Fins no fa gaire el programa de Vox es podia resumir en un fil de Twitter. Les 100 medidas para la España Viva, un document publicat la tardor del 2018, s’ha utilitzat com a base de la proposta programàtica de totes les campanyes electorals –europees, generals, autonòmiques, municipals– en les quals ha participat la formació liderada per Santiago Abascal en l’últim trienni. En el seu hermetisme, representava a la perfecció la màxima interioritzada per les noves extremes dretes: «solucions senzilles per a problemes complexos».

No obstant això, amb motiu de Viva 21, la «festa» organitzada a Madrid el mes d’octubre passat, a aquest programa tan telegràfic, s’hi ha afegit un nou document, Agenda España, una espècie d’actualització que, en paraules d’Abascal, es proposa com «una resposta a les agendes globalistes que pretenen la destrucció de les classes mitjanes, la liquidació de la sobirania de les nacions i l’atac a la família, la vida i les arrels comunes d’Occident». El que és interessant plantejar és si amb Agenda España Vox simplement ha reforçat i ampliat la seva proposta ideològica o si l’ha modificat parcialment o substancialment. El tema, òbviament, no és fútil i pot incidir en l’evolució futura del partit.

Extrema dreta 2.0, versió espanyola

Després dels seus primers èxits electorals s’ha debatut molt sobre la naturalesa de Vox. No hi ha dubte que, en comparació amb altres formacions d’extrema dreta, el partit d’Abascal té algunes peculiaritats. D’una banda, a diferència de la Lliga Nord, el Front Nacional o el Partit de la Llibertat austríac, Vox neix a finals del 2013 com una escissió de la dreta conservadora. És cert que la voluntat inicial, sota el lideratge d’Alejo Vidal-Quadras, de ser el «PP autèntic» s’ha vist trastocada pels fracassos electorals i el partit ha virat cap a una dreta més radical i desacomplexada, però és cert també que els seus dirigents principals estan vinculats estretament a l’aznarisme. Aquest és un background cultural i polític.

Els enemics exteriors són els immigrants i les elits globalistes que soscaven la sobirania nacional.

D’altra banda, el seu avanç electoral no es deu tant a raons econòmiques –en els anys més durs de la crisi Vox no es va enlairar– ni al que Pippa Norris i Ronald Inglehart han definit com a cultural backlash –tot i que aquests temes tindrien una rellevància especial en el seu discurs–, sinó a la qüestió nacional: Vox ha representat, sobretot el 2018 i el 2019, una reacció ultranacionalista espanyola a l’aposta secessionista de l’independentisme català i, especialment, als esdeveniments de la tardor del 2017. Així mateix, ideològicament, té divergències o matisos gens menyspreables en comparació amb altres formacions d’extrema dreta en temes com l’economia, els valors i la geopolítica.

Ara bé, tot això no significa que no puguem considerar Vox un membre de l’extrema dreta 2.0, una família global que té certa heterogeneïtat ideològica dins d’uns marges bastant ben definits. Segons Astrid Barrio (Vox, la fin de l’exception espagnole, París, Fondation pour l’Innovation Politique, 2019), per exemple, els pilars de la proposta ideològica de Vox són un nacionalisme exacerbat, el nativisme, el tradicionalisme, l’antifeminisme, el liberalisme econòmic, el securitarisme i un euroescepticisme moderat.

Així mateix, Carles Ferreira («Vox como representante de la derecha radical en España: un estudio sobre su ideología», Revista Española de Ciencia Política, 51/2019) posava en relleu que els elements centrals de la ideologia del partit d’Abascal són el nacionalisme, el nativisme, l’autoritarisme i la defensa dels valors tradicionals, als quals afegia també, en una posició tanmateix secundària, el neoliberalisme i el populisme, subordinat aquest últim a la retòrica nacionalista. En síntesi, més enllà de les diferències, la sintonia amb el gruix de les propostes del lepenisme, el trumpisme, els polonesos Llei i Justícia, Alternativa per a Alemanya o Fidesz d’Orbán és evident.

De l’España Viva…

En el primer document programàtic que Vox va donar a conèixer el 2018, les 100 medidas para la España Viva, entre atacs a la derechita cobarde i la veleta naranja, va formular una síntesi ideològica que, com ha apuntat Xavier Casals («Vox, Chega e a ultradireita peninsular», a Cecília Honório i João Mineiro (eds.), Novas e velhas extremas-direitas, Lisboa, Parsifal, 2021), amalgamava elements de quatre àrees polítiques. En primer lloc, va incorporar temes ja presents en l’agenda dels populars, radicalitzant-los: des del rebuig a l’avortament, al matrimoni homosexual i a les lleis de memòria històrica fins a la devolució de les competències de les comunitats autònomes a l’Estat central.

