Una de les arquitectes més reconegudes

L’arquitecta barcelonina Carme Pinós, de 67 anys, viu dies de reconeixements. L’any passat va rebre el Premio Nacional de Arquitectura. L’abril d’aquest any ha obtingut el Premi Arnold W. Brunner que concedeix The American Academy of Arts and Letters a qui ha fet «una contribució significativa a l’arquitectura com a art». L’any passat va protagonitzar una exposició a l’ICO de Madrid, on es revisava tota la seva trajectòria, i va ser objecte d’una altra exposició a San Sebastián. Malgrat tot això, té motius de queixa…

 

La seva arquitectura és més aviat trencadora. L’Acadèmia –per exemple, la dels Estats Units, que l’acaba de premiar– es relaciona amb una manera de fer més clàssica. Com lliguen aquestes dues coses?

L’art de veritat no està mai provat. Si el que jo fes no naixés ara, en el nostre present, difícilment seria art. Crec que l’Acadèmia sap que l’art de debò no pot ser convencional.

 

Què li aporten els premis?

Ara mateix, tal com està tot, he de dir que poca cosa. Tot és cada dia més difícil. Per entrar a competir en un concurs el que ara compta és la quantitat, no la qualitat. Per entrar en el concurs d’un museu et demanen haver-ne construït cinc abans. Per fer un centre d’investigació et demanen haver-ne fet tres. Què significa això? Que un de bo és pitjor que cinc de dolents? La majoria dels qui organitzen concursos no et demanen si tens premis. Et demanen més aviat quant has facturat l’any passat. Això afavoreix els grans despatxos i perjudica els qui tenim despatxos més petits, d’autor.

 

I per què els ho demanen quant han facturat?

Perquè no volen córrer cap mena de risc. Prefereixen els despatxos que els faran coses estàndard. Als despatxos més petits o mitjans, d’autor, ens estan arraconant. De vegades sembla que només servim per guanyar premis. Però ens costa molt poder entrar a concursos. Els plecs de condicions són una bogeria, difícils de gestionar quan el teu equip és reduït. Ho torno a dir: el món es regeix avui més per la quantitat que per la qualitat. Volen rendiment a curt termini.

 

Hi ha algun premi que sigui l’excepció i realment et canviï la vida?

Sempre agrairé que la gent pensi en mi i em premiï. És una cosa que em sorprèn i que m’afalaga. Però el que vull són encàrrecs. Perquè el que més m’agrada és treballar. Sobretot per a l’espai públic. És molt emocionant.

 

Per què ho és tant?

Ho és. Ara estic fent bastantes cases. Per a un particular. I es venen. Això està bé i es guanyen alguns diners. Però quan fas un hospital o una escola o altres equipaments públics és molta la gent que en pot arribar a gaudir. Quan projectes una obra d’aquestes ja t’imagines com els nens parlaran pels passadissos, com hi faran relacions. Aquests espais generosos donen molt de si.

«L’arquitectura la penses amb el cap, però l’has de dibuixar amb els peus, perquè has de recórrer l’espai, caminar-lo i experimentar-lo».

L’arquitectura ha de ser generosa, amb capacitat per oferir moltes situacions diferents. I això, a l’espai públic, és on es pot fer de manera més satisfactòria. Quan l’arquitectura està molt estandarditzada, quan és massa màquina, malament, tindrà poca generositat. A més a més, si el programa canvia, aquesta mena d’edificis tindran poca facilitat per readaptar-se a la nova funció, seran obsolets tot d’una. En canvi, quan vas a l’essència de l’espai, és a dir, a l’espai que rep llum, que t’aixopluga, que fomenta la sociabilitat i la relació, l’edifici resultant pot canviar i transformar-se en qualsevol altra cosa quan calgui.

 

Els premis i les exposicions de l’any passat la deuen convertir en una de les arquitectes vives amb més reconeixements al nostre país. Això tampoc no canvia res?

No canvia res. Estic molt concentrada en el que significa l’arquitectura. Sempre estic llegint, per entendre la societat. I en entendre-la veig millor què reclama. Els premis donen una imatge del que la societat pensa de tu. Amb això al·lucines. I ja, si venen de tan lluny com els Estats Units… Però els encàrrecs són una altra cosa.

 

Té el mateix concepte de l’arquitectura que tenia quan va començar a treballar? Com ha evolucionat?

Hi ha hagut una continuïtat. Si mires l’època en què vaig treballar amb Enric Miralles i mires tots els anys que he treballat sola després, veus que hi ha una continuïtat.

 

Com es manifesta aquesta continuïtat?

