Autora de ‘Ciudades hambrientas’

Carolyn Steel és arquitecta i professora d’arquitectura, però, sobretot, és la principal pensadora actual sobre ciutat i alimentació, un tema del qual té un coneixement enciclopèdic i una visió radicalment humanista. El seu primer llibre Hungry city, del 2008 (Ciudades hambrientas, Capitán Swing), és una obra cabdal per entendre la relació entre ciutat, menjar i societat. En el segon, Sitopia (publicat el 2020 i encara inèdit a Espanya), explora la relació entre l’alimentació –del grec sitos– i la geografia (topia), i ho fa en clau propositiva respecte al futur del planeta. Les seves idees sobre la creació de comunitats urbanes sostenibles i equitatives s’han sentit en espais tan diversos com xerrades TED, a les dues universitats més importants sobre alimentació i gastronomia (la de Wagenigen, als Països Baixos, i la Universitat Slow Food de Ciències Gastronòmiques, a Pollenzo, Itàlia), així com en centres dedicats a l’arquitectura, com en la sèrie de conferències sobre menjar i arquitectura que va impartir a la Cambridge University School of Architecture de 2010 a 2012. Steel assessora també diverses institucions, que van des de granges cooperativistes a museus, passant per governs municipals i entitats supranacionals, com ara l’Oxford Food Symposium.

 

Sé que no li agrada que li preguntem com alimentarem el món…

És que és una pregunta horrible! Si l’analitzem amb compte descobrirem de seguida per què és tan errònia. D’entrada, hi ha implícit un «nosaltres». Qui és aquest «nosaltres»? Qui és «el món»? I alimentar és fer-li quelcom a una altra persona, que, per cert, és el que fem amb els animals. En anglès, almenys, no solem parlar d’«alimentar» altres persones. Això els redueix a participants passius del sistema alimentari. I normalment qui fa aquesta pregunta són homes que treballen per a les grans corporacions agroalimentàries, i normalment la resposta que es donen a si mateixos és: «química i tecnologia punta».

No sento mai, per exemple, que cap dona indígena es faci aquesta pregunta. Pregunten, si de cas, «com puc alimentar la meva família?» Per descomptat que és important que el món es pregunti com s’alimentarà a si mateix. Però aquest «nosaltres» és important, la pregunta de qui és el subjecte en termes alimentaris. Els humans? Tots els habitants de la terra, humans o no? Els occidentals? Els britànics? Les dones? «Nosaltres» és un terme molt manipulable, i generalment implica gent rica que segueix un model agroalimentari occidental. Per exemple, Bill Gates vol copiar la revolució verda de l’Índia a Àfrica, obviant que el que als 70 va ser un èxit enorme ara és un desastre.

No estic contra la tecnologia, que quedi molt clar, però sí contra la idea que podem sotmetre la natura perquè faci el que vulguem i sigui més productiva, que és una visió molt curtterminista. Al Panjab tot ha acabat per sortir malament: no hi ha prou aigua, les llavors no germinen espontàniament perquè cal comprar-les cada any a una multinacional que les té patentades, els pagesos estan endeutats i se suïciden.

Necessitem un model diferent on treballar amb les persones de cada lloc, i els preguntem a ells primer com, fent servir la seva expertesa i la tecnologia. Els problemes a què ens enfrontem globalment són complexos i estan interconnectats. Cal fugir de les solucions simples i omnicomprensives, perquè això, a més, provoca una certa paràlisi. Al principi de Sitopia explico una anècdota que em va passar en una xerrada TED a la qual em van convidar. Seia descansant al vestíbul i se’m va acostar un home i vam començar a xerrar. Em va preguntar «què tal la conferència?» i li vaig dir que bé, que hi havia moltes idees interessants, i em va dir «bé, jo he vingut buscant-hi idees i no n’he trobada cap. Si en tens alguna, explica-me-la, perquè sóc de Shell i tinc molts diners per gastar-hi».

Hi vaig pensar una mica i li vaig dir «potser el que més es troba a faltar ara mateix al món és la filosofia. Hem oblidat com fer-nos les preguntes importants». No oblidaré mai la seva reacció. Primer va fer cara d’estar totalment confús, i després es va enfadar. Se li va posar la cara vermella i va començar a cridar-me: «No tenim temps per a això. Tenim 7.500 milions de persones al planeta i estem matant el món! No hi ha temps per filosofies!». Crec que s’esperava que li parlés d’hidrogen o d’algues o alguna cosa així. Buscava una idea que ho arreglés tot, i jo segueixo pensant que no fem les preguntes adequades.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Creu que aquest desinterès per la complexitat és el gran problema de les polítiques agroalimentàries?

Sí. I torno sobre el mateix: la raó per què el menjar és una manera tan poderosa d’analitzar el món és perquè ho connecta tot, perquè és la vida mateixa. I aquesta és la gran idea darrere del segon llibre.

 

En el primer vostè posa un exemple artístic i molt clar sobre això, el d’una pintura de Siena…

L’Al·legoria del bon i el mal govern, de Pietro Lorenzetti. L’adoro. Per a mi és gairebé la imatge perfecta de la relació entre la ciutat i el camp. Trobo molt interessant que es trobi en un espai polític de la ciutat, a l’ajuntament. I el missatge és molt impactant, ve a dir que la tasca d’un bon governant i dels savis de la ciutat és cuidar el camp, perquè al seu torn el camp es cuidi de la ciutat en un cercle virtuós.

 

Com seria una versió moderna d’aquesta pintura?

No gaire