Autora de ‘Ciudades hambrientas’

Carolyn Steel és arquitecta i professora d’arquitectura, però, sobretot, és la principal pensadora actual sobre ciutat i alimentació, un tema del qual té un coneixement enciclopèdic i una visió radicalment humanista. El seu primer llibre Hungry city, del 2008 (Ciudades hambrientas, Capitán Swing), és una obra cabdal per entendre la relació entre ciutat, menjar i societat. En el segon, Sitopia (publicat el 2020 i encara inèdit a Espanya), explora la relació entre l’alimentació –del grec sitos– i la geografia (topia), i ho fa en clau propositiva respecte al futur del planeta. Les seves idees sobre la creació de comunitats urbanes sostenibles i equitatives s’han sentit en espais tan diversos com xerrades TED, a les dues universitats més importants sobre alimentació i gastronomia (la de Wagenigen, als Països Baixos, i la Universitat Slow Food de Ciències Gastronòmiques, a Pollenzo, Itàlia), així com en centres dedicats a l’arquitectura, com en la sèrie de conferències sobre menjar i arquitectura que va impartir a la Cambridge University School of Architecture de 2010 a 2012. Steel assessora també diverses institucions, que van des de granges cooperativistes a museus, passant per governs municipals i entitats supranacionals, com ara l’Oxford Food Symposium.

 

Sé que no li agrada que li preguntem com alimentarem el món…

És que és una pregunta horrible! Si l’analitzem amb compte descobrirem de seguida per què és tan errònia. D’entrada, hi ha implícit un «nosaltres». Qui és aquest «nosaltres»? Qui és «el món»? I alimentar és fer-li quelcom a una altra persona, que, per cert, és el que fem amb els animals. En anglès, almenys, no solem parlar d’«alimentar» altres persones. Això els redueix a participants passius del sistema alimentari. I normalment qui fa aquesta pregunta són homes que treballen per a les grans corporacions agroalimentàries, i normalment la resposta que es donen a si mateixos és: «química i tecnologia punta».

No sento mai, per exemple, que cap dona indígena es faci aquesta pregunta. Pregunten, si de cas, «com puc alimentar la meva família?» Per descomptat que és important que el món es pregunti com s’alimentarà a si mateix. Però aquest «nosaltres» és important, la pregunta de qui és el subjecte en termes alimentaris. Els humans? Tots els habitants de la terra, humans o no? Els occidentals? Els britànics? Les dones? «Nosaltres» és un terme molt manipulable, i generalment implica gent rica que segueix un model agroalimentari occidental. Per exemple, Bill Gates vol copiar la revolució verda de l’Índia a Àfrica, obviant que el que als 70 va ser un èxit enorme ara és un desastre.

No estic contra la tecnologia, que quedi molt clar, però sí contra la idea que podem sotmetre la natura perquè faci el que vulguem i sigui més productiva, que és una visió molt curtterminista. Al Panjab tot ha acabat per sortir malament: no hi ha prou aigua, les llavors no germinen espontàniament perquè cal comprar-les cada any a una multinacional que les té patentades, els pagesos estan endeutats i se suïciden.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.