El futbol espectacle modern, com a fenomen social i com a sector econòmic, es planteja el mateix dilema que altres sectors que han vist frenada la seva activitat a principis de 2020. El futbol no pot fer teletreball. Es tracta de decidir si s’opta per la reconstrucció del que hi havia fins abans de l’esclat de la crisi del covid-19, és a dir, per una reobertura del que ja teníem, o per anar cap a una nova normalitat, cap a un esport més decent, construït sobre unes bases diferents, que realitzi una contribució més positiva per al conjunt de la societat.
De sobte no només s’ha aturat el futbol en directe, sinó que hem vist que podem viure sense el futbol. Els partits històrics que veiem aquests dies no poden generar de cap manera la disponibilitat a pagar de televidents, espectadors, patrocinadors i publicistes que genera el futbol en directe, un dels grans guanyadors del combat per l’atenció de les masses de les darreres dècades.
Les xifres són ben conegudes. Si ens centrem només en el futbol anglès, el de més èxit dels darrers temps, l’aturada de la temporada actual suposa com a mínim un descens en un 25 % dels ingressos. Com que els clubs professionals ja treballen habitualment en la frontera de les pèrdues (per les enormes despeses que els causa haver de retenir talent futbolístic en un mercat laboral global) i, atesa la naturalesa fixa de bona part dels costos, la majoria de clubs i de competicions es troben en la regió de la insolvència. Això obligarà a prendre mesures excepcionals.
L’FBI de l’època d’Obama va investigar la corrupció de la FIFA i de les empreses mediàtiques parasitàries.
En el cas anglès, s’hi afegeix la incertesa associada al desenllaç –o no– del Brexit. L’actual govern britànic manté el compromís de sortir de tota disciplina europea a finals del 2020, tot i que podria acordar prorrogar l’actual període transitori, que de fet implica que el Regne Unit accepta les normes europees sense participar ja en la seva elaboració. Però si no hi ha acord, ni tampoc no hi ha pròrroga, el Regne Unit sortiria de tots els mecanismes normatius del mercat únic, inclosa la lliure circulació de persones treballadores, que avui és a la base del poder dels grans clubs anglesos, que poden tractar com a nacionals els grans jugadors i entrenadors del món.
Si aquests aportadors del factor treball són tractats com estrangers a partir de 2021, la fluïdesa del mercat de treball futbolístic es reduirà de forma notable, i els clubs anglesos deixaran de ser competitius en el mercat de fitxatges que, a més, ja no serà el mateix després de la davallada de 2020.
Mesures profundes
En altres campionats que no són l’anglès, el que està en perill és menor però també és notable, i les perspectives de recuperació seran també menors de les que es derivarien d’una recuperació automàtica d’Anglaterra als nivells de negoci anteriors a la crisi.
PUBLICITAT
Es posaran pedaços en forma de reduccions de costos, ajudes públiques (com les que arribaran a qualsevol sector amb dificultats) i baixades salarials. Però caldran mesures més profundes si no es vol que el futbol desaparegui durant tres o quatre anys. La solució per la via de la «reconstrucció» és ben coneguda: crear fons, nacionals o internacionals (més efectius com més grans siguin), que permetin fer servir el valor futur esperat del futbol (a través de contractes de retransmissió o de patrocinis) per salvar el futbol d’avui, inclosos el nombre més gran possible de clubs modestos, a través de la solidaritat dels grans clubs i lligues. És la proposta que ha fet Stefan Szymanski, un dels grans experts en economia de l’esport i coautor, amb el periodista Simon Kuper, del llibre Soccernomics, que tant èxit ha tingut. A escala espanyola, és el que s’està intentant a través de la mediació del govern espanyol entre la Lliga de Futbol Professional i la Federació Espanyola.
Però el futbol espectacle modern que teníem fins fa uns mesos se sostenia en un context social que el tolerava i el feia possible, no sense algun moment de tensió, com el provocat per les detencions i investigacions de l’FBI a la FIFA, que encara cuegen. És a dir, l’èxit social i cultural del futbol, acompanyat d’una cara més lletja associada a la corrupció, el diner negre, el frau fiscal, el racisme, el tribalisme, les connexions polítiques de més o menys èxit (recordem que Jesús Gil només en va ser «el precursor»), i el blanqueig de reputacions de països on no es respecten els drets humans més elementals, tot això, tenia lloc en una societat que feia els ulls grossos davant d’aquests fenòmens, coneguts, però al mateix temps incòmodament tolerats. El futbol modern era, com vaig explicar en el llibre Pan y Fútbol (Alternativas Económicas, 2018), un mirall de l’economia mundial, globalitzada econòmicament però sense instàncies globals de control col·lectiu, per a major glòria dels magnats associats als negocis de la FIFA i les grans competicions.
El bo i el dolent del futbol passa pels equilibris que els agents de l’esport desenvolupen explícitament o implícita amb la societat i les seves institucions representatives. Les restriccions amb què treballa el futbol modern estan definides per actuacions de les grans jurisdiccions democràtiques. La fiscalia general i l’FBI de l’època d’Obama van engegar la gran investigació contra la corrupció de la FIFA, els seus directius, i les empreses mediàtiques parasitàries d’aquesta corrupció; el mercat laboral liberalitzat de futbolistes es basa en la sentència Bosman de mitjan anys 90, amb la qual el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va establir la llibertat total de moviments entre futbolistes que tinguessin un passaport europeu.
