Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos (Madrid, 1974), marquesa de Casa Fuerte, té tres nacionalitats (argentina per la seva mare, francesa pel seu pare i espanyola des del 2007), és periodista i historiadora i es dedica a la política des de l’any 2008, quan va ser elegida diputada per Madrid al Congrés pel Partit Popular (PP), mandat que va renovar fins al 2015. Des de maig del 2019 és diputada per Barcelona. Ha estat portaveu del PP al Congrés, partit en què continua militant malgrat les fortes crítiques que ha fet als seus dirigents en el llibre Políticamente indeseable (Ediciones B, 2021).

Va passar la seva infantesa a Londres, després va viure i va estudiar a Buenos Aires fins que va tornar a la capital britànica per llicenciar-se en Història Moderna a la Universitat d’Oxford, on va fer la seva tesi doctoral, dirigida per l’hispanista John H. Elliott. L’any 2000 va entrar a treballar al diari El Mundo, fins que el 2006 va ser nomenada cap de gabinet del secretari general del PP Ángel Acebes. Va dirigir també l’àrea internacional de la fundació FAES, presidida per José María Aznar, de qui sempre s’ha declarat seguidora.

Apassionada per la política, admiradora de Margaret Thatcher, preocupada per les qüestions morals, està decidida a lliurar la batalla cultural i ideològica de la dreta contra l’esquerra i contra el populisme. Entre els seus objectius hi figura «el nou feminisme», que «és a la vegada gata maula i venjatiu» i busca «un enfrontament identitari entre dones i homes. Elles: bones, innocents, víctimes. Ells: dolents, culpables, agressors» (El Mundo, 30-7-2019). «No hi ha res més important per al bé comú que la política. Res. Ni la literatura, ni els periòdics, ni les empreses. Per això té una gran capacitat de devastació. Quan el populisme es posa en marxa, comença la destrucció. Una prova en pot ser Catalunya», va declarar a El Español (27-11-2021). «A Espanya confiem molt poc en l’individu. Tendim enormement al gregarisme i al col·lectivisme. Els partits polítics en són una mostra palmària», va afegir.

«No hi ha res més important per al bé comú que la política. Res. Ni la literatura, ni els periòdics, ni les empreses.»

«La dreta, en general, no ha donat gairebé mai la batalla cultural i ideològica a l’esquerra, i és un dels grans problemes que tenim a Espanya, i no només a Espanya. Per a mi és un dels misteris de la política universal. Per què els liberals i conservadors tenen tants complexos enfront de l’esquerra. L’esquerra, tantes vegades fracassada, ens ha menjat la moral. El resultat és el que jo anomeno “el tauler inclinat”, el fet que a Espanya l’esquerra i el nacionalisme sempre juguen amb avantatge», va reflexionar a El Independiente (12-06-2021).

«La nostra Messi»

Un exemple, per a Cayetana Álvarez de Toledo, és Catalunya. «Durant 40 anys, les institucions de l’Estat, els partits constitucionalistes i les elits espanyoles van renunciar a donar la batalla cultural a Catalunya enfront del nacionalisme. No només li van entregar l’educació, la cultura i la televisió, sinó quelcom encara més important: la supremacia moral, el dret a decidir qui era moderat i qui radical. D’aquest error fundacional es deriva la destrucció institucional i civil que patim avui. Però veiem el positiu, que no és poc. Malgrat el brutal control que el nacionalisme ha exercit sobre la societat, no ha aconseguit forjar una nació política ni sentimental. Ha trencat Catalunya en dos, sí. Però Catalunya segueix sent plural», manifestava en una entrevista a Vanity Fair (19-11-2020).

PUBLICITAT

El nacionalisme català és una de les seves obsessions des del temps en què va fundar el grup Lliures i Iguals, que, el juliol del 2014, abans de la consulta del 9-N, va publicar un manifest per demanar l’aplicació de la llei a Artur Mas, perquè «fins ara, el desafiament secessionista no ha rebut la resposta que mereix», deien. Van repetir l’any següent, abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, que, segons Álvarez de Toledo, se celebrarien en un escenari de «corrupció institucional». Catalunya, afegia, «s’ha instal·lat en uns llimbs legals i morals». Quan va trencar amb Mariano Rajoy el 2015, ho va fer, entre altres raons, perquè el considerava tou amb el nacionalisme català.

Totes les seves intervencions sobre Catalunya són explosives. El 2017, va dir en un discurs que «la gran estafa nacionalista no hauria estat possible sense la complicitat activa d’una societat disposada a ser estafada» i es va queixar que no es pogués afirmar que «l’Estat fa molt bé en impedir, fins i tot per la força, que una pobra velleta voti en un referèndum il·legal». Quan, el març de 2019, va ser presentada com a cap de llista del PP per Barcelona a les eleccions generals del 28 d’abril, va assegurar que el procés sobiranista és «el més greu» que ha passat a Espanya des del 1978. «S’ha de dir la veritat. El procés separatista és més complicat i més greu que el 23–F perquè el 23–F no es va fer des de les institucions, ni li donaven suport els mitjans de comunicació, ni hi havia manifestacions al carrer», va reblar uns dies més tard. El 31 de març va declarar a El País que «al votant independentista el mou la xenofòbia», que «el separatisme és segregació», que «Catalunya no està condemnada a ser una tribu groga» i que «el PSC no té escrúpols, ni criteri, ni principis, ni remei».

