Escena primera. En el seu discurs de Cap d’Any, el president Pere Aragonès va proposar la negociació d’una llei de claredat amb el Govern central que permetés la celebració d’una consulta acordada sobre la independència de Catalunya. Sense fer-ho explícit, Aragonès tornava al marc de 2013, als primers compassos del que a partir d’aleshores es denominà el procés. Sense dir-ho, el president de la Generalitat donava per superat el procés i tornava a la casella de sortida.
Escena segona. Últim dia del judici a Laura Borràs per presumpta corrupció. Al peu de l’escala del Palau de Justícia la dirigent de Junts, de groc, s’acomiada dels seus acompanyants abans d’enfilar cap a la sala on se la jutja. Només uns quants, entre els quals l’expresident Torra i una colla d’incondicionals. Xavier Trias, alcaldable del seu partit, ha declarat no fa gaire que Borràs compta amb la seva estima, però que no la pensa acompanyar. Trias aspira a refer l’espai de l’ordre en les properes eleccions municipals, aquell bloc que el procés va contribuir a escindir i que ara podria agrupar-se sota l’ègida de l’exalcalde i atiat per l’odi a Ada Colau.
Escena tercera. Fa mesos de l’aparició espectral a molts indrets de la ciutat de Barcelona (desconec si es produeix en altres llocs) d’un misteriós grafit on es llegeix senzillament «Hi som», acompanyat d’una estelada. Suposo que vol ser una mostra de reafirmació, en la línia de l’«ho tornarem a fer», però ressona com un crit crepuscular que demana al vianant que no ens oblidi, que hi som encara que no ho sembli. Més que una amenaça és una mostra de la feblesa del moviment, una acceptació de la seva desaparició de l’esfera pública, convertit en aquest crit sord, com si més que d’un moviment massiu es tractés d’una secta clandestina. No ens veus, però «Hi som». Passejant, recorda’ns.
Són molts els indicis que es van acumulant per respondre afirmativament a la pregunta sobre si el procés és mort. Sí, efectivament és mort. De fet, ho és des de finals de 2017, possiblement des del 21 de desembre d’aquell any, quan els resultats de les eleccions convocades arran de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no van atorgar un mandat inqüestionable a les forces independentistes. O potser el procés morí abans, quan els partits independentistes no van arribar a un acord per presentar una sola candidatura a aquelles eleccions terminals. O fins i tot abans, el 27 d’octubre, quan els dirigents independentistes, després d’entonar Els segadors a l’escala noble del Parlament amb cara de circumstàncies, no van adoptar cap decisió que fes efectiva (ni que fos simbòlicament) la declaració unilateral d’independència que acabaven de votar. La imatge d’aquella nit ho resumia perfectament: mentre alguns celebraven a la plaça de Sant Jaume la independència acabada de proclamar, la bandera espanyola lluïa, aliena a la celebració, dalt de tot del palau de la Generalitat.
Fa mesos de l’aparició espectral a molts indrets de la ciutat de Barcelona d’un misteriós grafit on es llegeix senzillament «Hi som», acompanyat d’una estelada.
I malgrat tots els indicis, hi segueix havent qui defensa que el procés és viu, i addueix per demostrar-ho que avui hi ha més independentistes que el 2012, com si els independentistes fossin un invent del procés. D’independentistes n’hi havia abans i n’hi haurà quan el procés ja només sigui carn de llibres d’història i de tesis doctorals. És inqüestionable que avui la preferència per la independència és molt més forta que fa una dècada. Les dades del sondeig anual de l’ICPS en donen compte: el 36 % de l’electorat preferiria que Catalunya fos un Estat independent, mentre que abans del 2012 es movia entre el 15 i el 20 %.
Pretendre que després del procés tot tornaria a ser com era abans és subestimar la capacitat d’un moviment com aquell de trasbalsar l’escenari polític. El procés ha canviat profundament el marc en què es desenvolupa la política a casa nostra, però això, en qualsevol cas (i estirant el símil mortuori), és l’herència del procés, el que aquest ens ha llegat. Res no tornarà a ser com abans de l’esclat independentista però, altre cop, això no el fa més viu.
