En una conferència de la Societat Fabiana, a Londres, vaig sentir-li dir a Will Hutton (aleshores redactor en cap de The Observer), que «per bé que alguns afirmen que l’obra de Manuel Castells és el Das Kapital del segle XX, personalment crec que Castells és millor que Marx». Parlava de broma, però no del tot. Era l’any 1999, i feia tres anys que Castells havia publicat el primer volum de la seva trilogia (L’era de la informació: economia, societat i cultura), que havia fet una gran impressió. En aquell temps, ens semblava que es produïa un canvi extraordinari. Ens vam quedar curts.

Un eix del llibre de Castells era «la contradicció entre dues tendències igualment decisives en la configuració del nostre món». D’una banda, estava creixent «un món de xarxes que articula les activitats estructuradores de les societats en tots els àmbits (…) l’essencial de les finances, l’economia, la comunicació, el poder, la ciència i la tecnologia». De l’altra, es mantenia el fet que, per a la gran majoria, «el sentit de les seves vides prové de sistemes culturals específics construïts per una experiència comuna: els seus territoris, les seves llengües, les seves cultures i històries pròpies, el seu grup ètnic, la seva nació, la seva religió». Com a pauta explicativa general, aquesta interpretació s’ha fet clàssica, perquè val per a molts conflictes actuals.

De la mateixa manera que L’home sense atributs, la novel·la inacabada de Musil, és «un llibre atrapat per la història a mesura que s’anava escrivint» (Coetzee), es podria dir que Castells estudiava una realitat que canviava més de pressa que els seus llibres. Estàvem en la fase inicial d’una revolució tecnològica que ha comprimit en pocs anys les etapes que la revolució industrial va recórrer en un segle i mig. Pocs anys després dels textos de Castells (1996, 1997, 1998), el 2004, Mark Zuckerberg llançà Facebook; dos anys després va aparèixer Twitter; després vingueren YouTube, Instagram, Snapchat, etc. I es crearen els gegants de la xarxa: els GAFAM. Avui, l’ús global del mòbil, les dinàmiques de les xarxes socials i el paper dels gegants del web ho marquen tot, decisivament, irreversiblement. Les xarxes poden dir amb rotunditat, com Els favorits de Mides de la sèrie de Netflix: «Som el futur. Som l’inevitable».

 

«Fets alternatius»

Amb la covid-19 i les seves repercussions, tots ens estem convertint, quasi instintivament, en futuròlegs. I no precisament optimistes. Cada setmana s’anuncia l’arribada d’una «nova època», i no n’hi ha gairebé cap de feliç. Es pronostica l’adveniment de la «nova normalitat»; de la «desglobalització»; del «multipolarisme»; dels «nacionalpopulismes»; de la «incertesa»; del «ressentiment»; del «capitalisme de vigilància», etc.

Totes aquestes profecies es basen en indicis reals. Però en realitat, què sabem de cert? El futur és tot boirós. De les diverses «èpoques» on ens diuen que hem entrat o que entrarem, n’hi ha una que podem donar per clarament establerta –l’impacte enorme d’internet i de les xarxes globals–, i una altra que ens ha de preocupar moltíssim: l’impacte de les «postveritats».

El gener de 2017, dos dies després de la inauguració de Trump com a nou president, una seva consellera va passar a la petita història pel fet d’utilitzar l’expressió «fets alternatius» en una roda de premsa. Intentava defensar un portaveu de la Casa Blancs que havia dit que la inauguració del nou president havia batut el rècord històric d’assistents. Recomptes objectius i minuciosos ho havien desmentit, però la consellera de Trump va dir, sense immutar-se, que es tractava simplement d’una discussió entre «fets alternatius». L’expressió disparà totes les alarmes per les seves ressonàncies orwellianes, i ha estat considerada com l’expressió d’un canvi que fa època. Hauríem entrat, es diu, en l’època de la «post veritat».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Però el món ha anat sempre ple de boles, falòrnies, trampes, estafes, mitges veritats, hipocresies, argúcies, mistificacions, dissimulacions, ensarronades, etcètera. De què deriva, doncs, aquesta gran preocupació actual per les «veritats alternatives»? Per què en parlem tant?

