After all, what’s the advantage of humans over chickens?
Y.N. Harari

Occident neix amb la mirada posada en el misteri dels seus orígens. Som fills d’una racionalitat grega que ja es pregunta pel que és inexplicable i d’una saviesa de l’existència i de la condició humana ancorada en el que és sagrat i plasmada en textos fundacionals. Aquesta mirada doble marca els balbuceigs de la nostra civilització fins ben entrada l’Edat Mitjana. És una mirada sobre la naturalesa i la divinitat, incapaç de divorciar els orígens del món dels del coneixement, del comportament i de la fe. Aquesta mirada única, globalitzadora, és la que tracta de recuperar Terra Santa, la que pinta els absis romànics, la que construeix catedrals. La naturalesa, aleshores, era encara digna d’admiració i respecte, la providència ajudava els audaços, la fe movia muntanyes.

Quan es va perdre aquesta mirada única? Quan es va esgotar un model social i religiós que havia subsistit durant tants segles? Quan van aparèixer l’art, la ciència i la filosofia com a mirades autònomes?

El primer que va advertir contra els excessos de la teocràcia va ser Luter i d’allí als dos primers filòsofs-científics cristians, Descartes i Pascal, només quedava un pas. Descartes funda la separació entre ment i naturalesa i es fa paladí del reduccionisme com a mètode de coneixement. Dividir per entendre en comptes d’unir per comprendre. Per part seva, el jansenista proposa l’autonomia de tres ordres: el religiós-espiritual, el polític-moral i el científic-filosòfic i, en cert sentit, elabora un remake del judici de Paris al qual les deesses més encimbellades de l’Olimp li van oferir tres opcions de vida (n’hi ha més?): el coneixement, el poder o l’amor.