La frase no és seva, però en el seu moment Christine Lagarde la va adoptar amb gust per subratllar la manera que, a parer seu, tenen les dones d’exercir el poder, menys avesada a pujades de testosterona que en el cas dels homes: «Si els Lehman Brothers haguessin estat germanes, el món seria avui molt diferent», va dir sobre la fallida bancària que va fer global la crisi financera del 2008. A les dones, sol dir la presidenta del Banc Central Europeu, se les crida quan cal arreglar alguna trencadissa. A ella mateixa, sent ministra d’Economia de França, la van reclamar per restaurar la reputació del seu país després que un cas d’abusos sexuals expulsés Dominique Strauss-Kahn del Fons Monetari Internacional. Després la van cridar de Brussel·les per resoldre la crisi política provocada pel desacord dels líders de la Unió Europea sobre la renovació de la seva cúpula institucional.

L’encàrrec incloïa l’aixecament gradual dels programes d’estímul dissenyats per Mario Draghi per evitar caure en la stagflation o estagflació, l’estancament econòmic en un entorn inflacionari, un repte que amb l’arribada de la pandèmia es va fer encara més apressant. I mentre valorava quines mesures prendre i en quin moment va arribar un tsunami, l’esclat d’una guerra a Europa. Una vegada més, Lagarde –i, amb ella, la zona euro– haurà d’aplicar el consell que li va donar el seu entrenador de natació quan era adolescent: «Serra les dents i somriu».

Nascuda l’1 de gener de 1956 en el si d’una família catòlica de classe mitjana de Le Havre (Normandia), el recorregut de Christine Madeleine Odette Lallouette és molt diferent del de la típica elit francesa. La combinació d’elegància francesa i eficàcia americana que destaquen tots els seus perfils és inevitable per entendre les contradiccions aparents que defineixen Lagarde, l’advocada i política de caràcter ferm que reparteix sofisticats macarons, el colorit clàssic de la rebosteria francesa, abans de les reunions, una banquera amb sensibilitat per a la moda que no amaga els seus cabells blancs.

Va intentar entrar a l’ENA, l’Escola Nacional d’Administració, l’antic planter de l’elit francesa, però la van rebutjar.

El seu pare, mort quan ella tenia 17 anys, era professor d’anglès a la Universitat de Rouen i la seva mare, mestra de literatura i llengües clàssiques. D’ells va heretar el seu amor per les llengües i el sentit de la disciplina, reforçada pels seus anys com a nedadora. La jove va arribar a formar part de l’equip olímpic francès de natació sincronitzada i va aconseguir una medalla de bronze en uns campionats nacionals. Quan tenia 18 anys va anar a estudiar als Estats Units amb una beca per entrar en l’exclusiva Holton Arms School de Bethesda, als afores de Washington. D’aquí li ve l’anglès impecable, una barreja al 50 % d’accent britànic, 30 % d’estatunidenc i tocs de francès, segons la seva pròpia definició. És possible que el seu gust per la política i la facilitat per moure’s en ambients elitistes es gestés també llavors. El 1974 va treballar com a becària a l’oficina d’un congressista de Maine; el seu francès els era útil per contestar les cartes que enviaven molts votants d’origen canadenc, per exemple sobre l’escàndol del Watergate.

De tornada a França, va estudiar dret a París i un màster de Ciències Polítiques a la Universitat d’Aix-en-Provence. Va intentar entrar a l’ENA, l’Escola Nacional d’Administració, l’antic planter de l’elit francesa, però la van rebutjar. Lagarde va optar per ampliar els seus estudis i va acabar dos màsters més, un, de dret laboral. Quan el cap d’un bufet d’advocats parisenc li va dir que hi podia entrar a treballar, però que, com a dona, no esperés arribar a partner, va aplicar el lema de Holton Arms: Inveniam viam aut faciam, trobaré un camí, o si no el crearé jo mateixa.