Hi ha conceptes clars, com ara un respecte increïble al context, o no treballar amb idees preconcebudes. En mirar d’anar sempre molt directament als conceptes. Quan faig un edifici, jo tinc molt clar, per exemple, si aquest edifici és un joc de plans o si és part del territori. Intento donar missatges clars. La meva obra sempre ha estat una mica fraccionada, però no per això he deixat de seguir un concepte clar. Als qui treballen amb mi, quan alguna cosa no funciona en un projecte, sempre els pregunto: «on són els dònuts?» Els faig una broma relacionada amb aquell vell anunci televisiu de la cartera i els dònuts. I si no hi ha els dònuts, tirem enrere i tornem a començar. Quan no vas bé, no es tracta d’afegir o d’apedaçar, es tracta de tornar a començar.

Als despatxos més petits o mitjans, d’autor, ens estan arraconant. De vegades sembla que només servim per guanyar premis.

 

Li passa sovint, això?

Sí. I no és un daltabaix. A l’inici del projecte sempre hi ha un temps d’introspecció en el qual jo estic sola, per trobar l’esquema de l’obra. Quan el tinc, el dono al meu equip, i representa que l’esquema ha de funcionar fins al final. Llavors comencem a col·locar-hi el programa i, si no es pot fer bé, tornem enrere i fem un altre projecte. Els esquemes inicials s’han de poder resumir en quatre ratlles. Cada projecte s’ha de poder expressar amb un esquema molt simple.

 

Com ha canviat el mercat al llarg dels anys que porta treballant? Ha canviat per a bé o per a mal?

Ha canviat molt i, crec que per a molt mal. Sobretot degut a la crisi del 2008, que va donar un cop molt fort a la nostra professió. El neoliberalisme i la creixent competitivitat estan afectant molt les professions creatives. Qualsevol professió creativa té un risc, ja se sap. Crear vol dir fer néixer quelcom de nou. Però avui en dia voldríem fer una societat de risc zero. Tot es basa en fets pautats, que es volen vendre a un mercat que s’ho cregui.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Va patir molt la crisi?

La crisi la vaig notar tard, perquè quan va arribar jo tenia molta feina. Vaig anar fent un temps, com si res, però més tard la feina nova va començar a no arribar. L’Administració va deixar de fer concursos. I quan hi va tornar, va semblar que les adjudicacions a la baixa eren el més important. El mercat es va endurir molt. Els promotors privats també van començar a fer concursos, i es van adonar que d’aquesta manera, pel preu d’un projecte n’obtenien deu. A mi em sembla que això va ser com començar a extorsionar els professionals de l’arquitectura. Aleshores, a més a més, es va multiplicar el nombre d’universitats, es va triplicar el nombre d’arquitectes. Ara hi ha molta gent. Tots competint com bojos.

 

La competència no és un fet natural?

Sí. Però tinguem en compte les condicions. Li explico un cas concret. A Mallorca, un ajuntament va fer un concurs i ens va posar als concursants uns honoraris de mínims. Ja passa. Doncs va venir un despatx de València i va oferir un descompte del 40 % d’entrada a partir dels honoraris mínims. I l’ajuntament li va adjudicar la feina, dient que havia d’acceptar l’oferta més baixa. No la mínima, sinó una de més baixa.

 

Els diners semblen ser el més important.

El coneixement era més important que els diners. Ara ja no ho sembla. La crisi del 2008 va deixar moltes obres municipals empantanegades. Tot se’n va anar en orris. Quan va arribar la represa, els concursos estaven dominats per les baixes. En aquesta situació, els grans s’ho mengen tot. El component industrial s’imposa sobre el creatiu. Hi ha despatxos que tenen departaments que es dediquen exclusivament a emplenar paperassa. No podem competir-hi.

 

Quina solució hi veu a tot plegat?

Cap. Que el mercat canviï, potser. Que la valoració dels concursos segueixi altres criteris. Ara quasi no puc participar en concursos. A la plaça de la Gardunya ens van seleccionar per invitació, i no vaig haver de fer paperassa. Ara quasi no n’hi ha de concursos per invitació. Quasi tots són per currículum. I poder-hi entrar és complicadíssim.

«Els arquitectes som els primers a notar l’eufòria i la crisi. De cop tenim molta feina. De cop cau tot».

 

Què és el més important que ha après en els 40 anys llargs que porta de carrera, primer amb l’Enric i després en solitari?

Que fent s’aprèn a fer. Cada persona, al meu estudi, porta un projecte diferent. Jo salto d’una taula a l’altra i dono a totes les preguntes una resposta. Ara ja sé més coses, ja conec la meva filosofia de l’arquitectura. Dubto menys. No és que ho sàpiga tot de memòria, m’agrada descobrir noves idees. Però tinc el cap més estructurat, això és el que dec haver après. Sé més on vaig.

 

I on va?

