L’activitat crítica de Josep Maria Castellet és insòlita en l’escenari de la literatura europea de la segona meitat del segle XX. A les penoses condicions de privació de llibertat, censura pública i prohibició explícita de fer servir en públic la seva llengua materna, s’afegeix que Castellet respirava entre dos sistemes literaris, contigus i en tensió, i que el seu afany per intervenir en tots dos el va convertir en el mandarí de dos mons.

Castellet va intervenir en tots dos sistemes de manera diferent, en l’àmbit castellà va prendre partit pels perdedors, i va tractar d’impulsar una alternativa perifèrica a l’idioma i a l’estil de literatura estatal, l’ortopèdica prosa i lírica feixista de la qual després de tantes dècades de propaganda continua sent complicadíssim salvar res; defensant unes vegades la poesia social i altres vegades una actualització de les interrompudes avantguardes. En el sistema català va emprendre un treball d’endreça de la poesia del passat, al mateix temps que tractava de vehicular el futur de la prosa i de la poesia catalana cridant l’atenció sobre escriptors que considerava a l’alçada dels principals corrents europeus. Fins i tot a l’interior de cadascun dels sistemes literaris on va actuar el desert intel·lectual obliga Castellet a desdoblegar-se.

Però l’escrutini dels èxits i les limitacions d’aquest doble projecte crític (ordit a Barcelona, capital mundial del bilingüisme) ha de quedar per a una altra ocasió. Aquest article pretén centrar-se en l’altre vessant de l’obra de Castellet, probablement la més duradora: la seva inclinació pel retrat, l’esbós biogràfic i l’anotació introspectiva; tot recorregut per una notable originalitat.

Castellet vincula la seva pròpia memòria a un escenari i a una figura major (Rodoreda, Pasolini, Sacristán, Ferrater…), i desenvolupa un relat que ni és objectiu ni documental, però tampoc personal ni del tot subjectiu. Castellet aixeca escenaris biogràfics (rares vegades pretén cobrir la vida sencera), vinyetes on es pretén condensar la substància i el caràcter del personatge, i en les quals el mateix Castellet apareix com a interlocutor o figurant, deixant clar que té una relació interessada (encara que sigui per motius nobles) i uns sentiments formats sobre el retratat. Es tracta de biografies que el concerneixen.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Un prosista descurat

L’obra mestra de Castellet és Els escenaris de la memòria, llibre que combina en proporcions insòlites delicadesa personal, sagacitat literària, i la plasmació de les tensions, opressions i fatigues que provoca la política espanyola (i que van supurar en el Dietari de 1973). Ja dins d’aquests escenaris potser les pàgines més inspirades són les que dedica a Josep Pla. Castellet havia escrit una monografia i parlat molt en públic de Pla, amb el suport de Gabriel Ferrater havia contribuït a recuperar Pla de l’ostracisme on l’havia situat la seva tebiesa davant del franquisme, i a situar-lo en unes coordenades de lectura contemporànies, on esquivar les acusacions de ser un prosista descurat.

Ferrater diria de Pla que Europa no tenia sis prosistes millors, i que com a ciutadà a penes aspirava a un règim d’ordre. Tant Ferrater com Castellet destacaven «l’entrada a cavall» de Pla i el seu continuat esforç per modular un català «del carrer», és a dir, purgat de les retòriques i floritures del passat.

Castellet aixeca escenaris biogràfics en els quals ell mateix apareix com a interlocutor o figurant.

Si existeix un moment delicat per a un crític potser és el de conèixer l’autor. El crític pot sentir un compromís amb l’obra que va elogiar, però no li deu res a l’autor que va destil·lar aquests llibres durant un passatge de la seva vida. En el millor dels casos pot sorgir una amistat, en la majoria un respecte, i a vegades la cosa acaba en animadversió. En els escenaris s’aprecia com el temperament de Castellet, gens dotat per a l’orgull i la supèrbia, de cintura exquisida, i protegit per laberints d’ironia, és ideal per a compartir unes hores amb patums de la literatura. Però en les diferents visites i trobades amb Pla afloren zones de desacords ideològics i polítics que fan fermentar una mútua desconfiança.

Sota la superfície amable de la prosa palpita la trobada més agra del llibre: Castellet assisteix als abusos de Pla amb el servei, a una absurda escena de conducció temerària, a un alcoholisme de garrafa… El moment més incòmode per a Castellet arriba quan Pla trasllada el seu descuit personal al suposat terreny d’acord, la literatura catalana: «En català, només hi ha una manera d’escriure: subjecte, verb i predicat. Estrictament en aquest ordre. Tota la resta són collonades. Per tant: la persiana és verda».

Separar l’obra de l’autor és molt més senzill del que sembla quan l’escriptor està mort, el que anomenem autor no deixa de ser «obra» (cartes, diaris, conferències…) que queda fora dels títols canònics. Quan l’autor viu i participa en els mateixos problemes i debats que el lector, l’assumpte es complica, sembla com si l’autor s’entossudís a ficar-se dins de l’obra, moure els braços i cridar la nostra atenció. I en la mesura que una obra literària no és un concurs de bones paraules, sinó una rèplica imaginària a la vida, com podrien no afectar-nos les opinions de l’autor sobre els debats oberts del nostre temps que s’infiltren en l’obra? La seva manera de representar les dones, els homes, les minories i el poder, no són decisives?

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

La ximpleria de Pla

La intel·ligència viva de Castellet, amb centenars de lectures a l’esquena, en plena activitat crítica, envoltat de les ments més complexes de la generació anter