Aquest no és un bon moment per al Principat. Catalunya viu una etapa de lenta decadència. No s’han curat del tot les ferides i les divisions consegüents de la fallida aposta per una independència impossible, i no desitjada per una part molt considerable del cos social. Pèrdua de tremp econòmic amb la fugida de milers d’empreses –les més grans–, polarització política, afebliment cultural, desubicació a Espanya i a Europa, manca de lideratge i de projecte de país, són alguns dels trets definitoris de l’actual situació.

Que lluny queden aquells anys 70 del segle passat quan Catalunya era un referent de modernitat, d’obertura i d’europeisme, quan era objecte d’admiració general! Ara, la imatge que projecta és la d’una regió entotsolada, gasiva, tancada en si mateixa, que no vol emular ningú i que ha entrat en una espiral de pèrdua d’atractiu i d’il·lusió col·lectiva. No tot és negatiu, és clar, no cal dir que hi ha sectors dinàmics i meritòries puntes de llança en diversos camps de la indústria i de la recerca, però que dissortadament no poden compensar la creixent atonia del país.

Fa una colla d’anys vaig escriure un article sobre la necessitat que Catalunya obrís portes i finestres al món. Com a exemples del que considerava que calia fer suggeria, entre d’altres, la conveniència que els mapes no s’acabessin sobtadament a la línia fronterera del nord, de l’oest i del sud, que representaven el país com si fos una illa, i mostressin la continuïtat cap als territoris veïns dels rius, de les muntanyes, de les carreteres i les línies fèrries, etc.; d’altra banda, que l’afer de les obres religioses s’havia de resoldre sense dilacions amb un pacte amigable entre les parts litigants. Era el moment àlgid de la tristíssima disputa per la propietat de les obres d’art religioses de la Franja de Ponent. Em va caure immediatament al damunt un autèntic xàfec d’àcides crítiques, editorials de diaris inclosos, que de veritat no m’esperava: tan lluny havia arribat la intransigència i la guerra entre territoris germans!