L’activitat crítica de Josep Maria Castellet és insòlita en l’escenari de la literatura europea de la segona meitat del segle XX. A les penoses condicions de privació de llibertat, censura pública i prohibició explícita de fer servir en públic la seva llengua materna, s’afegeix que Castellet respirava entre dos sistemes literaris, contigus i en tensió, i que el seu afany per intervenir en tots dos el va convertir en el mandarí de dos mons.
Castellet va intervenir en tots dos sistemes de manera diferent, en l’àmbit castellà va prendre partit pels perdedors, i va tractar d’impulsar una alternativa perifèrica a l’idioma i a l’estil de literatura estatal, l’ortopèdica prosa i lírica feixista de la qual després de tantes dècades de propaganda continua sent complicadíssim salvar res; defensant unes vegades la poesia social i altres vegades una actualització de les interrompudes avantguardes. En el sistema català va emprendre un treball d’endreça de la poesia del passat, al mateix temps que tractava de vehicular el futur de la prosa i de la poesia catalana cridant l’atenció sobre escriptors que considerava a l’alçada dels principals corrents europeus. Fins i tot a l’interior de cadascun dels sistemes literaris on va actuar el desert intel·lectual obliga Castellet a desdoblegar-se.
Però l’escrutini dels èxits i les limitacions d’aquest doble projecte crític (ordit a Barcelona, capital mundial del bilingüisme) ha de quedar per a una altra ocasió. Aquest article pretén centrar-se en l’altre vessant de l’obra de Castellet, probablement la més duradora: la seva inclinació pel retrat, l’esbós biogràfic i l’anotació introspectiva; tot recorregut per una notable originalitat.
Castellet vincula la seva pròpia memòria a un escenari i a una figura major (Rodoreda, Pasolini, Sacristán, Ferrater…), i desenvolupa un relat que ni és objectiu ni documental, però tampoc personal ni del tot subjectiu. Castellet aixeca escenaris biogràfics (rares vegades pretén cobrir la vida sencera), vinyetes on es pretén condensar la substància i el caràcter del personatge, i en les quals el mateix Castellet apareix com a interlocutor o figurant, deixant clar que té una relació interessada (encara que sigui per motius nobles) i uns sentiments formats sobre el retratat. Es tracta de biografies que el concerneixen.
Un prosista descurat
L’obra mestra de Castellet és Els escenaris de la memòria, llibre que combina en proporcions insòlites delicadesa personal, sagacitat literària, i la plasmació de les tensions, opressions i fatigues que provoca la política espanyola (i que van supurar en el Dietari de 1973). Ja dins d’aquests escenaris potser les pàgines més inspirades són les que dedica a Josep Pla. Castellet havia escrit una monografia i parlat molt en públic de Pla, amb el suport de Gabriel Ferrater havia contribuït a recuperar Pla de l’ostracisme on l’havia situat la seva tebiesa davant del franquisme, i a situar-lo en unes coordenades de lectura contemporànies, on esquivar les acusacions de ser un prosista descurat.
Ferrater diria de Pla que Europa no tenia sis prosistes millors, i que com a ciutadà a penes aspirava a un règim d’ordre. Tant Ferrater com Castellet destacaven «l’entrada a cavall» de Pla i el seu continuat esforç per modular un català «del carrer», és a dir, purgat de les retòriques i floritures del passat.
PUBLICITAT
Castellet aixeca escenaris biogràfics en els quals ell mateix apareix com a interlocutor o figurant.
Si existeix un moment delicat per a un crític potser és el de conèixer l’autor. El crític pot sentir un compromís amb l’obra que va elogiar, però no li deu res a l’autor que va destil·lar aquests llibres durant un passatge de la seva vida. En el millor dels casos pot sorgir una amistat, en la majoria un respecte, i a vegades la cosa acaba en animadversió. En els escenaris s’aprecia com el temperament de Castellet, gens dotat per a l’orgull i la supèrbia, de cintura exquisida, i protegit per laberints d’ironia, és ideal per a compartir unes hores amb patums de la literatura. Però en les diferents visites i trobades amb Pla afloren zones de desacords ideològics i polítics que fan fermentar una mútua desconfiança.
Sota la superfície amable de la prosa palpita la trobada més agra del llibre: Castellet assisteix als abusos de Pla amb el servei, a una absurda escena de conducció temerària, a un alcoholisme de garrafa… El moment més incòmode per a Castellet arriba quan Pla trasllada el seu descuit personal al suposat terreny d’acord, la literatura catalana: «En català, només hi ha una manera d’escriure: subjecte, verb i predicat. Estrictament en aquest ordre. Tota la resta són collonades. Per tant: la persiana és verda».
Separar l’obra de l’autor és molt més senzill del que sembla quan l’escriptor està mort, el que anomenem autor no deixa de ser «obra» (cartes, diaris, conferències…) que queda fora dels títols canònics. Quan l’autor viu i participa en els mateixos problemes i debats que el lector, l’assumpte es complica, sembla com si l’autor s’entossudís a ficar-se dins de l’obra, moure els braços i cridar la nostra atenció. I en la mesura que una obra literària no és un concurs de bones paraules, sinó una rèplica imaginària a la vida, com podrien no afectar-nos les opinions de l’autor sobre els debats oberts del nostre temps que s’infiltren en l’obra? La seva manera de representar les dones, els homes, les minories i el poder, no són decisives?