La FIFA, guardià global
El Fair Play Financer, que avui amb virtuts i defectes posa un cert sostre en les injeccions externes de diners en el futbol, és el resultat d’un pacte entre la Comissió Europea i la UEFA; a Espanya, ha d’intervenir el Govern perquè la patronal del futbol i la instància (la Federació espanyola) que el regula com a fenomen social i que té el vincle amb el guardià global que és la FIFA, arribin a un acord per mutualitzar la sortida de la crisi.
Els representants legítims de la societat, si pot ser a través d’un acord internacional entre ells, haurien d’exigir ara del futbol una sèrie de condicions per facilitar la sortida de la crisi, començant per condicionar qualsevol mena d’ajuda pública (fins i tot aquelles a les quals es podrien acollir com qualsevol altra entitat amb problemes, sense tenir en compte ajuts extraordinaris). I aquestes condicions han de passar per exigir un compromís molt més fort en l’erradicació de la cara obscura del futbol: la corrupció, el racisme, el frau fiscal, la inflació de fitxatges, la consolidació de grans fortunes transfrontereres…
Jugar sense públic als estadis durant un temps pot facilitar la reflexió, començant pel públic mateix.
L’estabilitat dels grans clubs de futbol està garantida. Els grans clubs han superat grans guerres, canvis de règim, canvis de propietat… i també superaran aquesta crisi, perquè representen comunitats i sentiments que seguiran existint durant molt de temps. Però no està escrit que tots segueixin tenint el mateix èxit ni que el seu model pugui resistir anys continuats de mala gestió i conflicte. Aquests grans clubs saben que hi pot haver diners sobre la taula (almenys hi eren abans del covid-19) en forma d’una gran lliga europea que multipliqui el nombre de partits entre grans clubs europeus durant la temporada regular.
Aquesta superlliga europea, com una evolució de l’actual Champions League, pot donar lloc a uns guanys futurs a repartir en part en el present amb els clubs modestos, que estan encara més amenaçats amb l’actual crisi. Però aquesta evolució no pot ser tolerada per les autoritats democràtiques sense un compromís de compartir els guanys amb la societat, no només en forma d’impostos, sinó en forma d’una regulació pública i un compromís ètic de treballar no només per a les comunitats d’aficionats, sinó també per a tota la societat en general.
Adéu al tribalisme
En aquest sentit, jugar durant un període de temps sense públic als estadis pot facilitar la reflexió, començant pel públic mateix. Però es pot estar molts mesos jugant sense públic? No serà el mateix, però tot sembla indicar que no hi haurà més remei. Això vol dir dir adéu durant un temps a l’avantatge de jugar a casa i al tribalisme/racisme a la graderia que no s’ha acabat d’expulsar mai del futbol. No està gens clar que la demanda pels partits televisats sense públic s’acosti a la demanda pels partits amb públic, ni aquests partits resolen directament en absolut els problemes dels clubs modestos, però com que seran necessaris durant un període transitori, caldrà fer de la necessitat virtut. Ho podrem aprofitar per plantejar-nos si quan tornem als estadis són necessàries les eliminatòries a dues voltes, si es pot tornar a tolerar el racisme o si el tribalisme és admissible en un espectacle seguit per molts menors d’edat (començant pels comentaris d’alguns comentaristes televisius, convertits en hooligans ja sigui de la selecció espanyola, del Barça o d’un equip serbi).
El Mundial de Qatar segueix estant previst per a la tardor del 2022. Llavors molt probablement la crisi del covid-19 haurà quedat enrere perquè s’haurà trobat i administrat una vacuna, i s’hauran posat les bases per prevenir i estar millor preparats per a la propera pandèmia. Les conseqüències econòmiques de la crisi encara seran patides per moltes persones i sens dubte per les finances públiques a tots els nivells de govern. Si aquest Mundial se celebra amb normalitat en plena sortida de la crisi, amb els edificis de la vella economia global encara en runes i traient fum, voldrà dir que no s’han après les lliçons de l’actual sacsejada global.
Un Mundial al mig del desert
El Mundial de Qatar està tacat per la corrupció i la compravenda de vots, i representa millor que res alguns dels fenòmens més inquietants del futbol modern. Si els magnats del futbol (i les grans estrelles i els seus representants, que són els altres grans guanyadors del sistema actual) no tenen el coratge de suspendre’l, almenys haurien de prendre alguna iniciativa per reduir-ne l’escala i els costos, i posar tots els beneficis al servei d’iniciatives públiques, com per exemple reforçar l’Organització Mundial de la Salut.
Si a la tardor del 2022 algú té els recursos per organitzar un Mundial de futbol al mig del desert, vol dir que també hi ha els recursos per combatre la terrible crisi econòmica i sanitària de la qual en aquell moment estarà sortint la humanitat. I si els governants actuals del futbol no prenen aquesta iniciativa, les grans jurisdiccions democràtiques haurien de prendre la d’assumir el control total del futbol global.