En part, per l’aire distòpic, pessimista, del present. Quan el futur inquieta, la rumorologia es dispara, i estimular-la té l’èxit garantit. Orson Welles començà de manera brillant la seva trajectòria, el 1938, provocant un rumor instantani mitjançant la retransmissió radiofònica d’un «fet alternatiu»: una invasió de marcians. Quanta gent fugí de casa, presa de pànic, després d’escoltar el fals butlletí de notícies llegit per Welles és, encara avui, un tema d’estudi i discussió (molts diuen que fou una llegenda creada per la premsa escrita per treure credibilitat a la ràdio).

Però una cosa és la premsa escrita, la ràdio, o fins i tot la televisió, i una altra són les xarxes globals. La novetat –enorme– és ara el creixement exponencial de la potència, la velocitat i l’abast instantani, massiu i universal de les xarxes i de les «veritats alternatives» via internet. És una qüestió de mida.

Ortega y Gasset deia que «les creences no són les idees que tenim, sinó les idees que som.»

A Twitter, Trump té uns 90 milions de seguidors (Biden en té 22). «Les xarxes socials són una mena de turbocompressor», ha dit Obama, que sap de què parla. Té avui 127 milions de seguidors i fou el primer president dels EUA que usà a fons, l’any 2008, internet i les xarxes socials, amb un ús que era encara de suport, de facilitació, de la campanya electoral. Ara ha esdevingut el terreny polític clarament dominant.

Trump construí la seva força a Twitter a partir del 2011, participant en una campanya on-line que difonia que Obama no era nascut als EUA i per tant no podia ser-ne el president. La tàctica era simple: polaritzar, confrontar radicalment, no fer cas dels fets i si cal inventar-ne d’alternatius. Utilitzar el combustible polític més barat: la por (a la immigració, al terrorisme, a l’atur, etc.). Dir enormitats que obliguin a esmentar-les, ni que sigui per contradir-les. No moure’s en l’àmbit dels fets i les idees sinó en el de les emocions i les creences. Ortega y Gasset deia que «les creences no són les idees que tenim, sinó les idees que som», i alertava del fet que «precisament perquè les creences són arreladíssimes, es confonen amb la realitat mateixa».

 

Crisi epistemològica

Fa poc, Obama va dir en una entrevista: «Si no tenim la capacitat de distingir el cert del fals, aleshores per definició el mercat lliure de les idees no funciona. I, per definició, la nostra democràcia no funciona. Estem entrant en una crisi epistemològica.» Una «crisi epistemològica»? Si es tracta d’això, és realment greu. Afecta el nucli mateix de la democràcia, posa en perill una de les seves dimensions constitutives: la nostra capacitat de confrontar i diferenciar, mitjançant el debat lliure, les proposicions veritables de les falses.

En general, excepte els més fatalistes, tots creiem que al final «la veritat s’acaba imposant» (ha començat a passar, pel que fa a la Catalunya dels primers 80, amb El fill del xofer, de Jordi Amat). Però si entra en crisi aquest «optimisme epistemològic», ni que sigui d’última instància, que ha estat vigent des del temps de la Il·lustració fins als nostres dies, hi ha un greu motiu d’alarma. És una bona oportunitat per als despotismes, sense necessitat de recórrer a dictadures explícites, ni repressions o censures a gran escala. Les capacitats per difondre una falsa realitat per damunt de la veritat dels fets han esdevingut enormes. Només cal veure què ha passat després de l’última elecció presidencial als EUA!

