El text dramàtic difereix dels altres textos literaris (novel·la o poesia) perquè és una partitura destinada a ser interpretada i representada, i difereix d’una partitura musical bàsicament perquè les possibilitats interpretatives són més amples que les de la partitura musical. D’altra banda, el text dramàtic difereix d’un text referencial en el fet que no té forma i contingut (com els té, per exemple, una notícia de diari), perquè, com passa en totes les arts, l’essència del text dramàtic és bàsicament forma. D’una manera lleugerament exagerada, podríem dir que el contingut l’hi posa el director de l’obra (o bé el lector que la llegeix).
Qui trobi excessiva aquesta afirmació que recordi, com un exemple entre molts, que el Juli Cèsar de Shakespeare, es va interpretar, dirigit per Orson Welles l’any 1937, presentant una conspiració democràtica contra un dictador diabòlic, i que només set anys més tard, Glen Byam Shaw va presentar a Stratford-on-Avon una producció de l’obra amb un Juli Cèsar vist com a víctima injustament assassinada per uns conspiradors sense escrúpols. Els continguts eren de Welles i Shaw, respectivament; no de Shakespeare.
Les característiques ocultes del text dramàtic com a partitura són, com el seu nom indica, les que no es veuen. El text dramàtic, a més a més de no tenir compassos, no té notes, ni indicacions de volum, ni d’èmfasis, ni res que indiqui com s’ha de dir exactament el text. Més endavant veurem com es descobreixen, aquestes indicacions. De moment, recordem que el text dramàtic comparteix amb les altres arts la necessitat de crear versemblança. Tothom sap que el que passa a l’escenari difereix del que passa a la vida real perquè a la vida real tot és veritat, mentre que a l’escenari tot és mentida.
Com va saber veure molt bé Aristòtil en la seva Poètica, tot és imitació, tal com diu a la seva definició de tragèdia, que comença afirmant que és una mímesi (em nego a usar la forma mimesi, que imposa l’Institut d’Estudis Catalans, perquè, a part de sonar malament, no té cap base lingüística sòlida). Ara bé: la traducció de mímesi no és exactament «imitació», sinó més aviat «fer com si»; és el mateix que fan els nens quan, jugant, tracen una ratlla a terra, i fan com si a una banda hi hagués el mar i a l’altra la terra, i juguen partint d’aquesta situació inventada. No imiten res, simplement «fan com si»: si són a la banda del mar, neden, si són a la banda de la terra, caminen.
