After all, what’s the advantage of humans over chickens?
Y.N. Harari

 

Occident neix amb la mirada posada en el misteri dels seus orígens. Som fills d’una racionalitat grega que ja es pregunta pel que és inexplicable i d’una saviesa de l’existència i de la condició humana ancorada en el que és sagrat i plasmada en textos fundacionals. Aquesta mirada doble marca els balbuceigs de la nostra civilització fins ben entrada l’Edat Mitjana. És una mirada sobre la naturalesa i la divinitat, incapaç de divorciar els orígens del món dels del coneixement, del comportament i de la fe. Aquesta mirada única, globalitzadora, és la que tracta de recuperar Terra Santa, la que pinta els absis romànics, la que construeix catedrals. La naturalesa, aleshores, era encara digna d’admiració i respecte, la providència ajudava els audaços, la fe movia muntanyes.

Quan es va perdre aquesta mirada única? Quan es va esgotar un model social i religiós que havia subsistit durant tants segles? Quan van aparèixer l’art, la ciència i la filosofia com a mirades autònomes?

El primer que va advertir contra els excessos de la teocràcia va ser Luter i d’allí als dos primers filòsofs-científics cristians, Descartes i Pascal, només quedava un pas. Descartes funda la separació entre ment i naturalesa i es fa paladí del reduccionisme com a mètode de coneixement. Dividir per entendre en comptes d’unir per comprendre. Per part seva, el jansenista proposa l’autonomia de tres ordres: el religiósespiritual, el polític-moral i el científic-filosòfic i, en cert sentit, elabora un remake del judici de Paris al qual les deesses més encimbellades de l’Olimp li van oferir tres opcions de vida (n’hi ha més?): el coneixement, el poder o l’amor.

Lavoisier va deixar el seu cap a la guillotina perquè el tribunal del poble va dictaminar que a la revolució no li calien científics.

Aquesta primera fissura entre origen i història, com les que van seguir després, va ser enormement dolorosa. Recordem la crueltat de les guerres de religió, les fogueres de la Inquisició i la corrupció vaticana. Malgrat tot, els primers passos del periple modern mantenen un perfil vintage. Botticelli pinta una Afrodita que és mig deessa pagana mig Mare de Déu en un llenç sobre el qual plana la cultura de transició entre el gòtic i el Renaixement.

Brueghel fuig de les madones i dels naixements, però és indubtablement moralista; la seva Torre de Babel és un advertiment. La ciència de Newton admira l’ordre no casual del món. És, doncs, una ciència reverencial, no envanida. I en l’àmbit moral-polític a Maquiavel no el movia tant il·luminar les clavegueres inherents a qualsevol poder com la necessitat d’assentar les bases de l’estabilitat social enmig del caos polític del Renaixement.

 

L’èxtasi de la Raó

La segona estrebada, l’eixamplament de l’esquerda que s’anava obrint respecte al nostre origen (diria Salvador Pàniker), arriba amb la Revolució Francesa, la Il·lustració i, amb aquestes, l’èxtasi de la Raó. Laplace li diu a Napoleó que no necessita la hipòtesi d’un Déu per explicar les lleis que governen les òrbites dels planetes. No per casualitat el mateix Laplace va ser nomenat ministre de l’Interior i va rebre del mateix Napoleó la Legió d’Honor per, després, fer-se monàrquic vergonyant i votar a favor del desterrament de l’emperador; actitud servil i oportunista força freqüent encara avui entre tants científics embullats en les trames clientelistes del poder i de la indústria.