La ximpleria de Pla
La intel·ligència viva de Castellet, amb centenars de lectures a l’esquena, en plena activitat crítica, envoltat de les ments més complexes de la generació anterior, i amic de poetes de primera fila com Ferrater o Gil de Biedma només podia reaccionar amb una esgarrifança de repulsió (estètica) a la ximpleria de Pla sobre els límits sintàctics del català, encara que disposava d’una defensa senzilla a mà: inscriure la declaració en la constel·lació de boutades que Pla deixava anar per a consum d’un públic acrític i captiu.
El got vessa quan Pla acusa el crític de convertir-se en un comunista insensible als èxits de la política conservadora.
Castellet ho tenia molt més difícil a l’hora d’allunyar del judici estètic les nocions polítiques i socials de Pla, que ocupen un espai cada vegada més rellevant en les seves pàgines. Pla és un prosista sense gaire imaginació ni alè narratiu, amb un gran ull per a les descripcions i els matisos de la personalitat, que va saber potenciar les seves virtuts amb una intuïció literària de primera, de manera que en els seus millors moments (els que coincideixen amb el desplegament d’una fantasia verbal de primera) és capaç de volar altíssim; però que en situar-lo en un context europeu sona amb una nota una mica anacrònica, derivada de la seva tendència a reciclar gestos i idees ja bastant suades del vell moralisme francès, un pessimisme conservador de fórmula, cec a les principals aventures de la vida contemporània i a les exigències de la forma artística.
PUBLICITAT
Castellet percep el perill que el seu judici literari s’alteri, com es va alterar el de Gabriel Ferrater: «Pla s’ha anat desinflant, sobretot, perquè la seva llengua, en lloc de millorar, s’ha espatllat de manera lamentable: el que abans era fantasia ara és una espècie de diarrea». Decidit a incloure aquests desacords en els seus escenaris a Castellet li convé trobar un angle retòric i humà des del qual abordar la seva relació amb Pla, sense descompondre l’estima per la seva obra. Així és com decideix adoptar plenament el paper de crític insuportable, assumir el lleu menyspreu que Pla sent per ell, la fatiga defensiva que li desperta. S’ofereix al lector com Pla ha decidit veure’l. És un angle valent des de la moral i complex des del punt de vista literari, una troballa.
Carta no escrita mai
El got vessa (el millor moment del capítol!) quan Pla, embravit per la reserva de Castellet, passa a l’atac (mentre beuen xampany fred en un got, ara no recordo si de plàstic, en el seu casalot transsilvà) i acusa el crític de ser un home massa llegit, que ha deixat passar llibres fonamentals, dèficit que l’ha dut a convertir-se en un comunista insensible als èxits de la política conservadora. Castellet atén en silenci a un discurs polític, històric i econòmic amb un gruix de traç que no difereix gaire d’allò del subjecte i el predicat, i la pobra persiana. Castellet renuncia a respondre en viu i emplaça a una carta que, perduda, destruïda o no escrita mai, se’ns sostreu als lectors.
La cortesia de Castellet cedint-li les millors paraules a Pla queda compensada per dos moviments d’alta intel·ligència retòrica, una miqueta perversos. La vivor del relat convida a oblidar que no escoltem Pla sinó les paraules triades pel crític; i per altra banda, Castellet ha envoltat el capítol d’altres perfils que expressen el cansament de la militància, la decepció de la vida social i la complexitat de les reaccions psíquiques i anímiques que provoca l’activitat política quan un intel·lectual manté la ment i la sensibilitat inquietes, interessades pel present.
Castellet prepara un escenari on el contundent esquematisme de Pla (contundent per esquemàtic) queda aclaparat per les modulacions matisades que ofereixen Ungaretti, Alberti, Mary McCarthy, Pasolini, Paz, Rodoreda o Aranguren sobre la política, la història i l’economia del seu temps. A Castellet no li calia escriure una carta de resposta perquè ha armat un llibre contra la mandra mental d’un escriptor retirat en un conservadorisme de postal. El lector surt de l’escenari amb una certa ansietat per rellegir l’obra crítica de Castellet sobre Pla, i tornar a creure en les seves millors pàgines, en les seves fulguracions estilístiques i en un ús independent de l’escepticisme il·lustrat.
Amb vetes d’amargor
Com a mandarí de la literatura escrita en castellà els adversaris de Castellet són inequívocs, posa la seva espasa crítica al servei de les reaccions de Biedma i Barral contra el centralisme del vocabulari feixista, la cursileria religiosa i els excessos lírics, el dolor per Espanya i l’absència d’articulació interior. Qui és l’adversari dins de la literatura catalana? La resposta senzilla implica agitar els espantalls d’«Espanya», «Castella» i el «feixisme», però les batalles literàries importants es deslliuren a l’interior del sistema.
Potser i només potser es tracta d’una concepció de poca volada de la llengua normativa, que només atén el que sona com el carrer, sense vol artístic, insensible als plaers de la forma i l’estructura, entotsolada en les velles idees i en una nostàlgia amb vetes d’amargor, desinteressada a donar-li rèplica al món on se’ns obliga a viure. Potser no es tracta d’adversaris, sinó d’altres accents, inflexions diferents. Potser la carta que Castellet no va arribar a enviar es continua escrivint cada dia.
