Carmen Calvo Poyatos (Cabra, Córdoba, 1957) fa 28 anys que està en política, d’on ha entrat i sortit almenys una vegada, i ha ocupat importants càrrecs, però si se l’hagués de definir amb un sol mot, aquest seria el de feminista. Molts cops ha presumit de ser «feminista abans que socialista», encara que creu que «el feminisme és la continuació del socialisme, el feminisme és igual a democràcia». «El masclisme és una altra forma de feixisme», ha arribat a dir. Com a feminista precoç i clàssica, s’ha enfrontat a Unidas Podemos (UP) i als que defensen la llei trans, encapçalant la fracció feminista del PSOE que no admet l’autodeterminació de gènere.
Calvo presideix des de setembre de 2021 la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats i des de 2017 és secretària de la mateixa matèria a l’executiva del PSOE. Però abans va ocupar nombrosos càrrecs: diputada al Parlament d’Andalusia (2000-2004), diputada al Congrés (2004-2011 i 2019 fins ara), consellera de Cultura de la Junta d’Andalusia (1996-2004), vicepresidenta primera del Congrés (2007-2008), ministra de Cultura (2004-2007), vicepresidenta primera del Govern i ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat (2018- 2020) i vicepresidenta primera del Govern i ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica (2020-2021).
Tothom coincideix que Carmen Calvo és una persona propera, simpàtica. Es va casar amb 19 anys, va ser mare d’una filla amb 23 i s’ha divorciat dues vegades. Aficionada als toros i a les famílies reials, sobretot a la dels Romànov, és una rockera fan de Metallica i altres grups heavy i té a casa una jaqueta de cuir per lluir-la als concerts. «Un concert de rock en espanyol fa més pel castellà que l’Institut Cervantes», va titular la revista Rolling Stone en espanyol una entrevista que li va fer el desembre de 2004.
Feminista abans que res
Calvo es va llicenciar en Dret per la Universitat de Sevilla (1980) i doctorar en Dret Constitucional per la de Córdoba, universitat de la qual és professora titular en excedència i a la qual va tornar, però, el 2011 quan va abandonar temporalment la primera línia política fins al 2017. Lectora empedreïda, ha estat coautora de tres llibres sobre feminisme i política social. Federalista, quan va prendre possessió com a ministra de Cultura el 19 d’abril de 2004 va declarar que entenia la cultura com una manera «d’organitzar la diversitat d’aquest país i cohesionar-lo amb la igualtat».