Vaig cap a aquest concepte que l’arquitectura és un servei públic i un espai públic on la societat es relaciona i es construeix. La societat necessita poètica i generositat. I l’arquitectura les hi ha de donar. La diferència entre l’ésser humà i l’animal és la capacitat de poètica. Tot allò que et permet pensar amb transcendentalitat, més enllà del que té una utilitat immediata. L’arquitectura ha d’estar al servei d’això que li dic. M’entusiasma ser arquitecta. Cada cosa que faig m’emociona.

 

Té la sensació, des de fa temps, que vostè és la seva principal mestra, que els projectes als quals s’enfronta són la seva millor escola?

Sí. I ho dic sovint als meus alumnes: el teu millor mestre ets tu mateix. Els dic que si no saben què volen a la vida no podran ser bons arquitectes. L’arquitectura neix de la teva filosofia de vida. Tu ets al món i has de saber què vols fer-hi. Treballar és un acte de generositat. És formar part del món, participar-hi. Has de saber quina posició vols tenir. Això vol dir saber sentir el món que hi ha més enllà de tu mateix. I saber que tu sol no ets ningú, que som part d’un engranatge. Has de saber quina és la teva part. Això et dona solidesa i t’ajuda a saber quin ha de ser el proper pas. Soc arquitecta perquè, sent-ho, formo part del món.

 

Quina és la importància de la llibertat en la seva feina?

Té tota la importància. Una vegada vaig dir que l’arquitectura es pensa amb el cap i es fa amb els peus.

 

Amb els peus?

Sí. M’explico. L’arquitectura la penses i l’estructures amb el cap, però l’has de dibuixar amb els peus, perquè has de recórrer l’espai, caminar-lo i experimentar-lo. Llavors ja el dibuixaràs. Però primer l’has de caminar i has d’imaginar què en resultarà. Sempre treballem en 3-D.

 

Permeti’m tornar-li a preguntar per la importància de la llibertat.

Quan ets conscient de les teves responsabilitats, et mous amb més llibertat. Els camins són molts. I tu pots estar segura de la teva resposta quan saps què és el que se’t demana. Ser lliure vol dir no anar amb prejudicis. Quan saps assumir les responsabilitats et sents amb plena llibertat.

 

Li fa l’efecte que l’experiència li dona més llibertat o menys?

Jo ara em sento una mica desorientada. Fins ara sabia que tot depenia del meu esforç. Ara hi ha un món canviant molt difícil. Em costa saber per on tirar i per on tirarà tot plegat. Tot això de la competitivitat ens complica la vida. Els concursos ens han fet perdre l’empatia amb el client. I, com deia, sembla que tot es planteja a curt termini. L’arquitectura necessita temps per madurar. I ara tot va ràpid. El temps ens diuen que és limitat. Ara bé, el diàleg amb el client és essencial i s’està perdent. Els arquitectes treballem amb la nostra sensibilitat, però construïm els somnis d’altres persones. Amb la teva sensibilitat dones resposta, però abans has d’entendre el client. Amb els concursos no hi ha aquesta empatia, ni context, ni diàleg, ni resposta. No hi ha feedback. El que sí que hi ha són espavilats que saben com guanyar-los, a base de quatre imatges i amb uns plantejaments banals.

 

Aquest és el preu que es paga per no renunciar a una arquitectura d’autor?

Jo no he cedit mai un punt, així em van les coses. Però tinc bon feedback amb els clients. Els tinc contents. Per exemple, els de Mèxic. Ja porto dues torres fetes amb ells, i ara els estic fent dues cases. Treballem junts des de fa vint anys. He pogut fer-ho de manera molt estreta amb ells. Amb CaixaForum va passar quelcom semblant, i l’obra de Saragossa va ser un èxit. Aquesta mena de clients, ara, no m’arriben.

 

Com ha afectat la pandèmia la seva arquitectura i el mercat en general?

Vaig guanyar dos concursos importants abans de la pandèmia. Estan parats. De fet, en tinc tres esperant. A veure si a partir d’ara l’economia es reanima. Tinc un client industrial important a Limoges, però cada cop que el veig em diu que l’economia encara no s’ha refet de la crisi. Ni de la pandèmia. Ni de la guerra. Els materials són més cars, les expectatives no són bones, la gent no veu que sigui el moment per a arriscar-se. Els arquitectes som els primers a notar l’eufòria i la crisi. De cop tenim molta feina. De cop cau tot.

 

Són com el canari a la mina.

Això mateix.

 

Creu que caldria reformar o reequilibrar les relacions entre l’arquitectura, el mercat, els arquitectes, els clients, les institucions i les seves normatives? Per què i de quina manera?

S’haurien de reformar, sí. Jo entenc que les lleis es fan per controlar els delinqüents, però sovint sembla que ens tractin com a delinqüents als qui no ho som.

«Entenc que les lleis es fan per controlar els delinqüents, però sovint sembla que ens tractin com a delinqüents als qui no ho som.»