Lavoisier, en canvi, va deixar el seu cap a la guillotina perquè el tribunal del poble va dictaminar que a la revolució no li calien científics. Els nostres laics contemporanis exigeixen justament que l’Església es retracti de l’assumpte Galileu, però obliden que Lavoisier va ser víctima d’una estructura mental similar: la del primer racionalisme revolucionari: el Terror, que el republicanisme francès considera encara (a posteriori) com una crueltat inevitable per a l’eclosió de la llibertat, de la justícia i de la fraternitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Han nascut les ideologies com a guia de l’acció política, i encara que hi ressona vagament la nostàlgia del paradís perdut en forma d’utopies diverses, ja anuncien grans crueltats. Amb Kant, moralitat i legalitat es divorcien, però se salven encara certs axiomes que s’han d’acceptar a priori. La pintura mostra els primers nusos frontals que, a partir de Goya, Courbet i Manet, tindran carta de naturalesa en les arts plàstiques, hi trobem una veneració pel cos prodigiós de la dona, respecte i prostració davant d’un ideal de bellesa que s’imposa a qualsevol altre. Com diria Steiner, és possible apreciar-hi una «presència».

Si Botticelli representa la primera fissura epistemològica i, si la segona queda marcada pel Segle de la Llum, la tercera es materialitza en el nihilisme nietzscheà i l’ateisme militant de Bertrand Russell. Amb l’anunci de la mort de Déu s’anuncia també el final de la compassió i la bondat, fonaments de la religió dels pobres, els febles i els vençuts. El pensament darwinista de Nietzsche consagra la moral voluntarista i el domini de la ciència com a instruments principals per alliberar la civilització de les supersticions que l’han esclavitzat secularment. Potser Nietzsche va embogir per estalviar-se el panorama que ens va llegar, perquè les supersticions que van il·luminar les seves lloes a la irracionalitat i a l’heroi singular van resultar encara més nocives que aquelles a les quals va voler posar fi.

 

Els nous mil·lenarismes

Després de la Primera Guerra Mundial ja no hi ha marxa enrere. La mirada estètica s’empobreix amb l’anomenat art d’avantguarda que renuncia a l’abstracció en l’art (nenúfars de Monet o pietàs inacabades de Miquel Àngel) per absolutitzar l’art abstracte. Chagall i Dalí queden en minoria. Les ideologies i la militància política alleugen, sí, la nàusea sartreana, però dissenyen les agendes dels nous mil·lenarismes, nazi, comunista i feixista, i els seus derivats light posteriors, com el nacionalpopulisme, el transhumanisme o la tecnolatria, que es converteixen en religions menors i ben avingudes en aquest principi de segle XXI. El llenguatge moral, com tan bé ha analitzat McIntyre, es descompon per al desconcert de l’home del carrer. La filosofia es trenca en mil reflexions febles de clar caràcter hedonista i renuncia a la seva mirada globalitzadora; en bona part es farà ancilla scientiae.

La tercera fissura epistemològica es materialitza en el nihilisme nietzscheà i l’ateisme militant de Bertrand Russell.

Avui, la ciència es troba o bé entotsolada en la curiositat o bé orientada als seus usos pràctics: el confort, la guerra, les comunicacions i la salut, tots il·limitats en objectius i dispendi. Els seus assoliments indiscutibles en aquests camps la doten de gran consideració i ,a poc a poc, a mesura que les utopies socials es desprestigien, el nihilisme materialista es fa més present i la ciència industrialitzada es converteix en religió vicariant.

«No crec en Déu, crec en la ciència», declarava una prestigiosa biòloga catalana. Però aquesta és una via morta perquè la ciència considerada així es degrada; la seva raó de ser és, precisament, que no constitueix un sistema de creences sinó un mètode d’exploració i crítica. La llei de la gravetat, de l’expansió dels gasos o la fusió nuclear no podran substituir mai els clàssics originaris: l’Eclesiastès, el Llibre del Tao, les Cartes a Lucili o qualsevol text dels filòsofs hel·lenistes.