Lagarde va recórrer al seu costat anglòfon i va començar a treballar a l’oficina parisenca de Baker & McKenzie, la gran firma d’advocats de Chicago, on va treballar en casos de competència. Al cap de sis anys la van fer sòcia i no va deixar d’ascendir posicions fins a convertir-se, el 1999, en la primera dona que va presidir la firma. Aquell any es va mudar a Chicago per assumir les seves funcions com a presidenta del megabufet, present a 35 països, amb gairebé 5.000 empleats. Els seus dos fills es van quedar a París amb el seu primer marit, Wilfried Lagarde, amb qui va estar casada entre 1982 i 1992 i de qui va prendre el cognom. Es va casar una vegada més, però la relació també va acabar en divorci.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Christine ‘La Gaffe’

Durant els anys que va passar a Chicago, Lagarde es va tractar amb l’elit econòmica i política dels Estats Units, incloent-hi un senador negre, també advocat de professió, anomenat Barack Obama. La seva carrera política va començar el 2005, quan el president Jacques Chirac li va proposar que s’incorporés al Govern com a ministra de Comerç. Francesa als Estats Units i americana a França, a Lagarde li xocaven les discussions dels seus compatriotes sobre la setmana laboral de 35 hores. Els seus comentaris sobre el model francès «massa rígid» i altres derrapades verbals li van valer el sobrenom de Christine La Gaffe (Christine Fica-la-pota) que, a desgrat seu, l’ha acompanyat tota la seva carrera.

No es va mossegar la llengua a l’hora de criticar la cultura masclista corporativa, que, al seu entendre, va alimentar la crisi financera.

El 2007, el president Nicolas Sarkozy li va proposar ser ministra d’Economia i Finances. Va ser la primera dona que va ocupar aquest càrrec a França i en un país del llavors G8. Els començaments van ser difícils. Sarkozy va centralitzar el poder en un grapat de col·laboradors als quals Lagarde a penes tenia accés. La seva ficada de pota admetent que el Govern preparava un pla d’austeritat o el suggeriment que els francesos havien de fer servir més la bici van irritar en gran manera el president, que va estar a punt de rellevar-la.

Però Lagarde va resistir i va aprendre que, encara que la seva capacitat per parlar amb claredat fos una gran virtut, les paraules pesen de manera diferent en política. Amb tot, no es va mossegar la llengua a l’hora de criticar la cultura masclista en el món corporatiu, que, al seu entendre, va alimentar la crisi financera. Malgrat que venia del món del dret i no tenia estudis en economia, durant la crisi de l’euro, Lagarde va donar el millor d’ella mateixa i es va forjar una reputació excel·lent tant a Brussel·les com a Washington, la qual cosa, al seu torn, va reforçar la seva posició a París. El Financial Times la va distingir el 2010 com la millor ministra de Finances de la zona euro.

La detenció de Strauss-Kahn el juliol de 2011 va donar un cop de timó a la seva carrera. Decidit a mantenir el comandament de l’FMI, tradicionalment en mans d’un europeu, Sarkozy va proposar la seva ministra de Finances com a successora. Per a decepció dels països emergents, que van intentar aprofitar el daltabaix per reclamar el lloc, la francesa va rebre el suport no solament dels grans països europeus, sinó també dels Estats Units, Rússia i la Xina. Va ser la primera dona que va ostentar el prestigiós càrrec.

Poc després de deixar el Govern, la fiscalia francesa li va obrir una investigació pel seu paper en el vell conflicte entre l’empresari Bernard Tapie i el banc Crédit Lyonnais. Lagarde va deixar l’assumpte en mans d’un tribunal d’arbitratge, que va ordenar a l’Estat francès que indemnitzés Tapie amb 408 milions d’euros. El Ministeri de Finances no va recórrer la decisió. El cas la va perseguir durant anys, però no va arribar a fer ombra a la seva gestió a l’FMI, on va afrontar la crisi de deute de la zona euro des de la posició estricta dels creditors internacionals, molestos amb la quantitat de diners que s’estaven injectant a Europa.

