quals a la capital, Hèlsinki, totes professionals.

I també hi ha l’Acadèmia Sibelius de la qual han sortit directors com Sakari Oramo, Esa-Pekka Salonen, Jukka-Pekka Saraste, Mikko Franck, Susanna Mälkki, Santtu-Matias Rouvali i… Mäkelä i Peltokoski. I tots han tingut de professor a Jorma Panula. Això vol dir que hi ha una escola musical finlandesa? Doncs la resposta que donen els directors que n’han estat alumnes és negativa i ho és perquè quan se’ls pregunta, tots coincideixen, també el més jove, a dir que el secret de Panula és deixar fluir la creativitat dels alumnes, el de no aplicar un mètode específic.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La realitat és que l’edat mitjana dels directors està baixant segons constataven les estadístiques recollides pel portal Bachtrack. El 2022, la mitjana d’edat dels deu directors amb més compromisos era de 46 anys quan el 2010 era de 61. L’aparició de Mäkelä al top 10 va contribuir a aquest descens, juntament amb la sortida de Valeri Guèrguiev (llavors 69 anys) a causa de la guerra d’Ucraïna.

Tanmateix, la joventut no assegura els podis de les grans orquestres ni tots els joves directors tenen sempre un bon dia i poden lluir crítiques entusiastes. En el primer cas hi ha el director francès Lionel Bringuier (1986) que semblava tenir un gran futur quan el 2007 Salonen el va nomenar director assistent de la Filharmònica de Los Angeles i Gustavo Dudamel el va fer director associat d’aquella formació. L’orquestra californiana va ser la rampa que el va portar a la direcció de la prestigiosa Tonhalle-Orchester de Zurich, de la qual, però, va sortir sobtadament per dirigir la formació simfònica de la seva ciutat nadiua, Niça. En el segon cas, a Mäkelä li han caigut crítiques, algunes negatives i d’altres molt decebudes com les de la premsa alemanya quan va aterrar a Berlín amb l’orquestra del Concertgebouw el 2022 com a director convidat. El proper 26 de gener, al Palau de la Música, hi haurà ocasió de jutjar quan vingui amb aquella mateixa orquestra.

Entre la joventut dels esmentats i la veterania dels encara actius Marek Janowski (1939), Zubin Mehta (1936) o Riccardo Muti (1941) hi ha un gran ventall de directors que són els que van creant el solatge del futur de la música clàssica. El debat al voltant de l’aparició de la nova fornada de directors cada cop més joves que considera el fenomen com una moda o una operació de màrqueting té la prova del nou en el seu talent, que hi és a palades, però serà, més endavant, el temps qui ho certificarà.