Carmen Calvo Poyatos (Cabra, Córdoba, 1957) fa 28 anys que està en política, d’on ha entrat i sortit almenys una vegada, i ha ocupat importants càrrecs, però si se l’hagués de definir amb un sol mot, aquest seria el de feminista. Molts cops ha presumit de ser «feminista abans que socialista», encara que creu que «el feminisme és la continuació del socialisme, el feminisme és igual a democràcia». «El masclisme és una altra forma de feixisme», ha arribat a dir. Com a feminista precoç i clàssica, s’ha enfrontat a Unidas Podemos (UP) i als que defensen la llei trans, encapçalant la fracció feminista del PSOE que no admet l’autodeterminació de gènere.

Calvo presideix des de setembre de 2021 la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats i des de 2017 és secretària de la mateixa matèria a l’executiva del PSOE. Però abans va ocupar nombrosos càrrecs: diputada al Parlament d’Andalusia (2000-2004), diputada al Congrés (2004-2011 i 2019 fins ara), consellera de Cultura de la Junta d’Andalusia (1996-2004), vicepresidenta primera del Congrés (2007-2008), ministra de Cultura (2004-2007), vicepresidenta primera del Govern i ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat (2018- 2020) i vicepresidenta primera del Govern i ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica (2020-2021).

Tothom coincideix que Carmen Calvo és una persona propera, simpàtica. Es va casar amb 19 anys, va ser mare d’una filla amb 23 i s’ha divorciat dues vegades. Aficionada als toros i a les famílies reials, sobretot a la dels Romànov, és una rockera fan de Metallica i altres grups heavy i té a casa una jaqueta de cuir per lluir-la als concerts. «Un concert de rock en espanyol fa més pel castellà que l’Institut Cervantes», va titular la revista Rolling Stone en espanyol una entrevista que li va fer el desembre de 2004.

 

Feminista abans que res

Calvo es va llicenciar en Dret per la Universitat de Sevilla (1980) i doctorar en Dret Constitucional per la de Córdoba, universitat de la qual és professora titular en excedència i a la qual va tornar, però, el 2011 quan va abandonar temporalment la primera línia política fins al 2017. Lectora empedreïda, ha estat coautora de tres llibres sobre feminisme i política social. Federalista, quan va prendre possessió com a ministra de Cultura el 19 d’abril de 2004 va declarar que entenia la cultura com una manera «d’organitzar la diversitat d’aquest país i cohesionar-lo amb la igualtat».

S’ha enfrontat a Unidas Podemos i als que defensen la llei ‘trans’, encapçalant la fracció feminista del PSOE que no admet l’autodeterminació de gènere.

«Soc feminista d’ençà que tinc ús de raó. Els meus primers articles els vaig escriure amb 14 anys», va explicar en una entrevista a El País (22-11-2021). En diversos articles en aquest diari ha definit el feminisme i la violència de gènere: «Un dels temes més preocupants, si no el que més […] és el terrorisme domèstic, que és com s’ha d’anomenar aquesta forma ancestral de violència, qualificada durant molt temps, incorrectament i injustament, com a privada» (28-10-2000); «la discriminació de les dones és la peça que obre, tanca i amuntega totes les altres injustícies que acumula la desigualtat en qualsevol ésser del planeta» (10-1-2012); «la violència de gènere, tal com la defineix el marc legal internacional, és conseqüència de la desigualtat entre dones i homes, una desigualtat deguda a una concepció masclista del món […] Negar aquesta violència i voler emboscar-la en el terme de violència domèstica, no només la invisibilitza, sinó que la fa desaparèixer» (21-6-2019); «sense igualtat no hi ha democràcia» (28-12-2019).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Calvo té, malgrat tot, la tesi que el feminisme no ha aconseguit encara tots els seus objectius. «El que s’ha aconseguit fins ara no és feminisme, sinó democràcia. Em refereixo al fet d’haver lluitat pel divorci, per l’avortament, per tenir els mateixos drets reconeguts, tenir la pàtria potestat dels nostres fills, poder votar o anar a la universitat, això és democràcia. Totes aquestes qüestions les havia d’haver fet la democràcia sense que les dones haguéssim hagut de lluitar per això. Quan les dones feministes estiguin en moltes posicions de poder i desplegant una altra perspectiva de les coses, començarà de veritat el feminisme», va explicar a El Español (8-3- 2022). Part d’això ja ha arribat. «Les dones estem als espais de decisió i això és el que està canviant la societat. Ja no hi ha marxa enrere. El feminisme és una palanca de futur. És una manera de viure», va afegir a Vanitatis-El Confidencial (8-3-2022).

 

La llei ‘trans’

L’ex-vice-presidenta de Pedro Sánchez, a qui considera un «polític feminista», és partidària d’incloure nous drets a la Constitució, com el de la igualtat i el de l’avortament. «Un principi d’igualtat entre homes i dones és un pas endavant de compromís de la mateixa democràcia que hauria d’estar a la Constitució», així com «blindar el dret a l’avortament ha de ser factible quan es plantegi en algun moment una reforma de la Constitució […] Aquest tema no pot estar sotmès a la moral concreta del govern de torn, sinó a la moral personal de cada dona que decideix lliurement si avorta o no» (El Español, 8-3-2022). Per contra, no defensa els ventres de lloguer. «Es diuen ventres de lloguer i són una nova utilització del cos de les dones, una compravenda més. I particularment greu per a nosaltres perquè usen el cos de la dona més pobra», va declarar en una entrevista a El País (10-6- 2018).