L’herència del ‘procés’
Al final, la discussió és fins a un cert punt estèril. Viu o mort, el procés ha definit el món en què vivim. Un detall que ens pot passar per alt: el grup parlamentari de Junts segueix seient a l’esquerra de l’hemicicle, mentre que els socialistes i els comuns seuen a la dreta. D’aquests últims, la seva presidenta seu exactament en l’escó que tradicionalment ocupava el president del grup parlamentari del PP abans del procés. Si es vol és només un detall, però sovint els detalls són el més potent a l’hora d’expressar les situacions. En l’antic Parlament la distribució obeïa a la tradicional divisió entre forces d’esquerra i de dreta; des de 2015 obeeix a la divisió entre independentistes i no independentistes, amb els primers ocupant els escons tradicionalment reservats a l’esquerra. Això sol ja explica molt sobre les idees de fons que articulaven el procés.
PUBLICITAT
La confrontació política, cinc anys després d’esgotat el procés, continua movent-se pels rengles que aquest va definir. El camp de joc electoral a Catalunya s’articula al voltant de «La Gran Rasa», una falla que divideix el camp de competència política entre els partidaris i els contraris a la independència. L’antic espai de competència entre el món nacionalista i el socialista, aquell indret per on anaven i venien els votants entre un partit i un altre, ha deixat d’existir. S’hi ha excavat una rasa profunda que impedeix el pas, que blinda cada espai.
En part, el desencadenant del ‘procés’ va ser la por de CiU a veure’s superada per ERC, una possibilitat a mitjà termini l’any 2011.
Això fa també que qualsevol discussió que pretengui establir una altra divisòria estigui condemnada (de moment) al fracàs. El que es considera política catalana se circumscriu (encara) als temes del procés, d’aquí que sigui molt difícil per als partits desempallegar-se’n, ho vulguin o no. D’aquí, la sensació de la sínia, de la roda del hàmster, de l’etern retorn. En part és volgut, però en part és una conseqüència de tants anys parlant del mateix que al final han fet que, fins i tot per aquells que voldrien sortir del bucle, els sigui impossible i acabin sucumbint a la dinàmica, a la força d’atracció, d’aquesta estrella moribunda, del forat negre.
I tot malgrat que les dades posin sobre la taula que la idea d’una resolució favorable als interessos dels independentistes és vista avui més llunyana, més impossible. Les xifres del darrer sondeig de l’ICPS mostren que només el 7 % dels que voldrien que el procés acabés amb la independència creuen que efectivament acabarà així, cinc vegades menys que el 2017.
El que el ‘procés’ s’endugué
Si les dades diuen això, com és possible que es mantingui la lògica del procés? En part per un element que és previ al procés, però que ha estat fonamental a l’hora de determinar l’evolució del procés mateix: la pugna no resolta entre ERC i el que ara és Junts pel lideratge en el camp nacionalista-independentista. En part, el desencadenant del procés va ser la por de CiU a veure’s superada electoralment per ERC, cosa que era una possibilitat evident a mitjà termini l’any 2011 i que es va fer encara més evident amb els resultats de la convocatòria avançada de 2012. La radicalització de CiU respongué, en part, a aquesta possibilitat, i la dinàmica del procés es va deure, en bona mesura, a la competència entre ambdós socis.
L’impacte del procés també és visible en aspectes que abans (en la Catalunya d’abans) es donaven per descomptats i que ara semblen impossibles, o com a mínim difícils. Catalunya endins, el procés ha trinxat alguns dels elements essencials que havien definit la vida política del país. Un d’aquests elements és l’«excepció catalana», una mena de consens difús, mai explicitat però visible arreu, que feia que tot allò que tingués a veure amb Catalunya fos valorat amb més indulgència no només per part dels electors nacionalistes, sinó pel conjunt de la ciutadania.
Així, el Govern de la Generalitat era sistemàticament més ben valorat que el central, la situació política catalana millor que l’espanyola, la marxa de l’economia, les institucions, tot el que configurava la realitat catalana era més ben considerat pel conjunt de l’opinió. Doncs bé, tot això s’ha perdut.
PUBLICITAT
Aquest enduriment també afecta aquells elements essencials que fonamentaven l’anomenada «unitat civil», principalment la llengua, convertida en bandera de l’independentisme, és a dir, de part, fins i tot utilitzada com a arma llancívola contra els que no la utilitzen, els que l’independentisme més arrauxat titlla de «colons» o «nyordos» (un altre concepte de la neollengua que ens ha deixat el procés). El debat recurrent sobre la salut del català, que viu una renovada preocupació, curiosament no acostuma a esmentar l’apropiació partidista de la llengua com un dels elements que explicarien l’allunyament que n’ha patit una part de la ciutadania catalana castellanoparlant.