 

«La cap de la banda criminal»

De nou, la seva tendència a parlar clar li va crear problemes, per exemple quan va aconsellar als grecs que comencessin per ajudar-se ells mateixos pagant impostos; encara que l’opinió era compartida per moltes capitals, la manca de tacte de Lagarde va tibar seriosament les relacions amb Atenes. «Et deu encantar aquest moment, oi? Ara és quan la cap de la banda criminal saluda l’altre bàndol», va etzibar Lagarde amb sarcasme al ministre Yanis Varoufakis el 2015 després que el primer ministre Alexis Tsipras titllés l’FMI d’«organització criminal». Poc després, la zona euro va donar un ultimàtum a Grècia que es va saldar amb l’acceptació de les condicions de la troika.

A l’FMI va afrontar la crisi de deute de la zona euro des de la posició estricta dels creditors internacionals.

El desembre de 2016, diversos mesos després que la renovessin en el càrrec per un mandat més, la justícia francesa va dictar el seu veredicte sobre el cas Tapie. No la va jutjar un tribunal ordinari sinó un òrgan judicial especial per a aforats que la va declarar culpable de negligència en el desviament de fons públics, però la va eximir de complir condemna penal. L’FMI va passar de puntetes sobre el tema. Amb la seva capacitat per arribar a acords i escoltar els tecnòcrates, Lagarde s’havia guanyat feia temps la cúpula de la institució. Des del punt de vista intern, es va distingir per les seves iniciatives per augmentar la diversitat i la paritat. Sota el seu mandat, el Fons va nomenar per primera vegada una dona, Gita Gopinath, per al prestigiós càrrec d’economista en cap.

A Washington, la francesa va viure en un complex d’apartaments de luxe al centre de la ciutat, a poca distància a peu de la seva feina. Matinera, aprofitava les primeres hores del dia per nedar o fer ioga i conreava un estil de vida sa en el qual no cabien ni l’alcohol ni les carns vermelles. El que sempre porta a mà són xocolatines. No hi ha res pitjor que entrar en una reunió amb l’estómac buit, sol dir. Dels seus temps a Bercy, seu del Ministeri de Finances francès, data el costum d’obsequiar els seus interlocutors, periodistes inclosos, amb uns macarons com a dolça introducció de les seves converses.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Mare de dos fills adults, des de fa més d’una dècada està unida sentimentalment a l’empresari Xavier Giocanti, resident a la Costa Blava. Es van conèixer als anys 80 a la universitat, però no va ser fins al 2006 quan, durant un viatge com a ministra a Marsella, es van retrobar. Quan ella vivia a París, es veien els caps de setmana. Quan es va mudar a Washington, feien el possible per trobar-se almenys una vegada al mes. «Jo m’ocupo del seu PIB, el seu plaer interior brut», va fer broma una vegada Giocanti.

 

La saviesa dels mussols

Quan el 2019 la UE va fracassar en el seu intent de renovar els alts càrrecs de les institucions comunitàries, el seu nom va sorgir com a solució de compromís entre França i Alemanya, que la van proposar com a successora de Draghi al BCE alhora que ajudaven a pujar l’alemanya Ursula von der Leyen al comandament de la Comissió Europea. A l’octubre, el Consell Europeu va confirmar el nomenament de la primera dona al capdavant de l’emissor central per navegar en les turbulentes aigües de la zona euro. Serà falcó o colom?, li van preguntar. «Espero ser un mussol. M’agraden els mussols, són animals savis», va dir.

La seva tendència a parlar clar li va crear problemes quan va aconsellar als grecs que comencessin per ajudar-se ells mateixos pagant impostos.

La pandèmia la va deixar sense temps per planificar amb calma la seva estratègia monetària. La primera resposta de l’emissor central al virus va quedar curta. L’espectre de La Gaffe va sorgir de nou en una de les seves primeres declaracions sobre les turbulències en els mercats, quan va dir que el BCE no era aquí per gestionar les diferències en les primes de risc, alineant-se amb els falcons de Frankfurt. Ella mateixa va esmenar l’embolic reiterant a la CNBC el seu compromís contra qualsevol fragmentació de la zona euro. Al cap de pocs dies, el BCE va llançar un programa massiu d’estímuls que va completar l’audaç pla de recuperació dissenyat per la Comissió Europea i el Consell. L’esclat de la guerra a Ucraïna farà més necessària que mai la saviesa dels mussols i la capacitat de concentració de la nedadora olímpica francesa.