La frase no és seva, però en el seu moment Christine Lagarde la va adoptar amb gust per subratllar la manera que, a parer seu, tenen les dones d’exercir el poder, menys avesada a pujades de testosterona que en el cas dels homes: «Si els Lehman Brothers haguessin estat germanes, el món seria avui molt diferent», va dir sobre la fallida bancària que va fer global la crisi financera del 2008. A les dones, sol dir la presidenta del Banc Central Europeu, se les crida quan cal arreglar alguna trencadissa. A ella mateixa, sent ministra d’Economia de França, la van reclamar per restaurar la reputació del seu país després que un cas d’abusos sexuals expulsés Dominique Strauss-Kahn del Fons Monetari Internacional. Després la van cridar de Brussel·les per resoldre la crisi política provocada pel desacord dels líders de la Unió Europea sobre la renovació de la seva cúpula institucional.

L’encàrrec incloïa l’aixecament gradual dels programes d’estímul dissenyats per Mario Draghi per evitar caure en la stagflation o estagflació, l’estancament econòmic en un entorn inflacionari, un repte que amb l’arribada de la pandèmia es va fer encara més apressant. I mentre valorava quines mesures prendre i en quin moment va arribar un tsunami, l’esclat d’una guerra a Europa. Una vegada més, Lagarde –i, amb ella, la zona euro– haurà d’aplicar el consell que li va donar el seu entrenador de natació quan era adolescent: «Serra les dents i somriu».

Nascuda l’1 de gener de 1956 en el si d’una família catòlica de classe mitjana de Le Havre (Normandia), el recorregut de Christine Madeleine Odette Lallouette és molt diferent del de la típica elit francesa. La combinació d’elegància francesa i eficàcia americana que destaquen tots els seus perfils és inevitable per entendre les contradiccions aparents que defineixen Lagarde, l’advocada i política de caràcter ferm que reparteix sofisticats macarons, el colorit clàssic de la rebosteria francesa, abans de les reunions, una banquera amb sensibilitat per a la moda que no amaga els seus cabells blancs.