En segon lloc, va adoptar temes propis de l’extrema dreta espanyola tradicional, com la reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar o l’oposició a les autonomies. En tercer lloc, va incorporar qüestions de la nova ultradreta europea: des del control de la immigració i la islamofòbia a la denúncia de la suposada «ideologia de gènere» i l’euroescepticisme en la línia dels països membres del grup de Visegrad. Finalment, va assumir algunes de les idees trumpistes com l’eslògan «Tornar a fer Espanya gran» –transliteració del Make America Great Again–, la construcció del mur a Ceuta i Melilla que hauria de pagar el Marroc i la centralitat de les guerres culturals.

El nacionalisme essencialista s’ha presentat com un dels elements nuclears del seu discurs. Segons Vicente Rubio-Pueyo (Vox: ¿una nueva extrema derecha en España?, Nova York, Rosa Luxemburg Stiftung, 2019), es tracta de la retòrica del vell nacionalisme espanyol barrejada amb l’identitarisme de nou encuny. A les referències constants al catolicisme i la cristiandat que denoten certes nostàlgies imperials –El Cid, Hernán Cortés, la Reconquista, la conquesta d’Amèrica– s’hi sumen els atacs a la que es considera l’anti-Espanya, representada tant pels partits nacionalistes o independentistes –per als quals es demana la il·legalització– com per les formacions d’esquerres.

Si aquests són els enemics interiors, els enemics exteriors són els immigrants, que representen una amenaça per al poble espanyol, i les elits globalistes, que, a més de dur a terme un suposat pla per a la substitució ètnica de la població blanca i cristiana europea, soscaven la sobirania nacional. Segons Vox, els immigrants il·legals o els que han comès delictes greus han de ser expulsats: la immigració ha de respondre només a necessitats econòmiques i ha de privilegiar els països que tenen vincles culturals, històrics o lingüístics amb Espanya. Els musulmans, en la pràctica, queden exclosos a priori.

Vox subratlla la primacia del dret nacional sobre el comunitari aplaudint la sentència del Tribunal Constitucional de Polònia.

A tot això cal afegir-hi una sèrie de valors tradicionals que radicalitzen el conservadorisme clàssic. Aquí hi tenen centralitat tant la defensa de l’Espanya rural – representada pel toreig i la caça– com el punitivisme, amb propostes que van des de la cadena perpètua fins a l’ampliació de la legítima defensa. I, també, la importància atorgada a la família tradicional com a cèl·lula bàsica de la societat i les referències a la masculinitat que se sent amenaçada pel feminisme i la «ideologia de gènere» fins al punt de defensar propostes com l’eliminació de les lleis contra la violència masclista.

Des del principi no ha faltat tampoc, connectada amb el projecte recentralitzador, la voluntat de posar fi a qualsevol finançament públic de partits, sindicats i fundacions o les referències a una suposada «dictadura progre» que censuraria la llibertat d’expressió i imposaria una educació ideologitzada, per la qual cosa es proposa l’anomenat pin parental.

PUBLICITAT

Finalment, en l’àmbit econòmic, la proposta defensada per Vox ha estat marcada per l’ultraliberalisme. En les 100 medidas para la España Viva es proposava, per exemple, la baixada generalitzada dels impostos, la supressió dels de successions i patrimoni, la reducció de l’impost de societats, la simplificació en dos trams bàsics de l’IRPF, la desregulació del sòl o la privatització parcial del sistema de pensions. L’atenció a les persones amb rendes més baixes es reduïa gairebé únicament a les ajudes per a les «famílies naturals», cosa que es connectava clarament amb l’aposta per la natalitat fins al punt de demanar la creació d’un Ministeri de la Família.

…a l’Agenda España

En el nou document programàtic, Agenda España, Vox reforça en gran manera aquestes idees, esplaiant-se una mica més en cadascuna. Es posa l’accent en l’existència d’una suposada agenda globalista que comportaria, entre altres corol·laris, la censura de la llibertat d’expressió i l’anomenada cultura de la cancel·lació. No es trastoquen, en suma, les idees força de la seva proposta política, però sí que hi ha uns quants matisos gens menyspreables en algunes qüestions. Principalment en els temes econòmics, el partit d’Abascal fa un gir, parcial i limitat, cap a l’anomenat Welfare Chauvinism, l’Estat del benestar només per a nadius: es proposa, per exemple, la pujada de salaris, la construcció d’habitatge social públic, l’augment de la despesa sanitària o més inversions en sanitat, educació, dependència, pensions i infraestructures.

Tot es connecta amb alguns dels pilars del discurs de Vox: d’una banda, l’anomenada «prioritat nacional», és a dir, l’exclusió dels immigrants, i l’aposta necessària per la natalitat; de l’altra, la reducció de la «despesa política innecessària», és a dir, el sistema autonòmic, que titllen d’«Estat del benestar dels polítics».