«La gran estafa nacionalista no hauria estat possible sense la complicitat activa d’una societat disposada a ser estafada.»

Amb aquests plantejaments, el fracàs a les eleccions va ser espectacular. El PP català va obtenir el pitjor resultat de la seva història, passant de sis escons a només un, el d’ella. «Ha estat un pèssim resultat i n’assumeixo la responsabilitat […] Ha estat una desfeta contundent i clara», va declarar la candidata, que havia estat presentada pel president del PP, Pablo Casado, com «la nostra Messi». A les eleccions de novembre del mateix any va ser reelegida –en un acte de campanya va qualificar de «fita» el discurs del rei Felip VI del 3 d’octubre de 2017–, però el PP va tornar a fracassar a les autonòmiques del 14 de febrer del 2021 i Álvarez de Toledo en va culpar Casado per ser «incapaç de reconstruir el constitucionalisme».

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés li va causar «decepció». «A mi em resulta sorprenent que un cop a la Constitució passi per un somni per pressionar i negociar», va declarar. També va criticar que es permetés als presos independentistes fer declaracions des de la presó. «Per què s’accepten rodes de premsa per als senyors [Jordi] Sànchez i [Oriol] Junqueras i no per a qualsevol altre pres per corrupció o violació?», es va preguntar el 20 d’abril de 2019, i en una entrevista a La Razón (25-4-2019) va proposar «una reforma perquè les persones processades per agressió a la democràcia, per rebel·lió i sedició, no puguin presentar-se a unes eleccions». També es va oposar als indults.

Del president del Govern, Pedro Sánchez, ha dit així mateix coses molt gruixudes, com que és «molt pitjor que Vox», té «un projecte franquista» i «és el candidat dels separatistes, dels colpistes, nacionalistes, comunistes i fins i tot dels partits vinculats històricament al terrorisme d’ETA» (La Razón, 25-4-2019). El desembre de 2019 va arribar a dir que la situació política d’aquell moment era més difícil que quan ETA matava. I el 27 de maig de 2020, des de la tribuna del Congrés, va acusar Pablo Iglesias de ser «fill d’un terrorista», afirmació que va provocar una demanda per part del pare del llavors vicepresident segon del Govern.

Rebel·lió al PP

Casado va nomenar Álvarez de Toledo portaveu del PP al Congrés el juliol de 2019 i la va destituir un any després, l’agost de 2020, per una entrevista a El País, que el president del PP va interpretar com «un atac a la seva autoritat», segons la portaveu. A l’entrevista, deia que «un partit no ha de ser una estructura militar», reclamava «un Govern de concentració constitucionalista» com a «projecte moral espanyol» i criticava la sortida d’Espanya del rei emèrit. «El rei Joan Carles no hauria d’haver marxat. Hauria hagut de sotmetre’s a l’escrutini de la mateixa Casa Reial i, per descomptat, donar una explicació als espanyols. La seva sortida d’Espanya és un error i ha perjudicat el rei Felip VI, que al llarg del seu regnat ha demostrat sempre una actitud exemplar, professional i valenta». Casado va reconèixer que són aquestes paraules les que en van motivar la destitució.

Amb fama d’anar per lliure –va ser expedientada per votar en blanc la renovació del Tribunal Constitucional–, Álvarez de Toledo va ajustar comptes amb el seu partit en el llibre Políticamente indeseable i durant les entrevistes de promoció de l’obra. A El Mundo (14–11–2021) va acusar el secretari general, Teodoro García Egea, de fer «mobbing», «bullying» i «una vigilància soviètica» per controlar el partit, i de tenir una actuació «testosterònica que va causant devastació interna» i «un profund dany estructural a l’organització» i a Casado. D’aquest, diu en el llibre: «Hi havia quelcom de Casado que no m’acabava de convèncer. Em semblava, sí, un home d’empaties variables. Un camaleó sentimental. El que castissament s’anomena un penell».

En el llibre fa també una reivindicació de la bona política: «Només quan els polítics diguem en públic el mateix que afirmem en privat, només quan reconeguem la degradació del nostre ofici, només quan ens vegem retratats en l’implacable mirall dels fets, només aleshores serem capaços de rescatar la democràcia de les brutes mandíbules del populisme».

A la baralla entre Casado i Isabel Díaz Ayuso, Álvarez de Toledo s’ha arrenglerat amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, a la qual qualifica de «dona valenta», que «no fuig del conflicte, sinó que l’encara. I això és important. A la vida es pot ser moltes coses, excepte un covard» (Vanity Fair, 19-11-2020). D’Ayuso pensa també que «és autèntica» i la considera «el més gran actiu electoral que té el centredreta en aquests moments».

En el llibre, rebutja de Vox el seu «identitarisme» i que sigui un partit «nacionalista espanyol», però veu «pertinent i valenta» la seva crítica a la ideologia de gènere, a més de considerar «una incongruència moral i un disbarat estratègic» la «demonització» de qui permet governar al PP en diversos llocs. «La diferència entre patriotisme i nacionalisme és la mateixa que hi ha entre el sexe i la pornografia», va dir a El Español (27-11-2021) parlant del partit de Santiago Abascal. I no li importa que li diguin «fatxa». «No hi ha ningú sensat en aquest país a qui no li hagin dit fatxa», va admetre a El Independiente (12-6-2021).