Fa mesos, Estefania Molina va fer una sèrie de columnes sobre política i «les coses de menjar». Per coses de menjar, es referia – crec – a allò que és important, i no s’hi ha de jugar. En castellà, «con lo de comer, no se juega». I no s’hi juga, perquè el menjar – què i com es menja – és un dels trets principals de la civilització. De qualsevol civilització.

Joan Fuster obre Contra el nacionalisme i altres textos parlant de les coses del menjar. Concretament, de la forquilla i de per què la forquilla forma part de la nostra civilització. Fuster contraposa la invenció de la forquilla a la de la cullera: «no hi ha manera material d’ingerir una sopa clara sense la mediació d’un instrument com la cullera». Per a Fuster, la invenció de la cullera va ser una invenció purament funcional. Però ah, la forquilla... la forquilla no la necessitem per res. I per això és especial.

Qualsevol aliment sòlid, el podem ingerir amb l’ajuda dels dits. Per això, Fuster la qualifica de refinament, ja que és un element que permet que el nostre comportament a taula sigui «més discret, net, higiènic, més urbà –més civilitzat». La forquilla és, llavors, el que ens permet que les coses de menjar prosperin «amb elegància» i salubritat.

Després, Fuster s’embarca en una descripció de la història de la forquilla, des dels seus inicis com a element de luxe –obres d’orfebreria en plata i amb pedres precioses–, anècdotes més o menys risibles esmentant el duc d’Alba –no se li nota gens l’intent de fer befa dels espanyols–, i com, amb el temps, la forquilla ha arribat fins i tot a la part més rural de València, a Sueca, concretament a Can Fuster, que no triga a explicar que els seus avis potser no en van saber mai, de fer anar una forquilla –és a dir, que a l’hora de dinar tindrien el mateix rang que el duc d’Alba.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.