Ja Wittgenstein ens va advertir que un cop la ciència hagués contestat totes les preguntes que se li plantegen a la humanitat no haurà aconseguit resoldre cap de les que realment importen. Hi ha hagut intents de construir els deu manaments sobre les lleis de la ciència, però o bé s’ha marginat l’esperit crític i dialèctic de la cerca científica a favor de l’obediència, o bé ha quedat en bones intencions com les expressades per Monod a L’atzar i la necessitat. No, dels científics no cal esperar cap regeneració moral.

 

Una segona Arca de Noè

Pobre substitut de l’antiga mirada unitària, la ciència contemporània. Pel seu propi mètode avança a costa de més i més reduccionisme, de parcel·lar cada vegada més el coneixement. Les nostres vides són més duradores i saludables, però els beneficis de la medicina arriben a una petita part de la població mundial i, per descomptat, seguint la lògica industrial vigent, cada cop invertim més recursos per obtenir menys beneficis. La meta de prolongar indefinidament la vida costi el que costi –versió secularitzada de la resurrecció– ens està costant grans sofriments personals, familiars i socials. Útil com a utopia per al capital, per descomptat.

La ciència i els seus derivats tecnològics constitueixen avui el pilar d’una economia neoliberal basada en el consum massiu, la tecnoaddicció, la globalització suïcida i l’abús de la naturalesa. És l’efecte bumerang d’una ciència autoreferencial, desarrelada, «sense consciència» diria Edgar Morin, que ignora les nostres necessitats reals i ens convida, guiats per Stephen Hawking (e.p.d.), a construir una segona Arca de Noè perquè se salvin els rics en un viatge interestel·lar.

Hawking va ser un dels primers profetes científics del col·lapse i cada vegada són més els acadèmics que s’apunten a l’apocalipsi laica. Eudald Carbonell, a La Vanguardia: «Som una espècie imbècil». Però cap d’ells no se sent responsable de l’abisme climàtic, humà i psicològic al qual ens ha conduït el «progrés». Edgar Morin: «L’esdevenidor prometeic de la tecnociència condueix a la ruïna de la biosfera i, per consegüent, al suïcidi de la humanitat. És més fàcil que la ciència afavoreixi la consolidació dels poders que no l’avenç de les emancipacions».

Sembla com si les diferents mirades sobre el món que van fer eclosió fa quatre segles, es condensessin de nou en una de sola que, en comptes de dirigirse al fet mistèric del passat, es dirigeix imprudentment cap a un futur distòpic. La filosofia es fa filosofia de la ciència; l’art es torna digital; la moral es tenyeix d’imperatius biològics; la política s’ha fet esclava de la (in)comunicació. S’albira un futur tecnocràtic que no té per què ser millor que el passat teocràtic remot. Venen predicadors multimilionaris de l’evangeli de les dades: Musk, Harari, Zuckerberg, Page, Brin…

 

Les humanitats, expulsades

S’edifiquen altres catedrals. Una nova inquisició cientista persisteix en la seva obstinació perquè, al cap i a la fi, si hi ha problemes creats per la ciència per a això tenim la ciència, per resoldre’ls; com podem progressar si no? Les humanitats han estat expulsades de l’ensenyament secundari com a saber arcaïtzant i irrellevant per a les «necessitats de la societat». Al meu entendre, això té molt a veure amb la pèrdua generalitzada de resiliència psicològica, amb les addiccions i amb la deterioració alarmant de l’anomenada «salut mental» que se sosté a penes amb les agulles de les benzodiazepines i els antidepressius.

No vull acabar en termes apocalíptics, sinó en termes de liquiditat, incertesa i problematicitat amb els quals s’inaugura el segle XXI. Per salvar la ciència hem d’alliberar-la de les seves servituds polítiques, arrelarla en un discurs humanista i, molt especialment, alliberarla del cientisme i de la seva pretensió de convertir-se en una única font de coneixement, en una ideologia futurista i, encara pitjor, en una religió.

Text basat en una conferència pronunciada a la Universitat de Barcelona, dins de la jornada dedicada a Teilhard de Chardin, el 28 d’octubre de 2015.