L’apropiació partidista de la llengua explicaria l’allunyament que n’ha patit una part de la ciutadania catalana castellanoparlant.
Catalunya enfora, el procés ha afeblit el paper que tradicionalment havia jugat el país en l’arena espanyola, sobretot pel que fa a fer avançar l’Estat autonòmic. Espanya avui és menys reformable que no ho era fa quinze anys i aquesta és una profecia autocomplida de l’independentisme, ja que ha estat el procés principalment el que ha estrangulat qualsevol proposta d’avenç. En el context general espanyol, Catalunya no hi és ni se l’hi espera per uns quants anys.
En transició
Tot plegat ens situa en un espai boirós on res no sembla assentar-se. Anem deixant enrere el temps del procés i ens endinsem en un paisatge desconegut, que no és el previ al procés però que s’hi assembla en algunes coses. Hi ha elements sorprenents, com ara la resurrecció de Jordi Pujol o el possible retorn de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona. Torna Convergència? No del tot, però ho sembla, si més no. La història no es repeteix, però rima.
Podria ser que l’antiga Convergència hagi sabut llegir millor que altres els corrents de fons del nou temps, o simplement hauríem d’acceptar que és la força més camaleònica de la política catalana, en el sentit que muda de pell sense cap problema per assolir allò que sempre ha estat el seu objectiu: el poder, pura i simplement. Així, un cop passada la febrada del procés, no tant en els discursos com en les ganes de retrobar certa tranquil·litat, els nacionalistes han tret de l’armari tota la col·lecció vintage.
Hi ha una tendència general a la moderació al país que, paradoxalment, també és defensada per un dels segments que va protagonitzar el procés: el vot d’ordre esdevingut antisistema, els antics votants de Pujol que han format la força de xoc de les mobilitzacions del lustre 2012-17. Aquest grup, que històricament ha format el nucli de suport al nacionalisme conservador, ja n’hauria tingut prou i ara sembla transitar cap a la moderació. Per al record quedaran les marxes, les pintades, els càntics i la rauxa, aquella segona joventut que els prengué en plena jubilació. Ara han decidit que toca tornar a la política de sempre. Ara toca seny.
La part moderada de Junts està disposada a respondre a aquest canvi. Semblen haver entès aquest nou aire i han decidit, ells també, deixar anar llast, desprendre’s dels elements més eixelebrats (Borràs, el mateix Puigdemont) i recuperar els vells tòtems de la tribu. Com més s’allunya el procés, més reapareix Pujol i tot el que simbolitza. Si l’operació els funciona seria el tancament del cercle.
L’antic espai de competència entre el món nacionalista i el socialista, aquell indret per on anaven i venien els votants entre un partit i un altre, ha deixat d’existir.
El procés hauria servit a CDC per passar la maroma i ara estaria a un pas de concloure la llarga travessa, de reaparèixer, a cavall d’un electorat que demana pau i tranquil·litat, impol·luta un cop perdonada de tots els seus pecats. És la mateixa peripècia que està a punt de culminar el PP, si finalment torna al govern central. Convergència ha fet el triple salt mortal que ERC no pot fer, massa compromesa ideològicament amb la independència, massa esclava de les idees. En el fons, els ho han tornat a fer, com el 2005-2010. Aleshores, Mas va saber estirar la fibra sobiranista d’ERC fins a fer inviable el govern d’esquerres per, un cop arribat al govern, pactar amb el PP.
Els resultats de les properes eleccions municipals del mes de maig ens donaran una idea de cap on es dirigeix aquesta Catalunya que ha sortit del procés més dividida, més entotsolada i molt més cansada, profundament cansada. I també ens explicaran si l’aposta de Junts de superar ERC pel centre, de la mateixa manera que abans l’havia volgut superar per l’esquerra, troba ressò en l’electorat. No sabem encara on va Catalunya, però sí que podem estar segurs que allà on sigui que vagi ja l’estarà esperant l’enèsima reencarnació de Convergència.
PUBLICITAT