El risc ve de dues dinàmiques tecnopolítiques que es complementen. Una, que és àmpliament comentada, és la que porta a la polarització. Que les xarxes socials (Twitter, Facebook, YouTube, etc.) tendeixin a estimular-la, via mecanismes psicològics i probablement algorítmics, és inquietant. Però les polaritzacions digitals tenen també els seus avantatges: van fer caure dictadors (cosa que generà una eufòria excessiva), i en general eviten el bany maria de la indiferència. La segona dinàmica –l’estratègia del dubte–, sembla més perillosa, malgrat que se’n parla bastant menys. La polarització tendeix a reforçar i confrontar creences. En canvi, l’estratègia del dubte fa que augmenti el nombre dels que ja no es creuen res. Semblen dinàmiques contraposades, però en realitat es retroalimenten.

 

Estratègies del dubte

Què són les estratègies del dubte? Hi ha epistemòlegs i historiadors de la ciència del segle XX que n’han estudiat un precedent interessant. En diuen la Tobacco Strategy, l’«estratègia del tabac». El setembre del 1950, dos epidemiòlegs, Richard Doll i Austin Bradford Hill, van publicar un article en el British Medical Journal, que demostrava una relació entre el tabac i el càncer de pulmó. Tingué una gran repercussió i la indústria tabaquera entrà en pànic. La tàctica inicial de negar els fets («Si tinguéssim algun indici real que estem venent un producte nociu per als consumidors, aturaríem el negoci demà mateix», va dir el president de Philip Morris) va donar pas ràpidament a una nova estratègia. Si no pots negar els fets, posa’ls en dubte. Les grans empreses tabaqueres posaren en marxa aquesta estratègia el desembre del 1953 (només Larks i Chesterfield se’n desmarcaren). Un document intern ho plantejava així: «El nostre producte és el dubte, perquè és la millor manera de competir amb “el pes dels fets” que existeix en la ment del públic […]. Controvèrsia! Contradicció! Fets alternatius! Incògnites!» És una estratègia que encara opera avui (per cert: amb èxit).

Les capacitats per difondre una falsa realitat per damunt de la veritat dels fets han esdevingut enormes.

Aquesta llarga i eficaç campanya de dispersió, com altres que s’han produït després (centrals nuclears, amiant, canvi climàtic, etc.), han utilitzat a dojo el que alguns filòsofs (i ara Obama) anomenen «malevolència epistemològica». Han contribuït a deixar un pòsit de dubte i desconfiança pel que fa als mètodes i fonaments de la ciència i, en general, a la validesa del coneixement. Malgrat la superabundància d’informació, augmenten les incerteses, com si la nostra època fos la de la victòria indefectible d’una escèptica «incredulitat de masses». Fenomen paradoxal i perillós: Hannah Arendt deia que «el suport ideal d’un règim totalitari no és el fanàtic convençut sinó el que creu que la distinció entre els fets i la ficció, entre el cert i el fals, ha deixat d’existir». Els que no es creuen res poden passar, si les coses va mal dades, a creure’s qualsevol cosa.

El repte és considerable. La il·lusió d’una democràcia directa i igualitària de la mà de les xarxes socials ha durat com un caramel a la porta d’una escola. Els usuaris tendeixen a agrupar-se en caixes de ressonància endogàmiques, mentre el primitivisme i els ressentiments s’exacerben.

Les tecnologies, va dir algú, no són ni bones, ni dolentes, ni neutrals. Els seus efectes més negatius no són fatalment els que acaben imposant-se. Per ràpida que sigui una revolució tecnològica, els seus efectes de fons no són immediats. El cas de la impremta és il·lustratiu: a curt termini significà un augment del tràfic parroquial de butlles i indulgències papals. Després va venir la Reforma, i força més coses.

Tots podem expressar opinions i preferències, però si no ets una celebrity, no dius animalades o no tens un fort suport logístic, polític o econòmic al darrere, la teva veu és quasi inaudible. El futur depèn en bona mesura de la nostra capacitat d’adaptar els instruments i mètodes de la democràcia al frenètic canvi tecnopolític que estem vivint. La gran necessitat democràtica del moment és l’impuls d’agregacions d’homes i dones que incideixin en el combat democràtic de manera permanent, amb idees, projectes i programes consistents, per damunt de les reaccions i emocions del moment. Aquesta és la qüestió: alternatives contra «fets alternatius».