Aquest no és un bon moment per al Principat. Catalunya viu una etapa de lenta decadència. No s’han curat del tot les ferides i les divisions consegüents de la fallida aposta per una independència impossible, i no desitjada per una part molt considerable del cos social. Pèrdua de tremp econòmic amb la fugida de milers d’empreses –les més grans–, polarització política, afebliment cultural, desubicació a Espanya i a Europa, manca de lideratge i de projecte de país, són alguns dels trets definitoris de l’actual situació.

Que lluny queden aquells anys 70 del segle passat quan Catalunya era un referent de modernitat, d’obertura i d’europeisme, quan era objecte d’admiració general! Ara, la imatge que projecta és la d’una regió entotsolada, gasiva, tancada en si mateixa, que no vol emular ningú i que ha entrat en una espiral de pèrdua d’atractiu i d’il·lusió col·lectiva. No tot és negatiu, és clar, no cal dir que hi ha sectors dinàmics i meritòries puntes de llança en diversos camps de la indústria i de la recerca, però que dissortadament no poden compensar la creixent atonia del país.

Fa una colla d’anys vaig escriure un article sobre la necessitat que Catalunya obrís portes i finestres al món. Com a exemples del que considerava que calia fer suggeria, entre d’altres, la conveniència que els mapes no s’acabessin sobtadament a la línia fronterera del nord, de l’oest i del sud, que representaven el país com si fos una illa, i mostressin la continuïtat cap als territoris veïns dels rius, de les muntanyes, de les carreteres i les línies fèrries, etc.; d’altra banda, que l’afer de les obres religioses s’havia de resoldre sense dilacions amb un pacte amigable entre les parts litigants. Era el moment àlgid de la tristíssima disputa per la propietat de les obres d’art religioses de la Franja de Ponent. Em va caure immediatament al damunt un autèntic xàfec d’àcides crítiques, editorials de diaris inclosos, que de veritat no m’esperava: tan lluny havia arribat la intransigència i la guerra entre territoris germans!

 

Una candidatura conjunta

És veritat que a la part aragonesa també s’han donat postures molt brusques i que el president Lambán no és precisament un prodigi d’empatia, però la imatge de Catalunya ha perdut prestigi i s’ha deteriorat molt, especialment entre els veïns més propers. Els habitants de la Franja, tradicionalment proclius a establir les més estretes relacions amb els seus homòlegs catalans, ara veuen les coses molt més fredament. I no ho deuen fer tan malament quan en els últims anys centenars d’empreses lleidatanes s’han instal·lat a l’altre costat de la frontera.

Des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume no s’entén que hi ha una consciència, una identitat i una solidaritat entre els pirinencs.

El cas dels hipotètics JJOO d’Hivern encara és més simptomàtic. Els dirigents catalans s’entesten a presentar els Jocs com un esdeveniment Pirineus-Barcelona, quan les possibilitats reals, si hi són, passen inevitablement per una candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó. Així ho veu el Comitè Olímpic Espanyol, que és qui ha de presentar la candidatura al Comitè Olímpic Internacional. Com més aviat s’accepti aquest fet, s’abandonin les actituds inspirades en una pretesa superioritat catalana i es doni la mà a la comunitat autònoma veïna, més de pressa s’aclarirà el panorama.

El problema que en aquest tema i en molts altres té Catalunya és l’aguda absència d’idees força i de model de futur. A més no s’entén des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, a 150 km al sud de la serralada, que hi ha una consciència, una identitat i una solidaritat entre els pirinencs que ultrapassa les fronteres politicoadministratives. L’entestament i la manca de visió a llarg termini que caracteritza els responsables polítics és la causa directa de la pèrdua constant d’oportunitats polítiques, econòmiques i culturals, com s’ha pogut constatar dissortadament en els darrers anys. Tornarà a passar ara amb la candidatura olímpica que, ben plantejada i ben dirigida, podria ser una bona eina per a desenclavar el Pirineu i fer un pas decisiu cap a la superació de la seva crònica marginalitat?

 

«Aragó! Aragó!»

Per revertir la deriva que desdibuixa i empetiteix Catalunya, una de les actituds i de les polítiques més aconsellables –entre moltes altres– seria la d’establir lligams econòmics i socials cada vegada més intensius amb els veïns immediats: Aragó, Andorra, Occitània, el País Valencià i les Illes Balears. Mirar-los cara a cara sense reticències ni apriorismes, companys imprescindibles amb els quals hem de caminar junts cap al mateix destí, un destí que s’haurà d’anar bastint pas a pas amb projectes de tota escala, des dels més estratègics fins als estrictament locals, i amb el generós objectiu de l’èxit compartit.

Convé recordar que les tropes de Jaume I –el rei en Jaume– atacaven les hosts musulmanes en la conquesta de Mallorca amb el crit de guerra: «Aragó! Aragó!», i que «vir sapiens dominabitur astris» (l’home savi és capaç de dominar el destí) era el lema d’Alfons el Magnànim, un altre dels nostres grans reis.