Això és un error. Nosaltres no ho som. I els delinqüents que sí que ho són se saltaran igual les normes. És el seu ofici. Una Llei com la de Contractes de l’Estat ens complica molt la vida a tots. Per fer una petita reforma d’un edifici que vaig aixecar jo mateixa em demanen que faci un altre concurs. Quan el client és públic, encara que la mateixa institució vulgui que tu facis la reforma, pot haver-hi entrebancs. No té sentit.

 

Vostè ha treballat a Mèxic, a Àustria, a França… Arreu hi ha problemes similars?

Sí, en la mesura que arreu imperen les lleis del mercat.

 

Li demanaré que em comenti tres de les vuitanta obres que ha projectat vostè, i que són, crec, de molta qualitat: la torre Cube, CaixaForum i la Massana.

La Torre Cube, a Guadalajara, Mèxic, s’expressa en la seva estructura; és com un arbre, molt singular. I mira d’aprofitar el clima d’allà. El CaixaForum de Saragossa també és un edifici singular. La idea inicial era que fos com la porta d’un parc. I una altra idea principal era que en entrar-hi ja tinguessis vistes cap a fora, que en entrar-hi ja en sortissis. L’Escola Massana, a Barcelona, forma part del conjunt d’obres que vaig fer a la plaça de la Gardunya. A dins hi ha com un món, com un teixit de carrers i passos, sempre en connexió, també, amb l’exterior, abocats cap a fora.

 

Triï’n ara una de les vuit que va fer junt amb Enric Miralles.

L’obra del centre cívic d’Hostalets de Balenyà va néixer molt ferida, però és molt maca, és molt clara, són tres elements estructurals, tot és rotació, té integració al territori. Aquella obra va marcar moltes coses que he fet després. També el Cementiri d’Igualada, és clar, en aquest cas, sobretot, per la seva integració al territori.

 

Companys de professió seus, però de generacions posteriors, prioritzen de manera radical components com ara la sostenibilitat, la protecció del medi ambient i, de vegades, poden arribar a deixar en segon terme altres aspectes més convencionals de la professió. Creu que és tan irrenunciable donar resposta als problemes contemporanis, mitjançant l’arquitectura, com no renunciar als atributs clàssics de la disciplina?

Tot això de vegades poden ser modes més de polítics que d’altres persones. Hi donen més subvencions. No és que hi estigui en contra. És que abans que res reivindico el sentit comú. Està molt bé que hi hagi aquesta consciència de la sostenibilitat. El planeta se n’està anant a l’aigua. I és lògic que hi hagi aquesta consciència. Però també és cert que això té el seu reflex en els concursos, on prevalen els coeficients, i de vegades són coeficients manipulables. Hi ha molta hipocresia. Reivindico, abans que res, la responsabilitat, el sentit comú, ser persones. No cal anar posant etiquetes i coeficients.

Tot són números i caselles. I la joventut el que fa, i fa ben fet, és intentar navegar.

«És més important un bon urbanisme que una bona arquitectura. Un mal urbanisme no hi ha arquitectura que el salvi.»

 

Més enllà de l’arquitectura, quines són les seves principals preocupacions com a ciutadana, els problemes col·lectius que considera més greus i de resolució més urgent?

Reivindico molt la ciutat. És més important un bon urbanisme que una bona arquitectura. Un mal urbanisme no hi ha arquitectura que el salvi. Al revés és diferent. El bon urbanisme suporta l’arquitectura mediocre. La ciutat és l’espai públic, on es relaciona la gent, el que no és privat. Quan fem comunitat ens fem humans. Necessitem els espais públics per torbar-nos-hi. Si només hi ha espais privats, amb unes vies que els comuniquen, el resultat no és una ciutat. La ciutat són espais que generen societat.

 

Com viu la degradació de les democràcies, l’avanç dels règims il·liberals, la consolidació de la mentida… Ho veu com un procés degeneratiu irreversible?

Fa molta por. Però no podem ser pessimistes. Si no tenim esperança, no ens aixecarem del llit. Ara bé, vivim moments estranys. Els joves ens han de treure d’això. Nosaltres som responsables de moltes coses. Però ells han de reaccionar. Els depredadors que porten el món no estan per la feina. Hi ha d’haver gent que reivindiqui un futur. No només de guanyar-se les garrofes. També d’arreglar el planeta i la convivència, de fomentar una societat sana.

 

Pensa en la jubilació o els arquitectes no es jubilen mai?

La meva il·lusió és fer una fundació per fomentar l’esperit crític. No vull fer una fundació que parli d’arquitectura, sinó que parli de tot, perquè l’arquitectura ho és tot. I, si pot ser, a Mallorca. És el meu somni. Estic lluitant per aconseguir el lloc. Però avui, amb l’streaming, tot això del lloc és menys important. Igual que comparteixo els llibres que llegeixo, m’agradaria intercanviar les meves idees amb les dels altres.