ChatGPT i les coses de menjar

Fa mesos, Estefania Molina va fer una sèrie de columnes sobre política i «les coses de menjar». Per coses de menjar, es referia – crec – a allò que és important, i no s’hi ha de jugar. En castellà, «con lo de comer, no se juega». I no s’hi juga, perquè el menjar – què i com es menja – és un dels trets principals de la civilització. De qualsevol civilització.

Joan Fuster obre Contra el nacionalisme i altres textos parlant de les coses del menjar. Concretament, de la forquilla i de per què la forquilla forma part de la nostra civilització. Fuster contraposa la invenció de la forquilla a la de la cullera: «no hi ha manera material d’ingerir una sopa clara sense la mediació d’un instrument com la cullera». Per a Fuster, la invenció de la cullera va ser una invenció purament funcional. Però ah, la forquilla… la forquilla no la necessitem per res. I per això és especial.

Qualsevol aliment sòlid, el podem ingerir amb l’ajuda dels dits. Per això, Fuster la qualifica de refinament, ja que és un element que permet que el nostre comportament a taula sigui «més discret, net, higiènic, més urbà –més civilitzat». La forquilla és, llavors, el que ens permet que les coses de menjar prosperin «amb elegància» i salubritat.

Després, Fuster s’embarca en una descripció de la història de la forquilla, des dels seus inicis com a element de luxe –obres d’orfebreria en plata i amb pedres precioses–, anècdotes més o menys risibles esmentant el duc d’Alba –no se li nota gens l’intent de fer befa dels espanyols–, i com, amb el temps, la forquilla ha arribat fins i tot a la part més rural de València, a Sueca, concretament a Can Fuster, que no triga a explicar que els seus avis potser no en van saber mai, de fer anar una forquilla –és a dir, que a l’hora de dinar tindrien el mateix rang que el duc d’Alba.

A part de la forquilla, Fuster recorda una anècdota de l’adveniment del primer satèl·lit artificial, l’Sputnik. Resulta que mentre ell volia comentar la posició d’una coma en un llibre, l’autor li recriminava que l’Sputnik era molt més important, al què Fuster va respondre «és que això de l’Sputnik t’excusarà de rentar-te les dents demà de matí?». Ja ho veieu, el 1957 ja passava, que trossets de metall brillants fent bip-bip distreien la humanitat de les coses rellevants, com les comes d’un text.

Una simple eina

ChatGPT, allò que tots els mitjans de comunicació –a instàncies de la indústria que ho ha creat– anomenen «generació de text a través d’intel·ligència artificial» no arriba a la categoria de «forquilla». Menys encara és l’equivalent a la cullera. ChatGPT és una simple eina que, mitjançant una base de dades enorme consistent en escrits fets per persones, reordena les paraules i les frases per fer una nova versió del text. Però no fa un text nou. Per què? Perquè treballa únicament i exclusiva amb text existent.

Dimecres 22 de març, James Marriot escrivia a The Times una columna explicant per què TikTok és una amenaça per a la nostra salut intel·lectual. Si estem d’acord que Twitter s’ha convertit en un cau de soroll, on és impossible tenir cap mena de conversa civilitzada –independentment de l’ús de la forquilla que facin els incumbents–, què passa amb TikTok? Com diu Marriot, «les aplicacions basades en imatge, com Instagram o TikTok, no poden ni tan sols aguantar debats de la mateixa qualitat que a Twitter.»

Marriot segueix, explicant que la cultura literària és inherentment liberal. Un lector, ens diu, «és un individualista ocupat en la contemplació raonada de diferents idees i perspectives. La cultura dels mitjans socials, cada cop més visual, és fonamentalment il·liberal, ja que promou el pensament de grup i la banalitat». I acaba dient que la democràcia liberal no és un fet polític inevitable, sinó el producte de circumstàncies històriques i culturals concretes. És a dir, no és un refinament, sinó que és la cullera.

Però mentre, d’una banda, la política tira cada cop més cap aquests mitjans visuals –resulta bastant inquietant veure candidats fent segons quines coses a les xarxes–, ens arriben novetats brillants, com ChatGPT. Mentre els escolars són incapaços de llegir, i menys encara comprendre, un text llarg i complicat, ens passem hores debatent sobre si la IA suplantarà escriptors –si no us llegeixen ara, què us preocupa, exactament?–, acabarà d’una vegada amb el periodisme –si ningú compra diaris, què impulsarà a algú a comprar un diari editat per un generador automà… bé, ja callo–, o desballestarà tot el sistema educatiu –si és que en queda alguna cosa després de les reformes.

ChatGPT no és intel·ligència ni és artificial. De fet, els assistents presumptament intel·ligents més «avançats» com per exemple Siri, són incapaços d’executar dues ordres relacionades. A l’ordre «escriu hola en una nota nova», Siri em respon «què vols que hi digui?». Perdem hores i hores creant fluxos d’automatització de les nostres aplicacions de «millora de la productivitat». Per moltes càmeres i sensors que tinguin, encara hem de posar les cadires a sobre la taula per tal que els aspiradors automàtics netegin bé la casa. I per molt que directors i columnistes publiquin lloances sobre l’evolució de Google Translate, la realitat és que totes les millores, totes sense excepció, les han fet persones individuals en corregir les traduccions hilarants dels inicis.

A l’article de la forquilla civilitzatòria, Fuster passa gairebé mig text fent giragonses per dir que La Civilització occidental mola perquè mengem de forma refinada, amb forquilla. S’oblida d’una cosa importantíssima. M’explico: menjar amb els dits és el que impedeix cremar-nos la llengua. ChatGPT no és més que una forquilla nova, aparentment d’orfebreria i amb pedres brillants. Però en realitat, s’assembla al gran absent, per irrellevant, de tota la conversa: el ganivet.