Una de les arquitectes més reconegudes

L’arquitecta barcelonina Carme Pinós, de 67 anys, viu dies de reconeixements. L’any passat va rebre el Premio Nacional de Arquitectura. L’abril d’aquest any ha obtingut el Premi Arnold W. Brunner que concedeix The American Academy of Arts and Letters a qui ha fet «una contribució significativa a l’arquitectura com a art». L’any passat va protagonitzar una exposició a l’ICO de Madrid, on es revisava tota la seva trajectòria, i va ser objecte d’una altra exposició a San Sebastián. Malgrat tot això, té motius de queixa…

 

La seva arquitectura és més aviat trencadora. L’Acadèmia –per exemple, la dels Estats Units, que l’acaba de premiar– es relaciona amb una manera de fer més clàssica. Com lliguen aquestes dues coses?

L’art de veritat no està mai provat. Si el que jo fes no naixés ara, en el nostre present, difícilment seria art. Crec que l’Acadèmia sap que l’art de debò no pot ser convencional.

 

Què li aporten els premis?

Ara mateix, tal com està tot, he de dir que poca cosa. Tot és cada dia més difícil. Per entrar a competir en un concurs el que ara compta és la quantitat, no la qualitat. Per entrar en el concurs d’un museu et demanen haver-ne construït cinc abans. Per fer un centre d’investigació et demanen haver-ne fet tres. Què significa això? Que un de bo és pitjor que cinc de dolents? La majoria dels qui organitzen concursos no et demanen si tens premis. Et demanen més aviat quant has facturat l’any passat. Això afavoreix els grans despatxos i perjudica els qui tenim despatxos més petits, d’autor.

 

I per què els ho demanen quant han facturat?

Perquè no volen córrer cap mena de risc. Prefereixen els despatxos que els faran coses estàndard. Als despatxos més petits o mitjans, d’autor, ens estan arraconant. De vegades sembla que només servim per guanyar premis. Però ens costa molt poder entrar a concursos. Els plecs de condicions són una bogeria, difícils de gestionar quan el teu equip és reduït. Ho torno a dir: el món es regeix avui més per la quantitat que per la qualitat. Volen rendiment a curt termini.

 

Hi ha algun premi que sigui l’excepció i realment et canviï la vida?

Sempre agrairé que la gent pensi en mi i em premiï. És una cosa que em sorprèn i que m’afalaga. Però el que vull són encàrrecs. Perquè el que més m’agrada és treballar. Sobretot per a l’espai públic. És molt emocionant.

 

Per què ho és tant?

Ho és. Ara estic fent bastantes cases. Per a un particular. I es venen. Això està bé i es guanyen alguns diners. Però quan fas un hospital o una escola o altres equipaments públics és molta la gent que en pot arribar a gaudir. Quan projectes una obra d’aquestes ja t’imagines com els nens parlaran pels passadissos, com hi faran relacions. Aquests espais generosos donen molt de si.

«L’arquitectura la penses amb el cap, però l’has de dibuixar amb els peus, perquè has de recórrer l’espai, caminar-lo i experimentar-lo».

L’arquitectura ha de ser generosa, amb capacitat per oferir moltes situacions diferents. I això, a l’espai públic, és on es pot fer de manera més satisfactòria. Quan l’arquitectura està molt estandarditzada, quan és massa màquina, malament, tindrà poca generositat. A més a més, si el programa canvia, aquesta mena d’edificis tindran poca facilitat per readaptar-se a la nova funció, seran obsolets tot d’una. En canvi, quan vas a l’essència de l’espai, és a dir, a l’espai que rep llum, que t’aixopluga, que fomenta la sociabilitat i la relació, l’edifici resultant pot canviar i transformar-se en qualsevol altra cosa quan calgui.

 

Els premis i les exposicions de l’any passat la deuen convertir en una de les arquitectes vives amb més reconeixements al nostre país. Això tampoc no canvia res?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

No canvia res. Estic molt concentrada en el que significa l’arquitectura. Sempre estic llegint, per entendre la societat. I en entendre-la veig millor què reclama. Els premis donen una imatge del que la societat pensa de tu. Amb això al·lucines. I ja, si venen de tan lluny com els Estats Units… Però els encàrrecs són una altra cosa.

 

Té el mateix concepte de l’arquitectura que tenia quan va començar a treballar? Com ha evolucionat?

Hi ha hagut una continuïtat. Si mires l’època en què vaig treballar amb Enric Miralles i mires tots els anys que he treballat sola després, veus que hi ha una continuïtat.

 

Com es manifesta aquesta continuïtat?

Hi ha conceptes clars, com ara un respecte increïble al context, o no treballar amb idees preconcebudes. En mirar d’anar sempre molt directament als conceptes. Quan faig un edifici, jo tinc molt clar, per exemple, si aquest edifici és un joc de plans o si és part del territori. Intento donar missatges clars. La meva obra sempre ha estat una mica fraccionada, però no per això he deixat de seguir un concepte clar. Als qui treballen amb mi, quan alguna cosa no funciona en un projecte, sempre els pregunto: «on són els dònuts?» Els faig una broma relacionada amb aquell vell anunci televisiu de la cartera i els dònuts. I si no hi ha els dònuts, tirem enrere i tornem a començar. Quan no vas bé, no es tracta d’afegir o d’apedaçar, es tracta de tornar a començar.

Als despatxos més petits o mitjans, d’autor, ens estan arraconant. De vegades sembla que només servim per guanyar premis.

 

Li passa sovint, això?

Sí. I no és un daltabaix. A l’inici del projecte sempre hi ha un temps d’introspecció en el qual jo estic sola, per trobar l’esquema de l’obra. Quan el tinc, el dono al meu equip, i representa que l’esquema ha de funcionar fins al final. Llavors comencem a col·locar-hi el programa i, si no es pot fer bé, tornem enrere i fem un altre projecte. Els esquemes inicials s’han de poder resumir en quatre ratlles. Cada projecte s’ha de poder expressar amb un esquema molt simple.

 

Com ha canviat el mercat al llarg dels anys que porta treballant? Ha canviat per a bé o per a mal?

Ha canviat molt i, crec que per a molt mal. Sobretot degut a la crisi del 2008, que va donar un cop molt fort a la nostra professió. El neoliberalisme i la creixent competitivitat estan afectant molt les professions creatives. Qualsevol professió creativa té un risc, ja se sap. Crear vol dir fer néixer quelcom de nou. Però avui en dia voldríem fer una societat de risc zero. Tot es basa en fets pautats, que es volen vendre a un mercat que s’ho cregui.

 

Va patir molt la crisi?

La crisi la vaig notar tard, perquè quan va arribar jo tenia molta feina. Vaig anar fent un temps, com si res, però més tard la feina nova va començar a no arribar. L’Administració va deixar de fer concursos. I quan hi va tornar, va semblar que les adjudicacions a la baixa eren el més important. El mercat es va endurir molt. Els promotors privats també van començar a fer concursos, i es van adonar que d’aquesta manera, pel preu d’un projecte n’obtenien deu. A mi em sembla que això va ser com començar a extorsionar els professionals de l’arquitectura. Aleshores, a més a més, es va multiplicar el nombre d’universitats, es va triplicar el nombre d’arquitectes. Ara hi ha molta gent. Tots