Així mateix, es dedica un apartat a l’«Espanya verda», en què es mantenen la majoria de les apostes ja presentades, com el nou Pla hidrològic nacional o la defensa de la política agrària i ramadera. Però, en una operació evident de greenwashing en temps de transició verda, es posa de manifest també la necessitat de conservar el medi natural sense que el pes recaigui sobre les espatlles dels espanyols i sense la necessitat d’imposar impostos verds. Vox ho connecta tot amb una incidència més elevada en la protecció de la producció nacional amb nous aranzels a l’estil de Trump i, en un moment d’encariment de l’energia, arriba a proposar una mena d’autarquia energètica.

Pel que fa a la política internacional, si bé es continua mantenint fermament ancorada a l’atlantisme, el document mostra els llaços que el partit ha anat teixint en l’últim trienni en els àmbits europeu i transatlàntic. En primer lloc, Vox se situa ara clarament en la línia dels països del grup de Visegrad: no solament s’oposa genèricament a més integració europea defensant una comunitat de «nacions lliures» i sobiranes, sinó que demana un nou tractat europeu que retorni el protagonisme als Estats, subratlla la primacia del dret nacional sobre el comunitari –aplaudint la sentència del Tribunal Constitucional de Polònia– i demana que es defensin la història, les tradicions i la identitat cristiana d’Europa, al fil del manifest que va signar el mes de juliol passat al costat d’una altra dotzena de formacions ultradretanes de la UE.

En segon lloc, es desenvolupa el concepte d’Iberosfera i es demana la difusió de la Carta de Madrid, una resposta a l’«amenaça totalitària i globalista» del Fòrum de São Paulo i el Grup de Puebla, que li ha fet guanyar ja diversos suports a l’Amèrica Llatina.

En el camí de la ultradreta polonesa

En síntesi, si la tardor del 2018 Vox era encara un partit de principiants en l’àmbit internacional i per aquesta raó no es mullava gaire, ara pot fer gala de contactes estables. En les relacions transatlàntiques, els llaços teixits al principi per Rafael Bardají amb el món conservador yankee –que van atraure l’atenció de Steve Bannon i van fer que Espinosa de los Monteros fos convidat a la important Conferència d’Acció Política Conservadora a principis del 2019– s’han reforçat i s’han expandit a l’Amèrica Llatina gràcies a la creació de la Fundació Disenso. Així mateix, la participació en la trobada organitzada a Roma, el febrer del 2020, per la Fundació Edmund Burke, ha mostrat com Vox es movia en les coordenades del nou nacionalconservadorisme proposat per l’intel·lectual israelià Yoram Hazony i es tractava amb Giorgia Meloni, Viktor Orbán i Marion Maréchal Le Pen.

Vox està més a prop de Giorgia Meloni i Marion Maréchal que de Matteo Salvini i Marine Le Pen.

De fet, Vox ha ingressat en el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus al costat de Germans d’Itàlia i els polonesos de Llei i Justícia. Ideològicament, la seva sintonia és molt més gran amb aquests partits –i amb Orbán, que de moment va per lliure– que amb els d’Identitat i Democràcia. Vox està més a prop de Meloni i Marion Maréchal que de Salvini i Marine Le Pen. No és casualitat que figures pròximes a Vox –encara que el partit ho desmenteixi oficialment– hagin obert la seu madrilenya de l’Institut Superior de Sociologia, Economia i Política de la néta del fundador del Front Nacional.

Tornant, doncs, a la pregunta que ens fèiem al principi, l’evolució ideològica de Vox entre el 2018 i el 2021 representa bé la seva incorporació a l’escenari europeu i internacional. No s’han trastocat, en síntesi, les idees força enucleades ja en les 100 medidas para la España Viva. Més aviat s’ha desenvolupat una mica més un programa molt rudimentari i s’ha fet un gir lleu cap a algunes mesures socials, sense per això alterar el clar enfocament neoliberal en temes econòmics. Degut també al context polític espanyol i internacional, marcat per la pandèmia i l’aprovació del Next Generation EU, Vox s’ha volgut ressituar matisant algunes propostes que el deixaven en fora de joc, mirant el model de la ultradreta polonesa i dels conservadors nord-americans.

Resumint, és encara aviat per parlar de Welfare Chauvinism en el cas de Vox: el background dels seus dirigents principals és un altre. Ara bé, l’extrema dreta 2.0 és exacerbadament tacticista i pot canviar de posició sense immutar-se aparentment. Així que, encara que costi d’imaginar-ho, i avui dia sembla improbable, no podem descartar cap escenari per al futur. Dependrà molt també de com Espanya i la Unió Europea surtin de la crisi sanitària i socioeconòmica actual. Continuem atents, doncs.