«No tinc res en contra dels col·lectius LGTBI, però són col·lectius, i les dones no som un col·lectiu, som més de la meitat de la població del món.»

El PSOE és abolicionista en el polèmic assumpte de la prostitució. «Som el primer país d’Europa en prostitució. I aquesta dada ens obliga a posar el focus en els homes. I multar i penalitzar el consum de prostitució està funcionant a França, per exemple», va denunciar Calvo a la mateixa entrevista. El tractament de la prostitució és només una de les discrepàncies amb UP. N’hi ha d’altres. «El feminisme socialista té grans divergències amb els plantejaments que fa políticament el partit Unidas Podemos. Nosaltres [el PSOE] som les que hem estat en el feminisme d’aquest país, tirant endavant les grans lleis d’igualtat» (El Español, 8-3-2022).

La discrepància més gran, però, es produeix amb la llei trans, que inclou l’autodeterminació de gènere, «que no existeix en cap país i no cap en el nostre marc legal, tots els drets tenen seguretat jurídica i limitacions, tots», segons Calvo (El Español, 8-3-2022). «Crec que les persones transsexuals han de continuar avançant en la protecció dels seus drets i de la seva situació, però també crec que hi ha una altra sèrie de circumstàncies que cal abordar amb molta seguretat jurídica, sobretot perquè no podem posar en risc les lleis d’igualtat entre sexes, perquè no podem posar en risc els avanços dels drets de les dones […] El que no podem fer és condemnar un assassinat d’una dona, al matí, perquè l’han assassinat per ser dona, i estar discutint, a la tarda, què és ser dona», va assegurar a República.com (5-6-2022). «Personalment, no tinc res en contra dels col·lectius LGTBI, però són col·lectius, i les dones no som un col·lectiu, les dones som més de la meitat de tota la població del món», va afegir.

«No existeix cap dret en què tu t’autodeterminis sol. Existeix el respecte a una persona que per raons de la seva pròpia evolució personal ha de fer un canvi en la seva vida per estar bé. No és que ho entengui, és que he lluitat per això. El primer càrrec públic amb rang de ministra que va sortir als carrers amb les banderes arc iris i trans vaig ser jo amb Pedro Zerolo», va remarcar a El País (22-11-2021). «Quan es reivindica el gènere per damunt del sexe biològic no em sembla un avenç que vagi en la direcció transformadora, em sembla un retrocés», va reblar a elDiario.es (26-9-2022). Amb relació a la polèmica sobre la llei només sí és sí, impulsada per la ministra d’Igualtat Irene Montero (UP), per les excarceracions i rebaixes de penes a delinqüents sexuals el novembre de 2022, Calvo qualifica el problema de «veritablement preocupant, molt greu, i la política consisteix a trobar solucions tan ràpidament com es pugui».

 

Relació amb Catalunya

En la seva etapa com a ministra de Cultura, es van retornar a Catalunya «els papers de Salamanca» espoliats pel franquisme. «Em sento molt orgullosa d’haver contribuït modestíssimament a això. Em semblava injust que els documents d’una institució democràtica, legítima i constitucional, nascuda a l’empara de la Constitució de 1931, romanguessin a la ciutat que va ser la capital de l’aixecament contra el règim legalment establert», va defensar a El País (30-6-2007).

Dos anys abans, el juliol de 2005, amb motiu de la tramitació de l’Estatut, Calvo va voler desdramatitzar la polèmica sobre el terme nació afirmant que era «un comodí». «El que no és un comodí és la paraula Estat, que està molt clara a la teoria jurídica, i els fets jurídics són que Espanya és un Estat en què no n’hi pot haver d’altres», va dir. El 20 de juny de 2007, va considerar «empobridor» que autors catalans que escriuen en castellà, com Eduardo Mendoza, Juan Marsé o Javier Cercas, no anessin a la Fira de Frankfurt dedicada a Catalunya.

Quan ja era vicepresidenta del Govern, va assegurar a Rac 1 que «el dret a l’autodeterminació no cap a la Constitució espanyola» ni a «cap democràcia amb què Espanya es compara». «Hem heretat una situació que l’anterior govern va deixar exclusivament en el poder judicial i els tribunals. Això ha estat un dels grans errors i desastres del Govern del PP», va afegir. «És inacceptable que després de 40 anys de democràcia, la política es redueixi per la dreta a aixecar Catalunya contra Espanya […] És racionalment incomprensible. [Pedro] Sánchez fa una aposta diferent de la dels presidents de dretes, que és literalment demonitzar la política espanyola amb els territoris», va assenyalar a La Vanguardia (17-2-2019). Al mateix diari, va explicar que «l’única alternativa viable per a Catalunya és normalitzar les relacions institucionals, parar la tremenda confrontació provocada per l’independentisme i la dreta espanyola, i estabilitzar la situació» (13- 6-2021).

A propòsit del viatge a Espanya del rei emèrit des d’Abu Dhabi, el maig de 2022, Calvo, que quan se’n va anar l’agost de 2020 havia declarat que «no fuig de res perquè no està immers en cap causa», va emetre un tuit que deia: «Avui pugen les temperatures en tot el país, gran xafogor a Sanxenxo». El 26 d’abril de 2022, però, va recriminar a la dirigent d’UP Ione Belarra els seus menyspreus a la monarquia. Calvo sempre ha estat crítica amb les posicions d’UP dins i fora del Govern.