En una conferència de la Societat Fabiana, a Londres, vaig sentir-li dir a Will Hutton (aleshores redactor en cap de The Observer), que «per bé que alguns afirmen que l’obra de Manuel Castells és el Das Kapital del segle XX, personalment crec que Castells és millor que Marx». Parlava de broma, però no del tot. Era l’any 1999, i feia tres anys que Castells havia publicat el primer volum de la seva trilogia (L’era de la informació: economia, societat i cultura), que havia fet una gran impressió. En aquell temps, ens semblava que es produïa un canvi extraordinari. Ens vam quedar curts.

Un eix del llibre de Castells era «la contradicció entre dues tendències igualment decisives en la configuració del nostre món». D’una banda, estava creixent «un món de xarxes que articula les activitats estructuradores de les societats en tots els àmbits (…) l’essencial de les finances, l’economia, la comunicació, el poder, la ciència i la tecnologia». De l’altra, es mantenia el fet que, per a la gran majoria, «el sentit de les seves vides prové de sistemes culturals específics construïts per una experiència comuna: els seus territoris, les seves llengües, les seves cultures i històries pròpies, el seu grup ètnic, la seva nació, la seva religió». Com a pauta explicativa general, aquesta interpretació s’ha fet clàssica, perquè val per a molts conflictes actuals.

De la mateixa manera que L’home sense atributs, la novel·la inacabada de Musil, és «un llibre atrapat per la història a mesura que s’anava escrivint» (Coetzee), es podria dir que Castells estudiava una realitat que canviava més de pressa que els seus llibres. Estàvem en la fase inicial d’una revolució tecnològica que ha comprimit en pocs anys les etapes que la revolució industrial va recórrer en un segle i mig. Pocs anys després dels textos de Castells (1996, 1997, 1998), el 2004, Mark Zuckerberg llançà Facebook; dos anys després va aparèixer Twitter; després vingueren YouTube, Instagram, Snapchat, etc. I es crearen els gegants de la xarxa: els GAFAM. Avui, l’ús global del mòbil, les dinàmiques de les xarxes socials i el paper dels gegants del web ho marquen tot, decisivament, irreversiblement. Les xarxes poden dir amb rotunditat, com Els favorits de Mides de la sèrie de Netflix: «Som el futur. Som l’inevitable».

 

«Fets alternatius»

Amb la covid-19 i les seves repercussions, tots ens estem convertint, quasi instintivament, en futuròlegs. I no precisament optimistes. Cada setmana s’anuncia l’arribada d’una «nova època», i no n’hi ha gairebé cap de feliç. Es pronostica l’adveniment de la «nova normalitat»; de la «desglobalització»; del «multipolarisme»; dels «nacionalpopulismes»; de la «incertesa»; del «ressentiment»; del «capitalisme de vigilància», etc.

Totes aquestes profecies es basen en indicis reals. Però en realitat, què sabem de cert? El futur és tot boirós. De les diverses «èpoques» on ens diuen que hem entrat o que entrarem, n’hi ha una que podem donar per clarament establerta –l’impacte enorme d’internet i de les xarxes globals–, i una altra que ens ha de preocupar moltíssim: l’impacte de les «postveritats».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El gener de 2017, dos dies després de la inauguració de Trump com a nou president, una seva consellera va passar a la petita història pel fet d’utilitzar l’expressió «fets alternatius» en una roda de premsa. Intentava defensar un portaveu de la Casa Blancs que havia dit que la inauguració del nou president havia batut el rècord històric d’assistents. Recomptes objectius i minuciosos ho havien desmentit, però la consellera de Trump va dir, sense immutar-se, que es tractava simplement d’una discussió entre «fets alternatius». L’expressió disparà totes les alarmes per les seves ressonàncies orwellianes, i ha estat considerada com l’expressió d’un canvi que fa època. Hauríem entrat, es diu, en l’època de la «post veritat».

Però el món ha anat sempre ple de boles, falòrnies, trampes, estafes, mitges veritats, hipocresies, argúcies, mistificacions, dissimulacions, ensarronades, etcètera. De què deriva, doncs, aquesta gran preocupació actual per les «veritats alternatives»? Per què en parlem tant?

En part, per l’aire distòpic, pessimista, del present. Quan el futur inquieta, la rumorologia es dispara, i estimular-la té l’èxit garantit. Orson Welles començà de manera brillant la seva trajectòria, el 1938, provocant un rumor instantani mitjançant la retransmissió radiofònica d’un «fet alternatiu»: una invasió de marcians. Quanta gent fugí de casa, presa de pànic, després d’escoltar el fals butlletí de notícies llegit per Welles és, encara avui, un tema d’estudi i discussió (molts diuen que fou una llegenda creada per la premsa escrita per treure credibilitat a la ràdio).

Però una cosa és la premsa escrita, la ràdio, o fins i tot la televisió, i una altra són les xarxes globals. La novetat –enorme– és ara el creixement exponencial de la potència, la velocitat i l’abas